ELS ANTECEDENTS

A Catalunya el Romanticisme va tenir una gran rellevància ja que va ser el detonant que va engegar la Renaixença Catalana. La Renaixença, que fou un moviment cultural de conscienciació nacionalista sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució Industrial, pretenia recuperar la llengua i la cultura catalanes. El seu nom s’usa per designar l’època compresa entre la Decadència (s.XVI-XVIII) i el Modernisme (1890-1911).

Durant aquest període es van construir biblioteques, es va crear l’Acadèmia de les Bones Lletres, es va reobrir la Universitat de Barcelona (clausurada per Felip V al 1714) i es volia l’escolarització universal, l’alfabetització, el foment de l’interès per la història, la llengua i la cultura catalanes.

Es creen els Jocs Florals, es fomenta que el públic llegeixi en català, aparèixer la primera editorial catalana, es dona prestigi social a la cultura escrita en català, tot potenciant nous autors catalans, i es propulsen els gèneres literaris.

El MODERNISME

Fou un moviment artístic internacional, urbà i burgès, a cavall entre els segles XIX i XX, que amb diferents noms es desenvolupà per tot Europa: Art Nouveau a França i Bèlgica, Modern Style o Glasgow Style a Escòcia i al Regne Unit, Jugendstil a Alemanya, Sezession a Àustria, Liberty a Itàlia, etc.

Per la gran quantitat i qualitat d’obres realitzades i el gran nombre d’artistes de primer ordre que conrearen aquest estil a Catalunya es pot parlar de modernisme català.

Estilísticament és un moviment heterogeni, amb moltes diferències entre artistes, cadascú amb el seu segell personal, però amb un mateix esperit, un afany de modernitzar i europeïtzar Catalunya.

Aquest moviment és conseqüència del procés d’industrialització del segle XIX i dels avanços produïts, com l’electricitat, el ferrocarril i la màquina de vapor, que canviaren completament la forma de viure de la població i produeixen un creixement de les ciutats, on s’han anat establint les indústries.

La recuperació del passat arquitectònic medieval propugnada per John Ruskin i Viollet-le-Duc i l’estètica de William Morris, Walter Crane, Mackmurdo, Mackintosh, entre d’altres, va ser acceptat com a base de la renovació artística. Els modernistes creien en la imaginació creativa creadora de símbols en contrast amb els eclèctics que pensaven en l’art com a representació objectiva de la realitat. De fet, el Modernisme representa a tot el món i també a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes.

S’acostuma a considerar que el Modernisme català comença l’any 1888 el de la primera Exposició Universal de Barcelona. Encara que els modernistes més famosos són arquitectes, els primers artistes catalans que van rebre aquest adjectiu van ser, segurament, Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931) i Ramon Casas i Carbó (1866-1932). Rusiñol, a més de pintor, era un gran escriptor, i a més va ser el gran teòric de la modernitat cultural de la Catalunya del seu temps. Les noves tendències modernistes es fan evidents a l’arquitectura, l’escultura, la pintura, les arts decoratives, les arts gràfiques, els ex-libris, la literatura i la música.

Alexandre de Riquer i Ynglada (1856-1920) introduïa a Catalunya un modernisme d’art total –pintura, cartellisme, disseny, ex-libris, fins i tot poesia– que es basava en un estil tan modern com el de Rusiñol i Casas. El simbolisme de Riquer, molt influït pel prerafaelitisme anglès, s’expressava a través d’escenes d’insomni, amb fades, nimfes o àngels que solien moure’s en un context vegetal, de boscos o jardins, estilitzats i depurats.

Al simbolisme, s’hi van afegir pintors com Josep Maria Tamburini i Dalmau (1856-1932), Joan Brull i Vinyoles (1863-1912) i un jove polifacètic amb un gran pes en la vida cultural catalana, Adrià Gual i Queralt (1872-1943), un artista total que a més de pintor va ser un dels grans homes de teatre de Catalunya, així com grafista i fins i tot pioner del cinema català. Sebastià Junyent i Sans (1865-1908), pintor i intel·lectual, que havia començat dins una mena de modernisme gris, va fer més endavant tota mena d’assaigs pictòrics, entre el simbolisme i el primitivisme. Laureà Barrau i Buñol (1863-1957) i Manuel Feliu de Lemus (1865-1922), van ser bons exponents del modernisme més realista, i Lluís Graner i Arrufi (1863-1929), a més de pintor, va ser capaç d’impulsar espectacles modernistes on s’integraven text, música, escenografia i sovint cinema, en una altra mostra d’intent d’art total.

El grup inicial de Rusiñol i Casas, juntament amb Miquel Utrillo i Morlius (1862-1934), va aglutinar el nucli d’Els Quatre Gats, on els modernistes catalans van trobar aixopluc i lloc d’encontres, petits espectacles i exposicions. El mateix grup, a través de les revistes Quatre Gats, Pèl & Ploma i Forma, va donar cos a una plataforma, solvent i brillantment presentada, de suport i difusió de les novetats culturals catalanes i internacionals del moment.

L’escultura modernista catalana en bona part va lligada a l’arquitectura, ja que són molts els edificis que van recoberts d’escultures modernistes d’Eusebi Arnau i Mascort (1864-1933), de Miquel Blay i Fàbregas (1866-1936) o d’altres. Tanmateix, l’escultura com a art independent no va fer-se notar de debò fins a l’aparició de Josep Llimona i Bruguera (1864-1934), que a part d’obres públiques també va realitzar magnífiques figures de marbre, especialment femenines, en les quals, s’hi poden trobar ressons del francès Auguste Rodin o el vigor físic dels temes obrers del belga Constantin Meunier. És a dir, que a l’escultura modernista catalana coexistien dos estils ben diferents: un de semblant al simbolisme i l’altre al naturalisme. Arnau i Blay, malgrat estar més avesats a fer estàtues públiques o grups aplicats a l’arquitectura, també van produir peces de col·leccionisme, igual que Enric Clarasó i Dauli (1857-1941).

Les arts decoratives i el disseny a Catalunya van experimentar una profunda transformació i revifada arran del procés d’industrialització del segle XIX. Durant aquest segle, els objectes artesans van ser progressivament reemplaçats per objectes produïts a les fàbriques en major nombre, més ràpidament i amb menor cost. La nova força productiva requereix una nova manera de concebre l’objecte, ja que la producció en sèrie imposa una perfecta sincronització de les diferents fases d’un procés més complex que la producció artesana. En aquest inici del disseny industrial es posa de manifest la necessitat d’imitar l’estètica del món artesà. La divergència entre la pura funcionalitat de l’objecte i el seu valor en tant que forma bella va ser el nucli d’un intens debat durant el segle XIX.

