Ir a la versión castellana
Necessitaràs l'Acrobat Reader
Si no el tens encara... Per a obtenir el Acrobat Reader 
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
¿AFEGIR JUAN JOSÉ TAMAYO AL LLISTAT?
QUIN LLISTAT?

La famosa frase de l'abbé Alfred Loisy

A finals de 1999, citant una carta meva del 95 a un amic, jesuïta a Bolívia, escrivia a la meva web:

Una altra cita que a tota reunió d'eclesiàstics progres i esquerrans surt és aquesta: "Jesús va anunciar el Regne i va sortir l'Església". Normalment es recorda aquesta frase amb un to de tristesa, d'enyorança: "Quina pena que ara tinguem una Església!, Que bé que estaríem si ara seguíssim anunciant el Regne!.

En aquell moment no vaig fer cap llistat ni vaig posar noms, potser perquè els que acostumàvem a anar a reunions de "progres i esquerrans" ja ens els sabíem.

Més tard, en una reactualització de 2009, vaig afegir uns noms:

Darrerament (2009) he afegit dos exemples d'autors que citen aquesta frase donant la impressió que no l'han llegida en el llibre original. L'un el podríem situar a l'esquerra; l'altre a la dreta.

En Schillebeeckx, a jesús, historia de un viviente, (l'original és del 1974, la traducció castellana del 1981) diu:

Alfred Loisy va dir, no sense ironia, que Jesús va predicar el Regne i que el que va venir fou l'Església (pàg. 372)

En Ratzinger/Benet XVI diu:

Una altra variant d'aquestes concepcions que obren un fossar entre Jesús i l'anunci dels apòstols es troba en l'afirmació, que ha esdevingut famosa, del modernista Alfred Loysi: "Jesús anuncià el Regne i ha vingut l'Església". Són paraules que deixen traslluir ironia, certament, però també tristesa: en lloc del tan esperat Regne de Déu, del nou món transformat per Déu, ha arribat quelcom que és completament diferent -i quina misèria!-: l'Església.

En José Mª. Díez-Alegría citava també aquesta frase en el seu llibre "yo creo en la esperanza". Possiblement també la citava d'oïdes. Així li expressava els meus dubtes...

Recordant a José Mª Díez-Alegría
Com és que el tema del "Regne de Déu"
desapareix ja en el Nou Testament?

Han passat els anys, i tant els uns ("els progres i esquerrans") com els altres (els que podríem considerar de "dretes") segueixen repetint aquesta famosa frase de Loisy, sense donar mostres d'haver tingut temps, en més d'un segle (de 1902 a 1218), de poder llegir aquesta frase en el seu text original, en el seu llibre L'Évangile et l'Église.

