Textos de Dietrich Bonhoeffer
Extractats de
resistència i submissió
- Quin cristianisme en una època arreligiosa?
- Bultman y Barth
- Començar de bell nou...
- Déu no és un "tapa-forats"
- Un recorregut històric
- Crist i el món esdevingut adult
- Els déus de Grècia
- Religions de redempció?
- Déu i les qüestions últimes
- Observacions preliminars a la interpretació no-religiosa dels conceptes bíblics
- Viure sense Déu. Evolució històrica vers l'autonomia del món
- Participar del sofriment de Déu enmig del món sense Déu
- El cristianisme és "d'aquest món"
|
Allò que incessantment em mou és aquesta qüestió: què és pròpiament el cristianisme i qui és Crist, avui, per a nosaltres. Ha passat el temps en què hom podia dir-ho tot als homes amb paraules teològiques o piadoses; ha passat igualment el temps de la interioritat i de la consciència, és a dir, el temps precisament de la religió en general. Caminem devers una època totalment arreligiosa. Simplement: els homes, tal com ara són, ja no poden continuar essent religiosos; àdhuc aquells que es qualifiquen sincerament de "religiosos", ja no practiquen gens llur religió; sens dubte el mot "religiós" significa, doncs, per a ells quelcom completament distint. Tota la nostra proclamació i tota la nostra teologia cristianes, velles de mil nou-cents anys, descansen sobre "l'a priori religiós" dels homes. El "cristianisme" ha estat sempre una forma de la "religió" (qui sap si la veritable forma). Però si ara, un dia, es fa clar que aquest a priori no existeix de cap de les maneres, sinó que ha estat una forma caduca d'expressió de l'home, condicionada històricament, si, doncs, els homes esdevenen realment i radicalment irreligiosos -i crec que, més o menys, ja és això el que passa (a què es deu, per exemple, que aquesta guerra, a diferència de totes les que hi ha hagut fins ara, no provoqui cap reacció "religiosa"?) -, què significa aleshores tot això per al "cristianisme"? Un cop tret allò que fins ara ha estat el fonament del nostre cristianisme, ja no podem tocar terra ferma "en religió" sinó en alguns "darrers cavallers" o en uns quants homes intel·lectualment insincers. Haurien d'ésser, doncs, aquests els pocs elegits? I hauríem d'abatre'ns nosaltres amb fervor o indignació, a tall de fanàtics, sobre aquest grup d'homes dubtosos per tal de col·locar-los la nostra mercaderia? Hem d'abraonar-nos contra uns quants dissortats en llur hora de feblesa i, per dir-ho així, violar-los religiosament? Si no volem res de tot això, si, finalment, ens cal judicar la forma occidental del cristianisme només com a graó antecedent a una arreligiositat total, quina mena de situació se n'origina per a nosaltres, per a l'Església? Com el Crist pot esdevenir el Senyor àdhuc dels no religiosos? És que n'hi ha, de cristians irreligiosos? Si la religió no és cap altra cosa que un vestit del cristianisme -i també aquest vestit ha tingut en les distintes èpoques aspectes molt distints-, què és aleshores un cristianisme arreligiós? Barth, l'únic que ha començat a pensar en aquesta línia, encara no ha apregonat i dut a acompliment aquests pensaments, sinó que ha arribat a un positivisme de la revelació, que, al cap i a la fi, ha quedat reduït a una restauració. Per al treballador i per a l'home arreligiós no s'ha guanyat ací res de decisiu. Les qüestions a les quals caldria donar una resposta serien tanmateix: En un món sense religió, què signifiquen una Església, una parròquia, una predicació, una litúrgia, una vida cristiana? Sense religió, com parlar de Déu, és a dir, sense les pressuposicions, condicionades temporalment, de la metafísica i de la interioritat, etc...? Com parlar (o qui sap si no se'n pot "parlar" més com fins ara) de Déu "mundanament"? Com som cristians "arreligiosos mundans"? Com som ~ekklhsi,a, (església), els "cridats d'entre", sense considerar-nos uns privilegiats en el pla religiós, sinó més aviat com a pertanyents plenament al món? Llavors, Crist ja no és més l'objecte de la religió, sinó tota una altra cosa: realment, el Senyor del món. Però, què significa, això? Què signifiquen el culte i la pregària, en una absència total de religió? L'arcani disciplina, és a dir, la distinció (que tu ja coneixes) entre les coses últimes i les penúltimes, no rep aquí una nova importància? Haig d'interrompre la lletra, perquè la carta pugui sortir ara. D'aci a un parell de dies ja t'escriuré més d'aquest tema. És d'esperar que comprendràs, si fa no fa, què és el que vull dir, i que això no t'avorreixi. Adéu, entretant. No és pas fàcil d'escriure sempre sense ressò; perdona si, per aquesta causa, les meves lletres tenen quelcom de monòleg. Encara puc tanmateix escriure una mica més. Sóc del parer que la qüestió de sant Pau (si la peritomh, [circumcisió] és una condició per a la justificació) significa avui dia això: si la religió és necessària per a la salvació. Alliberar-se de la peritomh, és també alliberar-se de la religió. Sovint em pregunto per què "un instint cristià" m'atreu molt més devers aquelles persones no religioses que no pas devers les persones religioses i, concretament, no pas amb la més minima intenció missionera, sinó gairebé diria "fraternalment". Mentre sovint sóc timid per a esmentar el nom de Déu davant les persones religioses -car em sembla sonar, sigui com sigui, fals i em trobo a mi mateix una mica insincer (m'ho passo molt malament, sobretot quan els altres comencen a parlar amb termes religiosos; llavors callo quasi totalment, i em, sento, com acalorat i intranquil)-, puc, davant els irreligiosos, anomenar, si s'escau, amb tota tranquil·litat i com una cosa evident, el nom de Déu. Les persones religioses parlen de Déu quan el saber humà (alguns cops àdhuc per mandra de pensar) ha arribat als seus límits o bé quan falla el poder humà -en el fons és sempre un deus ex machina que ells fan avançar-, o bé per a resoldre aparentment uns problemes insolubles, o bé com a força davant de la impotència humana, o sigui, sempre explotant les flaqueses humanes; equivalentment en els límits de l'home. Això aguanta, sempre forçadament, fins al moment en què els homes, per llur pròpia força, poden tirar només una mica més enllà llurs límits i Déu resulta, com a deus ex machina, superflu. Per altra banda, parlar dels límits humans em sembla una cosa totalment problemàtica (la mateixa mort, que els homes a penes temen, i el pecat, que els homes amb prou feines si encara comprenen, són avui veritables límits encara?). Sempre em sembla com si per mitjà de les discussions sobre els límits humans, només tractéssim, angoixats, d'aconseguir un lloc per a Déu; m'agradaria parlar de Déu no en els límits, sinó en el centre, no en les febleses, sinó en la força, o sigui, no en mort i culpa, sinó en vida i bondat dels homes. En els límits, em sembla millor de callar i de deixar sense resoldre aquelles coses que no tenen solució. La fe en la resurrecció no és la "solució" del problema de la mort. El "més enllà" de Déu no és pas el "més enllà" del nostre poder intel·lectiu. La transcendència teorètica del saber no té res a veure amb la transcendència de Déu. Déu és al centre de la nostra vida, tot essent al més enllà. L'Església no s'aixeca allí on falla el poder humà, no en el límit, sinó enmig del poble. Així és en l'Antic Testament, i, en aquest sentit, nosaltres llegim el Nou Testament massa poc en funció de l'Antic. Encara reflexiono molt sobre l'aspecte d'aquest cristianisme irreligiós i sobre la forma que pren; ja t'escriuré aviat d'aquest tema. Qui sap si justament aquí, entre l'est i l'oest, ens pertocarà una tasca important. Ara haig de plegar realment. Que bé m'aniria de sentir tan sols un mot teu sobre tot això! Significaria realment per a mi més que probablement no et pots imaginar. Llegeix altrament Proverbis 22, 11-12. Heus ací el forrellat contra qualsevol evasió camuflada de pietat.
