| Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites del NT
en el seu text grec? |
Si no el veus,
doble click...  |
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768 |
| Versió per a imprimir |
| Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites del NT
en el seu text grec? |
Si no el veus,
doble click... |
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768 |
| Versió per a imprimir |
La paràbola del "fill pròdig" és una veritable perla, un autèntic joiell. Fins ara no se m'havia ocorregut preguntar com aquesta paràbola havia sortit de la boca de Jesús i quina part d'ella era "fabricació" de l'autor de la doble obra de l'evangeli de Lluc i del llibre dels Fets dels Apòstols.
És un autor fascinant...
Son numerosos los teólogos que no tienen en muy buen concepto a Lucas: de los cuatro evangelistas, sólo a él se le acusa de haber puesto el cristianismo en conformidad con el mundo. Se le critica por abandonar la expectativa de la llegada inmediata del Señor y por plantear, por el contrario, el reto de prepararse y asentarse para una vida larga en este mundo, de vivir en paz con la sociedad y las autoridades.
Si esto fuera verdad, habría que considerar a Lucas uno de los primeros políticos eclesiales conservadores, y su actitud tendría que ser, entonces, de adaptación. ¿Es éste realmente el caso?
[...]
El modo de pensar de Lucas, dado a distinguir, es característico de un mundo con cierto grado de educación. En cualquier caso, está lejos de ser "un teólogo que apoya al estado". Transmite a su comunidad una interpretación "realista" de su entorno. Deja claro que existen oportunidades y también peligros.
Lucas representa un tipo de cristianismo que se extiende hasta las capas más altas de la sociedad y quiere penetrar en ellas, pero al mismo tiempo, contiene más tradiciones pauperistas (enseñanzas críticas sobre los bienes) que todos los demás libros del Nuevo Testamento, con excepción de la carta de Santiago. En ningún lugar son los ricos atacados tan mordazmente como en el evangelio de Lucas. Sólo Lucas desarrolla la visión de un "comunismo de amor en el cristianismo primitivo".
Lucas no es un teólogo que se adapta, sino un teólogo que distingue: no pinta en blanco y negro. No es un teólogo con capacidad de adaptación, a menos que la crítica basada en algo de realismo y sentido común se considere ya capacidad de adaptación.
Lucas es un teólogo crítico, y por eso me gusta.
Gerd Theissen
La redacción de los evangelios
y la política eclesial
Un enfoque socio-retórico
Pag. 101,
Els qui aneu seguint aquesta web ja sabeu com aquest autor, malgrat la seva pròpia afirmació d'haver-se "informat minuciosament de tot des dels orígens" (Lc 1,3), es desmarca amb tota llibertat de la presentació programàtica que ha trobat en l'evangeli de Marc, negant-se a presentar a Jesús com un "predicador de la proximitat del Regne".
Podeu rellegir:
Mantenir les distàncies entre Jesús i els evangelis.
En el capítol dedicat -dintre de la meva Catequesi eucarística- a "Esmorzars, dinars i sopars de Jesús", vèiem com l'evangeli d'aquest autor és l'únic que ens transmet la notícia de que Jesús compartia taula amb fariseus. Ajudats per Gerd Theissen, vèiem quins interessos podia tenir Lluc (a partir d'aquí ja utilitzaré aquest nom usual) per presentar a Jesús esmorzant o dinant amb fariseus.
Podeu rellegir:
Dinava Jesús amb els fariseus?.
L'evangeli de Lluc pot ser considerat com l'evangeli de la misericòrdia i perdó de Déu. Però la condició de possibilitat de que Déu pugui perdonar és, en primer lloc, que hi hagi pecadors. I Lluc és un mestre en l'art de "fabricar pecadors". Veiem exemples:
| Mc 15, 27 | Kai. su.n auvtw/| staurou/sin du,o lh|sta,j(
e[na evk dexiw/n kai. e[na evx euvwnu,mwn auvtou/Å |
|
| Juntament amb ell van crucificar dos bandolers,
l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. |
||
| Mt 27, 38 | To,te staurou/ntai su.n auvtw/| du,o lh|stai,(
ei-j evk dexiw/n kai. ei-j evx euvwnu,mwnÅ |
|
| Aleshores foren crucificats amb ell dos bandolers,
l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. |
El territori d'Arquelaus fou convertit en província romana i fou enviat com procurador Coponius, el qual pertanyia a la classe eqüestre dels romans, rebent de César tots els poders, fins i tot el de condemnar a mort. Durant el seu govern un galileu, anomenat Judes, incità el poble a la revolta, recriminant-los que acceptessin de pagar tributs als romans i que, a més a més que a Déu, suportessin d'obeir a senyors mortals. Aquest home era un doctor que havia fundat la seva pròpia secta que no tenia res a veure amb les altres [fariseus, saduceus, essenis].