Reprocher à l'Église catholique tout le développement de sa constitution, c'est donc lui reprocher d'avoir vécu, ce qui pourtant ne laissait pas d'être indispensable à l'Évangile même.Nulle part, dans son histoire, il n'y a solution decontinuité, création absolue d'un régime nouveau; mais chaque progrès se déduit de ce qui a précédé, de telle sorte que l'on peut remonter du régime actuel de la papauté jusqu'au régime évangélique autour de Jésus, si differentes qu'ils soient l'un de l'autre, sans rencontrer de révolution qui ait changé avec violence le gouvernement de la société chrétienne. Retreure-li a l'església catòlica tot el desenvolupament de la seva constitució és el mateix que retreure-li d'haver viscut: desenvolupar-se era quelcom d'indispensable al mateix evangeli. En cap moment, al llarg de la seva història, hi ha una ruptura, una creació absoluta d'un règim nou, sinó que cada pas de progrés es dedueix del que li precedeix i així podem anar remuntant-nos sense trobar cap revolució que hagi canviat amb violència el govern de la societat cristiana -del règim actual del papat fins el règim evangèlic centrat en Jesús-, per molt diferents que siguin.
En même temps, chaque pogrès s'explique par une nécessité de fait qui s'accompagne de nécessités logiques, en sorte que l'historien ne peut pas dire que l'ensemble de ce mouvement soit en dehors de l'Évangile. Le fait est qu'il en procède et qu'il le continue. Igualment, cada pas de progrés s'explica per una necessitat real acompanyada de necessitats lògiques, i així l'historiador no pot afirmar que el conjunt d'aquest moviment estigui al marge de l'evangeli. Procedeix d'ell i el continua.
Des objections qui peuvent sembler très graves, au point de vue d'une certaine théologie, n'ont presque pas de signification pour l'historien. Algunes objeccions que, als ulls d'una certa teologia, podrien semblar molt importants, no tenen gairebé cap significació per a un historiador.
Il est certain, par exemple, que Jésus n'avait pas réglé d'avance la constitution de l'Église comme celle d'un gouvernement établi sur la terre et destiné à s'y perpétuer pendant une longue série de siècles. Mais il y a quelque chose de bien plus étranger encore à sa pensée et à son enseignement authentique, c'est l'idée d'une société invisible, formée à perpétuité par ceux qui auraient foi dans leur coeur à la bonté de Dieu.  És cert, per exemple, que Jesús no havia previst ni reglamentat cap constitució de l'Església, com si hagués de ser un govern establert a la terra i destinat a perpetuar-s'hi  durant una llarga tirada d'anys. Però més allunyat de la seva manera de pensar i del seu ensenyament autèntic és la idea d'una societat invisible, formada a perpetuïtat per tots aquells que tindrien fe en el seu cor a la misericòrdia i bondat de Déu.
On a vu que l'Évangile de Jésus avait déjà un rudiment d'organisation sociale, et que le royaume aussi devait avoir forme de société. Jésus annonçait le royaume, et c'est l'Église qui est venue. Elle est venue en élargissant la forme de l'Évangile, qui était impossible à garder telle quelle, dès que le ministère de Jésus eut été clos par la passion. Hem vist que en l'Evangeli de Jesús hi ha, de forma embrionària, una organització social, i que el regne devia tenir també forma de societat. Jesús anunciava el regne, i el que ha vingut ha estat l'Església. Aquesta ha vingut obrint i ampliant la forma de l'Evangeli, impossible a conservar de la mateixa manera, des del moment què el ministeri de Jesús hagués quedat tancat per la seva passió.
Il n'est aucune institution sur la terre ni dans l'histoire des hommes dont on ne puisse contester la légitimité et la valeur, si l'on pose en principe que rien n'a droit d'être que dans son état originel. Ce principe est contraire à la loi de la vie, laquelle est un mouvement et un effort continuel d'adaptation à des conditions perpétuellement variables et nouvelles. Le christianisme n'a pas échappé à cette loi, et il ne faut pas le blâmer de s'y être soumis. Il ne pouvait pas faire autrement. No hi ha cap institució, ni a la terra ni a la història dels homes, la legitimitat i el valor de la qual no es pugui posar en dubte si partim del principi que res té dret a existir fora del seu estat original. Aquest principi fóra contrari a la llei de vida, ja que aquesta és un moviment i un esforç continuat per a adaptar-se a condicions perpètuament variables i renovades. El cristianisme no ha escapat a aquesta llei i no cal criticar-lo per haver-hi estat sotmès. No li quedava cap altre remei.
La conservation de son état primitif était impossible, et la restauration de cet état l'est également, parce que les conditions dans lesquelles s'est produit l'Évangile ont à jamais disparu. L'histoire montre l'évolution des éléments qui le constituaient. Conservar el seu estat primigeni era totalment impossible i voler restaurar aquest estat ho és igualment, ja que les condicions en les quals l'Evangeli ha estat produït han desaparegut per a sempre. La història ens mostra l'evolució dels elements que el constituïen.
Ces éléments ont subi et ne pouvaient manquer de subir beaucoup de transformations; mais ils sont toujours reconnaissables, et il est aisé de voir ce qui représente maintenant, dans l'Église catholique, l'idée du royaume céleste, l'idée du Messie agent du royaume, l'idée de l'apostolat ou de la prédication du royaume, c'est-à-.dire les trois éléments essentiels de l'Évangile vivant, devenus ce qu'ils ont eu besoin d'être pour subsister. Aquests elements -i no podia ser de cap altra manera- han sofert moltes transformacions, i són sempre reconeixedors, i no és gens difícil de veure què és el que representa ara, a l'Església catòlica,. la idea del regne celeste, la idea del Messies promotor del regne, la idea de l'apostolat o de la predicació del regne, els tres elements essencials de l'Evangeli vivent, convertits però avui dia en allò a que la necessitat els ha obligat per poder seguir subsistint.
La perspective du royaume s'est élargie et modifiée, celle de son avènement définitf a reculé, mais le but de l'Évangile est resté le but de l'Eglise. La perspectiva del regne s'ha ampliat i modificat, la de la seva vinguda definitiva ha reculat, però l'objectiu de l'Evangeli roman com objectiu de l'Església.
Alfred Loisy
L'Évangile et l'Église
Pàg 152ss 
Alfred Loisy
L'Évangile et l'Église
Pàg 152ss 
;
frase_01 (993K)

