| Ir a la versión castellana |
Necessitaràs
l'Acrobat Reader
Si no el tens, doble click... |
 |
Pàgina
preparada per a
una resolució de 800 x 600 |
| Ir a la versión castellana |
Necessitaràs
l'Acrobat Reader
Si no el tens, doble click... |
|
Pàgina
preparada per a
una resolució de 800 x 600 |
|
Capítol
VIII
L'etapa de Saragossa Secció Primera Preparant el diàleg amb el P. Arrupe |
|||||||||||
|
Contingut d'aquest capítol | |||||||||||
|
* Preparant el diàleg
amb el P. Arrupe * El sopar a El Picarral |
||||||||||||
De la Crónica oficial
A las 7.30 [de la tarda del dimarts 5 de maig] despega finalmente el bimotor de Aviaco [del aeropuerto de Barcelona] rumbo a Zaragoza, donde aterrizaría una hora más tarde. Esperan en la pista de nuevo el P. Moragues, provincial de Aragón, el P. Boix y los superiores locales. Ligero forcejeo con los perodistas que pretenden sin conseguirla una conferencia de prensa.
La primera escala zaragozana es la de Nuestra Señora de Belén, parroquia obrera en el barrio de El Picarral. La cena es muy cordial y asisten algunos jesuitas obreros del Barrio Delicias y va seguida de un amplio intercambio donde el P. Carmelo Martínez y demás asistentes exponen con plena sinceridad al P. General sus puntos de vista sobre la situación actual de la Compañía ante la Misión Obrera y otras actividades.
El Padre insiste en la dificultad de este ministerio y la necesidad de una identificación con el cuerpo de la Compañía. Insinúa que la situación española le parece similar a la que tenían en Francia hace algunos años.
El coloquio no puede prolongarse todo lo que hubiesen querido los presentes. A pesar de ello, la llegada al Colegio del Salvador para pernoctar se hace ya muy tarde.
De las Noticias de la Provincia de Aragón (Circular 9/70 Quater)
Número especial con ocasión de la visita del M.R.P. General
En El Picarral. Se inició el diálogo con el tema de la visita al Jefe del Estado. Pero como de esta cuestión ya informamos en números anteriores y aquí no se aporta nada nuevo respecto a lo dicho anteriormente, pasamos directamente a otros temas del diálogo
Els jesuïtes que en aquells moments formen part de la comunitat de la parroquia de Nuestra Señora de Belén (Camino de Julisbol s/n, Barrio de El Picarral), són, segons el catàleg, Carmelo Martínez, Juan Acha, Luis Anoro, Eugenio Arraiza, Manuel Fortuny
Al referir-se a ells, el que era Provincial en aquell temps, Ignasi Jesús Moragues, contestant la pregunta ¿Com expliques l'actitud diferent dels jesuïtes de Missió Obrera de Saragossa?, deia:
A Saragossa la diferència és que allà eren quatre sacerdots i un escolar. I dels quatre sacerdots, tres eren majors que jo. En Carmelo Martínez, major que jo en edat i en Companyia; en Joan Acha, per supost; en Eugenio Arraiza, també. L'únic que deu ser de la meva edat, o un poc més menor és en Luis Anoro. I un escolar, en Manuel Fortuny.
Clar, ells tenien més cohesió; estava més acceptada a la Província la Missió Obrera de Saragossa. Perquè, a més a més, tenien una base espiritual, que era la parròquia. Carmelo Martínez era pàrroco; Juan Acha no va treballlar mai...
Tenien un pes a la Província. Carmelo normalment era elegit per anar a les Congregacions Provincials, no hi faltava mai a ninguna, fins que va sortir...
La comunitat de El Picarral
Més coses segons una carta de novembre 1969
Els jesuïtes de El Picarral es van preparar per rebre al P. Arrupe, no només pensant -i discutint- quin sopar li donarien, sinó també quines coses li volien dir i exposar-li. Prova n'és el document "Guión-Base para el diálogo con el P. Arrupe". Aquest document el vaig trobar als arxius de la comunitat de El Picarral, no porta indicacions de lloc ni de data ni d'autor. Anotacions a mà indiquen "abril 1970" i "Luis a.".
L'autor -molt possiblement en Luis Anoro- el presenta com "texto base de discusión" i demana l'aportació d'esmenes concretes "a la totalidad, a párrafos y a frases". Sembla presentat amb certa urgència de temps, doncs la reunió per discutir-lo s'ha de fer "hoy mismo, lunes". Recordem que la visita del P. Arrupe és un dimarts, el 5 de maig.
Aquest "hoy mismo" ens pot donar una de les característiques de la Missió Obrera d'aquell temps: viure les coses amb urgència. És per això que jo m'inclinaria a datar aquest document -malgrat la indicació "abril 1970"- en el primer cap de setmana del mes de maig i descartant el dissabte, que era el Primer de Maig que ja tenia les seves ocupacions, en el mateix diumenge i presentat als seus companys el dilluns.
