Apreciado Alfredo:

Reconec la meva derrota: vas llegir el honest to god abans que jo. Em vas guanyar per les teves capacitats de poder llegir en anglès. En aquells anys el meu anglès no superava el "My father is taylor".

Em pregunto com la teva lectura de Robinson (juliol 1965) com la següent de Bonhoeffer (gener 1966) i la posterior d'en Tillich ("esto ya más tarde"), com la que ja tenies feta de Bultmann ("lo conocía ya de antes") i la seva desmitologització, van arribar als cervells dels teus alumnes, els alumnes d'aquell jove professor de seminari de 1968.

Segons els teus records, recollits a conversación en el atrio, no consta que els teus alumnes et sentissin parlar de Robinson. Potser sí que els joves seminaristes et sentissin el nom de Bonhoeffer:

Bonhoeffer, de quien he leído y me han convulsionado -¿a quién no?- sus cartas desde la prisión, sus cuestiones endiabladas, en ningún modo es teológicamente conservador; antes al contrario, son esas cartas lo más sugestivo, porque insólito, que se haya escrito en teología. (pág. 97)

Gosaria el jove professor parlar-los-hi del "encara que Déu no existís". No consta.

I d'en Tillich, "el más católico de los teólogos no católicos"?

Puede que mi pensamiento se halle impregnado de filosofía existencial, pero es lo que ahora hay, lo que tengo más a mano; y me sirve para marcar distancias entre la fe como actitud y la ortodoxia como conjunto de creencias de acuerdo con el dogma eclesiástico. ¿También con guiños a Tillich? No los niego. De él retengo, desde luego, la idea de tinte existencial, pero no ajena a Pascal y Dostoievski, de la religión cristiana como mejor respuesta a los enigmas de la existencia. (pág. 55)

El 1969 el jove professor ja havia llegit a Tillich. Possiblement the courage to be, publicat per primera vegada el 1952, però potser no ho va fer fins al 1968, quan va sortir la primera traducció castellana amb el títol el coraje de ser.

He leído en algún sitio, quizá en Tillich, que no podemos expresar de forma racional nuestro conocimiento acerca de Dios, pero el conocimiento de esa imposibilidad es verdadero conocimiento. Aspiro, desde luego, a compaginar la fe, la teología, con el rigor del conocimiento.

Por supuesto, introducir la razón en la fe o al menos en la teología constituye operación de alto riesgo. No menos lo es, lo sería, una fe irracional, ajena del todo a la razón. Por eso, la teología tiene que explicarse a sí misma y explicar la fe ante los principios y las construcciones de la razón. (pág. 189)

Quan el professor va deixar d'"aspirar a compaginar la fe, la teología, con el rigor del conocimiento"? O encara té aquesta "aspiración"?

I, abans d'acabar el curs, per tal que els seminaristes tinguessin tot un estiu, en mig de la vida quotidiana de les seves famílies, per anar-lo assimilant

Ser religioso, sostiene Paul Tillich, significa interrogarse apasionadamente sobre el sentido de nuestra vida y estar abierto a las respuestas. La pregunta, pues, y además, no es extrateológica, sino proteológica. Con esa pregunta me quedo, desde luego, para repensar la teología entera. (pág. 201)

Em pregunto si aprofitarien l'estiu els seus joves alumnes, alguns d'ells mentre ajudaven a les tasques agrícoles pròpies de la temporada, per a "interrogarse apasionadamente"

...sobre los interrogantes esenciales del ser humano: ¿qué es la verdad?, ¿dónde está el bien y dónde la justicia?, ¿qué vale la pena amar y qué valores, causas, merecen nuestra entrega?, ¿cuál es el destino humano?, ¿qué significa el sufrimiento de los hombres y qué su muerte? (pág. 57)

Els animaria de veritat a "estar abiertos a las respuestas", a totes les respostes, vinguessin d'on vinguessin? O només a les que podia plantejar Charles Moeller?