En cap moment, al llarg de la seva història, hi ha una ruptura,

Nulle part, dans son histoire, il n'y a solution de continuité

L'historiador no pot afirmat que el conjunt d'aquest moviment estigui al marge de l'evangeli.

L'historien ne peut pas dire que l'ensemble de ce mouvement soit en dehors de l'Évangile.

Aquesta [l'Església] ha vingut obrint i ampliant la forma de l'Evangeli

Elle [l'Église] est venue en élargissant la forme de l'Évangile,

Les condicions en les quals l'Evangeli ha estat produït han desaparegut per a sempre

Les conditions dans lesquelles s'est produit l'Évangile ont à jamais disparu

Però l'objectiu de l'Evangeli roman com objectiu de l'Església

Mais le but de l'Évangile est resté le but de l'Eglise.

Recordem que Alfred Loisy, a l'évangile et l'église, està "dialogant" amb Adolf von Harnack, qui a la tador de 1899 havia pronunciat, a la Universitat de Berlín i en presència de més de sis-cents estudiants, provinents de totes les facultats, les seves famoses conferències sobre l'essència del cristianisme. Aquestes conferències es publicaren l'any següent amb el títol das wesen des christentum <

Una amiga francesa...
...de l'Església Reformada, amb qui vaig mantenir un contacte per internet durant uns quants anys, contacte que per desgràcia s'ha perdut, em comentava que Alfred Loisy (malgré l'estime qu'on peut lui porter et que je lui porte, n'est qu'un obscur professeur dans une université certes pontificale et catholique, mais dont l'envergure n'atteint pas celle de l'École de Paris) no feia més que "voler dans les plumes de..." (il s'agit de monter une polémique pas toujours fondée contre un célèbre/span>), a fi i efecte d'obtenir una part de la fama del contrincant (en espérant qu'un peu de la gloire du célèbre professeur retombera sur le modeste professeur de la Catho).

Crec que podem afegir a Juan José Tamayo al llistat dels que repeteixen aquesta frase sense haver llegit el llibre, ja que en el seu escrit Tridecálogo para la descolonización del cristianismo, que jo he pogut llegir a ATRIO, en el punt 7 diu:

7. Deseclesiastizar el cristianismo. Hans Küng se pregunta si la Iglesia puede apelar razonablemente a Jesús de Nazaret y si está fundada en el evangelio. La respuesta viene de dos autores ideológicamente alejados. El primero es el teólogo mdoernista francés Alfred Loisy, condenado por el papa Pío X en 2003: "Jesús anunció el Reino y lo que vino fue la Iglesia". Y yo añado: ¡Qué fracaso! En parecidos términos se expresaba medio siglo después el exegeta católico Rudolf Schnackenburg, biblista de referencia de Benedicto XVI: "No la iglesia, sino el Reino (de Dios) constituye la última intención del plan divino".