En els records d'en Luis Anoro
Esto lo comentamos nosotros, lo que revela que teníamos discusiones a fondo... El mero hecho de que yo me anime a poner por escrito las cosas previas revela un nivel de discusión fuerte en el colectivo y también en nuestra comunidad.
El valor d'aquest document radica en que pot ser considerat com una vàlida exposició de la situació anímica dels jesuïtes de Missió Obrera dintre de la Companyia de Jesús. El que ells "rebin" el P. Arrupe no vol dir que es distanciïn dels anàlisis intra-jesuítics dels seus companys de València i Barcelona, més aviat són conscients que, rebent el P. Arrupe, li donen a aquest la possibilitat d'escoltar les coses que els jesuïtes de Missió Obrera de València i de Barcelona li haguessin també volgut expressar-li.
Vam tenir una reunió a casa i es va decidir: si els altres no el volen rebre, tenen molt bones raons per fer-ho i nosaltres també n'estem d'acord, però Per què no rebre'l, però per dir-li tot el que no ha pogut sentir dels altres? Amb aquest argument va quedar justificat per a nosaltres que acolliríem al P. Arrupe a casa, i vam decidir que cada un dels cinc parlaria d'un tema amb tota llibertat, sabent que entre tots teníem que expressar-li les tensions de la Missió Obrera espanyola del moment.
Encapçala el document una premisa: la contradicció pràctica que es dóna entre el grup jesuític de Missió Obrera i la Companyia
Hay aspectos fundamentales de la Compañía que todos admitimos en su formulación generalísima (p.ej.: "la pobreza, firme muro de la religión") e incluso en su aplicación teórica (vivir como pobres y a su servicio), pero que en la aplicación práctica se dan las diferencias contradictorias. Esto hace pensar que el sentido de palabras tan fundamentales como la pobreza es tan equívoco que en realidad responde a dos contenidos esencialmente dispares.
Nuestra aplicación práctica de estos conceptos religiosos e ignacianos básicos, nos sitúan en la postura disidente respecto al cuerpo de la Compañía y nos hace experimentar muy honda y vitalmente las siguientes TENSIONES:
La primera tensió a la que estan sotmesos és veure com la "pràctica" de la Companyia de Jesús contradiu el missatge evangèlic
Desde nuestro ambiente (de la única manera como nosotros lo podemos ver), las aplicaciones prácticas [realizadas por la Compañía] del espíritu que todos admitimos contradicen radicalmente el mensaje que se nos ha confiado.
I els exemples salten tot seguit:
Ni nosotros, ni los militantes o gente consciente con quien convivimos, entendemos cómo pueda conciliarse el espíritu de las Bienaventuranzas
No es neguen a acceptar un pluralisme dintre de la Companyia de Jesús, donades "las concepciones sociológicas opuestas entre los mismos jesuitas", però adverteixen que "un serio pluralismo" no es pot confondre mai amb "una falsa tolerancia irenista" i, posant exemples concrets,
...lo que creemos que de ninguna manera puede admitirse en una institución llamada religiosa es que una parte trate de imponer su visión mediante el uso de poderes "ajenos" (ejemplos del arreglo de cierto Provincial de América Latina con el Ministro del interior o el artículo de Vizcaíno Casas en las provincias de Valencia defendiendo el nuevo colegio de San José en un momento crítico).
No sé quin és aquest "arreglo" del Provincial amb el Ministre... Intentaré esbrinar-ho...
Però sí que exigeixen ("nuestra vocación nos exige") per a tot jesuïta ("sea cual fuere la configuración sociológica o política que defina a cada miembro")
Més tard (les presses mai no són bones per a fer un document ben ordenat) tornen sobre aquest punt
El títol de la segona tensió, a la que viuen sotmesos, podria ser: La vergonya d'ésser jesuïtes.
Vergüenza que experimentamos de nuestro "apellido de jesuitas" en nuestra labor testimonial y pastoral
Es pregunten que com poden "aparecer como uno más en el trabajo y en la autoliberación del pueblo" si han de carregar "con nuestra condición de jesuitas" i, conseqüentment, amb
Certament, encara que han experimentat que el cognom de jesuïtes no és el millor aval davant del "poble"...
El esfuerzo misionero por ser del pueblo nos enfrenta con nuestra condición de jesuitas
...rebutgen una solució fàcil
...presentarnos como otros muy distintos de los "jesuitas", con lo que nos aceptarían a nosotros personalmente, aunque rechazasen a los "otros".
doncs, fins i tot contradictòriament, se senten vinculats pregonament a la Companyia
Somos una parte de la Compañía[, que está de hecho] en contradicción radical con lo que por vocación estamos obligados a ser.