Teòrics europeus com John Ruskin i William Morris van criticar ferotgement l’objecte industrial basat en la còpia indiscriminada i en l’eclecticisme. El triomf del nou model implicava, segons ells, un empobriment material i espiritual. Per a Morris i el moviment Arts and Crafts, l’alternativa era el retorn al model artesà que dignifiqués tant l’artesà com l’objecte. Tot i no compartir la posició defensada per Morris, la indústria va entendre que els objectes no podien imitar més el passat, ans havia d’harmonitzar els materials, la forma i l’ús des de la concepció d’una nova realitat social i cultural. La defensa de Morris va dissoldre la tradicional discriminació de les arts decoratives respecte a les Belles Arts. Figures com Francesc Vidal i Jevellí (1848-1914) o Alexandre de Riquer van adaptar el discurs d’Arts and Crafts a Catalunya i van cimentar el protagonisme que les arts decoratives jugarien durant l’etapa modernista.

L’arquitectura i les arts aplicades modernistes són enteses com un tot que defineix l’estètica i la identitat de l’edifici, esborrada la jerarquia entre arquitecte i artesà a través d›una estreta col·laboració. Tots comparteixen el concepte d'obra d'art total.

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) va aprofitar el Cafè Restaurant construït amb motiu de l’Exposició del 1888 per donar cabuda al Castell dels Tres Dragons, un taller d’arts aplicades fundat amb l’ajuda d’Antoni Maria Gallissà i Soqué (1861-1903). Tant Domènech i Montaner com Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) sempre es van envoltar dels més destacats artistes i artesans per als seus projectes, com Eusebi Arnau, Alfons Juyol i Bach (1860-1917) o Gaspar Homar i Mezquida (1870-1953). Per la seva part, Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va comptar amb col·laboradors habituals com Llorenç Matamala i Piñol (1856-1927), Josep Llimona o Carles Mani i Roig (1866-1911). Gaudí exemplifica la convergència de les diferents disciplines durant el modernisme amb els dissenys de forja, paviments hidràulics, guix, mobiliari o l’experimentació amb la ceràmica en la tècnica del trencadís.

Els cartells catalans del segle XIX eren destinats a anunciar, amb rares excepcions, les exposicions oficials, els espectacles i les publicacions literàries, i no es realitzaven més que per encàrrec. Dos industrials catalans (Vicenç Bosch i Manuel Raventós) organitzen dos importants concursos de cartells, s’interessen per aquest art que fins aquell moment s’havia considerat un art menor, i es dona a conèixer al públic aquest nou art aplicat. Així el cartell troba la seva funció moderna, mitjà auxiliar per a la indústria i el comerç, entrant a l’era de la publicitat, amb artistes catalans com Alexandre de Riquer, Adrià Gual, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Ramon Casas...

EL NOUCENTISME

El 1906, davant l’esclerosi de l’Estat espanyol, els poders públics catalans i els intel·lectuals comencen a treballar plegats per tal d’elaborar una política cultural exigent, amb criteris d’eficàcia política. Era el primer cop que polítics i pensadors unien esforços, en una aliança que rebria el nom de Noucentisme. Una col·laboració conjunta mai vista que, per aquesta mateixa naturalesa, s’ha arribat a qualificar de moviment modern. Els noucentistes disposaven d’un cert poder polític, per migrat que fos, i, alhora, d’una capital moderna, Barcelona. I no tot quedava aquí, perquè també es van beneficiar del consens interclassista generat pel catalanisme.

El Noucentisme es considera iniciat quan Eugeni d’Ors publica una sèrie de definicions diàries sota el títol de “Glosari” dins de La Veu de Catalunya. Aquests articles dibuixaven el marc del nou pensament polític i els nous gustos estètics. També un llibre seu, La Ben Plantada (1911), influiria tota la seva generació.

El Noucentisme va viure la seva plenitud durant els anys 10 i part dels 20, quan les institucions catalanes van fomentar-lo. Una de les característiques del moviment era un gran afecte per l’actitud vers la cultura, el catalanisme, i a més tenia la voluntat de contemporitzar amb les actituds i moviments europeus, en un context mediterrani. A més, va afavorir que es deixés de pensar en Catalunya com una regió espanyola per passar a considerar-la com una nació, idea que fou argumentada pel mateix Enric Prat de la Riba (1870-1917) a La nacionalitat catalana. Josep Pla i Casadevall (1897-1981) va definir el Noucentisme com un moviment d’idees que havia aconseguit una sèrie de realitzacions que havien donat vida i prestigi a la cultura catalana.

La seva ideologia es basa en els valors de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre, la mesura, la claredat... Rebutjava el modernisme o el romanticisme, perquè aquests exaltaven el trencament de les normes, i perquè els apassionava el món medieval. En canvi els noucentistes preferien estudiar el món clàssic i usar-lo com a exemple a seguir.

Durant l’etapa noucentista, la idealització del classicisme mediterrani conviu amb una progressiva acceptació del món industrial i tècnic com el marc d’allò contemporani. La bellesa de les formes artesanes queda superada i el valor intrínsec de l’objecte descansa en l’afirmació de l’origen industrial i seriat, així com la funcionalitat. En aquest sentit, la puresa formal i la manca d’ornamentació es constitueixen com les directrius de la nova estètica.

Els artistes plàstics més representatius del Noucentisme foren escultors com Arístides Maillol (1861-1944), Josep Clarà i Ayats (1878-1958), Enric Casanovas i Roy (1882-1948) i Esteve Monegal i Prat (1888-1970). Entre els pintors cal destacar Joaquim Torres i Garcia (1874-1949), Joaquim Sunyer (1874-1956), Xavier Nogués i Casas (1873-1940), Francesc d’Assís Galí (1880-1965), Josep Aragay i Blanchart (1889-1973) i Josep Obiols i Palau (1894-1967).

Arquitectes com Josep Goday i Casals (1881-1936), Rafael Masó i Valentí (1880-1935), seran uns clars promotors de l’arquitectura noucentista. Els arquitectes del primer període, com Josep Maria Pericas i Morros (1881-1965) barregen elements modernistes i noucentistes, especialment a l’obra civil.

Bona part dels autors noucentistes (o que van influir en aquest moviment) es van agrupar a l’associació Les Arts i els Artistes. La segona generació va conrear més l’escultura i l’arquitectura, com prova l’obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981), un dels preconitzadors de la ciutat com a ideal català. Aquests artistes volen intervenir a l’espai públic, en el disseny de mobiliari urbà i elements funcionals.

El Noucentisme va significar un esforç de creació d’infraestructures i, en filosofia, va ajudar a crear un marc de reflexió cívica. El principal valor, malgrat la derrota final del seu somni, deriva d’una radical opció en favor de la cultura, la ciutat i la modernitat, aportant les bases d’una teoria de la ciutadania que encara perdura.

ELS EX-LIBRIS

Són uns paperets que han recollit a la seva blancúria la tinta en forma d’al·legoria, emblema, divisa, símbol o atribut, amb una creació artística al gust de cada època, que neixen esclaus dels llibres com un afegit artístic, que són bons per ésser un elogi al gust i la forma, amics inseparables dels llibres que comparteixen amb ells la bellesa, són quelcom íntim i personal, compendi del nostre amor, afecte i estimació pels llibres, un petit món en el qual es reflecteix l’esperit, l’al·lusió, el somiar, el bon gust..., són, per tant, unes obres d’art en miniatura desenvolupades per adornar els llibres: una manera bella que el propietari del llibre l’individualitzi i n’adquireixi personalitat.