Veig que cites le christianisme éclaté (Éditions du Seuil, 1974) ^{la faiblesse de croire), del qual alguna cosa hauré llegit, ja que per ell em vaig assabentar que}

Au cours de son voyage aux USA en mai [1971], le P. Pedro Arrupe, supérieur général des jésuites, a voulu rendre visite a Daniel Berrigan dams sa prison.ota1">(1), el llibre signat per Michel de Certeau (un jesuïta) i Jean-Marie Domenac (un laic, director de la revista Esprit), els quals "hicieron apuesta por la pulverización del cristianismo ⁽²⁾". De Michel de Certeau tinc un llibre a casa, (Saber això i "ficar la pota" fou el mateix. Fent confiança a Francisco García Salve (yo creo en la clase obrera), li vaig copiar aquest paràgraf en diàleg -fictici- amb José María Llanos (autor del pròleg):

¿Qué te parece, José María, amigo? La comedia [la visita del P. Arrupe a la família Oriol] salió muy bien, me contó un testigo. Todo en secreto porque el P. Arrupe, el General, no tenía tiempo de visitar en la cárcel de Zamora a sus presos, tres jesuitas rebeldes al otro general.

La meva gosadia va anar a més, ja que, després de llegir a Pedro Miguel Lamet, (arrupe. un profeta para el siglo xxi)...

Otras muchas visitas y encuentros tuvo Arrupe en Estados Unidos, pero lo más insólito fue su visita al Padre Daniel Berrigan en la cárcel de Danbury, Conneticut, donde este jesuita estaba cumpliendo condena por la quema de ficheros de reclutamiento para Vietnam en Maryland, en 1968. Berrigan, poeta y escritor dramático además, había sido detenido en agosto de 1970, después de varios meses de vida clandestina, por miembros del F.B.I.

...em vaig atrevir a posar aquest afegitó en lletra petita:

Los lectores de Pedro Miguel Lamet, después de la lectura de su libro, siguen ignorando que durante el viaje del Padre Arrupe a España de 1970 había jesuitas en la cárcel de Zamora.

Pocs dies després rebia la reacció de Pedro Miguel Lamet ("En la cárcel de Zamora no había ningún jesuita durante el viaje del P.Arrupe a España"). Fetes les oportunes investigacions no vaig tenir més remei que donar-li la raó: la veritat és que no hi havia cap jesuïta a Zamora perquè el que hagués degut estar (Andreu Vilà Tintoré) va rebre un oportú indult. Per la història ha quedat una suggerent correspondència entre Pedro Miguel i jo.

Els jesuïtes de la presó de Zamora
La meva correspondència amb Pedro Miguel Lamet

No sé si saps com i perquè Michel de Certau va morir com jesuïta. Li va comunicar al seu superior la seva decisió de publicar un llibre (el que tu cites) sense passar per l'obligada censura. El superior li va advertir sobre les conseqüències (recorda el cas de Díez-Alegría o el menys conegut de Joan Leita). Michel de Certeau les acceptava (l'expulsió de la Companyia de Jesús).

Però per aquells dies (maig 1974) havia mort el cardenal (jesuïta) Jean Danielou a la casa de Mimi Santoni, una prostituta. La Companyia de Jesús de França no es podia permetre dos escàndols al mateix temps.

Poques setmanes després, a la meva tornada dels tres anys "missioners" en el Txad, arribava a Niza. Recordo encara una frase del jesuita que em va venir a rebre: "Si Le Canard lo dice es verdad". Le Canard havia estat l'únic diari en donar certs detalls concrets de la mort del cardenal. (Si ho vols veure) (També pots veure altres comentaris).

Sí que sabràs que el funeral de Michel de Certeau (París, gener 1986) va reunir a tota la "crême" de París ("les représentants les plus éminents de toutes les disciplines des sciences humaines, de grandes figures intellectuelles, de gauche et de droite, des clercs et des laïcs" ⁽³⁾), però sense arribar a superar els "vint o trenta mil" de Friedrich Schleiermacher (Berlín, febrer 1834). Es quedaren sorpresos quan van escoltar com cant d'entrada el "Je ne regrette rien" d'Edith Piaf? Potser ho copïi pel meu funeral...

Deixa'm recordar que a un dels meus primers sermons, a una eucaristía amb un grup de joves del Tribunal de Menores, als quals acompanyava a les seves vacances, a petició dels responsables del centre (companys meus jesuïtes), els vaig parlar d'Edith Piaf i d'un boxejador. D'aquests jesuïtes en el Tribunal de Menores ha sortit no fa molt un article a Sapiens. (Si el vols veure).

Haig d'agrair al meu amic Domingo Melero que m'hagi posat a la pista de Michel de Certeau, le marcheur blessé de François Dosse, publicat el 2002.

Acabes les teves reflexions, sobre les quals no tinc res a dir, amb la imatge de "las esquirlas del jarrón" trencat. Certament, un búcar trencat ja no és un búcar. Quins d'aquests resquills conserven sentit? Quins d'aquests resquills no han de ser llençats a les escombraries?

