patrickaltres

(MÉS SOBRE LA LÒGICA DEL CONEIXEMENT, que és Lògica d’Experiència) (Copons. 25/9/90)

- APARENÇA versus REALITAT 61
La resposta a la pregunta: “Jo existeixo realment? 66

- Existència, NÚMERO i Identitat en la LR: Quantitat “contra” Qualitat 79

1. Considerem ara la Distinció entre Realitat/Aparença: Aparença o Realitat de l’ Experiència?

2. Tinc l’experiència de l’Objecte, o “l’imagino-ficcionalitzo” merament (Hume)? Però és que tal Imaginació/Invenció també és una mena d’Experiència!

3. Doncs, començo per suposar la Distinció, com a Creació-producte de la meva Experiència.

4. Suposant la distinció, puc tenir l’experiència de totes les Aparences, o únicament puc tenir l’experiència d’algunes Aparences? O de vegades, també de les Causes Reals?

5. La distinció entre Realitat/Aparença és purament Ideològica: les Aparences són Reals. El fet de considerar-les un Conjunt Propi de la Realitat és una negació de la Distinció.

6. Doncs és Millor/Necessari substituir-la per la Distinció entre Causes i Efectes (Suposats/Inferits: Deductivament (R1/L1) i/o “R2/L2-Intuitivament/No-Demostrablement).

8. La Qüestió és: Tinc l’experiència de tots els Efectes, o únicament tinc l’experiència d’alguns dels Efectes? O, de vegades, també de les seves causes? Si és el darrer cas, sota quines Condicions Lògiques-Causals?

9. El fet de Suposar que jo Experimento Efectes (Independents de Q (???) o de la meva Experiència de tots els/alguns Efectes) em compromet amb l’Existència Suposada de la No-Experiència (Causes Inferides).

Està justificada qualsevol d’aquestes Suposicions en/per la Lògica d’Experiència?

Més sobre “Aparença” contra “Realitat” (Copons. Dijous. 7/2/91. 8 del matí)

Una vegada més, continuo amb la meva pràctica del Mètode Simptomàtic d’utilitzar Bertrand Russell com un símptoma destacat (en ambdós sentits) del que és bo i dolent en la Tradició R1/L1.

Agafem el capítol inicial de ‘Els Problemes de Filosofia‘ (1912), de Bertrand Russell. De fet, el llibre sencer està concentrat en l’elucidació d’aquesta distinció des d’un punt de vista lògic, ontològic, epistemològic i (en el darrer capítol) moral. Ara, només desitjo citar l’exposició inicial del problema de Russell: L’Objecte[182] és una taula tal com “apareix” en “sentit-experiència”: “Encara que jo crec que la taula és ‘realment’ del mateix color per totes parts,” escriu en Russell, “les parts que reflecteixen la llum semblen més brillants que les altres parts, i algunes parts semblen blanques deguda a la llum reflectida. Sé que si em moc, les parts que reflecteixen la llum seran diferents de tal manera que l’aparent distribució de colors a la taula canviarà. Segueix que si vàries persones estan mirant[183] la taula en el mateix moment, ni dues d’elles[184] la veuran exactament amb la mateixa distribució de colors, ja què ni dues d’elles la poden veure des del mateix punt de vista exacte, i qualsevol canvi en el punt de vista canviarà la manera en que la llum estarà reflectida:

“... per al pintor, (aquestes diferències) són del tot importants: el pintor ha de desaprendre l’hàbit de pensar que les coses semblen tenir el color que el sentit comú diu que ‘realment’ tenen, i aprendre l’hàbit de veure les coses tal com apareixen. Aquí ja tenim el principi d’una de les distincions que causa més problemes en la filosofia – la distinció entre ‘aparences’ i ‘realitat’, entre el que les coses semblen ser i el que són.” (Ibid).

a) Observeu, primer i més important, que la distinció “Aparença”/”Realitat” (o “A/R” abreviat per motius de comoditat a partir d’ara) és una distinció feta per i des del “punt de vista” del Subjecte Humà de l’Experiència.

No obstant això (en termes de qualsevol categoria de qualsevol tradició filosòfica) presumim descriure, explicar i avaluar els termes claus. Com demostraré, des del punt de vista de la meva Filosofia, una explicació Adequada de la distinció A/R és idèntica a una explicació Adequada (Descripció, Aclariment i Avaluació) dels termes que descrivim a continuació.

b) Observeu en segon lloc que, en qualsevol terme/tradició en què presumim Descriure, Aclarir i Avaluar la Distinció, qualsevol intent d’explicació ha de ser a la vegada (i) lògic; (ii) ontològic; i (iii) epistemològic. Qualsevol anàlisi que no sigui una unitat genuïna de (i) – (iii) és, suggereixo, demostrablement inadequat
(veure apartat explicatiu del terme “Epistemològic”, a continuació).

TOTES les distincions conceptuals de qualsevol mena, qua distincions, o són, o generen (comporten lògicament, impliquen) relacions d’identitat, diferència, necessitat, im-possibilitat, contradicció, consistència, possibilitat, realitat[185] ... en una paraula, relacions lògiques. Per “Lògica”[186], en qualsevol[187] tradició filosòfica, s’entén la ciència (coneixement) de les lleis del que “ha de ser”, és a dir, del que pot, o no pot ser, etc.

Aquesta és una conseqüència necessària (lògica) del caràcter lògic de qualsevol explicació Adequada de la distinció A/R. Perquè, com és el cas amb totes les demés distincions, ens interessa necessàriament la naturalesa d’existència, del que existeix o no existeix. Sempre que utilitzem o fem menció de qualsevol concepte/distinció, lògicament impliquem la pregunta[188]: Quines Entitats hem de suposar que existeixen, si els termes/conceptes en qüestió tenen sentit i/o referència? En breu: Què ha de “ser” si la distinció conceptual en qüestió és Adequada al nostre coneixement o la nostra experiència d’existència?