El pas del segle XIX al XX fa que la cultura i el bon gust artístic deixi de ser patrimoni exclusiu de classes selectes, molta gent del món de la cultura, de les lletres, de les professions liberals i de la burgesia industrialitzada, tot i no pertànyer a la noblesa, té la seva biblioteca, i vol també la seva marca de propietat que, en no tenir un escut d’armes, esdevindrà més aviat un signe d’identitat.

L’aparició de l’obra de Lord de Tabley Guide to the Study of Book-plates, el 1880, dona pas a un canvi conceptual de l’ex-libris que també tindrà com a funció l’intercanvi i coincidirà amb els “ismes” artístics. És un clar exemple l’ex-libris que va dur a terme Félix Braquemond per Manet que explicita la creativitat de l’artista amb el lema “Manet et Manebit”.

Els avenços de les arts gràfiques i dels nous conceptes que es produïren durant el període del Modernisme fa que els ex-libris deixin de ser estrictament la marca de propietat dels llibres, sinó que a més han de ser representatius del posseïdor, començant una etapa d’absoluta de llibertat creativa.

Els ex-libris que tenen el gravat com a mitja d’execució solen ser els més preuats, donat que el gravat és un mitjà d’expressió que requereix dedicació experimental; és un producte bell i delicat, tan popular i ampli en la seva divulgació com minuciós de mirar.

Esplèndid i emocionant, ja que és una singular invitació a passar els ulls i la mà sobre textures en relleu arrelades en el blanc paper. A la vegada que visual i tàctil, el gravat constitueix un particular repte perceptiu. Una percepció que implica un temps lent per la profunda i reposada lectura de les imatges impreses.

Però a partir de l’aplicació de la fotografia a les arts gràfiques es produeix un considerable desenvolupament de creació d’ex-libris, donat que l’artista no estava supeditat a la mà del gravador; gràcies a la fototípia i el fotogravat es poden fer reproduccions dels originals creats pels artistes, de gran qualitat, fidelitat i quantitat. Amb la seva generalització, davant d’un ventall tan variat, i tan ric en procediments, sorgeix el col·leccionisme d’ex-libris que fou una afecció pròpia de gent de gust refinat i de sensibilitat artística. Aquesta “moda” moltes vegades ha sostret a l’ex-libris la seva finalitat original esdevenint més un objecte de col·lecció que no pas una marca. És un tribut pagat a la seva divulgació, però alhora ha servit perquè es crearen veritables obres d’art. El col·leccionisme va propiciar la simbiosi entre artistes, bibliòfils i col·leccionistes d’ex-libris i van començar a sorgir associacions d’exlibristes, publicacions, intercanvis, congressos i també un cert comerç.

Catalunya de bona hora ja és ben representada en el moviment exlibrístic internacional.

Una de les primeres marques conegudes de Catalunya és la del canonge-historiador Francesc de Tarafa, de l’any 1553. Entre l’any 1875 i el 1900 un conjunt de factors confluïren en el que foren els orígens de l’exlibrisme Català modern: el contacte dels precursors, bibliòfils i artistes amb l’estranger, la creació d’ex-libris de factura moderna dins el context del Modernisme i també l’aparició d’un article sobre ex-libris escrit per Francesc Viñas i Serra a la Revista de Gerona on parla del col·leccionisme. La primera publicació barcelonina que es va fer ressò de l’exlibrisme fou el setmanari Luz que, en els mesos de novembre i desembre de 1898, publicava algunes mostres d’ex-libris moderns anglesos; a partir de l’any 1900 gairebé la totalitat de revistes modernistes acolliren el tema i, per tant, potenciaren el que havia de ser el naixement d’un moviment autòcton d’ex-libris catalans.

Un altre factor determinant del naixement de l’exlibrisme català modern foren els viatges que Alexandre de Riquer (1856-1920) realitzà a Anglaterra abans del 1900 on, en contacte amb els prerafaelites anglesos descobrí, entre d’altres coses, l’exlibrisme que tan magistralment conreà després del seu retorn a Barcelona. I si Alexandre de Riquer rebia la influència anglesa, els reusencs Pau Font de Rubinat (1860-1948) i Ramon Casals i Vernis (1860--1920) rebien l’impacte de la important col·lecció d’ex-libris de la Biblioteca Nacional, exposats a París en motiu de l’Exposició Universal de 1889. Aquest mateix any, Ramon Casals dissenyava el seu primer ex-libris -una escena romàntica de caire bucòlic- per a Pau Font de Rubinat.

Heus aquí, doncs, com sorgien per camins diferents els primers ex-libris catalans moderns, gràcies a Alexandre de Riquer, al qual ben aviat s’unirien Josep Triadó i Mayol (1870-1929) i Joaquim Renart i Garcia (1879-1961) des de Barcelona, i Ramon Casals i Vernis i el mateix Pau Font de Rubinat, des de Reus, dos nuclis que inicialment es desconeixien entre ells. Ells foren els veritables protagonistes del moviment de renovació de l’exlibrisme català i impulsors d’un canvi sense precedents. El 1889 l’advocat i bibliòfil català Pau Font de Rubinat visità l’Exposició Universal de París i admirà, entre d’altres joies bibliogràfiques, la col·lecció d’ex-libris de la Biblioteca Nacional d’aquella ciutat; importantíssima col·lecció que constava d’unes 10.000 marques de biblioteca, reunides en cinquanta-tres volums.

Impressionat per la bellesa i la riquesa d’aquesta col·lecció, el senyor Font de Rubinat decidí fomentar aquesta afició entre els seus coneguts i encarregà al seu amic el pintor, dibuixant i gravador Ramon Casals i Vernis el seu primer ex-libris que amb el pas del temps n’arribarà a dibuixar i gravar mes d’un centenar, i també Font de Rubinat s’animà amb el seu primer ex-libris i n’encarregà i en dibuixà d’altres per a ell i per als seus amics.

La passió pels ex-libris de Pau Font de Rubinat és prou coneguda. En fou un dels principals reintroductors i divulgadors a Catalunya i mantingué correspondència amb especialistes d’arreu d’Europa. Amb alguns d’ells entrà en contacte en el viatge a l’Exposició Internacional de París el 1889 i en la d’Anglaterra el 1896. El 1903 Frederic J. Miracle el qualificava en carta de “primer col·leccionista d’Espanya”. Personalment en dissenyà per a diversos membres de la seva família com Fidel de Moragas, que l’abril de 1903 li reclamava: 

“¿I’l meu ex-libris?”; per a ell mateix i per a diversos amics com Eduard Toda. Víctor Oliva, el gener de 1903, li comentava: “els 

heràldics dibuixats per vostè són molt ben entesos”. Efectuà intercanvis d’exemplars amb col·leccionistes d’arreu d’Europa i estigué en estret contacte amb els principals col·leccionistes i dibuixants catalans. El 1904 Alexandre de Riquer li escrivia: “Amic Font aquí va el que jo penso és lo primer ex-libris d’aquí i de fora fet al aiguafort amb 3 planxes per el diferents colors. Tan si jo faig la 4ª planxa com si no, ¡Visca Catalunya!”.