Guerra dels jueus II, 117
A tot arreu i sempre, tot membre de la resistència a les forces d'ocupació ha estat considerat per l'ocupant com un bandoler, criminal, bandit... Als anys de la nostra postguerra reberen el nom de "maquis", ara el de "terroristes". Tots aquests bandolers, criminals, bandits, maquis, terroristes poden acabar, quan les circumstàncies polítiques canvien, rebent homenatges.
Així passà amb els "maquis" de la postguerra espanyola que reberen l'homenatge del Congreso de los Diputados d'Espanya.
Així passà amb Fernando Hoyos, un jesuïta espanyol que es passà a la guerrilla guatemalteca als anys 80, considerat pel govern de Guatemala com un "delincuente subversivo extranjero", el qual, aquests darrers mesos, tot recordant el XXV aniversari de la seva mort, ha rebut l'homenatge de diverses institucions gallegues, entre elles el Concello de Allariz i la Fundació Galiza Sempre, acte celebrat en el Paraninf del Rectorat de la Universitat de Vigo el 6 de novembre 2007.
Aquests darrers dies (maig 2008) la fundación 10 de marzo ha publicat en el seu homenatge el llibre Fernando Hoyos. Na memoria do pobo (En la memòria del poble), la presentació del qual va tenir lloc el 23 de maig en el Concello de Naron, aportant el govern municipal 6.000 euros per aquest proyecte.
Podeu rellegir:
Fernando Hoyos: un jesuïta a la guerrilla.
Flavi Josep, aquest jueu pro-romà que mai renegà de la seva religió, no pot deixar de reconèixer la profunda motivació religiosa de tots aquests lhstai,: l'única i plena sobirania de Déu sobre la seva terra i el seu poble, en defensa de la qual estaven disposats a matar i a morir.
| Lc 23,32 | :Hgonto de. kai. e[teroi kakou/rgoi du,o
su.n auvtw/| avnaireqh/naiÅ kai. o[te h=lqon evpi. to.n to,pon to.n kalou,menon Krani,on( evkei/ evstau,rwsan auvto.n kai. tou.j kakou,rgouj( o]n me.n evk dexiw/n o]n de. evx avristerw/nÅ |
|
| En portaven també dos més, que eren criminals,
per executar-los amb ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. |
Despullats a les seves creus, moren -per obra de Lluc- despullats també de tota motivació religiosa: de "presos polítics" han passat a ser "presos comuns", sobre els quals pot recaure una condemna moral.
El Déu de misericòrdia i de perdó de Lluc ja té el seu "pecador", però encara no pot exercir les seves funcions de perdonar: falta encara una condició de possibilitat: l'autoinculpació del pecador. I Lluc també la "fabrica".
| Lc 23,41 | kai. h`mei/j me.n dikai,wj(
a;xia ga.r w-n evpra,xamen avpolamba,nomen\ |
|
| I nosaltres la sofrim justament,
perquè rebem el que mereixen els nostres actes |
Els evangelis de Mc 14, 3-11 (= Mt 26, 6-13) i el de Joan (12, 1-7), seguint un possible evangeli primitiu de la Passió/Resurrecció, ens parlen d'un sopar a Betània, pocs dies abans de la seva mort. L'evangeli de Marc introdueix aquest capítol amb l'anotació cronològica de "quan faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims"; l'evangeli de Joan, seguint una cronologia teològica de la "nova creació", ens parlarà de "sis dies abans de la Pasqua".
| Mc 14,3 | +Hn de. to. pa,sca kai. ta. a;zuma meta. du,o h`me,rajÅ
Kai. o;ntoj auvtou/ evn Bhqani,a| evn th/| oivki,a| Si,mwnoj tou/ leprou/( |
|
| Quan faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims...
Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. |
||
| Jn 12,1 | ~O ou=n VIhsou/j pro. e]x h`merw/n tou/ pa,sca
h=lqen eivj Bhqani,an( o[pou h=n La,zaroj( o]n h;geiren evk nekrw/n VIhsou/jÅ evpoi,hsan ou=n auvtw/| dei/pnon evkei/ |
|
| Sis dies abans de la Pasqua,
Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. |
Durant el sopar entra en escena una dona (Mc/Mt), que en l'evangeli de Joan és Maria, la filla de la casa, la germana de Llàtzer i de Marta, portant un valuós perfum.
| Mc 14,3 | katakeime,nou auvtou/ h=lqen gunh.
e;cousa avla,bastron mu,rou na,rdou pistikh/j polutelou/j( suntri,yasa th.n avla,bastron kate,ceen auvtou/ th/j kefalh/jÅ |
|
| Mentre era a taula, vingué una dona
que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. |
||
| Jn 12,3 | h` ou=n Maria.m
labou/sa li,tran mu,rou na,rdou pistikh/j poluti,mou h;leiyen tou.j po,daj tou/ VIhsou/ kai. evxe,maxen tai/j qrixi.n auvth/j tou.j po,daj auvtou/\ h` de. oivki,a evplhrw,qh evk th/j ovsmh/j tou/ mu,rouÅ |
|
| Llavors Maria
va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum. |
En l'evangeli de Marc, vessant el perfum sobre el cap de Jesús, es tracta d'una unció mesiánica, com la de Saül (Llavors Samuel va agafar l'ampolleta de l'oli i el vessà sobre el cap de Saül, 1Sam 10,1) o la de Jehú (Pren llavors l'ampolleta d'oli, vessa-l'hi sobre el cap i digues-li: Això diu el Senyor: Jo t'ungeixo rei d'Israel, 2Re 9,3). Aquesta dona de l'evangeli de Marc, ungint messiànicament el cap de Jesús, acompleix una missió profética.
En l'evangeli de Lluc no trobem aquest sopar a Betània, però sí que ens presenta un dinar de Jesús a casa d'un fariseu de nom Simó.
| Lc 7,36 | VHrw,ta de, tij auvto.n tw/n Farisai,wn
i[na fa,gh| metV auvtou/( kai. eivselqw.n eivj to.n oi=kon tou/ Farisai,ou katekli,qhÅ |
|
| Un fariseu va invitar Jesús
a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. |
Durant el dinar entra en escena una dona i Lluc, des del primer moment, vol deixar ben clar que és una pecadora. També Simó, el fariseu, la coneix com pecadora.
| Lc 7,37 | kai. ivdou. gunh. h[tij h=n evn th/| po,lei a`martwlo,j( | |
| Hi havia al poble una dona que era una pecadora. | ||
| Lc 7,39 | ivdw.n de. o` Farisai/oj o` kale,saj auvto.n
ei=pen evn e`autw/| le,gwn( Ou-toj eiv h=n profh,thj( evgi,nwsken a'n ti,j kai. potaph. h` gunh. h[tij a[ptetai auvtou/( o[ti a`martwlo,j evstinÅ |
|
| El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això,
pensà: Si aquest fos profeta, sabria qui és i quina mena de vida porta aquesta dona que el toca: és una pecadora. |
Lluc ha convertit la dona-profetessa de Marc o la Maria de l'entorn familiar i íntim de Jesús en una pecadora. Així el Déu de Lluc pot exercir un cop més el seu ofici de perdonar.
Podeu rellegir:
Femení i singulars
Aquest grup de dones el fa aparèixer en el moment de la crucifixió-mort (Mc 15, 40 = Mt 27, 56), de la sepultura (Mc 15, 47 = Mt 27, 61), i el matí de Pasqua, camí de la tomba buida (Mc 16, 1 = Mt 28, 1).
| 15,40 | 15,47 | 16,1 |
| Maria Magdalena | Maria Magdalena | Maria Magdalena |
| i Maria, la mare de Jaume el menor i de Josep | i Maria, mare de Josep | Maria, mare de Jaume |
| i Salomé | i Salomé |
Només, al concloure la narració de l'anada al sepulcre, especifica el nom d'aquestes dones, seguint més aviat la seva pròpia tradició, que manté també com a primera del grup a Maria Magdalena.