Tot coneixement humà, encara que sigui cregut/descrit en diferents tradicions (p. ex. R1/L1, Empiricista) com “A Priori”, “A Posteriori”, “Innat”, “Sensorial”, “Místic”, “Intuïtiu”,... o el que sigui), està lògicament i ontològicament basat en i derivat de l’Experiència (no importa com presumim descriure el concepte). D’aquí, com a qüestió de necessitat lògica, només podem saber[189] el nostre coneixement experiencialment (coneixement a través d’experiència), sense importar que aquest sigui “a priori” o “a posteriori”, “innat” o “adquirit”, mediat o in-format per conceptes, idees abstractes... el sentit i/o referència de qualsevol distinció conceptual – en aquest cas, la distinció A/R.

(iii) “Qual és la naturalesa del nostre Coneixement (Humà) a través de l’Experiència de la distinció A/R?

La formulació del Problema Lògic, Ontològic i Epistemològic de Russell necessàriament determina la naturalesa i els termes de les seves respostes, en termes clàssiques R1/L1/ (Empiricistes Tradicionals). Per a l’Empiricista, hi ha dues Lògiques, Ontologies i Epistemologies de l’A/R, o qualsevol altre distinció, exclusives i exhaustives:

a) El que es pot saber que existeix per pura lògica deductiva, “a priori”.

b) El que es pot saber que existeix a través del “sentit-experiència”, “a posteriori”.

Hi ha, en breu, dues formes de coneixement de qualsevol “realitat aparent” o “aparença real”. La primera és el coneixement de la pura R1/L1 (deducció lògica). La segona, la dels sentits físics.

Aquesta distinció entre Coneixement Racional-Lògic i Físic-Sensual, és tan antiga com els Presocràtics.

Els que són fonamentalment Racionalistes-Idealistes, de tradició R1/L1- característica de la Filosofia Occidental, identifiquen la “Realitat” amb el que es pot saber per pura R1/L1, i l’ “Aparença” amb el “a posteriori-sentit-experiència” (veure p. ex. Heràclitus, Parmènides, Zenó, Plató...)

Els que són fonamentalment Empiricistes, de la mateixa tradició, començant amb Aristòtil, identifiquen la “Realitat” amb el que es pot saber “a Posteriori”, a través de “sentit-experiència”, amb l’excepció de les veritats de lògica/matemàtica pures, les quals, per ser “veritats de/a tots els móns possibles”, no poden dir-nos res sobre les “Realitats” del nostre món real. Això només ho podem saber a través del “Sentit-Experiència Empírica”. Aquesta tradició, començant amb Aristòtil, inclou en David Hume i els Empiricistes Britànics, i culmina aquest segle amb Bertrand Russell i, posteriorment, amb el Positivisme/Empiricisme Lògic del Segle XX.

Com veurem, jo rebutjo completament l’aproximació[190] R1/L1 Tradicional, en la seva totalitat, al plantejament/resposta a la distinció A/R.

Però deixeu-me reprendre la meva exposició amb un segon passatge de Bertrand Russell. A la seva secció introductòria del seu assaig ‘Misticisme i Lògica’, escriu, en relació a la naturalesa de l’experiència “Mística”:

“El primer i més directe resultat del moment d’Il·luminació és la creença en la possibilitat d’una via de coneixement que pot dir-se revelació o perspicàcia o intuïció, contrastant-hi amb sentit, raó, i anàlisi, els qual són considerats cegues guies que porten al pantà[191] de la Il·lusió[192]. Íntimament connectada amb aquesta creença està la concepció d’una Realitat per darrera del món de l’aparença i completament diferent a ell... el místic viu en plena llum de la visió (de la Realitat): el que els altres busquen confusament[193] ell ho sap, amb un coneixement al costat del qual tot altre coneixement és ignorància.”

1) Observeu, en primer lloc, que segons aquesta concepció , R “causa” A: les Aparences són “Efectes” de les seves Causes Reals.

2). Observeu que aquesta distinció entre Causes Reals i els seus Efectes Aparents, no està de cap manera limitada a la Tradició Mística. Al contrari, és bàsica en les dues branques de la Tradició R1/L1(Racionalista /deductiva) i Empiricista, característiques de la Filosofia Occidental.

Considereu, p. ex. Heràclitus, Parmènides, Plató (del Mite de la Cova al Republicà per excel·lència)... A partir d’aquesta afirmació[194] clàssica del Positivisme Empiricista, a Marx li encantava citar: “Si l’Aparença correspongués a la Realitat, doncs no hi hauria necessitat de[195] la ciència.” – una afirmació que tant en Einstein com els seus[196] oponents a la seva Teoria-Quantum, des de Neils Bohr i l’Escola Ortodoxa de Copenhague fins a Stephen Hawking, n’estan complement d’acord (independentment de les seves teories radicalment diferents sobre el que són les Causes Reals i les Aparences-Efectes).

3) Observeu, en tercer lloc, la SUPOSICIÓ de què, a pesar del fet que les Aparences-Efectes són Aparences-Efectes de les seves Causes Reals, són (més o menys) diferents radicalment, qualitativament (no només quantitativament) en classe (lògica, ontològica, epistemològica), en relació a les seves Causes Reals.

4) Observeu, finalment, que per molt “inferiors” que siguin en els seus atributs Lògics, Ontològics i Epistemològics les Aparences-Efectes de les seves Causes Reals, les Aparences són, precisament com a tals, Reals! Jo dic d’això La “Paradoxa Aparences/Realitat Número 1”.

La resposta a la pregunta: “Jo existeixo realment? segons la Lògica Racionalista:

2. Però, quina raó/justificació en la Lògica de la Meva Experiència (la única Lògica que jo he de Suposar, per tant, que jo puc Conèixer) ens permet suposar que la Realitat és tal com Apareix en 1? És a dir, quins fonaments tenen les meves Suposicions que la Realitat és tal com jo Suposo que la Experimento? Jo Suposo que Jo Existeixo? Amb quin dret puc Suposar QUALSEVOL COSA – i molt menys que les “Meves” Suposicions tenen qualsevol validesa/veritat? Ex: La Suposició que “Jo” “Existeixo”.

a) Jo Suposo que Jo Existeixo; per tant, “Jo” HE D’Existir per tal d’Existir aquesta Suposició. Però amb quina Dret puc “Jo” Suposar que la Suposició existeix? Fins i tot aquesta Forma de Pregunta Necessàriament – m’apareix a mi en la meva Experiència – Begs the Q – que “Jo” Existeixo a fi de Suposar, ser Enganyat (per mi mateix o per Un Altre), Dubtar, Pensar, Qüestionar, Experimentar....