Vint-i-set anys més tard (1929), en el PRÉFACE a la cinquena edició, Alfred Loisy recorda -al mateix temps que confessa que ja ha perdut bona part de la seva bona voluntat primera del 1902- els seus discrets esforços perquè el catolicisme oficial ("intransigent, reclòs en les fórmules dels darrers concilis i encícliques pontificals, encarnat a la cúria romana, gran màquina política per la qual el papat administra els negocis de la religió") comprengués la necessitat d'una reforma indispensable de les doctrines absolutes del catolicisme oficial (la revelació, l'autoritat històrica dels evangelis, la divinitat de Jesucrist, la institució divina de l'Església i dels sagraments), reconeixent que fou un intent absurd d'un home que no pretenia altra cosa que mantenir-se el més proper possible del catolicisme oficial.

La doble finalitat que tenia era, d'un costat, instruir sense terrabastalls el clergat catòlic sobre l'estat real del problema dels orígens cristians demostrant contra la crítica protestant que aquest estat no impossibilitava una apologia del catolicisme; que l'Església sorgia com un desenvolupament necessari i legítim de l'Evangeli.

Ou plutôt le double objet qu'il avait en vue était d'instruire sans fracas le clergé catholique sur l'état réel du problème des origines chrétiennes, tout en démontrant contre la critique protestante que cet état ne rendait point impossible l'apologie du catholicisme; que l'Église y apparaissait, au contraire, comme un développement nécessaire et légitime de l'Évangile.

frase_03 (377K)

La amiga francesa...
...anteriorment ja citada, mantingué l'any 2003 (any en què Juan José Tamayo fou condemnat pel Vaticà després de la publicació en l'any 2000 de Dios y Jesús) contacte -per correu electrònic- amb ell, ja que Croyants en liberté de la Sarthe preparaven un comunicat de suport. Però citant aquest paràgraf d'en Tamayo

Los teólogos modernistas que quisieron compaginar cristianismo y modernidad, derechos humanos e Iglesis, fracasaron en el intento. Uno de los más significativos fue Alfred Loisy (1857-1940), autor de importantes obras exegéicas, entre ellas el evangelio y la iglesis, donde puede leerse esta sentencia lapidaria: "Jesús predicó el Reino y vino la Iglesia".

Em comentava el 2003:

Demuestra que no ha leído el libro de Loisy, el cual recientemente ha sido reeditado en Francia. "Jesús predicó el Reino y vino la Iglesia" es a menudo citado por los católicos-críticos como una fórmula de lamentación. Pero, en su contexto, el sentido es muy diferente. Loisy pretende que la Iglesia es una figura del Reino, que es la posición actual de Joseph Ratzinguer.

He llegit i rellegit el llibre d'en Loisy: predica la catolicitat a totes les pàgines. La seva única ambició és "voler dans les plumes de..." A. Von Harnach i de la seva obra L'essència del cristianisme. A parer meu, no s'equivoca: Harnack volia despullar l'evangeli de tot el que era jueu i mantenir només el que era hel·lenístic (ell deia "grec"). Però Loisy retorna a Jesús la seva dimensió jueva...

L'única innovació feta per Loisy és la hipòtesi, avui dia verificada, de què els evangelis són una relectura de records d'eventuals testimonis (la memòria oblidada i transformada) a la llum de la resurrecció. I, en l'àmbit europeu, no sembla que fos cap innovació: el corrent Radikal Kritik ja ho havia fet, em sembla!. Loisy proposava una posició de compromís doctrinal entre els exegetes protestants alemanys i les postures del Vaticà. Condemnant Loisy, l'ECAR (Eglise Catholique Apostolique Romaine) es disparava un tret al seu propi peu.

Loisy hauria de ser rehabilitat. És el primer d'una llarga sèrie a qui l'Estat li ha concedit una càtedra un cop que l'Església li ha tret la que tenia. La seva posteritat és nombrosa.

Entre aquests vells papers de 2003...
...he trobat un correu meu a Juan José Tamayo. Copio aquests dos paràgrafs:

Creo -y lo espero con ganas- que este verano tendremos ocasión de conocernos personalmente, si sigue en pie lo de vuestra venida a los Ejercicios de Lamiarrita.