Seria el papat un resquill d'aquest cristianisme trencat? Conserva sentit aquest papat "infal·lible"? I què pensar del senyor que no ha renunciat a la "infal·libilitat"? Bé, tampoc no ha renunciat (i ja ha tingut temps) a les prerrogatives que papes medievals (Gregori VII i Bonifaci VIII) se'n van autootorgar. Per posar un exemple: el de posar i deposar bisbes.

Del DICTATUS PAPAE a l'UNAM SANCTAM
de Gregori VII a Bonifaci VIII

La meva selecció de textos de Bonhoeffer és una mica més àmplia que la teva. A més a més de la carta del 30 d'abril de 1944 (Quin cristianisme en una època irreligiosa?), tinc seleccionades unes quantes més que m'han servit tant per una Primera comunió (Tornar a començar) com per a un funeral (Déu no és un tapa-forats) i altres esdeveniments.

La meva selecció de textos de Bonhoeffer

Què fer amb tots aquests textos? Comprendràs que a una Primera comunió (possibilitat que ja no crec possible) o en un funeral (possibilitat bastant més possible) no sortiré llegint un text de Friedrich Nietzsche, de l'anticrist, per exemple. És el que ara vaig llegint en els meus trajectes d'autobús.

Gairebé me n'alegro de no haver llegit abans a Nietzsche: alguns podrien pensar que el meu comentari sobre Lluc com "fabricant de pecadors"...

Lluc, el fabricant de pecadors

...dependria d'haver llegit textos com el següent:

A un altre del trio de "la sospita" (Karl Marx) l'he llegit i no l'he llegit, ja que el vaig llegir per persona interposada (Jean Yves Calvez): seguint consells de González Faus vaig dedicar un estiu (el de 1962 entre primer i segon de filosofia) a una lectura pausada (això és: resumint per escrit) de el pensamiento de carlos marx, editat per Taurus el 1958, al cap de dos anys de la seva aparició original (la pensée de karl marx). Hi hagué un temps en què em preguntava si dedicar-me a Marx o a Jesús: va guanyar el segon. No sé si alguns haguessin preferit que em dediqués al primer.

Del tercer "sospitós"·(Sigmund Freud) no tinc ni idea.

Aquests "mestres de la sospita", com es "colaven" a les classes del jove professor que llavors ja els llegia? Quina culpa tenen ells de la descristianització? El tema de la "descristianització" ja el vas tocar a después de cristo, un dels fragments que va entrar a la meva selecció

Des-cristianització? No-cristianització?

El darrer cop que vaig estar a França em vaig comprar Comment notre monde a cessé d'être chrétien. Anatomie d'un effondrement de Guillaume Cuchet (Éditions du Seuil, febrer 2018). Em va decebre una mica. Abans de comprar-lo ja hauria pogut suposar que "notre monde" era "La France" i, potser, també hagués pogut advertir que el títol posava "comment" i no "pourquoi". El vaig trobar massa sociològic, massa estadístic... Em sembla que només vaig retenir la pregunta de qui havia "descristianitzat" més, si el Concili o el Maig 68. O la Humanae vitae?

L'"effondrement" de Cuchet i l'"éclatement" de Michel de Certeau, serien sinòmis malgrat els quarante i cinc anys que els separen? Es refereixen a un mateix procés, a un mateix fenòmen?

Aquí podríem parlar del "tercer home" d'en François Roustang, però ja m'estic allargant massa. Però si et vols allargar...

Aniré acabant, doncs. A l'anterior resposta ja et deia que el nostre "Crist" només es podia mantenir dintre de la nostra imatge tradicional de Déu: puc, doncs, subscriure la teva frase:

No hay modo de salvar a un Cristo sin Dios

Alguna que altra vegada ja he dit que a Jesús de Natzaret hi arribem millor per la "ruta sud" que per la "ruta nord". La "ruta nord" és la dels viatges de Pau; la "ruta sud" és la que, arrancant de Jaume, to.n avdelfo.n tou/ kuri,ou (el germà del Senyor, Gal 1, 19), ens arriba, recorrent la costa sud del Mediterrani, amb els seguidors de Mahoma. Puc, també, subscriure la següent frase:

Y tampoco hay modo de hacer descansar al monumental Cristo paulino sobre la tela de araña de lo que a ciencia incierta se sabe sobre Jesús".

I si en algun pròxim sermó segueixo parlant de l'"etsi Deus non daretur" (encara que Déu no existís, com si Déu no existís), serà per pura peresa intel·lectual?

Molt cordialment

Miquel