L’1 de novembre de 1904, Joaquim Renart entrava en contacte epistolar amb Font, que li enviava “tots els ex-libris dibuixats meus de què bonament puc disposar”, tot demanant-li l’opinió sobre “aquestes meves humils obres”. El desembre de 1904 era Santiago Rosal, “novell col·leccionista”, qui li agraïa la tramesa d’alguns exemplars i li demanava si no fos impertinència “un ex-libris de vostè que’s fet per Riquer á l’aiguafort i en el mateix s’hi veu una dona nua. De manera especial desitjaria posseir aquell altre dibuixat per en Casals y Vernis”. L’abril de 1925, des de Vila-real, E. Mayò li enviava el seu ex-libris, demanant-ne un a canvi, i li afegia la proposta: “dibuixo un original á canvi de deu exemplars diferents”. La correspondència i les notes sobre ex-libris són molt nombroses entre els papers de Pau Font. De vegades les cartes revelen el sentit de les peces, com ho feia Frederic J. Miracle, curiosament en castellà, el juny de 1903: “tengo la satisfacción de enviarle dos ejemplares de mi nuevo ex-libris que es el oficial, dibujado por Triadó, representando el comercio que conduce á Cataluña hacia el progreso”.

Dissortadament s’ha perdut la part escrita de l’original de la seva obra més ambiciosa, Los ex-libris españoles, que d’altra banda no és segur que enllestís, tot i que el 1914 l’impressor Oliva de Vilanova li enviava proves d’alguna de les planxes. A la mateixa carta li reclamava el text definitiu de la introducció i del primer capítol, que havia de tractar dels ex-libris de la família reial espanyola. Una carta del mateix Oliva de gener de 1903 ja li comentava: “sabia pels amics Srs. Pin i Miquel i Rius el propòsit de vostè d’ocupar-se d’ex-libris espanyols”- J. Tridó, el setembre de 1904, l’informava: “tinc ja dibuixades las vinyetes y culs de llentia que vostè va encarregar-me per el seu llibre d’ex-libris” i que treballava en les inicials.

Al segle XX, l’exlibrisme català modern, gràcies al col·leccionisme, ja havia quallat amb força, tal com havia passat en el panorama general de l’art d’aquest període contextualitzat en el si del Modernisme i amb la creació d’associacions, publicació de revistes i monografies, celebració d’exposicions..., seguint un camí paral·lel al de l’exlibrisme europeu.

Un moviment associacionista potenciarà el naixement, evolució i desenvolupament de l’exlibrisme modern a Catalunya com la 

creació, a Reus, l’any 1902, de l’associació Amics dels llibres i dels ex-

libris; el mateix any també es fundava, a Barcelona, el primer col·lectiu d’exlibristes del segle, Asociación de Exlibristas Ibéricos, gràcies a l’impuls del bibliòfil Ramon Miquel i Planas. Del 1903 al 1906, aquesta associació publicà la Revista Ibérica de Exlibris, veritable joia del Modernisme gràfic català i important document històric dels ex-libris i exlibristes de l’època.

Des del seu inici, la Revista Ibérica de Exlibris fou una publicació de bibliofília, amb un tiratge limitat a dos-cents cinquanta exemplars numerats que no podia ser augmentat (així es deia, però a partir de 1904 va pujar a tres-cents); la revista fou impresa en paper de fil, a vàries tintes, amb l’afegit de deu exemplars més en paper japó. Apareixia quatre vegades l’any, després només tres, en quaderns que prometien tenir 24 pàgines i dues lamines a part, almenys, però en realitat foren de 16, 12, 40 o 32 pàgines, segons les possibilitats de cada moment. El format era de 275x195 mil·límetres impresa a dues columnes de 14 cíceros cada una, a excepció de les editorials que apareixien compostes a 29 cíceros. Gaudia de belles lletres capitulars i estava composta a mà amb tipus molt clars.

De la impressió se’n féu càrrec el primer any Joan Oliva i Milà, de Vilanova i la Geltrú, que després es féu famosa en aquella població i a la resta de Catalunya amb el nom de “Oliva de Vilanova”; després, el treball principal el dugué a terme l’impressor Fidel Giró, establert al carrer de València 233, de Barcelona, amb la col·laboració d’Oliva en la realització dels plecs complementaris per formar els volums anuals. La revista es podia adquirir per subscripció al preu de deu pessetes anuals per a Espanya i Portugal i deu francs “per a l’estranger”. Es preparaven unes tapes especials, estampades sobre tela en or i dos colors, que acompanyades de las guardes es venien per 3,50 pessetes o 3,50 francs segons fossin per a subscriptors de la península o “de l’estranger”. El volum complet enquadernat es venia per 15 pessetes o 15 francs. Al principi, la redacció i l’administració estava a la Rambla de Santa Mònica, 21, de Barcelona, per separar-se després i anar la primera al carrer del Consell de Cent, 343, i la segona a Mallorca, 236, també de Barcelona. La major part dels articles es publicaven en català o en castellà i alguns en portuguès. Triadó y Riquer foren els artistes que més col·laboraren, però entre els ex-libris reproduïts al llarg dels quatre anys de vida de la revista es poden trobar els de la majoria dels dibuixants catalans del moment, com ara Renart, Diéguez, Pascó, Casals i Vernis, Cornet i molts més. En els texts col·laboraren Mar Jesús Bertrán, Manuel Marinel·lo, J.L. Folch i Torres, el doctor Schulze, Manuel Rodríguez Codolà i el “Dr. Thebussem” (Mariano Pardo de Figueroa), a part d’altres escriptors.

En complir cada anuari la revista es completava per formar un volum amb l’inventari d’ex-libris ibèrics, es donava notícia dels articles sobre l’especialitat apareguts a Espanya i a l’estranger, amb els índex alfabètics i una relació final de col·leccionistes que admetien l’intercanvi d’ex-libris. De la direcció artística de la revista se’n féu càrrec Josep Triadó que també dissenyà el monograma del registre de tiratge i les tapes per als quatre volums de la col·lecció, que foren executats a “Can Miquel i Rius”, que també s’encarregà d’enquadernar els diferents llibres. En els volums tres i quatre, les últimes pàgines estaven destinades a publicitat, amb creacions de Triadó, A. de Riquer, M. Galvay, J. Renart..., que feia que aquella publicitat no molestés sinó tot el contrari.

Els continguts de la revista es foren ampliant cap a d’altres camps de les arts gràfiques al llarg dels números publicats, essent de gran interès tant pel que fa al disseny com pel que fa a les matèries emprades; es pot afirmar que és una revista que manté durant tota la seva vida una alta qualitat gràfica. La “Revista Ibérica de Ex-libris” constitueix una peça important que per la seva raresa i qualitat artística és una delícia per als bibliòfils i col·leccionistes d’ex-libris.