4. “Jo” no tinc Cap Dret (Non-Q-Begging) en Lògica—de Suposar RES, en conseqüència, No tinc cap dret de suposar que “Jo” Existeixo per tal de (Condició Necessària) Suposar, Experimentar, Ser Enganyat, etc., etc., o per tal de Suposar la distinció Aparença/Realitat: o l’existència de RES. En conseqüència, no tinc cap dret de suposar l’existència d’un Subjecte (Jo) de la Meva Experiència; ni que la Meva Existència Suposada (=Experimentada) qua Auto-Subjecte d’Experiència TINGUI una LÒGICA.

Les Proposicions (1)-(4) de l’apartat anterior apareixen (en la Meva Lògica de l’ Experiència) com Equivalents a les següents Proposicions, en quant a la Lògica del Meu Coneixement de la Meva Experiència— o, de manera més exacta/precisa, la MEVA Experiència Suposada (conjunt de Suposicions re. Exp.) del Meu Coneixement de la Meva Experiència:

i) Jo Suposo que Sé que jo Suposo que jo Sé que jo Experimento. Però aquesta Suposició és totalment infinita-mulplicada, i Injustificada, suposant que:

c) De fet (= Lògicament), jo NO PUC Suposar que jo Sé que Suposo RES – i molt menys que jo Existeixo com un Subjecte d’Experiència, amb Coneixement capaç de Suposar, Experimentar, Saber ...

La “possessió intel·lectual” RL

En la Meva Experiència Aparent de la Literatura (Llibres) sobre Filosofia, que Jo Crec (Suposo) haver llegit, una condició Necessària de la POSSESSIÓ Racionalista/Lògica és: Pensar/Argumentar/Raonar que “Nosaltres” – “Un” – Pensador/Subjecte – HE/HEM DE Suposar un conjunt (finit, tant petit com sigui Possible) de Premisses Inicials “Lògicament” “Primitives” (Indefinides, Injustificades, Simplement Suposades). Però “Òbviament” – “És Evident” (Sc: Suposició!) no hi ha cap justificació Lògica per a aquestes Assercions.

La Lògica del Coneixement de l’Experiència /
/ La Lògica de l’Experiència del Coneixement

2. La Identificació (Distinció?) d’Experiència i Coneixement: Solució o simplement més Problemes?

3. Jo Suposo que Jo Experimento = Jo Suposo que Jo existeixo COM una Experiència SDE[197]. (Jo) = Jo Suposo que Jo (PF) existeixo = posseeixo Auto-Identitat/Atributs que em Distingeixen (Poders) = Caràcters.

4. Jo puc - No puc - saber qualsevol dels 3. Per què no? Per què sí?[198]

- (és tota Experiència Necessàriament Real/Veritat? Com PUC saber-ho?..),

jo he de Suposar que existeixo a fi de Suposar que existeixo a fi de Suposar que existeixo...

7. En la Lògica Suposada de la Meva Experiència, Apareix un Conjunt de Suposicions Lògiques (Conceptes) en/de/sobre la MEVA Suposada Experiència/Coneixement. IM-possible escapar d’aquest conjunt generat per la Lògica, pel Dret, Pre-Escèptics, Pre-Solipsístics (¿?). Però:

8. No he d’Existir a fi d’Experimentar aquest conjunt de Suposicions Lògiques, les quals dubten/neguen la Justificabilitat[199] Lògica de QUALSEVOL Suposició per o sobre Qualsevol Persona/Cosa[200] (entre Altres – en conseqüència - la Suposició que Jo existeixo a fi de Suposar que existeixo (Experimentar, Saber, Estar Enganyat...)

1. Quina és la Lògica Primària: la Lògica del Coneixement de Mi Mateix? O la Lògica de la Meva Experiència?

2. És la meva Suposició que Jo “Existeixo” com un Auto-Subjecte d’Experiència Únic capaç de Suposar i Experimentar una Experiència?

3. No He De Saber que Jo Existeixo, a fi de PODER[201] saber Qualsevol Cosa?

4. Per què Suposo que Jo HE D’Existir a fi de PODER Suposar que Jo HE D’Existir a fi de PODER Suposar...?

5. Quin és l’estat de justificació Lògica de tots els Aparents Conceptes Lògics que Jo Suposo que Jo Aparentment Experimento, que Jo utilitzo/Suposo en totes les Experiències[202] Suposadament Aparents/Aparentment Suposades que jo Tinc de la meva redacció de les frases anteriors?

6. És “Suposar” = “Aparèixer”? Suposat = Aparent? — A quin Subjecte Suposada//Aparentment Existent d’Experiències/Aparences/Suposicions?

7. Puc ser [Real] sense Experimentar-ne? Sense Saber-ne? Sense Suposar-ne? Sense Aparèixer-ne?

1. Les Paradoxes anteriors, infinit Q-Beggings, egresses, Escepticismes/Solipsismes Absoluts – Nusos Lògicament In-solubles – són fruits Necessaris i inescapables de la pràctica de R1/L1 .

2. D’aquí segueix[203] – per al Racionalisme R1/L1 – que si JO TINC Coneixement/Experiència de la Lògica de la Meva Experiència/Coneixement, la Meva Experiència HA DE ser R1/L1[204] (deductiva?).

Més sobre el PRINCIPI de la VIDA 15/4/92
(veure “Descripció del Principi” a la pàg. XX)

1. Cadascú dels Principis d’Eros és al mateix temps una condició necessària i una “reflexió” Infinita Tota/Parcial de l’altre. La LE és la Lògica de l’Experiència Humana. L’experiència fonamental-original humana és la de la Vida, ser viu, existir.

La Lògica Eròtica de l’experiència humana no coneix cap[205] distinció entre viure i existir, entre “orgànic” i “inorgànic” (veure més endavant sobre la Dialèctica i l’experiència humana de la “mort”, com un moment natural, genuïnament unit de la Vida.) En aquest sentit profund, la nostra filosofia d’Eros continua les grans tradicions de Saviesa Occidentals Pre-Socràtiques per una banda, i del Buddhisme Taoista Oriental per l’altra, en l’experiència compartida de l’Individuum com una part orgànica integral del Tot natural Universal (animada i motivada per Eros). En l’Experiència Humana, la condició necessària i suficient per tal d’existir qualsevol Forma Real (part/tot) és que estigui en contínua Trans-Form-Moció. La Lògica de l’Experiència no coneix cap ODE estàtic “inorgànic” Natural, humà o no-humà.