És això una amenaça seria?
Si un joven nos manifestase su vocación religiosa o sacerdotal no podríamos recomendarle, en conciencia, el noviciado de la Compañía.
Recordem el que els jesuïtes de Missió Obrera de Catalunya li havien comunicat al P. Arrupe a la seva carta:
Con profunda amargura se lo decimos, P. Arrupe, su visita nos acorrala una vez más a sentir vergüenza ante el pueblo por el hecho de ser jesuitas.
A l'hora del sopar fou en Manolo Fortuny qui va explicar al P. Arrupe aquesta vergonya d'ésser jesuïta.
I si el P. Arrupe -cosa que no va fer (El P. Arrupe no va intentar en cap moment refutar el que nosaltres li dèiem, i es va mostrar sempre molt atent en el què li manifestàvem), com recorda en Manolo- hagués tallat les seves explicacions, dient: Mireu, la Companyia de Jesús ja me la conec, fins i tot és possible que millor que vosaltres. Si vinc aquí és per a conéixer-vos a vosaltres, els jesuïtes de Missió Obrera, a qui certament no us conec massa...
Els jesuïtes de El Picarral tenien preparada la resposta
El camino emprendido, con todas sus vacilaciones y revisiones a las que intentamos someternos, nos va plenificando espiritual y humanamente y nos va acercando a un redescubrimiento del espíritu evangélico e ignaciano, al que vemos cada vez más conectado con el camino que se nos descubre
I ho haguessin anat concretant en aquest punts, presentats com "experiencia personal y de equipo":
Sí, la veritat és que, vivint al barri i treballant,
Nuestras aspiraciones de vida cristiana y religiosa se van llenando...
però no podran deixar d'afegir, compartint taula amb els representants oficials de la Companyia de Jesús (P. General, P.Assistent, P. Provincial...)
...al margen de la marcha general de la Compañía
Tot afegint-hi
Nos duele profundamente que los que acaparan públicamente el renombre de jesuitas van por caminos muy distintos.
Per una part, confessen
Nos sentimos afectivamente alejados de una Compañía que da la impresión de mirarse a sí misma más que al mundo en la concreción esencial de su servicio entre los pobres como fidelidad a su misión eclesial y evangélica.
i, d'altra banda, expressen les seves pors amb aquesta pregunta:
¿Es que se nos va marginando prácticamente del cuerpo de la Compañía por más declaraciones oficiales de ortodoxia que nos avalen?
Aquest document (i d'altres, tampoc) no arribarà a precisar si és la Missió Obrera qui s'allunya de la Companyia de Jesús o és la Companyia de Jesús qui va marginant Missió Obrera. De fet, hi ha un horitzó més ample que el de la Companyia de Jesús
Complementariamente, nos sentimos afectivamente unidos mucho más a algunos seglares y sacerdotes seculares que comparten nuestra aspiraciones que a jesuitas que viven en la misma ciudad.
El document
Una mica retocat
per a una lectura més fàcil
(en format .doc)
El document
Tal qual, pur i dur
(en format .pdf)
 |
Pròxim Capítol | |
| diario de barcelona , 13 de maig de 1970 | ||
| Gràcies
per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 23 octubre 2005 |
Per
dir la teva
Per saber la dels altres Per veure els comentaris anteriors Per veure els comentaris més antics |
Pàgina principal de la web |
El
diàleg interreligiós
Catequesi
nadalenca Teologia
indígena
Amb
el pretext d'una enquesta
Spong
el bisbe episcopalià
Altres temes
Més tard, a partir del 72 Superior de la casa, del 73 Consultor de la Província.
En el 74 es posa a treballar a fàbrica
Deixa la Companyia el 81
Mor a Saragossa el
Jubilat. Segueix a la mateixa comunitat, encara que aquesta dintre del barri hagi canviat d'adreça.
El 75 deixa de viure a la comunitat. El 76 deixa la Companyia
El 78 serà ordenat de sacerdot
A partir del 84 a Kyabé (Rép. du Tchad)
La comunitat de El Picarral
Més coses segons una carta de novembre 1969
L'únic que recordo, i no ho oblidaré mai, és el títol del tema que jo vaig elegir per parlar-li al P. Arrupe: "La vergonya d'ésser jesuïta".
Intentaré descriure des de quina experiència vaig veure com a lo més natural parlar-li d'aquest tema.
A Jo treballava en aquell temps dintre la fundició d'acer, però com ajudant de laboratori. Per allà, de tant en tant, venien els dos joves enginyers tècnics, que de fet eren classe mitjana i parlaven dels fills del tot poderós comptable de l'empresa que anaven al col·legi dels jesuïtes. Ells se sentien classe inferior i sense poder adquisitiu com per portar els seus fills al tal col·legi. Jo estava a un racó eixugant vasos de laboratori sense cap dret a participar a aquella conversa, però obrint de debò unes orelles que escoltaven coses que em tocaven força endins.