|
Quin cristianisme
en una època arreligiosa? |
|
|
|
Tegel,
30 d'abril de 1944 
|
| Bultman y Barth |
Encara afegiré unes paraules més als pensaments sobre la "irreligiositat" Ben segur que recordes l'estudi de Bultmann sobre la "desmitització del Nou Testament" . Avui el meu parer referent a això fóra que Bultmann no va anar "massa lluny", com la major part de la gent pensa, sinó que no va anar-hi prou, de lluny. No són tan sols les nocions "mitològiques" com és ara el miracle, l'ascensió, etc. (les quals, en principi, són inseparables de les nocions de Déu, de fe, etc), sinó els mateixos conceptes "religiosos" els que resulten simplement problemàtics. No és possible separar Déu i miracle (com Bultmann s'imagina), però tots dos s'han de poder interpretar i anunciar "no religiosament". Tanmasteix, la tesi de Bultmann, en el fons, és precisament liberal (é a dir, abreuja l'Evangeli), mentre que jo vull pensar teològicament. Què significa, llavors, "interpretar religiosament"? Vol dir, em sembla: parlar, per una part, metafísicament, i, per l'altra, individualment. Cap de les dues maneres no encerta ni el missatge bíblic ni els homes d'avui. La qüestió individualista de la salvació, ¿no ha desaparegut gairebé totalment per a tots nosaltres? ¿No tenim realment la im-pressió que hi ha coses més importants que no pas aquesta qüestió (potser no són més importants que aquesta cosa, però sí tanmateix que aquesta qüestió)? Sé que aquestes paraules semblen bastant monstruoses; però, és que, en el fons, no són fins i tot bíbliques? Existeix a l'Antic Testa-ment la qüestió de la salvació de l'ànima? La justícia i el regne de Déu a la terra, no hi són el centre de tot? I no és el passatge de l'Epístola als Romans 3, 24 la meta del pensament: que només Déu és just, i no pas una doctrina individualista de la salvació? Es tracta tanmateix no del més enllà, sinó d'aquest món; de la manera com ha estat creat, mantingut, sotmès a llei, reconciliat y renovellat. A l'Evangeli, aquelles coses que són més enllà d'aquest món volen existir per a aquest món. Això, no ho penso en el sentit antropocèntric de la teologia liberal, mística , pietista i ètica, sinó en el sentit bíblic de la creació i encarnació, de la crucifixió i la resurrecció de Jesucrist. Barth ha estat el primer teòleg -i aquest és el seu gran mèrit- que ha iniciat la crítica de la religió. Però després l'ha substituïda per una doctrina positivista de la revelació, en la qual aleshores es diu: "Menja, ocell, o et moriràs"; el naixement virginal, la trinitat o el dogma que sigui, tots són un fragment igualment important i necessari del tot, que s'ha d'empassar en bloc o bé no s'empassa de cap manera. Això no és pas bíblic. Hi ha graus de coneixença i graus d'importància; és a dir, cal que es torni a constituir una arcani disciplina, per la qual siguin protegits contra la profanació els misteris de la fe cristiana. El positivisme de la revelació es facilita massa la tasca perquè en últim terme erigeix una llei de fe i esqueixa allò que per a nosaltres és un do -en virtut de l'encarnació de Crist!-. L'Església ocupa ara el lloc de la religió -cosa que en si és bíblica-, però el món resta en certa mesura sol i lliurat a si mateix. Ací rau l'error. Actualment reflexiono com, de faisó no-religiosa -en el senti de l'Antic Testament i de Joan 1,14-, es podrien transinterpretar "mundanament" la penitència, la fe, la justificació, el renéixer, la santificació. Continuaré escrivint-te de tot això |
|
|
|
Tegel,
5 de maig de 1944
|
|
Avui tots els antics grans mots de la revelació cristiana es pronunciaran damunt teu. El significat
tot això ha esdevingut tan difícil i llunyà que a penes gosem parlar-ne. Però també nosaltres mateixos hem estat llançats de bell nou al començament de la comprensió. Totes aquestes paraules han esdevingut tan difícils i tan llunyanes que ni gosem ja parlar d'elles. Pressentim una alenada nova i revolucionària en les paraules i en les accions tradicionals, però no la podem copsar ni expressar. Això és la nostra pròpia culpa. La nostra Església, que durant aquest anys només ha lluitat per la seva existència, com si aquesta fos una finalitat absoluta, és incapaç d'ésser portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món. Per aquesta causa els mots d’abans han de perdre llur força i han d’emmudir, i la nostra existència cristiana constarà avui només de dues coses: pregar i fer justícia enmig dels homes. Tot el pensament, totes les paraules i tota l’organització de les coses del cristianisme, han de néixer de bell nou d’aquest pregar i d’aquest actuar. Quan arribaràs a l’edat adulta, l’aspecte de l’Església haurà canviat molt. No és una cosa nostra de predir el dia -però el dia vindrà- en què de bell nou hi haurà homes cridats a pronunciar la paraula de Déu d’una faisó tal que el món en serà transformat i renovellat. Serà un llenguatge nou, qui sap si totalment irreligiós, però alliberador i redemptor com el llenguatge de Jesús.. Els homes se n’escandalitzaran, però seran vençuts per la seva puixança. Serà el llenguatge d’una nova justícia i veritat, el llenguatge que anuncia la pau del Senyor amb els homes i la proximitat del seu Regne. Fins que arribarà aquest moment, la tasca del cristià serà oculta i callada; però hi haurà homes i dones que preguin i que facin allò que és just i que esperin el temps de Déu. Que siguis un d’aquests i que puguin dir de tu: “La vida dels justos brilla com la llum que va creixent fins al ple dia” (Prov 4, 18). |
Començar
de bell nou...
