Català - Castellano - English
En enginyeria informàtica, el terme "requeriment" significa "condició que ha de complir un producte que es vol avaluar, adquirir o elaborar"; en bona ortodòxia s'acostuma a distingir l'especificació de requeriments, que és un document que explica què haurà de fer el producte, del disseny, que indica com estarà construït. En aquest sentit, el document no parla en realitat de "requeriments del punt de treball", perquè no presenta un seguit de prestacions necessàries (velocitat de transmissió, capacitats audio-visuals, formats i volum d'informació a manipular, tasques que hauran de ser suportades, estàndards a seguir, etc.) sinó que detalla un seguit de components que formen un sistema informàtic (d'entre tots els possibles) que satisfà les necessitats.
Això es podria corregir canviant "requeriments" per "exemple" al títol del document, si no fos que el contingut de l'escrit no exposa un equipament model sinó que exigeix treballar amb l'equip descrit per estudiar a la UOC.
El que no s'acaba d'entendre és amb quina autoritat s'exigeix i quines
conseqüències comporta utilitzar material alternatiu, però el redactat no
sembla pas el d'una recomanació orientativa. Al final, s'ofereix un sistema de
consultoria en informàtica gratuït per als estudiants, accessible via correu
electrònic o trucant a un telèfon 902 . Podria ser que la intenció de la UOC
fos simplement no oferir aquest servei per a altres sistemes informàtics, però
el redactat sembla que vulgui simplement prohibir-los.
El punt 3.1, "El maquinari. El model tecnològic" comença així:
"Actualment, el treball a la UOC requereix obligatòriament que disposeu
d'un ordinador personal compatible PC (no s'accepten els equips Apple)"
No sempre és el cas i sovint s'acaba fragmentant la solució inicial en una
tria uniforme de màquines i programari per a servidors, una altra per a
ordinadors de sobretaula i potser alguna altra per a altres tasques. En les
universitats aquest és el cas típic, les aules d'ordinadors per alumnes no
sempre poden tenir els mateixos equips que els despatxos de professors i
encara menys que els centres de càlcul per a recerca.
Si no hi és, o si des de diferents punts (de l'organització o d'altres ens
que s'hi relacionin) s'han anat adoptant independentment solucions diferents
als mateixos problemes, hom es pot haver de resignar a connectar els diferents
sistemes i procurar que s'entenguin.
Les xarxes heterogènies potser són més complicades però són més flexibles, i aquesta flexibilitat els permet ajustar-se millor a cada necessitat i als canvis tecnològics, organitzatius o de qualsevol mena. És per això que a mesura que les empreses o institucions creixen en l'ús de la informàtica és menys freqüent trobar els mateixos equips i el mateix programari arreu de l'organització.
La tria uniforme del sistema s'escau més a organitzacions petites,
dedicades a una activitat estable que mantingui els requeriments bastant
constants, relacions laxes amb l'exterior, recursos suficients i una
estructura jeràrquica centralitzada, justament el tipus d'organització que
sembla que cada cop abundi menys. Per a la resta, els sistemes oberts
acostumen a ser una solució més barata, eficaç i flexible.
Molts dels alumnes ja tindran un ordinador abans d'entrar a la UOC, o podran accedir a un ordinador (per exemple perquè els permetin utilitzar el de la feina fora d'horari laboral, o el d'algú amb qui convisquin) que estarà destinat originàriament a qualsevol cosa menys estudiar a la UOC i que haurà de passar a fer les funcions que feia abans més les de treball amb la UOC. Així doncs les funcions del sistema informàtic seran diferents per a cada alumne, i la UOC no podrà triar cap solució que satisfaci alhora les necessitats de l'alumne en tant que alumne de l'UOC i les altres necessitats que pugui tenir com a usuari del sistema.
No és raonable que la universitat pretengui que els alumnes disposin d'un
ordinador amb el seu programari dedicat exclusivament a l'estudi a l'UOC, i si
de cas un altre per qualsevol altra cosa que l'alumne vulgui fer amb un
ordinador; si és en absolut possible construir un campus virtual és gràcies a
que existeix un parc real d'ordinadors instal·lats prèviament arreu.