A més d’aquesta publicació periòdica, cal fer esment dels tres llibres publicats sobre els ex-libris realitzats fins aleshores per Riquer, per Triadó i per Renart, com també de l’opuscle de Ramon Miquel i Planas, de 32 pàgines profusament il·lustrades, Los Ex-libris y su actual florecimiento en España.

A més dels noms dels pioners esmentats -Riquer,Triadó, Renart, Casals i Font de Rubinat- tota una munió d’artistes secundaren el moviment de renovació exlibrística com Alexandre Cardunets, 

Modest de Casademunt, Francesc de Cidón, Domènec Corominas, Joaquim Diéguez, Jaume Llongueras, Enric Moyà i Víctor Oliva. D’altres artistes, i fins i tot entre ells algun col·leccionista, com Eudald Canivell, Adrià Gual, Joan Jutglar, Francesc Labarta, Lluís Martorell, Apel·les Mestres, Francesc de Moragas, Josep Pascó, Josep Passos..., només per citar els més significatius. També cal fer esment de Llorenç Brunet i de Gaietà Cornet, que cultivaren el gènere humorístic i caricaturesc, un fet nou dins el panorama de l’ex-libris modern.

Aquest brillant període es pot considerar l’Època d’Or de l’exlibrisme català en què tot un conjunt d’artistes, al voltant d’Alexandre de Riquer, potenciaren aquest art des de Catalunya, bressol de l’exlibrisme peninsular. Ara com ara, a més dels tres estudis monogràfics ressenyats sobre l’obra de Riquer, Triadó i Renart, cal esmentar l’estudi global sobre l’exlibrisme d’aquesta època fet per Eliseu Trenc i Ballester dins la seva obra Les Arts Gràfiques de l’època modernista a Barcelona.

Durant la primera dècada del segle XX un altre factor important de projecció de l’exlibrisme foren les exposicions, celebrades sobretot en l’àmbit català, a més d’algun concurs d’ex-libris. Així, l’any 1901, Josep Triadó exposava els originals d’alguns dels seus ex-libris, i Pau Font de Rubinat presentava una selecció d’ex-libris de la seva col·lecció en l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Madrid. L’any 1902, el Dr. Thebussem cedia un conjunt d’ex-libris antics per ser exposats a la Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú. L’any 1903, el col·leccionista Marc Jesús Bertran n’exposava al Cercle Artístic. Josep Triadó i Gaietà Cornet ho feien a la Sala Parés, l’any 1904. També Alexandre de Riquer n’exposava a la Sala Parés l’any 1905. Un any més tard, Casademunt i Cardunets en feien exposicions al Cercle Artístic i Renart al Foment de les Arts Decoratives. L’any 1906, l’Exposició Internacional de Barcelona dedicava una important secció als ex-libris, i Alexandre de Riquer aconseguia la primera Medalla per un conjunt de gravats presentats a l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Madrid.

D’entre totes les exposicions la més sonada fou la que se celebrà als locals de l’“Associació de Lectura Catalana”, de Barcelona, pel desembre del 1907 i gener del 1908, en motiu de la qual Ramon Miquel i Planas pronuncià una conferència sobre la “Significació patriòtica del moviment exlibrístic català”.

Amb l’esclat del Noucentisme, barreja d’Art Déco i Classicisme Mediterrani, Catalunya veié néixer l’any 1918, el col·lectiu Unió d’Exlibristes Ibèrics, constituït en l’associació Pro Ex-libris l’any 1919.

Segons Eliseu Trenc, entre el 1916 i el 1920, tres joves artistes “salvaren l’art de l’ex-libris a Catalunya gràcies a l’assimilació de l’estètica noucentista: Ismael Smith, Joaquim Figuerola i Joan Vila”. A aquests, però, cal afegir els noms de Fidel Aguilar, Lluís Bracons, Francesc Cañellas, Feliu Elias, Emili Ferrer, Francesc Galí, Mezquita Almer, Josep Obiols, Josep Pey, Emili Tersol i Darius Vilàs, si bé amb una producció no tan copiosa d’ex-libris com la dels tres artistes esmentats per Trenc.

L’obra d’Ismael Smith, com també part de l’obra de Joan Vila “D’Ivori”, encara que diferenciada, s’inspira en la de l’anglès Aubrey Beardsley i gaudeix d’un grafisme net i elegant i d’una notable estilització. Per contra, Joaquim Figuerola participà més aviat del caràcter neogoticitzant, tot i que més tard evolucionà cap al Noucentisme, no sense una simbologia i una càrrega d’ornamentació barroca pròxima a Triadó.

El fons d’ex-libris que conserva el Museu Nacional d’Art de Catalunya consta de més de 14.000 exemplars procedents principalment de la col·lecció reunida pel pioner de l’exlibrisme i les arts gràfiques modernistes a Catalunya, Alexandre de Riquer i del recull que va aplegar el seu deixeble Josep Triadó. La col·lecció Riquer, ingressada al Museu l’any 1921, supera les 3.000 obres. La col·lecció Triadó conté al voltant de 8.000 produccions, les quals van ser adquirides el 1929.

Alexandre de Riquer i Josep Triadó van ser considerats en el seu temps els artífexs del ressorgiment de l’ex-libris hispànic que es produí als primers anys del segle XX. En aquest sentit, el crític d’art Rafael Domènech apuntava el 1905: “Como iniciadores, fomentadores y encauzadores de ese movimiento artístico, a cuyo renacimiento asistimos ahora, ocuparán esos dos artistas catalanes un sitio de honor en la historia moderna del ex-libris en España”. Les composicions característicament personals de tots dos creadors van impulsar l’interès d’un seguit d’artistes, els quals es van iniciar en el cultiu de l’especialitat afavorint la demanda d’encàrrecs per part dels bibliòfils i el naixement del fenomen del col·leccionisme. Un fenomen basat en la pràctica de l’intercanvi, la qual va garantir la difusió internacional de l’exlibrisme català i el coneixement local dels corrents exlibrístics estrangers.

Al text adreçat al comte Karl Emich Graf zu Leiningen-Westerburgseva, que obre la recopilació dels primers seixanta-tres ex-libris de Riquer -A. de Riquer. Exlibris 1903-, l’artista reconeix que el detonant de l’afecció pel col·leccionisme exlibrístic van ser els exemplars que el comte alemany li havia ofert temps enrere amb finalitat d’intercanvi. Aquelles petites obres d’art indicadores de la propietat dels llibres li van descobrir un món nou, universal; un món de somni que podia evocar les idees més belles i al qual es rendiria. Però, a més, Leiningen-Westerburg, exlibrista, col·leccionista i autor de Deutsche und österreichische Bibliothekzeichen Exlibris (Stuttgart, 1901), va oferir una lliçó de futur a Riquer. A propòsit d’això, l’artista escriu: “Ce que vous avez fait pour votre pays, je voudrais bien le faire pour le mien, par la réunion d’une collection choisie des maîtres du genre”. En realitat, Riquer ja havia començat a col·leccionar ex-libris, una tasca que més enllà del plaer estètic que li podia proporcionar, sembla que va concebre com un deure de compromís amb la situació cultural catalana. El juliol de 1902, ell mateix manifestava tenir una de les poques col·leccions, -la més escollida, deia-, d’Espanya.