| Lc 8, 2 | Lc 24, 10 |
| i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: | |
| Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, | Eren Maria Magdalena, |
| Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, | Joana, |
| i Maria, mare de Jaume | |
| i Susanna |
És cert que en l'evangeli de Lluc es mantenen ben diferenciades les tres dones: la pecadora de Lc 7, 37; Maria, la germana de Marta, de Lc 10, 39; i Maria Magdalena de Lc 8,2 i 24,10. Però, amb "els set dimonis", obria uns camins que conduirien a la basílica de Sant Climent de Roma, a on el divendres posterior a la festa de l'Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre), molr possiblement de l'any 591, el papa Gregori el Gran, a la seva homilia XXXIII sobre l'evangeli de Lluc, identificava, en una mateixa dona, la pecadora de Lluc, la Maria de Betania de Jn 12, 3 i a la Maria Magdalena de Lc 8,2. I en el seu sermó del dijous de la setmana de Pasqua sobre Jn 20, 11-18 (aparició de Jesús a ;aria Magdalena), pronunciat a la basílica de Sant Joan Laterà, tornava a identificarla amb la que "havia estat una pecadora pública"
Aquests exemples ens donen peu a poder-nos preguntar si Lluc no va utilitzar la mateixa tècnica de "fabricar pecadors" a la paràbola anomenada del "fill pròdig" i a poder sospitar que entre la descripció que Jesús va fer d'aquest jove i la que ens ha arribat en l'evangeli de Lluc pot haver-hi una gran diferencia.
Tots hi estarem d'acord en dir que Jesús parlava a la gent dels seus veritables problemes (condició de possibilitat per ésser seguit per les multituds) i que a través de les seves paràboles tenim una visió sociològica del seu país: concentració de la terra en mans d'uns pocs; les grans propietats agrícoles, els propietaris de les quals viuen a l'estranger; terres que es treballen sota el règim d'arrendament, potser pels qui havien estat els seus propietaris (així s'explica la rebel·lió dels vinyaters de Mc 12, 1ss); els homes -que potser havien estat petits propietaris rurals- a l'espera d'ésser contractats; famílies aclaparades pels deutes que podien conduir fins a l'esclavatge de tota la família; els grans ramaders que ja necessitaven de la figura del pastor assalariat...
No és aquest el país que Yahvé havia donat al seu poble, no és aquest el país de l'aliança. Les paràboles de Jesús ens deixem veure un món totalment contrari al programa de Jahvé. A on quedaven les paraules de l'aliança?
| Ex 6, 7 | Faré de vosaltres el meu poble i jo seré el vostre Déu.
Llavors sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu. |
|
| Lev 26, 12 | Per a vosaltres jo seré el vostre Déu,
i per a mi vosaltres sereu el meu poble. |
|
| Jer 7, 23 | I jo seré el vostre Déu
i vosaltres sereu el meu poble. |
|
| Ez 34, 30 | Aleshores sabran que jo, el Senyor, el seu Déu, sóc amb ells
i que ells, el casal d'Israel, són el meu poble. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà. |
|
| Ez 36, 28 | Llavors habitareu en el país que vaig donar als vostres pares.
Vosaltres sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu. |
|
| Jl 2, 27 | Llavors sabreu que jo sóc present a Israel,
que jo, i ningú més, sóc el Senyor, el vostre Déu. El meu poble no haurà d'abaixar el cap. |
Podeu rellegir:
La història de Moisès i del Faraó de l'Egipte: Una oposició radical
Aquí podria anar bé la lectura d'alguns textos d'autors moderns:
Ara és el moment de preguntar-nos: ¿I no existia una emigració des del camp, cada cop més empobrit, vers les ciutats necessitades de ma d'obra? ¿I aquest fenomen de l'emigració, que d'una manera crua afectava la vida tradicional de les comunitats rurals, no queda reflectida a cap de les paràboles de Jesús? ¿És que Jesús no tocava els problemes que afectaven a la gent?
Penso que Jesús no va començar la seva paràbola dient:
| Lc 15,11 | :Anqrwpo,j tij ei=cen du,o ui`ou,jÅ
kai. ei=pen o` new,teroj auvtw/n tw/| patri,( Pa,ter( do,j moi to. evpiba,llon me,roj th/j ouvsi,ajÅ |
|
| Un home tenia dos fills.
Un dia, el més jove digué al pare: "Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca". |
Penso que Jesús la començaria d'aquesta altra manera:
| Un home tenia dos fills.
Un dia el pare digué al més jove: "Pren aquests diners i marxa a ciutat. El que ens queda de terra no dóna per a dues famílies" |
I Jesús, defensor -com el profeta Elies- de la vida tradicional i de les seves estructures, res amic de les ciutats que s'anaven construint seguint modes hel·lenístiques i romanes, va seguir descrivint la vida d'un jove camperol perdut a la gran ciutat.