Te adelanto un tema, del cual inevitablemente tendré deseos de hablar contigo: el de la famosa frase de Loisy, que he visto que citabas en uno de tus últimos artículos. Creo que en este punto tendríamos algunas diferencias de interpretación. Si me permites que me haga un poco de "propaganda", puedes mirar: http://www.tinet.org/~fqi_sp04/loisy_sp.htm (Reino e Iglesia)

Sembla que durant aquests quinze anys no ha tingut temps de mirar aquesta pàgina…

Per ampliar el tema
Regne i Esgléia

Per parlar del Regne de Déu anunciat per Jesús (regne que, segons l'evangeli de Mateu, Joan el Baptista ja anunciava), aconsello la lectura del llibre LOS MITOS POLÍTICOS d'en Manuel García-Pelayo. Per a tots aquells que ja no estiguin acostumats a llegir "llibres", sinó només "blogs", puc oferir-los, com "producte de la casa", aquesta "pàgina web", que potser alguns la consideraran encara una mica massa llarga.

¿Es pot parlar del Regne de Déu,
anunciat per Joan Baptista i per Jesús,
sense parlar dels romans?

I si per una de les mil raons que hom pot tenir, no hi ha oportunitat de llegir-la, pot quedar-se almenys amb l'enunciat de la tercera tesi o afirmació:

Quan les condicions psico-psicològiques que van fer possible la proclamació del Regne de Déu (com una formulació adaptada del mite del "Regne feliç dels darrers temps") desapareixen, desapareix també la vigència del tema del Regne de Déu.

El lector (¡Beatus ille!, si ha arribat fins aquí) serà conscient que no entro en el tema de fons que planteja Juan José Tamayo en aquest número 7: si cal "Deseclesiastizar" o no el cristianisme i com fer-ho. Només indico que la frase citada per ell de l'abbé Alfred Loisy no juga a favor seu.

Però el llistat dels que citen la frase de Loisy sense haver llegit el llibre no queda tancada amb la incorporació d'en Juan José Tamayo. Podem ampliar-la incorporant a Antonio Duato. En el seu escrit editorial, publicat a ATRIO el 13 d'agost (Inesperada circular de un autor de ATRIO), diu:

Yo sabía ya que esa frase no está en el libro de Loisy el evangelio y la iglesia. Aunque tal vez la dijo o escribió en otra parte.

Sense comentaris...

frase_02 (258K)

Afirmació insòlita en Antonio Duato, ja que ell invita als seus lectors

Puede quien quiera, ver la cuestión en el blog de Sunyol o con más profundidad en el Cuadernos de la Diáspora nº 18 (2006) que está accesible en Servicios Koinonia.

A ambdós documents queda ben manifest que la frase famosa està en el llibre de Loisy L'Évangile et l'Église.

El segon link assenyalat per Duato condueix a un estudi de 186 pàgines d'en Domingo Melero sobre el modernisme, en gran part seguint textos d'en Marcel Légaut. Per la frase en qüestió (La frase más citada) cal anar a la pàgina 124 del pdf (fins la 129). La interpretació de D. Melero és coincident amb la meva: després de tants anys podríem discutir qui depén de qui. Jo argüiria que la meva publicació porta la data de 1999 i que el seu estudi era de l'any 2006; i ell em replicaria recordant-me que els dos llibres de Loisy (l'évangile et l'église i Autour d'un petit livre) me´ls havia regalat ell.

A qui ha arribat (¡Beatus ille!) fins aquí també li poden interessar, a més a més dels links ja assenyalats, els següents:

Una paraula sobre aquest senyor, Alfred Loisy...
Inclou visita al cementiri d'Ambrières, breu estudi sobre la frase de la seva tomba, un comentari de George Tyrrell, el que va publicar l'Observatore romano
George Tyrrell, un jesuïta expulsat
El que el Diccionari Històric de la Companyia de Jesús diu d'ell
Les dues "aventures": els modernistes i els capellans obrers
A través d'un intercanvi de cartes amb Isidoro Galán, capellà obrer de Cartagena
Una "taula" cronològica sobre el modernisme
Incompleta, en procès de fabricació. La deixo en format de word, per si algú la vol aprofitar i fer els canvis que estimi oportuns. Agrairé que aquests canvis m'arribin...
El Modernismo teológico en Juan Ramón Jiménez
Un text d'en Juan Ramón Jiménez
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
2 setembre 2018
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)      Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)