Com no podia ser altrament, Riquer va imprimir un segell propi al conjunt d’ex-libris que va reunir, motiu pel qual hi abunden les obres d’artistes anglesos i nord-americans. I és que per a Riquer, sensible a la influència dels prerafaelites anglesos i de les Arts & Crafts, Anglaterra era el país que marcava el pas artístic a la resta del món.

Entre els artistes joves que van freqüentar el taller de Riquer hi havia Josep Triadó, a qui ensenyà els rudiments del gravat a l’aiguafort, una tècnica gairebé oblidada aleshores a Barcelona i en què també va iniciar a Josep Maria Sert, Joaquim Renart, Francesc d’A. Galí, Jaume Llongueras i Enric Moyà, entre d’altres alumnes.

Alexandre de Riquer fou alhora un gran creador d’ex-libris, el refinament, l’elegància, la poesia dels quals fou lloada per tots els artistes i col·leccionistes del seu temps, i un gran col·leccionista, no per la quantitat de peces que va reunir, sinó per la qualitat. Riquer era molt selectiu respecte a la vàlua artística dels ex-libris que considerava dignes d’interès. Aquest paper de promotor de l’exlibrisme a Catalunya es va transformar a nivell europeu en un reconeixement de la qualitat de l’ex-libris a Catalunya, que va compartir ràpidament amb Josep Triadó, i això tant a nivell dels dibuixants i gravadors, com a nivell dels col·leccionistes. La seva dèria de col·leccionista, la seva propensió a intercanviar els seus ex-libris amb molts dels millors dibuixants d’ex-libris a Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Àustria el van fer conèixer a tot Europa.

Reprendre un art de nou és aconseguir quelcom de cert valor, renovar entre els seus contemporanis el gust per un art encantador oblidat per la indiferència és un èxit digne de tota lloança, que desperta de certa manera la cultura general de tot un país ensopit, que es mereix la reconeixença dels seus contemporanis i de les generacions futures.

I aquesta és l’obra d’Alexandre de Riquer, fer agafar el gust per l’art dels ex-libris allò que no és més que un petit full de paper dibuixat.

Alexandre de Riquer, realçant el valor dels ex-libris, ha fet alguna cosa més que introduir al seu país aquest art del refinament; ha fet que els ex-libris es col·leccionin avui a tot el món i siguin el signe del valor intel·lectual del lloc del qual procedeixen.

Si amb el gust pels ex-libris Riquer aconseguí fer-los progressar envers els llibres, haurà aconseguit que el món bé necessita. Si per tenir un propi ex-libris alguns esdevenen lectors, Alexandre de Riquer, com a principal propagador, tindrà dret al reconeixement.

La col·lecció de Riquer comptava amb vora seixanta registres sobre ex-libris anglesos, alemanys, francesos i suïssos, així com diversos estudis monogràfics. Entre moltes altres obres de referència contenia Ladies Book-plates and Illustrated Handbook for Collectors and 

Book-lovers, de Norma Labouchere (Londres, 1895). D’aquí provenen les il·lustracions aparegudes als últims números de la revista Luz de 1898.

La col·lecció Triadó, formada entre finals del segle XIX i l’any 1926, constitueix un complement fonamental de la col·lecció Riquer degut sobretot a la preponderància d’ex-libris alemanys que ostenta i a la destacada representació que conté del moviment exlibrista català i hispànic, antic i modern. Al costat de la sèrie completa dels ex-libris realitzats per Triadó hi dominen les obres d’Adolf Matthias Hildebrandt, Emil Doepler el Jove, Georg Barlösius, Franz von Bayros, Alfred Cossmann, Heinrich Vogeler, Mathilde Ade, Willi Geiger, Adolf Kunst i d’altres mestres del gravat alemany i centreuropeu. Hi figuren a l’ensems produccions de gravadors dels segles XVII i XVIII com Francesc Via, Francesc Boix, Ignasi Valls, Mariano Salvador Maella o Juan Antonio Salvador Carmona, així com marques tipogràfiques del XIX. Pel que fa a l’exlibrisme modernista, brinda una presència significativa a Ramon Casals i Vernís, Llorenç Brunet, Joaquim Diéguez, Gaietà Cornet, Joaquim Renart, Jaume Llongueras o Lluís Bracons. També hi tenen lloc, entre molts altres artistes, Ramon Borrell, Lluís García Falgàs, i exponents del Noucentisme com ara Joaquim Figuerola, Ismael Smith o Joan Vila, dit D’Ivori.

Els ex-libris reflecteixen l’existència d’un imaginari molt fecund atès que, en tractar-se d’obres destinades al consum privat, permeten una major llibertat creativa. En general, la majoria de les imatges ens acosten a unes propostes estètiques molt imaginatives, a vegades gens ortodoxes i en les quals, fins i tot, en determinades ocasions, s’obre pas la ironia, utilitzada com a un recurs transgressor per part d’aquells autors que exploren en les possibilitats visuals d’una disciplina que no està sotmesa als condicionants del decoro o la conveniència de les imatges. Iconogràficament, s’inclouen elements pertanyents a diferents cultures figuratives. En aquest sentit, no hi falten referències al món medieval, representat amb una estètica neogòtica; a les tradicions populars que personifiquen personatges extrets de la mitologia clàssica o els relats literaris populars. Les fades, nimfes, princeses, els faunes, les donzelles, els cavallers, els animals mitològics, són alguns dels protagonistes d’unes composicions plenes d’una fantasia molt estimulant.

Resulta molt meritòria la capacitat tècnica que tenen els artistes dels ex-libris en representar, en una obra de dimensions tan reduïdes, un univers tan prolix. Per les seves característiques estilístiques, podem classificar com a pertanyents al moviment modernista, a totes aquelles produccions que responen a aquest model, més o menys estereotipat. Sense menystenir l’existència de variants o peculiaritats, entre les quals es pot incloure un grup de treballs presidits per una estètica híbrida, en la qual trobem elements artístics art nouveau que coexisteixen amb anacronismes estilístics o formulacions més retardatàries.

La col·lecció d’ex-libris que conserva el Museu Nacional d’Art de Catalunya destaca per la seva important significació patrimonial i artística. Es tracta d’un fons que permet reconstruir algun dels episodis més rellevants de la història d’un fenomen que va assolir una gran difusió entre els artistes catalans modernistes i noucentistes. Precisament, aquests dos estils es troben molt ben representats a la col·lecció i les obres que hi pertanyen constitueixen un dels seus principals actius.