És possible que tots nosaltres, vosaltres i jo, l'autèntica descripció que Jesús fa del jove camperol perdut a la gran ciutat, no només l'hem sentida ja, sinó que l'hem vista. No recordeu Rocco y sus hermanos de Luchino Visconti, any 1960?
No podem esperar que Jesús cantés les "meravelles" de l'emigració: els diners s'acaben abans d'hora sense cap necessitat de "dilapidar la seva fortuna portant una vida dissoluta". Les promeses de trobar un treball ràpid s'allunyen... El treball que al final es troba és més precari del que hom hagués pogut imaginar...
Penso que Jesús no ens descriu un jove pecador perdonat... Penso que Jesús no perdia el temps explicant el que els seus oients ja sabien:
| Ex 34, 6s | El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne,
Un dia el pare digué al més jove: lent per al càstig, fidel en l'amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats... |
Ja hem vist que l'autoinculpació -en aquest cas, la del jove (Pare, he pecat contra el cel i contra tu...)- és un dels recursos utilitzats per l'evangelista. El Déu de Lluc per perdonar necessita que l'home manifesti el seu penediment. Altres evangelistes eren més fàcils a l'hora de perdonar (cfr. Mc 2,5)
Jesús descriu als seus oients, que són els que estan directament implicats en la paràbola, la vida d'un jove camperol que el seu pare i el seu germà gran (els oients de la paràbola), intentant mantenir sota la continua pressió econòmica un cert benestar familiar, han "foragitat" a un "país llunyà".
Certament el jove camperol es troba en un "país llunyà", però no és "llunyà" en quant a kilòmetres (la ciutat de Sèforis, primera capital d'Herodes Antipes, es troba a 7 km de Natzaret i mai és citada en el Nou Testament; Tiberiades, la nova capital d'Herodes Antipes en construcció, mai citada en els sinòptics, està a la riba del llac de Galilea, no lluny, doncs, ni de Magdala ni de Cafarnaüm). És "llunyà" perquè és un món, el de les noves ciutats herodianes, no estructurat per les normes i exigències de l'aliança.
Jesús fa una crida a la solidaritat familiar i comunitària per evitar la progressiva desintegració que s'anava produint en l'entorn rural per efecte de la pressió de l'ordre imperial romà.
Aquesta defensa de l'entorn rural tradicional ens podria portar a plantejar una pregunta:
Com és que documents evangèlics, escrits possiblement en els anys 80 o 90 del primer segle, mantenen aquest esperit anti-urbà, anti-cultura urbana, quan possiblement el dinamisme de futur del cristianisme ja residia, per exemple, a l'"església de Tessalònica, que viu en Déu el nostre Pare, i en Jesucrist, el Senyor" (Tessalònica era una ciutat situada a una carretera principal amb un bon port marítim i centre comercial important), o a l'"església de Déu que és a Corint", ciutat amb gran tràfic de mercaderies, centre polític i comercial de la província romana d'Acaia, el nom donat pels romans als territoris de l'antiga Grècia.
Si avui ens mantenim a "la tradició de Jesús" no és per ser hereus d'un món rural estructurat per les normes i exigències de l'aliança (el model que sembla ser el defensat pels sinòptics al posar un fil conductor entre Moisès, Elies i Jesús), sinó perquè el dinamisme de futur de les esglésies urbanes com les de Tessalònica, Corint, Roma... (no sotmeses a les exigències de l'aliança entre el Senyor Yahvé i el seu poble) ha arribat (i no és ara el moment d'esbrinar per quines causes) fins a nosaltres.
Pertanyem a "la tradició de Jesús" perquè no hem plantat les tres tendes, "una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies" (Mc 9, 5).
Podeu llegir:
La foto compromesa: Amb qui està Jesus? Qui és Elies?
Altres reflexions sobre la paràbola del "fill pròdig"
aparegudes ja en aquesta web:
Les dues mans
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 15 abril 2008 Actualitzat: 7 març 2016 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temas teológicos Temas bíblicos Temas eclesiales Cosas de jesuitas
Catequesis navideña (2000) Catequesis eucarística (2006) Catequesis sobre el Padrenuestro (2012)
Catequesis sobre el error del Dios encarnado (2014-2015) Los amigos de Jesús ¿pobres o ricos? (2014)
Spong, el obispo episcopaliano (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Con el pretexto de una encuesta (1998)