La mateixa frase "no s'accepten equips Apple" no té un significat evident. La UOC no accepta ni rebutja equips dels estudiants. Accepta o rebutja estudiants, accepta o rebutja documents i comunicacions dels estudiants. Per tant està en condicions de dir coses com: "el professorat no acceptarà cap document que no sigui en format X", "el servei d'assessoria informàtica només contestarà preguntes sobre aquest i aquest altre software executat sobre aquesta mena de hardware", "es garanteix el correcte funcionament del software docent subministrat només si s'executa en un sistema amb tal configuració ", " la UOC recomana aquest sistema" o fins i tot, en un atac de folla generositat o si decideix adoptar el freeware com a norma, "la UOC regalarà aquesta mena de sistema informàtic als alumnes perquè puguin estudiar".
Tot això ho podria decidir la universitat; però només pot acceptar o rebutjar equipaments que siguin propietat de la UOC. En alguns casos no seran ni els propis alumnes qui decideixin la configuració de l'ordinador que faran servir, per tant la UOC hauria d'esforçar-se en ser flexible i preocupar-se més dels coneixements dels estudiants que no pas dels seus equipaments.
Encara que pogués decidir sobre les adquisicions del seu alumnat, la
Universitat Oberta es tancaria així a la cooperació amb terceres persones que
utilitzin altres sistemes informàtics. M'imagino que la UOC, com qualsevol
altra universitat, tindrà relacions amb l'exterior que impliquin crear
documents en col·laboració amb persones que no estan vinculades a la
universitat, com ara esdeveniments puntuals en què professors externs puguin
col·laborar en cursos o seminaris, o contactes amb estudiants d'altres
universitats. En aquests casos, o bé suposem que tothom utilitzarà
espontàniament sistemes informàtics compatibles amb el de la UOC, o bé la
universitat haurà de procurar de resoldre cada cas en particular d'alguna
manera, si fa o no fa com la resta de la comunitat universitària que no
"gaudeix" de l'acció uniformitzadora de la UOC i tot i això aconsegueix crear
documents en grup.
Això no és motiu perquè una organització canviï d'idea sobre el programari que li convé adquirir, però en el cas de la UOC, donat que no adquireix el programari sinó que influencia una part del públic català a comprar-lo, la tria de Microsoft pot resultar "políticament incorrecta" en beneficiar una companyia per sobre de la competència. Pot semblar que aquest efecte s'esmorteeixi gràcies a l'aposta per Netscape, que és el major contrincant de Microsoft en el mercat de navegadors, però això seria simplificar la qüestió suposant que només hi ha dues empreses al món que es dediquin a desenvolupar software.
La UOC fa que molts usuaris es vegin obligats a utilitzar uns productes determinats mentre hi estudien, independentment de les seves preferències. Tot i que no sóc capaç d'avaluar si la influència que exerceix la UOC és desestabilitzadora o absolutament legítima (perquè sóc un ignorant en qüestions econòmiques i en dret), trobaria natural que les companyies excloses per la UOC i llurs clients se sentissin discriminats per la decisió, de manera que la política de la UOC no només afectaria als seus estudiants sinó als competidors de Microsoft i Netscape i al consumidor/a en general.
En realitat qualsevol tria d'un fabricant (sigui el que sigui) per a cada
aplicació sempre perjudicarà els altres, la única solució igualitària és no
influir en el software que adquireixen els estudiants.
És a dir, un cop ha decidit que vol que tots els estudiants facin servir la
mateixa marca de sistema operatiu, el mateix paquet integrat d'oficina i el
mateix navegador, ha mirat que aquests siguin els que suposaran menys canvis a
la majoria de la gent (i hi hauria diferents maneres d'interpretar aquest
criteri).
El que passa és que fixant la marca del processador de textos no se soluciona del tot el problema. El dia que surti una nova versió del processador hi haurà alumnes (encara que només siguin els nous que adquireixin el programa en el moment d'entrar a la universitat) que utilitzaran la versió nova, mentre que hi haurà alumnes que seguiran amb la vella. La UOC no podria forçar a aquests darrers a canviar de versió de processador de textos per restablir l'uniformitat, si més no instantàniament.. Els alumnes que facin servir la versió nova hauran d'anar amb compte per passar els documents en format vell als estudiants que encara facin servir la versió vella, i per no utilitzar aquelles característiques noves que no es puguin convertir al format vell, i tindran doncs problemes semblants als del cas que cadascú faci servir una marca diferent.
Fins i tot en el cas que ens permetem suposar que tots els estudiants fan servir la mateixa versió, cadascú pot tenir diferents tipus de lletra instal·lats, de manera que en passar-se el document pot canviar l'aspecte (i fins i tot algun símbol tipogràfic que perjudiqui el contingut del text). Es podrien passar el tipus de lletra a més del document, però això podria ser fins i tot il·legal en alguns casos.
