HONRADAMENT, QUÈ DIR?

I no només en els funerals

Intercanvi epistolar amb Alfredo Fierro (XXI)

Veure la "vigèsimaprimera pàgina" d'Alfredo Fierro

Apreciado Alfredo:

En aquest intermedi m'he continuat dedicant al "Testimonium flavianum", tema que té moltes més "ramificaciones y citas" que els meus escrits. I és difícil saber on he d'aturar els meus afanys d'investigador per compte propi. A qui dels meus possibles lectors (algun hi ha, em consta) li pot interessar saber com va arribar el suposat text que es troba (avui dia, però sense saber des de quan) a les antiguitats dels jueus de Flavi Josep (segle I) a aparèixer en una obra àrab del segle X, kitab al-'unwan, del bisbe melquita de l'Església ortodoxa Agapi, o al segle XII, en la més àmplia compilació historiogràfica de tota la literatura en siríac, obra de Miquel el Sirià?

Però, si parlem de segles, el "misteri" està abans. Com aquest suposat text sobre Jesús d'un historiador jueu del segle I no apareix citat per cap escriptor cristià (i no cristià) fins al segle IV, en algunes obres d'Eusebi de Cesarea?

Raó tindràs en "decir en plata de román paladino" que "un ateo puede ver y juzgar mejor que un creyente la tradición cristiana también en sus orígenes". M'he recordat d'aquell "hombre que nunca he visto ni conoscido" dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi a qui recorrem "para hacer sana y buena elección". És la recerca de l'objectivitat... Aquesta objectivitat que dubtem que un autor catòlic ens pugui donar.

Quantes coses hi ha que un autor catòlic encara no pot dir? Aquesta pregunta la feia ja fa molts anys, després que John Shelby Spong, el bisbe episcopalià de Newark, reconeixent a Raymond R. Brown "com el principal erudit mundial sobre el Nou Testament", afirmés a continuació que "ha de disciplinar constantment la seva erudució, al servei de l'ensenyament i el dogma oficials de la seva tradició", per la qual cosa no podia explicitar "la conclusió ineludible exigida per la seva erudició que el naixement de dona verge no és més que un invent teològic de Lluc".

El mateix Brown ens parla d'aquesta manca de llibertat quan, després d'afirmar que l'evangelista "Mateu" no va ser testimoni ocular del ministeri de Jesús, afegeix en nota:

Los católicos fueron de los últimos en dejar de defender oficialmente que el evangelio fue escrito por Mateo, uno de los Doce. Se cambió de postura en 1955, cuando el secretario de la Pontificia Comisión Bíblica dejó a los católicos "total libertad" respecto de los primeros decretos de la Comisión Bíblica, incluyendo el que afirmaba que el Mateo griego era sustancialmente idéntico al que escribió el apóstol en arameo o hebreo.

El nacimiento del Mesías
Pág 39, nota 2

I la pregunta que inevitablement em sorgia era:

Quantes coses encara hi ha
que els catòlics
no poden dir

Aquest "no poder dir" no em porta (no m'hauria de portar) a repetir acríticament les afirmacions dels autors no catòlics. Però les he de tenir en compte.

Seguiré, doncs, els teus consells i seguiré llegint sense pors autors ateus, encara que es declarin "militants". També en ells (en aquesta cultura tan antiga postil·lada pel salmista (14, 1) com "nècia") hi podrà haver aquelles "llavors del Verb" de què parlava Justí (logoi spermatikoi) i de les quals també va parlar el Concili Vaticà II , expressió que a mi (i a altres) em va semblar una gran aportació. Fins que a Guatemala vaig saber que alguns ja deien: "Oigan, que aquí las semillas ya se habían convertido en árboles antes de que Uds. llegaran".

Em parles de Michel Onfray, autor molt conegut a França, pel que sembla, però totalment desconegut per mi fins ara. El teu "familiar francófono" et va esmentar el tema de la no-existència de Natzaret en els suposats temps de Jesús, tema que coneixia per Onfray. M'agradaria saber si Onfray aporta més dades de les que jo he conegut recentment (com ja t'he dit) per la lectura de Frank R. Zindler.

No sé si els catòlics tenim "total libertad" per parlar de l'existència o no-existència de Natzaret. És una qüestió que hauríem de deixar en mans dels arqueòlegs, encara que potser no exclusivament a les mans dels arqueòlegs franciscans com fa John Dominic Crossan (Jesús: vida de un campesino judío, p. 49ss).