Reflexions per al dia del bateig
d'en Dietrich Wilhelm Rüdiger Bethge |
|
|
|
Tegel,
maig de 1944
|
| Déu no és
un"tapa-forats"
Actualment llegeixo amb el més gran interès l'obra de Weizsäcker sobre la imatge física del món. Espero també que serà molt profitosa per al meu treball. Si almenys fos possible un bescanvi intel·lectual... (24 de maig de 1944)
|
La obra de Weizsäcker, Das Weltbild der Physik, (El món vist per la Física) encara m'agafa força temps. Altra vegada ha esdevingut totalment clar per a mi el fet que no podem utilitzar Déu com a “tapa-forats” de la nostra coneixença imperfecta. Perquè, en aquest cas, si els límits del coneixement retrocedeixen sempre més –cosa que, objectivament, és inevitable- Déu queda desplaçat continuament amb ells i, conseqüentment, es troba sempre en una línia de retret contínua. Hem de trobar Déu en les coses que coneixem, i no pas en aquelles que ignorem. Déu vol ésser comprès per nosaltres en les qüestions ja resoltes i no pas en aquelles que encara ens queden per a resoldre. Això val per a la relació entre Déu i el coneixement científic. Però és també vàlid per a les qüestions humanes de caràcter general com la mort, el sofriment i la culpa. Avui les coses són d'una manera que, també per a aquestes qüestions, hi ha respostes humanes que poden prescindir completament de Déu. De fet –i així ha estat en totes les èpoques-, hi ha homes que arriben a resoldre totes aquestes qüestions fins i tot sense Déu, i és pura falsedat el fet de dir que tan sols el cristianisme ofereixi una solució per a elles. Si parlem de “solucions”, les respostes cristianes són tan poc -o tan magníficament- concloents com altres solucions possibles. Tampoc en aquestes qüestions és Déu un “tapa-forats”. Déu ha d’ésser reconegut al bell mig de la vida, i no tan sols als límits de les nostres possibilitats. Déu vol ésser reconegut en la vida i no tan sols fins que arribi la mort; en la salut i en a la vigoria i no tan sols fins que arribi el sofriment; en l’acció, i no tan sols fins que arribi el pecat.El fonament de tot això radica en la revelació de Déu en Jesucrist… Ell és el centre de la nostra vida, i no ha “vingut” de cap manera per a resoldre’ns qüestions sense solucionar. Vistes des del centre de la vida, determinades qüestions desapareixen, i igualment les respostes a aquestes qüestions. En Crist no existeixen “problemes cristians”. Però ja n’hi ha prou per a avui de tot això; precisament ara han tornat a destorbar-me |
|
|
|
Tegel,
29 de maig de 1944
|
|
Em planteges ara tantes qüestions tan importants respecte als pensaments que em preocupen aquests darrers temps, que estaria molt content si me les pogués contestar jo mateix. En realitat, tot és encara molt al començament, i a mi, com quasi sempre, en les qüestions futures em guia més l'instint que no pas una claredat que jo ja pogués tenir, quant a elles. Primer intentaré precisar històricament la meva posició. El moviment que es va iniciar pels volts del segle XIII (no vull entrar ara en discussions sobre la data exacta) en direcció a l'autonomia de l'home (entenc amb això la descoberta de les lleis segons les quals el món viu i es basta a si mateix en el camp de la ciència, de la vida social i política, de l'art, de l'ètica i de la religió) ha arribat en els nostres dies a una certa plenitud. L'home ha après a manegar-se tot sol en totes les qüestions importants sense recórrer a la "hipòtesi de treball: Déu". En les qüestions científiques, artístiques i àdhuc ètiques, això ha esdevingut una evidència, de la qual ja ningú no gosaria dubtar; però des de fa un centenar d'anys, això val també en mesura progressiva per a les qüestions religioses; avui ja és evident que, àdhuc sense "Déu", tot rutlla, i, concretament, tan bé com abans. Igual com en el camp científic, així mateix en el domini humà, "Déu" va essent rebutjat cada vegada meé lluny fora de la vida: hi està perdent terreny. Els historiadors protestants i catòlics coincideixen ara a veure en aquesta evolució la gran deserció que ens allunya de Déu i de Crist, però com més recorren a Déu i al Crist i més ús en fan per tal d'oposar-s'hi, més anticristiana es declara aquesta evolució. El món, que ha pres consciència de si mateix i de les seves lleis vitals, està tan segur d'ell mateix que a nosaltres això ens resulta tràgic. Desenvolupaments falsos i fracassos no aconsegueixen fer-lo dubtar de la ineludibilitat del seu camí i de la seva evolució; hom els suporta amb una viril sang freda, i àdhuc no és cap excepció un esdeveniment com aquesta guerra. Però l'apologètica cristiana, ha sortit al pas contra aquesta seguretat en les formes més diverses. Hom intenta de demostrar al món esdevingut adult que no li és possible viure sense el tutor "Déu". Per bé que hom hagi capitulat en totes les qüestions seculars, sempre resten tanmateix les anomenades "qüestions últimes" -mort, culpa-, a les quals només Déu pot donar una resposta i per a les quals hom necessita Déu, l'Església i el pastor. O sigui que, fins a cert punt, nosaltres vivim d'aquestes anomenades qüestions últimes dels homes. Però, què s'esdevindrà si un dia deixen d'existir com a tals, és a dir, si també elles troben una resposta "sense Déu"? Ara és quan, concretament, vénen els bastards secularitzats de la teologia cristiana, o sigui, els filòsofs existencialistes i els psicoterapeutes, i demostren a l'home segur, content i feliç, que, en realitat, és un dissortat i un desesperat, i que no vol tenir com a veritable que ell es troba en una misèria que ignora absolutament i de la qual només ells podrien deslliurar-lo. On hi ha salut, força, seguretat i senzillesa, hi ensumen un fruit dolç per a poder rosegar o bé en el qual ponen els seus ous corruptors. S'esforcen primer a empènyer l'home a la desesperació interior, i aleshores ja tenen el joc guanyat. Aquest és el metodisme secularitzat. Qui ateny? Un petit nombre d'intel·lectuals, de degenerats, d'éssers que es creuen a si mateixos les persones més importants del món i que, a causa d'això, s'ocupen de molt bon grat d'ells mateixos. No ateny l'home senzill que esmerça la seva vida quotidiana en la família i en el treball, i, certament, en altres escapades accessòries de tota mena. Aquest home no té temps ni ganes de dedicar-se a la seva desesperació existencial, ni de considerar la seva sort, qui sap si modesta, des de l'angle de la "misèria", la "preocupació", la "desgràcia". Els atacs de l'apologètica cristiana contra aquest món esdevingut adult, els tinc en primer lloc per absurds, en segon lloc per maleducats, i, en tercer lloc, per no cristians.