En termes “místics-religiosos”, la filosofia d’Eros proporciona una justificació lògica per al Panteisme del “Deu-Natura” (Spinoza, Goethe, et altri): Realitat (Eros, Deu) ÉS el Tot natural: si qualsevol Realitat Sobre-Natural existeix, l’experiència humana no pot saber res d’ella[206].

- al negar l’intent de la Tradició Racionalista d’imposar les seves separacions abstractes i artificials de l’ODE Natural entre “orgànic”/”inorgànic”, viu contra existir,

- al integrar la “mort” no com una negació anti-natural, sinó com un “moment” en contínua transformació de les parts del Tot natural,

- i al Experimentar el Tot Universal com una Unitat Genuïna (unida per Eros) de matèria i ment (intel·ligència),

la Lògica d’Eros (Experiència) reivindica i valida el que es considera “perenne” en filosofies Orientals tals com el Taoisme, els Upanishads (veure Schrödinger), i també en les arrels lògiques “Animístiques” de la gran tradició Pre-Socràtica.

Es tracta d’un reconeixement benvingut (encara que tardà) de la bancarrota de “l’experiència” de l’ODE Natural com a “matèria” “morta” del Racionalisme Occidental. En són símptomes recents, p. ex. la Hipòtesi “Gaia” de Lovelock, i altres; les crítiques radicals de la biologia ortodoxa de Gregory Bateson o Artur Koestler; i la tornada recent a la concepció unificada-orgànica, original grega de la Natura (“Phisis”) en la Física d’Illya Prigogine, en els seus models de la visió de l’Univers com un Tot viu i intel·ligent.

A continuació (2.) examinarem el model del Racionalisme Occidental de l’Univers mort en general, i de la “mort” en particular. És summament significatiu al respecte el que el Pare de la Psicologia Racionalista Occidental, Sigmund Freud, en una crítica radicalment hostil de la psique humana, va escriure:

“El que l’hom primitiu considerava una cosa natural era la prolongació indefinida de la vida – la immortalitat. La idea de la mort només va ser acceptada més tard, i amb vacil·lació. Fins i tot per a nosaltres [Racionalistes – PF] manca de contingut i no té cap connotació clara.” (‘Tòtem i Tabú’, 76)

2. Des de la perspectiva de l’experiència humana com a pràctica d’Eros, la filosofia (amor a la saviesa) pràctica de la Vida de cada part viva del Tot natural, no és cap sorpresa que la “filo-sofia” de Racionalisme Occidental sigui una filosofia de la Mort.

Per a nosaltres, en paraules del gran “panteista” i filòsof Natural Eròtic Spinoza, “Una persona lliure pensa ~~en res sinó~~ [en tot menys en][207] la mort; i la seva saviesa és una meditació no de la mort, sinó de la vida” (Ètica, Part IV, Prop. LXVII). No obstant això, per Freud, no menys que per Plató, el “veritable” sentit i valor de la “Vida” és la “Mort”. Per Plató, en el millor dels casos, la Vida no és ni més ni menys que un mitjà necessari – finit, ple de desgràcia i de dolor – del fi de la “Nirvana” infinita de l’alliberació de l’esperit pur-abstracte-racional, lliure d’Eros, sense passió, incorpori: Mort. La Mort d’Eros és el “naixement” de la “Saviesa”: la contemplació eterna d’abstraccions Platòniques (El Bé, La Veritat, etc.). Així, el veritable Filò-sof, l’única filosofia vàlida i valuosa, amen la Mort, i tenen el propòsit de morir tan aviat com sigui possible:

“No és el que diem la mort una alliberació i separació de l’ànima del cos?”

“I el desig d’alliberar l’ànima es troba principalment, o més millor només, en el veritable filòsof: de fet, l’ocupació del filòsof consisteix precisament en l’alliberació i separació de l’ànima del cos... els veritables filòsofs fan del morir la seva professió...” (Plató, Phaedo: 67A-68B)

De la mateixa manera, Freud, en la seva teoria de la vida humana determinada pel FBO[208] (“Dialèctica” de la Vida i la Mort) interpreta la Mort no com un “moment” Natural de la Vida, sinó com el Telos de la Vida [“causa final”, en el sentit d’Aristotèlic, per la qual existeix una entitat]:

“Si acceptem com una veritat sense cap excepció que tot el que viu mor per motius interns – tornar-se inorgànic una altra vegada – doncs estarem obligats a dir que ‘el propòsit de la vida és la mort’, i amb la vista enrera, dir que ‘les coses inanimades existien abans de les coses vives.’ (Beyond the Pleasure Principle: SE: Vol 18:38)

Per al Pare de la Psicologia Occidental (Racionalista), no menys que per al Pare de la Filosofia Occidental Racionalista, la Mort és l’origen, l’objectiu, el significat i valor de la “via” de la Vida, definida simplement com una estació de ruta del ‘becoming’[209] etern de la Mort.

El meu propòsit ara no és de el de criticar la Metafísica de la Mort corresponent a la Tradició Racionalista, sinó el d’emfatitzar i anticipar com és de poc intel·ligible tal Metafísica-Mor, des de la perspectiva de la nostra Filosofia LE d’Eros, basada primer i principalment en l’existència Natural i en el seu becoming continu, lliure-creatiu: el Principi de la Vida.

3. Al insistir en què, en l’Experiència humana, l’Univers Natural, les seves parts i el Tot, no és només “orgànic” sinó, a més, intel·ligent; en altres paraules, al insistir en què, en l’Experiència humana, la Natura no coneix cap distinció LR entre “Matèria” i “Ment”, la Filosofia d’Eros és capaç d’explicar el que la LR, en principi, no pot en absolut conèixer, ni reconèixer, ni molt menys descriure de manera adequada: el fet que al Experimentar qualsevol ODE Natural, el SDE humà no només dóna sentit i valor al seu ODE immediat, sinó també (en el mateix moment) rep sentits/valors recíprocs de l’ODE. Això és una cosa que la LR, amb la seva concepció de “la Natura Objectiva, In-animada, sense ment”, no pot conèixer com a principi.