El que Natzaret existís o no existís en aquells "dies d'Herodes, el rei" (Mt 2, 1) (primera acotació temporal a l'evangeli de Mateu o, per ser més precisos, a l'evangeli de la infància de Mateu) o "a l'any quinze del regnat de l'emperador Tiberi" (Lc 3, 1) ho deixarem perquè la piqueta de l'arqueòleg el resolgui. Sempre ens quedarà el recurs d'Orígenes: calia interpretar "místicament", no calia fer una lectura "literal" dels evangelis. Calia cercar el significat simbòlic.

Si Natzaret ho deixem en mans de la piqueta dels arqueòlegs, el Jesús de Natzaret, també?

Al meu amic Mauri, ja fa uns quants anys, qui parlava del "misteri de Déu i del misteri de Jesús", li deia:

Sobre Jesús no hi ha cap misteri, sinó ignorància, desconeixement del que ell va fer i dir. Sobre Jesús no hi ha misteri, sinó existència de fórmules incomprensibles sobre ell, fórmules totes elles de pura creació humana que, en moments determinats de la història, van aconseguir un cert consens entre una gran part dels seus seguidors.

Aconseguirem sortir d'aquesta ignorància? Alguns ja van donar una resposta: "Vita Jesu scribi nequit" (És impossible escriure la vida de Jesús). El 1874, Adolf Harnack va titular així la seva tesi d'habilitació a Berlín. I uns quants anys més tard, Albert Schweitzer va tancar els seus llibres de teologia, en va agafar uns quants de medicina i se'n va anar a Lambaréné (Moyen-Ogooué, Gabon), on va morir el 4 de setembre de 1965) . L'any 1953 li fou atorgat el Premi Nobel de la Pau.

Quan Paco Cuervo, un bon amic, a qui vaig conèixer, als nostres anys adolescents, al Club de Tennis d'Avilés, i poc més tard, amb gran sorpresa meva, el vaig veure entrar al noviciat dels jesuïtes de Catalunya, titulava el seu llibre , a la col·lecció "El Credo que ha dado sentido a mi vida" de Desclee De Brouwer, yo creo en jesús de nazaret, què volia dir? Sabia ell, lector barthià de la carta als Romans, que Pau no parla mai de "Jesús de Natzaret"? I que en aquesta carta als Romans (excloent el capítol 16) Pau s'hi refereix 74 vegades. D'aquestes, 36 vegades amb el nom de "Jesús" (VIhsou/j), però només una vegada (3, 26) l'anomena "Jesús" a seques.

Però vegem el context (a partir de la traducció de la Nueva Biblia Española):

Pau es refereix a ell (32 vegades) com "Jesús, el Messies" (VIhsou/j Cristo,j) i, d'aquestes, 11 vegades como "Senyor" (Kuri,oj VIhsou/j Cristo,j). En queden tres vegades per a "Senyor Jesús" (Kuri,oj VIhsou/j).

Afegim les 32 vegades que Pau, a la carta als Romans, es refereix a ell com a "Messies" (Cristo,j) i les 5 vegades com a "Senyor" (Kuri,oj) (1).

El "Jesús de Natzaret" (que ja et vaig dir que només sortia tres vegades en tots els escrits del Nou Testament) del meu amic Paco Cuervo, és el mateix Kuri,oj VIhsou/j Cristo,j (el "Senyor Jesús Messies") de la carta als Romans? O el mateix Cristo,j? És el mateix que Pau anomena "Messies"?

"Mucho me he divertido", com diria Teresa de Jesús... Però donem per bona aquesta "diversión" si ajuda que alguns posin una distància (aquesta distància de 9 metres que de vegades reivindico) entre "Jesús" i "Natzaret". Potser és la manera de "salvar Jesús" si la piqueta arqueològica ens acaba dient que Natzaret no existia... Orígenes va continuar creient en Jesús sense haver trobat Natzaret.

Entro ara, després d'una interrupció d'un parell de dies, al segon tema que assenyales: "el de las (imposibles) palabras fúnebres". Ja suposava jo que mai no havies sentit en un funeral les paraules bíbliques del Qohelet: "L'home no és pas més que la bèstia". No sé si Víctor Codina va aprofitar aquestes paraules per donar resposta a una senyora. Em van comentar que Víctor Codina va fer una xerrada sobre les famoses "postrimeries" i va començar preguntant als assistents, en una ostentació de pedagogia moderna, per què havien acudit a la conferència. Una senyora volia saber què passaria amb el seu gos. Li respondria Víctor Codina amb un "Senyora, el destí dels homes i el destí dels animals és el mateix"?

Em dius que tampoc no has sentit les paraules de Job, "las suyas propias, no digo las de sus hipócritas consoladores". Confesso, avergonyit, que no sé a quines paraules et refereixes. Confesso que no tinc "llegit" -una lectura mastegada- el llibre de Job.

El meu "avergonyiment" ha augmentat aquests darrers dies en rebre aquest correu:

Acabo d'entendre el sermó del dia del funeral.