D'això, encara en tornaré a parlar més minuciosament. |
Un recorregut històric
|
|
|
|
Tegel,
8 de juny de 1944
|
| Crist
i el món esdevingut adult. |
La feblesa de la teologia liberal va raure en el fet de conferir al món el dret de donar a Crist un lloc dins d'ell mateix. La teologia liberal acceptà la pau, relativament dolça, que dictà el món en la lluita que ell mantenia amb l'Església. El seu mèrit fou de no tractar de fer tornar enrera la història i d'admetre realment la discussió (Troeltsch!), tot i que aquesta acabà també amb la seva derrota. La derrota fou seguida per la capitulació i l'intent d'un recomenç total, fonamentat en la reflexió sobre els propis fonaments: la Bíblia i la Reforma.
El món se senti totalment mal entès i rebutjà una pretensió d'aquesta mena. (És cert que el món ha d'ésser comprès més bé que no pas ell mateix es comprèn; però no pas de faisó precisament "religiosa", com els socialistes cristians voldrien.) Barth fou el primer a reconèixer que l'equivocació d'aquests (que bàsicament encara naveguen per les aigües de la teologia liberal sense voler-ho) era la següent: tots ells volien procurar un lloc a la religió, en el món o contra el món. Barth féu entrar en campanya el Déu de Jesucrist contra la religió: "Pneuma contra sarx"(l'esperit contra la carn). Això resta com el seu més gran mèrit (segona edició de l'Epistola als Romans, tot i les seves closques d'ou neokantianes!). Més tard, amb la seva Dogmàtica, ha posat l'Església en condicions d'acomplir fonamentalment aquesta distinció en tota la línia. Aleshores no és pas a l'Ètica on ha fracassat, com generalment hom diu -les seves explicacions ètiques, pel sol fet d'existir, són tan importants com les dogmàtiques-. Però ni en la Dogmàtica ni en l'Ètica de Barth no hi ha cap indicació concreta per a la interpretació no religiosa dels conceptes teològics. Heus ací el seu límit, i és a causa d'això que la seva teologia de la revelació esdevé "positivista": "positivisme de la revelació", com jo en dic. L'Església confessora ha oblidat totalment el planteig de Barth i s'ha estimbat del positivisme a la restauració conservadora. Fou el seu mèrit d'haver mantingut íntegres els grans conceptes de la teologia cristiana, però també ací sembla que de mica en mica quasi arribi a esgotar-se. És cert que en aquests conceptes hi ha els elements de la profecia autèntica (entre els quals compta la pretensió de la veritat i la misericòrdia, de les quals parles) i del culte autèntic, i és en aquest grau que la paraula de l'Església confessora no mereix sinó atenció, oïda, i, finalment, refús. Però profecia i culte hi romanen embrionaris i llunyans, car els manca la interpretació. Aquells que, com P. Schütz, els grups d'Oxford o els Berneuchen, troben que aquí manca "moviment" i "vida" són reaccionaris perillosos i retrògrads; car van encara més endarrera del planteig de la teologia de la revelació i cerquen un renovellament "religiós". No han acabat d'entendre el problema i parlen de forma totalment marginal a la qüestió. No tenen en absolut cap esdevenidor (llevat potser dels d'Oxford, si bíblicament no fossin tan insubstancials). Bultmann sembla que d'alguna manera ha rastrejat els límits de Barth, però els entén erròniament, en el sentit de la teologia liberal, i cau per això en el típic procediment liberal de la reducció (els elements "mitològics" del cristianisme són refusats, i aquest darrer queda reduït a la seva "essència"). Ara penso que han de romandre subsistents els continguts totals, comptant-hi també els conceptes "mitològics" -el Nou Testament no és pas un revestiment mitològic d'una veritat general, sinó que aquesta mitologia (resurrecció, etc.) és la mateixa realitat!-, però que aquests conceptes han d'ésser interpretats talment que no pressuposin la religió com. a condició de la fe (cf. la "peritomé", la circumcisió, en Sant Pau!). Crec que és tan sols d'aquesta manera que la teologia liberal és superada (la teologia liberal encara determina Barth, bé que de faisó negativa) i que ensems és així que la seva qüestió és realment presa i contestada (cosa que no s'esdevé en el "positivisme" de la revelació de l'Església confessora!). L'edat adulta del món ara ja no és un motiu de polèmica i d'apologètica; sinó que ara és realment més ben entesa que no pas com s'entén ella a si mateixa, és a dir, des de l'evangeli, des de Crist. Resta encara la teva pregunta: On és el "lloc" de l'Església, si és que aquest lloc no s'ha perdut totalment? i les altres qüestions: No està Jesús mateix més lligat a la "misèria" humana? En tot això, té raó el "metodisme" que he criticat no fa gaire? |
|
|
|
Tegel,
8 de juny de 1944
|
|
Actualment llegeixo el llibre extraordinari del filòleg clàssic W.F.Otto (de Königsberg), Els déus de Grècia, sobre aquest món de la fe, "nascut de la riquesa i de la pregonesa de l'existència, i no pas de les seves penes i de les nostàlgies", com l'autor ens diu a l'acabament. ¿Comprens que aquesta formulació i la seva corresponent exposició tinguin per a mi quelcom de seductor, i que jo -horribile dictu- m'escandalitzi menys d'això que no pas de certes formes del cristianisme? Sí, gairebé crec poder reivindicar aquests déus per a Crist. Aquest llibre m'és molt valuós per a les meves reflexions teològiques actuals |
Els déus de Grècia
|
|
|
|
Tegel,
21 de juny de 1944
|
| Religions de redempció? |