B Al temps del "bocadillo" ens reuniem tots els treballadors, un assentat sobre una peça de ferro rovellat, l'altre sobre una vagoneta del tren de fundició, cada un on es trobava més còmode per desenfundar aquell entrepà embolicat amb una fulla del diari local del diumenge anterior. Dintre aquella conversa tan espontània i a la vegada d'un llenguatge tan directe sobre temes de salaris, sobre temes polítics, sexuals i anticlericals, era una expressió ben coneguda el mot "jesuïta" per llançar a algú a qui es volia insultar, per qualificar-lo de fals i traïdor. Ells no sabien que jo era jesuïta. Anys mes tard m'elegirien delegat d'empresa per part dels treballadors.
C Per aquell temps, no recordo exactament les dates, es va realitzar l'operació venda dels terrenys de l'antic col·legi dels jesuïtes de El Salvador, en el centre neuràlgic de la ciutat. La premsa local en parlava sovint i es parlava que l'operació suposaria entre uns 600 i 900 milions de pessetes d'aquell temps. Eren xifres astronòmiques en aquell moment. Jo recordo que en aquell temps guanyava a 3.000 pessetes al mes. No és d'estranyar amb tot lo que acabo de contar, que mai no ens deixessin participar en la discussió d'aquella operació.
Entre los agradables recuerdos, también ha venido algún regustillo amargo: Que Moragues me trate de más viejo qué él (dando muestras de lo mal que me conocía)
Queridos amigos:
Siguiendo el ejemplo de los béticos, me pongo un rato a daros noticias de nuestras vidas. Comenzaré por Valencia.
Pasemos ahora a Zaragoza.
El piso de El Terminillo se ha cerrado. Allí estaban Mario Cuartero, que por su salud no trabajaba pero que llevaba consiliaría de JOC; el H. Luis Noarbe que trabaja en confección y Luis de Pablo que había acabado Filosofía en Sant Cugat-Barcelona y que trabajaba a pleno tiempo. Al reestructurarse el Noviciado con Sanfeliu nuevo Maestro de novicios, se pensó en hacer una casa de jesuitas en diversos ministerios que conviviesen con los futuros novicios, como especie de pre-noviciado. A esta casa, después de hablarlo con el Provincial y con nuestro Coordinador de M.O. , Luis Anoro, va a vivir Mario. Luis Noarbe ha ido a vivir al colegio de Mola, aunque sigue trabajando y comerá en el piso de los novicios. Luis de Pablo irá a vivir con los de la parroquia de El Picarral. Noarbe y Mario continuarán los contactos con los de El Picarral, sobre todo el último más intensos.
El Picarral la dirección es: Parroquia de Ntra. Sra. De Belén. El Picarla, Camino de Juslibol s/n. Tlf. 35 39 82. Ahora tienen los dos pisos, pues las monjas que vivían en el piso de al lado y que trabajaban varias y ayudaban en la parroquia, se han ido a vivir en otro piso sito en la misma parroquia, dejándoles libre el que ocupaban. Son ahora 6: Acha y Carmelo Martínez que atienden la parroquia (curas S.I.). A Carmelo lo eligieron arcipreste los mismos curas de las parroquias vecinas y con ello el obispo Cantero se lo tendrá que tragar, le guste o no. Luis Anoro y Eugenio Arraiza (curas S.I. en el trabajo), que viven en una habitación alquilada en casa de una familia (duermen, mejor dicho, pues lo restante de la vida lo hacen con los de la parroquia). Eugenio ha estado este último mes un poco chanca del estómago. El y Luis Anoro trabajan en talleres metalúrgicos. Eugenio había hecho el curso de PPO de pintura de autos y trata de colocarse en esto. Manolo Fortuny es el segundo año que trabaja allí en una empresa de ayudante de químico (algo así como mozo de almacén); es maestrillo. También hizo con Eugenio el curso de pintura de autos. De Pablo ha encontrado trabajo en TUSA (una empresa a tres minutos de la parroquia) de unos 200 obreros. Hubo acción obrera allí el curso pasado, en la que la parroquia ayudó.
Se tiene contacto cordial con el grupo S.I. de Hechos y Dichos y Colegio Mayor Pignatelli, que son grupos en línea en el compromiso temporal. Últimamente estuvieron a punto de secuestrar un número de Hechos y Dichos, por un artículo de Ramiro Reig en que se hacía una alusión al caso MATESA. Al final han salido bien librados él y la revista, que ya había sufrido otras varias lides con Información y Turismo.
La còpia trobada va sense signatura.
Del context es pot deduit que el seu redactor fou
en Rafa Casanova