Potser va ser el detonant en el meu inconscient perquè deixés de banda Vedantas Advaitas, Budismes i companyia, i em centrés finalment a intentar entendre aquest llibre que sempre he volgut entendre, però que sempre havia deixat de banda.

Potser ha calgut fer un recorregut de dos anys de la mà de..., passar per un enigmàtic evangeli de Joan, conèixer la fabulosa Thérèse de Lisieux o estar ara immergida en la lectura de Job.

Jo també he clamat al "Cel" de viva veu, al "Tu", a "l'Altre" sense rebre respostes... i plorar...

Gràcies per desmuntar el que ha de ser desmuntat.

Em pregunto si no "sacaría algún provecho spiritual para mi ánima" (per parlar com parlava sant Ignasi) a la pròxima reunió de Quinta Julieta si, en comptes de seguir el que està programat (espiritualitat islàmica), llegís a la manera monacal el llibre de Job; això és: una lectura lenta, allò que els antics monjos deien "manducatio" de la paraula, que per a ells era també una forma de pregària (2).

Sota l'empara Karl Rahner ja vaig enviar alguna cosa als possibles assistents a aquesta reunió de Quinta Julieta.

Però no ens escapem dels funerals. A la teva pregunta "¿Qué puede decirse honradamente en un funeral, cuando tú no eres el difunto?", responc: "En primer lloc, no parlar del difunt".

Podria muntar un "Homiliari de difunts" amb els meus sermons, que no són gaires. No crec que arribin a deu, tots de gent propera. Quan vaig participar en una parròquia (la d'Egara de Terrassa), els difunts no hi passaven per l'església. Seria el moment de repassar-los, amb un retolador a la mà, i anar titllant el que "honradament" avui ja no podria dir.

Em salvaria una mica el meu gènere literari, on hi abunden més les preguntes que les afirmacions.

Una lectura que acostumo a utilitzar és un text del dominic francès, Jean-Pierre Jossua (1930-2021), que comença d'aquesta manera.

Una primera convicció que ha anat madurant en mi durant tots aquests darrers anys és aquesta: per ésser cristià no és necessari negar que la vida humana té un valor per si mateixa i que pot ser -sense Déu i sense una fe religiosa- una vida digna, savia i molts cops feliç.

I en tinc una altra, que he fet servir poc, de Jacques Pohier, que acaba així:

Tres anys més tard, era Nàdia qui estava aquí, aprofitant d'un temps de bonança del seu càncer, que ella i tots nosaltres sabíem mortal sense remei. Encara era bella, morena, viva. "És la primera vegada en molts mesos que em desperto sense dir-me que tinc un càncer".

Amb la mort en ella, amb la mort que ella portava sobre si, em deia: "És amb el teu Déu que jo vull morir", ella que sabia que jo no creia en la seva resurrecció.

Tres mesos més tard moria amb el meu Déu.

Aquest text el vaig llegir al comiat d'en Paco Cuervo, allà, a La Longuera. Tot el que allà, en aquella tarda, vam llegir entre els uns i els altres, ho pots trobar a cuadernos de la diáspora (núm. 10, novembre 1999).

Potser, també "honradament", seria no parlar de la resurrecció ni de coses semblants… Com per exemple: "Ara tornarà a trobar-se amb..."

Ho deixem aquí? Però sense voler escamotejar les teves últimes línies:

Dejar de creer en vida eterna me ha resultado más doloroso y difícil que cualquier otra increencia respecto a Dios o al Cristo. Me atrevo a generalizar afirmando que de esa herida, la de abandonar la esperanza en vida eterna que antes se tuvo, no llega nadie a curarse por completo.

Jacques Pohier estaria d'acord amb la teva "generalización"

Ja he pogut recollir, després de tres anades a l'oficina de correus, el teu llibre, pel qual encara no t'he donat les gràcies (¡mil perdons!). Intentaré seguir el títol... Sempre hi haurà qui digui que em dediqui més al segon (que bona falta et fa!) que al primer (encara vols viure millor?). Ja t'enviaré la meva "Nadala".

Para no pasar como un mal educado (por si alguien lee esto), te deseo, ¡cómo no!, una ¡Feliz Navidad!

Con toda cordialidad

Miquel

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 27 desembre 2023

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el bisbe episcopalià (2000)
    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

(1)	Pot haver-hi una petita variació es aquests números.
(2)	Això ho vaig veure, ja fa molts anys, en un article que, abans de tenir vida "ordenada", vaig condensar per a Selecciones de Teología, i que m'agradaria haver conservat. És possible que sigui un article titulat Lectio divina de Jean-Albert Vinel, publicat a Selecciones l'any 1984 en el nº 90.