En aquests moments escric la interpretació dels tres primers manaments. El primer m'és particularment difícil. La interpretació usual de la idolatria quant a "riquesa, voluptuositat i honor", no em sembla gens bíblica. És una moralització. Els ídols són adorats, i la idolatria pressuposa que els homes encara adoren alguna cosa. Però nosaltres ja no adorem res, ni tan sols els ídols. En aquest respecte som nihilistes autèntics. Encara alguna cosa referent als nostres pensaments sobre l'Antic Testament. La fe de l'Antic Testament, ben al contrari de totes les altres religions orientals, no és una religió de redempció. I tanmateix el cristianisme sempre és qualificat de religió de la redempció. No hi ha en això un error cardinal, pel qual Crist és separat de l'Antic Testament i és interpretat a partir dels mites de redempció? A l'objecció que també a l'Antic Testament la redempció (sortida d'Egipte i més tard de Babilònia, cfr. Deutero Isaïas) té una significació decisiva, es pot replicar tot dient que, en aquests casos, es tracta de redempcions històriques, és a dir, part ençà dels límits de la mort; mentre que pertot arreu els mites de redempció tenen per fita la superació de la mort. Israel és redimit d'Egipte per tal de poder viure sobre la terra davant Déu i com a poble de Déu. Els mites de redempció cerquen ahistòricament una eternitat després de la mort. El Scheol i l'Hades no són els productes d'una metafísica, sinó les imatges per les quals és representat terrenalment com a existent "allò que ha passat", però que tanmateix tan sols arriba al present en forma d'ombres. Ara hom diu que allò decisiu és que en el cristianisme fou proclamada l'esperança de la resurrecció, cosa que origina una veritable religió de la redempció. El centre de gravetat recau ara en el més enllà dels límits de la mort, i és precisament aquí on veig l'error i el perill. Redempció vol dir en aquest cas: alliberament de les penes, de les misèries, de les angoixes i dels desigs del pecat i de la mort en un més enllà millor. Però, és realment aquest l'element essencial de la proclamació de Crist que fan els evangelis i sant Pau? Jo ho discuteixo. L'esperança cristiana en la resurrecció es diferencia de l'esperança mitològica pel fet que remet l'home, d'una manera totalment novella i més pregona que no pas a l'Antic Testament, a la seva vida en la terra. El cristià no disposa pas sempre, com els creients dels mites de la redempció, d'una darrera escapatòria de les tasques i de les dificultats terrenals vers l'eternitat, sinó que ha de viure totalment la vida terrenal, igual que Crist ("Déu meu, per què m'heu abandonat?"), i, tan sols si fa això, el crucificat i el ressuscitat és amb ell, i ell és crucificat i ressuscitat amb Crist. La vida d'aquest món no pot ésser suprimida abans d'hora... Ací estan lligats l'Antic i el Nou Testament. Els mites de redempció neixen de les experiències dels homes en els límits de llur existència. Però Crist agafa l'home en el centre de la seva vida. Veges, són sempre els mateixos pensaments els que em mouen. Ara haig de documentar-los un per un en el Nou Testament. Això vindrà més tard. He llegit al diari que a Itàlia fa una calor tropical. Pobre! Penso en el mes d'agost de l'any 1936. Salm 121, 6. |
|
|
|
Tegel,
27 de juny de 1944
|
|
I ara vull assajar de continuar el tema teològic interromput l'altre dia. Jo partia del fet que Déu ha estat descartat cada cop més de l'àmbit d'un món que ha assolit la seva majoria d'edat, dels dominis de la nostra vida i del nostre coneixement, i que, d'ençà de Kant, no ha conservat un lloc sinó més enllà del món de l'experiència. D'una banda, la teologia s'ha eriçat apologèticament contra aquesta evolució i ha corregut en atac -inútil- contra el darwinisme, etc.; d'altra banda, ha pactat amb aquesta evolució i deixa que Déu actuï encara com a deus ex machina en les anomenades qüestions últimes; és a dir, Déu esdevé la resposta a les qüestions vitals, la solució de les tribulacions i dels conflictes de la vida. O sigui, quan un home no pot demostrar res d'això, equivalentment, quan es nega a adreçar-se a aquestes coses i no permet que el planyin, pròpiament hom no pot parlar-li de Déu; o bé s'ha de demostrar a aquest home sense problemes vitals, etc., que en realitat està submergit pregonament en tals qüestions, tribulacions i conflictes, sense confessar-s'ho o sense saber-ho. Si hom té aquest èxit -i la filosofia existencialista i la psicoteràpia han elaborat mètodes molt refinats en aquesta direcció-, llavors, a aquest home, hom podrà parlar-li de Déu, i el metodisme podrà cantar victòria. Però si hom no reïx a persuadir l'home que consideri la seva felicitat com una malaltia, i la seva força vital com una desesperació, aleshores els teòlegs han esgotat tots els recursos. Hom se les heu aleshores amb un pecador endurit, de naturalesa particularment malvada, o bé amb una existència "burgesament saturada"; tant l'un com l'altre són igualment lluny de la salvació. Veges, aquesta és l'actitud contra la qual em dreço. Si Jesús va fer benaurats uns pecadors, aquests eren pecadors autèntics, però Jesús no va començar mai convertint cada home en pecador. Els va deslliurar de llurs pecats; no els hi va pas empènyer. És cert que el trobament amb Crist significava el tergiversament de totes les valoracions humanes. Va ésser així en la conversió de sant Pau. Però, en aquest cas, el trobament amb Jesús va precedir el reconeixement dels pecats. És cert que Jesús tingué cura d'existències al marge de la societat humana, de prostitutes i de publicans, però no es limità de cap manera únicament a aquests; en tingué cura perquè volia tenir cura dels homes. Jesús mai no posà prèviament en dubte la salut, la força, la felicitat d'un home; mai no considerà aquestes coses com una fruita podrida; altrament, per què hauria guarit els malalts i hauria retornat la força als febles? Jesús reivindica per a ell i per al regne de Déu tota la vida humana en totes les seves manifestacions. Precisament ara, naturalment, m'han d'interrompre. Deixa que et torni a formular a corre-cuita el tema que m'interessa: la reivindicació per Jesucrist del món actual esdevingut adult. |
Déu
i les qüestions últimes |
|
|
|
Tegel,
30 de juny de 1944
|