Aquest text és el resultat de seguir molt de prop els escrits de Pere Anguera, Joan Graells, Francesc Orenes, Alexandre de Riquer, Eliseu Trenc, Miquel Utrillo, Joan Lluís de Yebra, i Adela Laborda, Francesc M. Quílez i Mercè Saura del Museu Nacional d’Art de Catalunya. He seleccionat i reproduït els fragments que he cregut escaients per a l’objectiu que m’havia proposat que no és altre que donar comptes dels ex-libris dels considerats per tots com el període més excel·lent de l’exlibrisme català, els voltants de 1900, espero haver encertat amb la selecció de textos i d’imatges.

Contemplar els ex-libris d’aquest opuscle, mirar-los i remirar-los una i altra vegada, sento l’emoció que produeix la bellesa. I en aquest món tan globalitzat, contaminat, poc solidari, mancat de sensibilitat…, encara hi ha persones que senten allò íntim i personal, compendi d’amor, afecte i estimació pels llibres que queda reflectit al petit espai d’un ex-libris, obra d’art que és una mostra d’il·lusió, somni, bon gust…, i al mateix temps expressió d’admiració, reconeixement i homenatge envers una persona. Espero i desitjo que gaudiu al màxim de la contemplació d’aquest blasons de l’esperit, d’aquesta bella i original forma de justificar el sentit de propietat.

JUSTIFICACIÓ

Als ex-libris executats a finals del s. XIX i principis del s. XX és freqüent que els artistes d’aquell temps emprin elements modernistes i noucentistes que evolucionin, essent aquest un motiu perquè els presentem conjuntament i també per ser aquest, al nostre entendre, el període més creatiu de l’exlibrisme català.

A continuació donem compte de noms d’artistes Modernistes i Noucentistes i col·leccionistes dels voltants de l’any 1900 per ordre d’aparició al text anterior (els números després del parèntesi corresponen als dels ex-libris del Catàleg raonat dels ex-libris catalans de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona de

M. Carme Illa i Munné - 2007):

John RUSKIN (1819-1900)

Violet LE-DUC (1814-1879)

William MORRIS (1814-1896)

Walter CRANE (1845-1915)

Arthur MACKMURDO (1851-1942)

Charles RENNIE MACKINTOSH (1868-1928)

Santiago RUSIÑOL i PRATS (1861-1931)

3385

Ramon CASAS i CARBÓ (1866-1932)

6852

Alexandre de RIQUER i INGLADA (1856-1920)

3348 al 3454-4156-4945-6061 al 6065-6345-6957-6958-6968-7066

Josep Maria TAMBURINI (1856-1932)

Joan BRULL i VINYOLES (1863-1912)

Adrià GUAL i QUERALT (1872-1943)

Sebastià JUNYENT i SANS (1865-1908)

4965

Laureà BARRAU i BUÑOL (1864-1957)

Manel FELIU de LAMUS (1865-1922)

Lluís GRANER i ARRUFÍ (1863.1929)

Miquel UTRILLO i MORLIUS (1862-1934)

3367

Eusebi ARNAU i MASCCORT (1864-1933)

M. BLAY i FÀBREGAS (1866-1936)

Joan LLIMONA i BRUGUERA (1860-1926)

2394

Enric CLARASO i DAULI (1857-1941)

Francesc VIDAL i JEVELLI (1848-1914)

Lluís DOMÈNECH i MONTANER (1850-1983)

452-6184

Antoni Maria GALLISÀ i SOQUÉ (1861-1903)

Josep PUIG i CADAFALCH (1867-1956)

Alfons JUYOL i BACH (1860-1917)

Joan Baptista MEZQUITA ALMER (1881-1956)

Antoni GAUDÍ i CORNET (1852-1926)

567

Lluís MATAMALA i PIÑOL (1856-1925)

Carles MANI i ROIG (1866-1911)

Eugeni D’ORS ROVIRA (1881-1954) 3398

Enric PRAT de la RIBA i SARRÀ (1870-1917)

645

Josep PLA i CASADEVALL (1897-1981)

Arístides MAILLOL i ROUGÉ (1861-1944)

Enric CASANOVAS i ROIG (1882-1948)

Josep CLARÀ i AYATS (1878-1958)

Esteve MONEGAL i PRAT (1888-1970)

Nicolau Maria RUBIÓ i TUDURI (1891-981)

Josep Maria PERICAS i MORROS (1881-1965)

Josep GODAY i CASALS (1881-1936)

Josep OBIOLS i PALAU (1894-1967)

2964-2965-2966-4783-5312 al 5326

Josep ARAGAY i BLANCHART (1889-1973)

Francesc d’Assís GALÍ i FABRA (1880-1965)

1884-1885-1886-1887-2213-3149

Francesc Xavier NOGUÉS i CASAS (1873-1941)

2788

Joaquim SUNYER (1874-1956)

Joaquim TORRES GARCIA (1874-1949)

Alexandre CARDUNETS i CAZORLA (1871-1944)

667-668-669-670-672-673-4829-5612-5618-5668 al 5672-6091

Ramon MIQUEL i PLANAS (1874-1950)

996-1968-1976-3392-3973-4130-4368

Dr. THEBUSSEM (Mariano Pardo de Figueroa y de la Serna 1828-1918)

Manuel RODRÍGUEZ i CODOLÀ (1872-1946)

3880

Joaquim FOLCH i TORRES (1886-1963)

3005

Gaietà CORNET i PALAU (1878-1945)

805a809-4927-6325-6333-6583a6587

Joaquim DIÉGUEZ (1860-1931)

996-997-998-999-1000-3344-4794-4928-4949-6334-6660

Enric MOYÀ i MARTÍ (¿-1921)

2497-4936

Joan OLIVA i MILÀ (1858-1911)3710

Victor OLIVA i SALA (1884-1948)

3425-4801-4831-5249

Santiago ROSAL (1876-1952)

1844-2582-2583-4947-4966

Eduard TODA i GÜELL (1855-1941)

3992-4603-4828

Fidel de MORAGAS i RODES (1859-1951)

1609-1615-2468-2470

Frederic Joan MIRACLE i VILA (1865-1930)

8-541-779-806-1622-1865-2408-2482-2870-2967-3414-3415-3542-3907-3923-3934-3946-4006-4147-4281-5006-6984

Joaquim RENART i GARCIA (1879-1961)

2253-3498-3499-3502-3504-3505-3506-3507-3508-3509-3510-3511-3512-3513-3514-3515-3516-3517-3518-3519-3520-3521-3522-3524-3525-3526-3527-3528-3529-3530-3531-3532-3533-3534-3535-3536-3537-3538-3539-3540-3541-3542-3543-3544-3545-3546-3781-3782-3783-3784-3785-4503-4774-6037-6488-6815-7145-7182-7183

Josep TRIADÓ i MAYOL (1870-1929)

3616-3618-3877al 3880-3882 al 4000-4001-4003 al 4097-4102 al 4125-4127 al 4144-4146-4147-4157-4168 al 4177-4367 al 4376-4458-4929-5445-6964-6965