Una raó fonamental de perquè cada Experiència en cada “moviment” [=trans-form-moció entre el SDE i el seu ODE Natural donat] és una Unitat Genuïna del Subjecte i l’Objecte(s) d’Experiència, és precisament el fet que les Relacions de Trans-Form-Moció Recíproques en qüestió són relacions de Projecció i Introjecció (“simultànies”) de Significats/Valors –In-For-Mació— de i entre el SDE i l’ODE. De manera més precisa, en qualsevol “moviment” donat de l’Experiència, el SDE “simultàneament”:

1) consumeix productivament i/o transforma creativament, l’ODE donat, per la In-For-Mació que projecta al exercir els seus poders Corporals, Emotius i Mentals sobre ell;

2) es consumeix productivament i/o transforma creativament ell mateix (qua la Totalitat de subconjunts de Poders Experimentals Corporals, Emotius i Mentals) per i a través del procés d’Introjecció (Internalització) dels Significats/Valors “donats” (en la forma de Matèria Prima i de causes i condicions Simultànies).

Tal In-formació/Trans-formació mútua i simultània de la UG del SDE i l’ODE, que és l’Acte d’Experiència en aquell moviment – una Experiència meva, “veient el sól”, per exemple – és possible perquè, però no només perquè, tots dos, el SDE i l’ODE, com a parts/tots de la Natura, són capaços de donar/rebre Significats/Valors. En altres paraules, pensem que la Natura, en totes/qualsevol de les Seves parts, és alhora viva i intel·ligent (UG de “Matèria” i “Ment”, en termes tradicionals Racionalistes-Cartesians).

Per repetir, aquesta conclusió, element natural i necessari en la nostra Lògica Eròtica de l’Experiència, és completament inintel·ligible per a la ment hubrística, auto-enganyada, destructora de la Natura, auto-discapacitada, de l’Hom “Racional” Occidental Pro-Methean.

Per a aquesta ment, l’Hom sol, en paraules de Protàgoras, “és la mesura de totes les coses”. Mentre que en Heràclitus, en el Taoisme, o en la Filosofia d’Eros, Logos, Tao i Eros són la mesura definitòria de totes les coses. Per a nosaltres, l’Hom pot donar significats i valors al seu ODE Natural quan, i només qua,n està obert a rebre Significats/Valors mútuament/recíprocament, in-formant/trans-formant el seu Entorn Natural no-humà en cada/qualsevol moviment. Com un nadó recent-nascut i indefens (o, millor, inter-uterí), l’Hom depèn completament del seu coneixement Natural (innat, inconscient), i de la seva obediència a les lleis de la Necessitat Natural (les Lleis de la “Física”) que determinen cada aspecte i moment de la seva existència corporal, biològica, emocional, mental i espiritual.

Donat que nosaltres, els SDE’s humans, amb els nostres Poders Corporals, Emotius i Mentals, estem literalment animats, units, motivats i dotats d’una Identitat a través de totes les Trans-Form-Mocions per l’Eros Espiritual, la Filosofia d’Eros no té cap necessitat de postular un Esperit/Ànima, separat i independent, com fan Plató, Descartes o els demés Racionalistes, Occidentals o Orientals. Tots i cada subconjunt Part/Tot (infinita) dels Poders Humans Corporals, Emotius i Mentals, està posseït, animat, carregat amb – viscut per – l’Eros Espiritual; totes i cada part macro/micro, fins a la unitat més petita Corporal, Emotiva i Mental, en el SDE.

Just al principi del Racionalisme/Civilització Occidental, els grans Filòsofs Pre-Socràtics ja estaven lamentant la “Sordesa” de l’Hom Pro-Methean Occidental en relació a la “música de les esferes celestials” (Pythàgoras), els Ensenyaments Savis de Logos (Heraclitus)... Ja en aquell moment, a l’alba de la Civilització Occidental, l’Hom Pro-Methean, amb el seu desig/ambició hubrístic, narcisístic, de ser “la mesura de totes les coses”, s’havia obsessionat (posseït) pel poder lògic/ instrumental dels seus Mitjans -tècnics i d’altres- de dominar i transformar la Natura en termes de la seva Imatge projectada. Tan era així que aquest Hom estava Ofensivament Cec als “Missatges” —trans-formant Significats i Valors, encarnats[210] en les Lleis de Natura/Principis de la Necessitat Natural— que la Natura li enviava constantment . Suprem entre tots aquests “Missatges” de la Natura era/és que la condició necessària per a la Sanitat (Salut) de qualsevol part viva del Tot natural, és la necessitat de viure en harmonia, en la mesura o proporció naturalment-determinada, i no abusar, violar o trans-gredir el que és Naturalment “bo”: viure en obediència Natural a la satisfacció de les seves necessitats Naturals—ni més ni menys.

Tan aviat com l’Hom Occidental Pro-Methean procura aïllar-se de la Natura en violació d’aquesta llei natural suprema Tot/Part, i insensatament procura ser ell sol, de totes les criatures vives, la mesura de la Natura, talla els arrels font-de-vida en la Natura, i es converteix, no en una Part Amant-de-Natura, Integrat-Naturalment, sinó en el principi destructiu o l’encarnació de la Mort, la destrucció de la Vida: començant amb la seva pròpia Natura Eròtica, i estenent-ho a la resta de la Natura no-humana (el planeta, el cosmos... l’Univers).

Veiem aquí que un Principi crucial de Viure harmoniosament amb la Natura (a diferència de Morir discordantment en contra d’ella), és el de viure Obertament, ni defensivament ni ofensivament, amb respecte a les condicions Naturals de la seva pròpia Existència. Tal habilitat Oberta, sense Defenses, de donar i rebre, sense Auto-repressió o qualsevol altra repressió o dominació o destrucció, és precisament idèntica a la condició d’Experiència descrita amunt. Només vivint Eròticament, harmoniosament integrat, pot el SDE viure Naturalment (Experimentar Naturalment). L’Hom/Ment Racional Occidental, va “viure” (dominar, reprimir, destruir) segons el seu Poder-Projecció Defensiu/Ofensiu, i només pot encarnar, “viure”, ser el Principi de la destrucció i la Mort de la Natura – la seva pròpia i la del Tot natural.