La pròpia UOC ens ofereix un exemple d'aquesta mena de problemes en el cas particular de l'Office 95 i l'Office 97, però el problema es presentaria amb aplicacions de qualsevol marca. Més aviat o més tard, una versió nova oferiria funcions que una versió vella seria incapaç d'utilitzar, o bé utilitzaria recursos que no venien amb l'aplicació (com ara un tipus de lletra).
El resultat és que un alumne sempre haurà de tenir present que els
destinataris dels seus documents no tenen el seu mateix equip.
Si a més sabéssim buscar formats més normalitzats entre diferents
fabricants i més adients per a la col·laboració en xarxa (independents de
l'ordinador i impressora, per exemple) acabaríem treballant més còmodament
cadascú amb el seu ordinador i programari que amb formats propietaris més
pensats per al simple emmagatzematge de documents que per a facilitar-ne la
migració i edició compartida.
La tasca no és fàcil, no hi ha segurament formats disponibles àmpliament que siguin tan capaços d'incorporar característiques sofisticades (però sovint no essencials) com els formats propietaris; acceptant la diversitat hom es redueix sempre a treballar amb el màxim comú denominador de les capacitats ofertes per cada sistema, però dubto que aquesta limitació posi gaires impediments avui en dia.
Tanmateix, jo sóc dels menys indicats per oferir una solució completa. Opino que l'adherència a estàndards reals d'Internet (els adoptats per una majoria de desenvolupadors, no els d'un o altre fabricant en solitari), com ara HTML, Java i els formats multimèdia d'Internet (potser fins i tot PostScript), cobririen una gran majoria de les necessitats per a presentació de documents i desenvolupament de software didàctic. Es tracta de tecnologies que per la seva pròpia naturalesa s'adapten bé a entorns diversos i que gaudeixen d'abundància d'aplicacions per a treballar-hi.
És cert, però, que no estic en condicions d'oferir solucions a problemes
més difícils com l'edició de documents complicats en grup (especialment els
gràfics per a presentacions), però confio que es podran trobar i que no seran
pitjors que les intrínseques a l'adopció d'un únic programari i hardware. En
última instància, si fos necessari treballar amb un sol programari es pot
deixar la decisió a cada grup de treball, i no imposar-la per tota la
universitat
Però posar-se a discutir quina solució és millor s'oposa a la idea que intento reivindicar, que és justament que la universitat no ha de prendre aquesta decisió sinó que l'ha de deixar per a cada estudiant. M'interessa molt més discutir si és viable retirar la restricció de marques dels productes, i de quina manera es pot facilitar la col·laboració entre usuaris d'ordinadors diferents amb sistemes operatius i aplicacions diferents. Per a debatre aquest tema, i escampar informació al respecte, es pot utilitzar el fòrum obrimuoc.
Obrir la Universitat Oberta és responsabilitat de la UOC però interès de tots i, per això, espero que en fer pública aquesta crítica pugui encetar un debat sobre els perjudicis de la solució que actualment ofereix la UOC i que la gent que és més experta en col·laboració en la creació a través d'internet pugui aportar consell, experiències i propostes. La resta aportarem la nostra opinió i el sentiment d'injustícia davant de la situació, per intentar que la UOC es replantegi aquest aspecte de la seva política. Espero que la gent (com més millor) faci arribar la seva opinió a la UOC per ajudar-los a obrir-se a tots (i els mateixos missatges són benvinguts a la meva bústia, també).
Tot i que trobaria més valuosa una opinió original, redactada lliurement, m'han demanat que prepari un model de missatge de queixa a la UOC que pot servir de base per copiar i modificar el que es consideri oportú.
Una adreça a la que es poden enviar les opinions sobre aquest tema és
mailto:rector@campus.uoc.es (rector de la UOC)
I per preguntes en general sobre la UOC (com ara per confirmar que els requeriments que he atribuït a la UOC són autèntics) hi ha una altra adreça
mailto:internet@uoc.es (informació sobre la UOC )
NOTA: En un principi, proposava enviar les opinions a ambdues adreces, però el servei d'informació de la UOC (a aquesta última adreça) m'ha fet saber que ells passen les queixes al rector directament.
En cas que sabeu d'alguna persona o fòrum al què vulgueu fer arribar aquest material, us podria ser útil el missatge d'e-mail que vaig fer servir per divulgar-ho.
I per cert, gràcies per aguantar llegint fins aquí.