Ramon CASALS i VERNIS (1860-1920)

7-608-817a910-912a914-2211-2429-2450-3345a3347-3714-5400-5583-5613-6110-6382-6383-6451-6452-7026a7031

Francesc FONT i de RUBINAT (1883-1967)

1613-1616-1617-4155-4948

Pau FONT i de RUBINAT (1860-1948)

825-853-854-870-909-1609-1610-1611-1612-1615-3344-3372-3401-3406-3455-3887-3890-3938-3972-4131-4155-4603-4604-4784-4904-4979-5170-6833-7006

Félix BRAQUEMOND (1833-1914)

Édouard MANET (1832-1883)

LORD de TABLEY (1835-1895)

Eliseu TRENC BALLESTER (1944)

2837

Llorenç BRUNET i FORROLL (1873-1939)

409al 435-439-440 al 475-551-552-2181-2247-3684-4207-5568-5846

Apel·les MESTRES i OÑÓS (1854-1936)

2446-2448-2449-2720-4768-5675

Joan JUTGLAR i SERRA (1871-1952)

2367-2368-2370-4914-6407-6667-7136-7269-7270

Eudald CANIVELL i MASBERNAT (1858 - 1928)

640-641-5725-6413

Jaume LLONGUERAS i BADIA (1883-1955)

576-2399-2400 al 2405-4634-4930-4946-5622-5908 al 5911-6343

Joan B. COROMINAS i FIGUERAS (1890-1919)

5616

Francesc de Paula CIDÓN i NAVARRO (1871-1943)

781-5682

Modest de CASADEMUNT i GIRALT (1881-1964)

675 al 680-4947-4980-5057-5741 al 5744-6059-6821-6822

Ismael SMITH i MARÍ (1886-1972)

3576-3623-3624-3626-3627-3629 al 3634-3636 al 3646-3648 al 3680-3690-3695 al 3704-4959-5173

Joaquim FIGUEROLA i FERNÁNDEZ (1878-1946)

1927 al 1957-1998-4999-5953 al 5968

J. VILA i PUJOL (D’IVORI) (1890-1947)

2196-4452 al4461-4801-4817-4833-4975-5445-5540-5541-5542-5952-6101-6659-6739-6828-7050

Fidel AGUILAR i MARCÓ (1894-1917)

2244-6615-6639-6983

Lluís BRACONS i SUNYER (1892-1961)

553-554-567-570 al 577-2246-5845-6434-6632-

Francesc CANYELLAS i BALAGUERÓ (1889-1938)

644-645-646-647-649-4876-5585-6210-6289

MÉS PROTAGONISTES AL VOLTANT DE 1900

Marià AGUILÓ i FUSTER (1825-1897)

4963

Gabriel ALOMAR i VILLALONGA (1873-1941)

Hermenegild ANGLADA i CAMARASA (1871 - 1959)

Julio ANTONIO (Antonio Rodríguez Hernández) (1889-1919)

Rosend AUBERT i CROS (1879-1915)

Mariano BENLLIURE y GIL (1862 – 1947)

Francesc BERENGUER i MESTRES (1866-1914)

Romà BONET i SINTES (BON) (1886-1967)

325 al 366-2733-3605-4491-4762-5569-5729 al 5738-6242-6741

Ramon BORRELL i PLA (1876-1963)

476 al 500-513 al 549-578-582-608 al628-3008-3145-5940 al 5951-6200-6481

Lluis BRU i SALELLLES (1868-1952)

Evelí BULBENA i ESTRANY (1888-1960)

587 al 607-2118

Marià CASTELLS i SIMON (1876-1931)

721 al 757-857-1396-2856 al 2873-5105-5614-5615-6588-6589-6878-7134-7186

Victor CATALÀ (Caterina Albert i Paradís) (1869-1966) 3878

Pere CATALÀ i PIC (1889-1971)

978-1416-4197

Jacint CODINA i MASSOT (1855-1933)

784-785

Feliu ELIAS i BRACONS (APA) (1878-1948)

2

Antoni Maria FABRÉS i COSTA; (1854 - 1936)

Apel·les FENOSA i FLORENSA (1899-1988)

va pretendré superar les idees del Modernisme fundant el 1917, junt amb Joan Rebull, Josep Granyer i Josep Viladomat, el grup dels Evolucionistes.

Emili FERRER i ESPEL (1899-1970)

1602-5941-6082-6108

Feliu FERRER i GALZERAN (1843-1912)

Joaquim FOLCH i TORRES (1886-1963)

1607-1608-5251

August FONT i CARRERAS (1846-1924)

3917

Josep GALIAY i SARAÑANA (1880-1952)

2173-6188-6189-6190-6191-6192

Lluis GARCIA i FALGÀS (1881-1954)

1800 al 1869-2214-2968-3613-4754-5239-6136-6137-6138-6816-6913-6914-7032 al 7043

Joan GARCIA JUNCEDA i SUPERVIA (1881-1948)

269-911-2347-3567-3568-4772-5620-5621-5658-5659-6109

Baldomer GILI i ROIG (1873 - 1926)

Francesc GIMENO i ARASA (1858-1927)

Joan GOLS i SOLER (1894-1947)

1874 al 1879-1993-1999-2000-4796-5681-5042

Manuel HUMBERT i ISAAC (1890-1975)

Josep IXART i MORAGAS (1852-1895)

3345-5682

Josep Maria JUJOL i GILABERT (1879-1949)

Francesc JOU i FRANCISCO (1897-1985)

7370

Joaquim JULIBERT i GUAL (1898-1977)

2334 al 2346-5607

Joan JUTGLAR i SERRA (1871-1952)

2367-2368-2370-4914-6407-6667-7136-7269-7270

Joan LLIMONA i BRUGUERA (1860-1926)

2394

Lluís MALLOL i SUAZO (1900-1968)

2414 a 2418-2420-3343-3591-3606-5590-5816a5821

Joan MARAGALL i GORINA (1860-1911)

Cèsar MARTINELL i BRUNET (1888-1973)

92-2901-3014-3134-5209-5736-5868

Manuel MARTÍNEZ HUGUÉ (1872-1945)

Joan MAS i MASCARÓ (1892-?)

1886-2430-2435-2467-3327 al 3338-5270-6228-7147 al 7152-7244 al 7248-7264-7372-7373

Narcís MASÓ i VALENTÍ (1890-1953)

2439

Rafael MASÓ i VALENTÍ (1880-1935)

Jaume MERCADÉ i QUERALT (1887-1967)

Joan Baptista MEZQUITA i ALMER (1881-1956)

2451 al 2456-2755-5593-5594

Joaquim MIR i TRINXET (1873-1940)

Joan MIRÓ i FERRÀ (1893-1963)

Eduard MOLAS (1920-?)

542-1624-1816-2487 al 2506-3724-6342-7032-7038-

Josep MOMPOU DENCAUSSE (1888-1968)

3646-5416-5711

Ricardo OPISSO i SALA (1880-1966)