| Observacions preliminars
a la interpretació no-religiosa dels conceptes bíblics |
Encara alguns pensaments referents al nostre tema. Exposar-ne l'aspecte bíblic exigeix més concentració i lucidesa que no tinc avui. Espera uns dies, fins que refresqui una mica. No he oblidat tampoc que encara et dec alguna cosa sobre la interpretació no religiosa dels conceptes bíblics. Però avui faré algunes observacions preliminars. El fet d'haver desplaçat Déu del món, del domini públic de l'existència humana, dugué a l'intent de retenir-lo, si més no, en els dominis de les coses "personals", "íntimes" i "privades". I com que cada home encara té, en algun lloc, una esfera de la vida privada, és allí on se'l considerava més fàcilment accessible. Els secrets dels majordoms -per dir-ho grollerament -, és a dir, els dominis de la intimitat (des de la pregària fins a la sexualitat), esdevenen el terreny on cacen els directors espirituals moderns. En això s'assemblen (baldament llur intenció sigui tota una altra) als pitjors periodistes sensacionalistes. Recordes els diaris Wahrheit i Glocke, que mostraven les intimitats de personatges importants? Aleshores es tractava d'exigir-los per coacció alguna cosa en els camps polític, financer o social. Ara es tracta d'obtenir també per coacció alguna cosa en el camp religiós. Perdona, però no puc expressar-ho altrament. Vist sociològicament, ací es tracta d'una revolució des de baix, d'una insurrecció de la mediocritat. Així com el sentiment vulgar només se satisfà, pertocant a un alt empleat, imaginant-se'l "a la banyera" o en altres situacions capcioses, així també ací. És una mena de satisfacció perversa el fet de saber que cadascú té les seves febleses i punts descoberts. En els contactes que he tingut amb els outcasts -pàries- de la societat, m'ha xocat sempre de bell nou de veure que la malfiança és tostemps el motiu determinant de tots els judicis que ells fan dels altres homes. Cada acte -àdhuc el més desinteressat- d'un home de prestigi els és sospitós ja de bon antuvi. Altrament, aquests outcasts es troben en tots els estrats socials. En un jardí florit cerquen tan sols els fems sobre els quals creixen les flors. Com més sense lligams viu un home, més cau en aquesta posició. Hom troba en alguns ministres religiosos aquesta manca de lligams que en diríem "clerical" en sentit despectiu: ensumen els pecats dels homes per tal de sorprendre'ls. És com si no coneguéssim una casa bonica, fins a haver-hi trobat les teranyines del celler més amagat, o com si no poguéssim apreuar degudament una obra teatral, si no veiéssim com es captenen els actors darrera els bastidors. Va en la mateixa direcció el fet que les novelles, en els últims cinquanta anys, només hagin exposat correctament els seus personatges si els han descrits en el llit conjugal, i el fet que hi hagi films que considerin necessàries escenes on hom es despulli. Ja de bon antuvi, hom considera un engany, una ficció i una impuresa tot allò que és vestit, tapat, pur i cast; però, amb això, no es fa sinó palesar la pròpia impuresa. La desconfiança i la suspicàcia envers els homes com a actitud bàsica, és la revolta dels mediocres. Des del punt de vista teològic, l'error és doble: primerament, hom no creu poder qualificar un home de pecador fins que s'han flairat les seves febleses, és a dir, allò que té de vulgar; segonament, hom creu que l'essència de l'ésser humà es troba en el fons més íntim, més personal, allò que en diem la "interioritat"; i no cal dir que és precisament en aquests secrets humans on Déu ha de posseir ara els seus dominis! A aquest primer error cal replicar que, si bé l'home és pecador, per aquesta causa no ha d'ésser ni molt menys necessàriament innoble. És que Goethe i Napoleó haurien d'ésser pecadors, per dir-ho banalment, pel fet que no sempre van ésser marits fidels? Es tracta no dels pecats de feblesa, sinó dels pecats forts, I, per a això, no cal anar espiant. La Bíblia no ho fa enlloc. (Pecats forts: per al geni, l'hybris; per al pagès, la ruptura de l'ordre -per ventura el decàleg és una ètica camperola ? -; per al ciutadà, la por de la lliure responsabilitat. És correcte, això?) Referent al segon error: la Bíblia ignora la nostra diferència d'exterior i interior. Altrament, de què li serviria? Per la Bíblia es tracta sempre de l'a;nqrwpoj te,leioj, de l'home total (i això s'esdevé àdhuc en aquells indrets, com el Sermó de la Muntanya, on el decàleg s'endinsa en la "interioritat"). No és gens bíblic de pensar que els bons "sentiments" poden substituir el bé integral. El que en diem "interioritat" no es descobreix fins al Renaixement (potser en Petrarca). El "cor" en el sentit bíblic no és pas l'ésser íntim, sinó l'home total, tal com és davant Déu. Però, com que l'home viu tant de "fora" cap a "dins" com de "dins" cap a "fora", és totalment desencaminat el fet de creure que només comprenem el seu ésser interior, després d'haver conegut el seu fons més íntim. Amb això, jo voldria que Déu no fos passat de contraban a qualsevol indret secret, el més recòndit, sinó que hom reconegués simplement el caràcter adult del món i de l'home; que hom no "desacredités" l'home pel fet de la seva mundanitat, sinó que el confrontés amb Déu pel seu costat més fort. Jo voldria que hom renunciés a tots els trucs clericals i que no veiés en els psicoterapeutes o en els filòsofs existencialistes uns preparadors de les vies de Déu. Per a la paraula de Déu, la importunitat de tota aquesta gent és massa poc aristocràtica, perquè pugui aliar-s'hi. La paraula de Déu no és l'aliada de la revolta de la malfiança, de la revolta dels de baix, sinó que la paraula de Déu regna. Ara fóra el moment de parlar concretament de les interpretacions no religioses dels conceptes bíblics. Però fa massa calor! |
|
|
|
Tegel,
8 de juliol de 1944
|
|
Progressivament centro el meu treball en la interpretació no religiosa dels conceptes bíblics.... De moment veig millor el problema que no pas que jo el pugui solucionar. En l’aspecte històric, es tracta d’una gran evolució que encamina el món cap a la seva autonomia...