Els Principis de la LE (Eros) ens diuen que Viure harmoniosament (Saludablement) amb la Natura (integrades la Naturalesa Humana (NH) i la Natura (N)) és Viure Obertament (ni Defensivament ni Ofensivament).

També, en la nostra Filosofia Eròtica de Viure, es defineixen les relacions entre l’Experiència i la Felicitat. Quines són les condicions de la Felicitat? En la LR, la Felicitat està definida com un Fi, la realització del qual requereix la possessió i l’exercici de varis Mitjans o instruments de dominació de l’Hom i la Natura: poder econòmic, poder estatal (polític), poder “científic” (tècniques pures i aplicades per a la dominació/manipulació de la Natura en la imatge de la LR “Ciència”), poder psico-sexual (en Marit/Dóna, Amistats, aventures, relacions intra-familiars), el Treball com a mitjà de poder... En cada cas, auto-impressionat en els seus Mitjans-Fins auto-creats lògica de dominació instrumental, la qüestió per al Racionaliste és: “Quins Mitjans (Monetaris, Polítics, Tècnics, Sexuals) em donaran el poder de fer-me Feliç (realitzar el Fi de la Felicitat)?”

En contrast radical, Viure Sàviament en la LE, com al Tao, defineix (valora) la Felicitat NO/MAI com un Fi a ser perseguit a través de l’exercici “Racional” de Mitjans de Poder “racionalment” seleccionats, sinó com la conseqüència necessària, natural de Viure (Amar, Crear... en una paraula, Experimentar) lliurement, Obertament i sense Instruments, en harmonia integral amb la Natura.

Recercar la Felicitat com un Fi Directe que s’ha de guanyar amb l’exercici Ofensiu/Defensiu de Mitjans instrumentals és necessàriament i a priori una garantia del fracàs. La Felicitat és una conseqüència natural o condició d’un organisme/animal, humà en el nostre cas, al viure (exercitant els seus poders Experiencials) en harmonia amb la natura, Obertament i sense instruments, començant amb la seva pròpia Naturalesa com una unitat genuïnament integrada dels poders Corporals Emocionals i Mentals. El Subjecte Racionalista Auto-reprimit, des-integrat, Parts/Tot, mai pot aconseguir la Felicitat. Al contrari, el Fi definitori, o el Repte, o el Principi de la “Recepta Racionalista” Psico-Analítica del Freud per a la Felicitat Humana – on Id [Naturalesa Humana no-reprimida – els Instints Eròtics Humans sobre tot] was there [Rational] Ego shall be” (New Introductory Lectures: 112)[211] – és en realitat una recepta que garanteix només la misèria individual i col·lectiva humana, aïllats de nosaltres mateixos i dels Altres de manera NO-Natural.

Donat que el Principi de Vida Eròtic està genuïnament unit amb (inseparable en experiència de) els Altres Principis d’Eros, diferiré més discussió sobre les condicions per a la Felicitat humana fins després. Basta emfatitzar ara que, en la Filosofia d’Eros, obediència Oberta, integrada i harmoniosa, i lliure, a la necessitat Natural, començant amb les necessitat naturals no-instrumentals de cada Subjecte, és la “Via” a la Felicitat.

Per tal de completar aquest resum del Principi Eròtic de la Vida (Viure Sàviament), és necessari examinar la visió Eròtica de la relació entre les nostres Experiències humanes de la vida, la mort i el temps. Comencem amb les relacions entre la Vida i la Mort.

En la Filosofia Racionalista de la Mort, que ha dominat la Civilització Occidental des de Plató, la Vida i la Mort són considerades com a negacions mútues, eternes, exclusives i antagonistes, estàtiques. La Mort és el Fi de la Vida. La Vida no és res més que un instrument necessari, mitjà, tao de la Mort. El propòsit Aristotelian Telos (“causa final”) de la Vida, és la Mort. El “Regne” de la Mort és l’Alpha i Omega, l’origen i el fi de la vida humana.

Constrastant-hi completament, la nostra Filosofia d’Eros, com a Filosofia de Viure Sàviament, Experimenta (valora) la “mort” del cos com simplement (ni més ni menys com) un “moment” natural-necessari, etapa o moviment, en una de les parts (formes) naturals del Tot natural, les quals estan en contínua Trans-Form-Moció. Per definició, l’Hom Viu no pot tenir coneixement previ a través de l’Experiència de la Mort. Només un Racionalista suprem com Plató podria projectar les seves abstraccions Racionalistes en relació a la “Vida” en el “Regne” de la Mort, abans i després de la nostra vida actual en la Terra,... i dir-li “coneixement”! El que nosaltres els animals vius humans coneixem a través de l’experiència de les morts d’altres ODE’s Naturals humans i no humans, és que la “mort” és simplement una més de les Trans-Form-Mocions determinades per la Natura, que afecta en/a cada una de les relacions de l’ODE amb el Tot natural en alguna etapa/moment donat que és impossible de conèixer amb antelació. Això és tot. Quines formes subseqüents, en la sèrie contínua de Parts/Tot de trans-form-mocions Naturals infinites, prendran o poden prendre els meus poders corporals, emocionals, mentals, no ho puc saber.

Per quina raó significa o implica la mort del cos humà (com a part del Tot natural) el fi, la terminació en qualsevol sentit estàtic, no-dinàmic, del procés continu, infinit, de trans-form-mocions (be-comings), que és (la nostra Experiència en cada moment de) la Natura? Per què és la “mort” del cos “l’acabament” del Subjecte humà, en lloc de ser simplement una etapa Naturalment-determinada en les Trans-Form-Mocions contínues de cadascuna/totes les seves Parts?

Igual que l’hom Naturalment lliure (Spinoza) només coneix el seu desig de viure Eròticament, cada vegada més plenament/ricament, així la “ment” de l’Hom Natural, no-decapitat per la LR, no coneix cap Mort, ple de la Felicitat Natural, plaers i divertiments de la vida. Fins i tot en Freud admetia això:

<<Segurament la seva pròpia mort era tan inimaginable i irreal per a l’hom primitiu com ho és per a qualsevol persona viva avui...

Quina, ens preguntem, és l’actitud de la nostra inconsciència en relació al problema de la mort? La resposta ha de ser: quasi exactament la mateixa que la de l’hom primitiu. En aquest aspecte, i en molts altres, l’hom dels temps prehistòrics sobreviu inalterat en la nostra inconsciència. La nostra inconsciència, doncs, no creu en la seva pròpia mort; es comporta com si fos immortal... Així, no hi ha res instinctual en nosaltres que correspongui a una creença en la mort.>> (Freud, 1916: Penguin, Vol. 12:81, 85)

L’Hom Natural, així ho admet el nostre principal Psicòleg Racionalista, no coneix cap Mort. La “Mort” és una abstracció -“descobriment” (projecció) Racionalista!

En segon lloc, la LR confon; manca d’un model adequat de les relacions entre:

c) conceptes estàtics contra dinàmics de les etapes, fins, processos Naturals...

Existència, Número i Identitat Copons. PF. 25/9/91
Quantitat “contra” Qualitat en la LR “contra” la LE

En la LR tradicional, des de Plató i Aristòtil, via Leibniz, fins a la lògica simbòlica moderna de Frege-Russell, hi ha[212] una connexió íntima entre els conceptes d’existència, número, identitat i quantitat. En la LR, per tal que qualsevol entitat existeixi, significa que ha de ser clarament auto-idèntica en termes del número quantitatiu 1.

La LE comparteix i continua l’èmfasi de la LR en la UGE (en termes de LE) entre existència, identitat, número i quantitat. Però en la LE:

(a) pel Principi 3, cada entitat necessàriament inclou la seva negació dialèctica;

(c) de (a) i (b) segueix que tots els atributs Quantitatius de Número estan units Genuïnament E. Per tant, (per presentar en forma-resum el que després elaboraré amb detall) segons la LE, per a qualsevol entitat, existir ha de ser clarament auto-idèntic/distinct Qualitivament.

Primer descriuré, explicaré i avaluaré les idees de la LR. Després presentaré el conjunt d’idees alternatius de la LE. Com sempre, la diferència essencial és que l’aproximació LR és essencialment Quantitativa, i la de la LE, essencialment Qualitativa.

1. Per a ambdues, LE i LR, “existir” i “ser una entitat” són sinònim.

2. Per a ambdues, LE i LR, per a qualsevol X, si X existeix, doncs X ha de posseir clares condicions (atributs) d’auto-identitat i diferència en relació a tot el No-X. En efecte, encara que aquesta qüestió no és rellevant als nostres propòsits presents, hi ha alguns membres de la LR que identifiquen els conceptes d’identitat i existència, argumentant que les condicions (atributs) d’existència d’una entitat “són” les seves condicions (atributs) d’identitat. Veure p. ex. Leibniz. Aquí no hi ha necessitat d’indagar més sobre aquesta qüestió, però hauré de fer-ho a continuació quan presenti la meva alternativa LE a la LR.

3. Segons la LR, aquestes condicions clarament definides/definibles de l’auto-identitat de qualsevol X i diferència respecte a tot No-X, es donen al distingir entre la “Identitat Numèrica Quantitativa” de X contra les seves “Diferències/Similituds[213] Qualitatives” de tot No-X. En altres paraules, segons la LR, Número, concebut Quantitativament, defineix la Identitat de qualsevol X; els atributs Qualitatius, la seva Similitud /Diferència en relació a tot No-X.

Segons la LR, para todo (x) (x=x), pel Principi d’Identitat. Això significa que X és, per necessitat (Principi de LR de No-Contradicció) Numèricament = 1, on “Numèricament =1” està interpretat en termes purament Quantitatius.

Així, per exemple, encara que el Sr. Smith i el Sr. Brown comparteixen moltes altres/addicionals similituds Qualitatives (tots dos són molt alts; tenen ulls blaus; són Anglesos del mateix poble, estan enamorats de la mateixa dona, colors, cervesa...) i diferències (cadascú odia els valors de l’altre en política, art, religió, esport, arquitectura... etc., etc.) – malgrat aquestes similituds /diferències Qualitatives secundàries, la condició necessària prèvia de la seva existència és que en Smith i en Brown són dos (Quantitativament No-Idèntics), no Un (Numèricament = Quantitativament Idèntic).

Així, en la LR, “IGUALTAT[214]” (com per exemple, “X és el mateix que Y”, o, “L’estrella del matí és (la mateixa que) l’estrella del vespre”) s’explica només en termes d’Unitat[215] Quantitativa i Numèrica.

“SIMILITUD”, per l’altra banda, (a) pressuposa “Identitat Numèrica Quantitativa””; (b) pressuposa que existeixen al menys dues entitats (en termes Q.N.) capaces de compartir Qualitats “similars”. Per exemple, en la LR, una veritat-condició necessària/essencial per a: “Els dos (o tres o qualsevol Número Quantitatiu) llibres són similars en color, mida, pes, tema, interès, cost... o qualsevol altra Qualitat)” és que existeixin dos llibres No-Idèntics Quantitativa-Numèricament[216].

Això, en breu, és la visió tradicional de la LR en relació als conceptes mencionats amunt d’Existència, Identitat, Número, Quantitat i Qualitat.

1. Per a la LE, per la seva banda, l’anàlisi exposada per la LR sobre aquests conceptes Units GE és radicalment confusa, i per tant inadequada. Sobre tot, per a la LE, la LR confon atributs Quantitatius i Qualitatius de número i identitat.

2. Com hem vist, la LE comparteix/accepta (1 ) i (2) de l’exposició anterior.

3. A partir d’allí, un desacord radical comença, sobre tot amb l’intent de la LR de separar els atributs “Qualitatius” dels “Quantitatius” de manera abstracta-analítica.

4. Però encara que acceptéssim la separació/distinció impossible entre els atributs Quant. i Qual. d’una entitat, el “recompte”[217] d’Identitat en termes de Número Quantitatiu fracassa completament en els seus propis termes LR. Per què?