Déu, com "hipòtesi de treball", ha estat eliminat i superat a la moral, a la política i a la ciència, però també a la filosofia i a la religió (¡Feuerbach!). És pura honradesa intel·lectual abandonar aquesta hipòtesi de treball, és a dir, descartar-la allí on sigui possible. Un metge o un científic piadós, edificant, és un híbrid, és un hermafrodita. On hi ha lloc, doncs, per a Déu?, es pregunten certes ànimes angoixades, i al no trobar cap resposta condemnen tota l’evolució que ha dut a un destret així. Ja et vaig escriure sobre les diferents sortides d’emergència, que condueixen fora d’aquest espai que tan petit s’ha quedat. Caldria afegir encara el “salto mortale”, el de retornar a la edat mitjana. Però el principi de l’edat mitjana és la heteronomia sota la forma del clericalisme. El retorn a aquest sistema només pot ésser sinó un acte de desesperació, que tan sols es pot aconseguir al preu de sacrificar la honestedat intel·lectual. I nosaltres només podem ser honestos si reconeixem que hem de viure en el món etsi deus non daretur. I això és precisament el que reconeixem… ¡davant Déu!; i és el mateix Déu el qui ens obliga a aquest reconeixement. Així el nostre accès a la majoria d’edat ens condueix a un autèntic reconeixement de la nostra situació davant Déu. Déu ens fa saber que hem de viure com a homes que aconsegueixen viure sense Déu. El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona! (Mc 15,34). El Déu que ens fa viure en el món sense la hipòtesi de treball “Déu”, és el Déu davant el qual ens trobem dia i nit, constantment. Davant Déu i amb Déu, vivim sense Déu. Déu, clavat a la creu, permet que el foragitin del món. Déu és impotent i dèbil en el món, i precisament i únicament així Déu és amb nosaltres i ens ajuda. Mt 8,17 ens indica clarament que Crist no ens ajuda per la seva omnipotència, sinó per la seva feblesa i els seus sofriments. Aquesta és la diferència decisiva amb totes les altres religions. La religiositat humana remet l’home, en la seva necessitat, al poder de Déu en el món: així Déu és el deus ex machina….. Però la Bíblia el remet a la debilitat i al sofriment de Déu: només el Déu sofrent pot ajudar-nos. En aquest sentit podem dir que l’evolució vers l’edat adulta del món, de la qual abans hem parlat, esborra totalment una imatge falsa de Déu, i així allibera l'esguard de l’home per tal d'adreçar-lo vers el Déu de la Bíblia, el qual adquireix poder i lloc en el món gràcies a la seva impotència. Aquí és on ha d’entrar en joc la “interpretació mundana”. |
Viure sense Déu
Evolució històrica vers l'autonomia del món |
|
|
|
Tegel,
16 de juliol de 1944
|
| Participar
del sofriment de Déu enmig del món sense Déu |
Em pregunto si s'han perdut algunes lletres, a causa del bombardeig de Munic. ¿Vas rebre la lletra amb les dues poesies? Justament havia sortit aquell vespre i encara contenia algunes explicacions preliminars sobre el tema teològic. El poema Cristians i pagans conté un pensament que reconeixeràs aquí: "Els cristians són amb Déu en la seva Passió", cosa que diferencia els cristians dels pagans. "¿No podeu vetllar una hora amb mi?", pregunta Jesús a Getsemaní. Això és el capgirament de tot allò que l'home religiós espera de Déu. L'home està cridat a participar del sofriment de Déu enmig del món sense Déu. Ha de viure, doncs, realment, en el món sense Déu, i no li és permès intentar cobrir o transfigurar religiosament aquesta absència de Déu en el món; l'home ha de viure "mundanament" i és precisament així com participa en el sofriment de Déu; pot fer-ho, és a dir, pot viure alliberat de tots els falsos lligams i opressions religioses. Ésser cristià no significa ésser religiós d'una certa manera, arribar a ésser una mena determinada d'home (un pecador, un penitent o un sant) per un mètode determinat, sinó que significa ésser home; Crist no crea en nosaltres un tipus d'home, sinó l'home. No és l'acte religiós el que fa el cristià, sinó la seva participació en el sofriment de Déu en la vida del món. Aquesta és la metanoia (la conversió): no començar pensant en les pròpies misèries, problemes, pecats i angoixes, sinó deixar-se endur vers el camí de Jesucrist, vers l'esdeveniment messiànic, talment que s'acompleixi Isaïas 53! D'aci ve allò de: "Creieu en l'evangeli", és a dir, en allò que Joan designa com "l'Anyell de Déu que porta el pecat del món" (Joan 1, 29). (Altrament, J. Jeremias ha sostingut recentment que "anyell" en arameu es pot traduir també per "servent". Molt bonic amb referència a Isaïas 53!) Al Nou Testament, aquest fet d'ésser arrencat cap a dins dels sofriments messiànics de Déu en Jesucrist s'acompleix de diverses maneres: per la crida, feta als deixebles, a seguir llur mestre, per la comunitat de taula amb els pecadors, per les "conversions" en el sentit estricte de la paraula (Zaqueu), per l'acte de la gran pecadora (Lluc 7) (que es realitza sense cap confessió dels pecats), per la guarició dels malalts (Mateu 8, 17), per l'acolliment dels infants. Els pastors i els savis d'Orient no es drecen davant el pessebre com si fossin "pecadors conversos"; hi són senzillament, perquè s'han sentit cridats pel pessebre (l'estel) tal com ells són. El centurió de Cafarnaüm, que no fa cap confessió dels seus pecats, ens és proposat com un exemple de fe (cf. Jaire). Jesùs "estima" l'adolescent ric. El dignatari (Actes 8), Corneli (Actes 10), són tota una altra cosa que éssers al caire de l'abisme. Natanael és un "israelita sense falsedat" (Joan 1, 47); finalment, Josep d'Arimatea, les dones al sepulcre. L'ùnica cosa que tenen tots en comú és llur participació en els sofriments de Déu en Crist. Aquesta és llur "fe". No hi ha res de mètode religiós. L'"acte religiós" té sempre quelcom de parcial; en canvi, la "fe" és un tot, un acte de vida. Jesús no crida a una nova religió, sinó a la vida. Però, quin és l'aspecte d'aquesta vida, d'aquesta vida de participació en la impotència de Déu en el món? D'això, espero escriure'n la pròxima vegada. Avui només això encara: quan es vol parlar de Déu "no religiosament", cal fer-ho de tal manera que no s'encobreixi, sigui com sigui, l'absència de Déu en el món; ben al revés, cal posar-la de manifest, i és així precisament com una llum sorprenent cau sobre el món. El món adult és més sense Déu i, potser precisament per aquesta raó, està més a prop de Déu que no hi estava el món menor d'edat. |
|
|
|
Tegel,
18 de juliol de 1944
|
|
Avui vull enviar-te només una breu salutació. Penso que deus estar amb tanta freqüència i amb tanta intensitat entre nosaltres, aquí, que cada signe de vida nostra et dóna una alegria, àdhuc si el diàleg teològic reposa una vegada. És cert que els pensaments teològics m'ocupen contínuament, però tanmateix hi ha hores també en què em basten les manifestacions espontànies de la vida i de la fe. Llavors hom frueix molt senzillament amb els textos del dia; els d'ahir i els d'avui, per exemple, m'agraden essencialment; hom retorna després als bells càntics de Paul Gerhardt i està content de tenir-los. Durant aquests darrers anys he après cada vegada més a veure i comprendre la pregonesa amb què el cristianisme és d'aquest món. El cristià no és un homo religiosus, sinó senzillament un home, com Jesús fou home, a diferència potser de Joan Baptista. Em refereixo, no a un "ésser d'aquest món" vulgar i banal, com poden ésser-ho els homes il·lustrats, actius, còmodes o lascius, sinó a un "ésser d'aquest món" ple de disciplina, en el qual hi ha sempre present el coneixement de la mort i de la resurrecció. Crec que Luter visqué aquest "ésser d'aquest món". Recordo una conversa que vaig tenir fa tretze anys amb un jove pastor francès. Ens havíem plantejat senzillament aquesta qüestió: què volíem fer realment de la nostra vida? Ell digué: "Desitjaria santificar-me" (i crec molt possible que hagi arribat a sant). Aleshores, això va impressionar-me molt. Tanmateix el vaig contradir i vaig dir-li si fa no fa: "Desitjaria aprendre a creure". Durant molt de temps no he comprès la pregonesa d'aquesta contradicció. jo pensava que podia aprendre a creure tot intentant jo mateix de viure quelcom com una vida santa. Potser com a final d'aquest camí vaig escriure la Nachfolge (1937). Publicat per Ediciones Sígueme el 1968 amb el títol El precio de la gracia Avui veig clarament els perills d'aquest llibre, tot i que hi estic tan d'acord com abans. Més tard vaig comprendre, i encara continuo constatant-ho, que tan sols s'aprèn de creure si hom viu plenament la vida d'aquest món. Quan hom ha renunciat plenament a esdevenir algú en concret, tant si és un sant com un pecador convertit o un home d'Església (allò que en diem una figura de sacerdot!), quan hom ha renunciat a esdevenir un just o un injust, un malalt o un sa -i això jo ho anomeno "ésser d'aquest món", és a dir, viure en la plenitud de tasques, de qüestions, d'èxits i de fracassos, d'experiències i de dubtes-, llavors ens lliurem plenament als braços de Déu. Llavors ja no prenem seriosament els propis sofriments, sinó els sofriments de Déu en el món, i vetllem amb Crist a Getsemaní. Crec que això és fe, que això és metanoia, i és així que hom esdevé un home, un cristià (cf. Jeremias 45!) ¿Com podríem esdevenir insolents a causa de l'èxit o bé sentir-nos fallits a causa del fracàs, si en la vida "d'aquest món" participem en el sofriment de Déu? Tu ja entens allò que vull dir, tot i que ho expressi tan breument. Agraeixo que m'hagi estat donat de discernir això, i sé que només he pogut fer-ho gràcies al camí que ara, de cop, he seguit. És a causa d'això que penso en el passat i en el present amb agraïment i pau. Potser et sorprèn de rebre una lletra tan personal. Però si alguna vegada desitjo parlar amb algú d'aquesta manera, amb qui puc fer-ho?... Que Déu ens meni amb benvolença a través d'aquesta època, però que sobretot ens condueixi vers Ell. Vaig alegrar-me molt especialment de la teva situació i estic content de saber que no us fa pas massa calor. Encara t'hauré d'enviar moltes salutacions. No vam fer el mateix trajecte, si fa no fa, l'any 1936? Adéu, estigues bo i no deixis afonar-se l'esperança de reveure'ns tots aviat. |
El cristianisme
és "d'aquest món" |
|
|
|
Tegel,
21 de juliol de 1944
|
Per retornar, tancar manualment
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat Juliol 2003 Última modificació: octubre 2016 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016) Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)