5. Per què, en la LR, “dues” entitats “aparentment” diferents, diguem X i Y, són “realment” “una” (“la mateixa”) QUAN i NOMÉS QUAN comparteixen Qualitats, és a dir, són “Similars” Qualitativament[218] en TOTES les Qualitats.

Aquest Principi, que explica la Identitat Numèrica (Quantitativa) en termes d’ “Igualtat de Qualitats”, es diu “El Principi de Leibniz de la Identitat d’Indiscernibles”. Diu:

(X) (Y), ((FX “=” FY)), (X=Y), a on “=” significa “quan i només quan”.

En altres paraules, per a qualsevulles “dues” entitats X i Y, si X i Y comparteixen totes les Qualitats en comú, doncs X és idèntic a Y. En paraules equivalents: per a qualsevulles entitats “aparentment” distintes X i Y, si Y posseeix qualsevol Qualitat que X posseeixi, i a la inversa, doncs X i Y són la mateixa.

Resumint: la LR explica el Principi d’Identitat (“(x) (x=x)”) en termes del Principi de la Identitat d’Indiscernibles de Leibniz[219]. Però això suposa explicar el concepte d’ Identitat Numèrica Quantitativa en termes d’ Identitat Númerica Qualitativa – una contradicció (inconsistència) lògica o auto-Reducció Ad Absurdum de la LR, donada la insistència d’aquesta LR en la naturalesa purament/essencialment Quantitativa de Número.

1. Per a la LR, el concepte Extensiu de “classe” és absolutament fonamental, per dues raons:

(a) Frege i Russell van demostrar que el concepte de Número, d’aquí totes les Matemàtiques clàssiques (en termes de les quals el principis de la Natura semblen ballar, cantar, moure’s més profundament) – SOLS pot ser definit:

(b) Cantor ingènua-intuïtivament , i Frege i Russell sistemàticament i explícitament, defineixen “Classe”, i d’aquí Número Finit o Infinit, de manera Extensiva.

2. Què entenem per EXTENSIU i per INTENSIU: Com a primera aproximació, encara no-explicada, definir una Classe C “extensivament” és definir-la purament en termes dels seus Membres M, fent abstracció de les propietats Qualitatives de la naturalesa de M o C (com les propietats “ordinals”/serials; categoria ontològica; abstracció/concrecció; materialitat/no-materialitat; existència/no-existència; etc.). Per l’altra banda, definir una Classe “intensivament” (el contrari[221] d’extensivament) és definir-la en termes d’alguna Propietat Definitòria Comuna que tots els Membres de la Classe exemplifiquin.

3. De manera més precisa, la primera presentació sistemàtica de la distinció entre Extensiu/Intensiu en la LR, i l’argument per definir Classes de manera purament Extensional, es deu a Gottlob Frege (1872-1884), el projecte del qual era construir un llenguatge abstracte, artificial i simbòlic, purament “Objectiu”, que, segons ell creia, podria ser adequat per a la definició precisa de tots els conceptes de Matemàtiques, i, de manera derivativa, de totes les demés “Ciències”.

Més a baix presentaré la meva crítica de l’Adequació de les Assumpcions/Creences de Frege en relació al que constitueix un Adequat Llenguatge Lògic per a la Lògica, Matemàtiques, o “Ciència”, concentrant-me ara només en una clara exposició de les seves idees:

4. A causa de què expressem les nostres concepcions de Realitat essencialment a través de llenguatge, FREGE comença amb una distinció sistemàtica entre el sentit (Intenció, significat) i la referència (extensió) de termes singulars (noms o descripcions definides[222], descripcions generals, i frases, les tres categories fonamentals lògiques del llenguatge en el seu sistema de LR).

El SENTIT (INTENCIÓ) de qualsevol terme singular (“Xavi”, “l’Atenien savi”, “Socrates”) és el concepte o sentit que expressa; la REFERÈNCIA (EXTENSIÓ), és l’entitat dita (designada, referenciada) pel terme.

1) Un terme singular (per exemple, Pegasus, o L’Actual Rei de França) pot ser significatiu (tenir sentit, intenció, expressar un concepte), encara que manqui de qualsevol referència/extensió (no n’ hi ha cap Cavall Volant capturat per Bellerphon; no hi ha cap Rei Actual de França).

2) De manera inversa, el mateix objecte de referència – per exemple, el planeta dit de manera independent i distinta “L’Estrella del Matí”, “L’Estrella del Vespre”, “Venus” i “Phosphorus” – pot referenciar-se per diferents termes singulars amb diferents sentits (intencions).

La clau per a Frege és que, si hi ha qualsevol referència (extensió), es manté constant – Objectiu – d’un Subjecte a un altre, encara que la Intenció (significat) variï d’un Subjecte humà a un altre.

Per tant, Frege fa una distinció sistemàtica entre Intencions (significats), que depenen del Subjecte, i així poden variar i en efecte varien d’un individu a un altre, a través de l’espai-temps, i les Extensions (les entitats a les quals es fa referència), que, si existeixen, es mantenen Objectivament invariables entre Individus i espais-temps.

5. Abans d’examinar la distinció, tal i com s’aplica a les DESCRIPCIONS GENERALS, en termes del que Frege distingeix com definicions Extensives i Intensives de “Classe”, mirem ràpidament la seva tercera categoria fonamental del llenguatge, les FRASES. Per a Frege, la Intenció de qualsevol Frase, no importa el llenguatge, és la Proposició (= significat d’una frase) que expressa.

Proposicions, així com noms-conceptes (“Pegasus”, “L’Actual Rei de França”), són entitats ABSTRACTES, existint en un espai-temps no-material (el món dels “universals” Platònics). És per això que és possible que la mateixa Proposició estigui expressada en el mateix llenguatge amb dues o més frases completament diferents. Per exemple: “Soc feliç” i “No soc infeliç”; o “Soc solter” i “Soc un adult mascle, no casat”. De la mateixa manera, la mateixa Proposició, expressada en anglès com “God is Dead”, pot ser expressada en Català i en tot altre llenguatge existent (que posseeixi les paraules i conceptes per a “Deu”, “existència” i “mort”), en frases òbviament diferents. Tant si dues o més frases expressen la mateixa Proposició com si no, variaran amb el criteri del Subjecte en relació als seus significats (Intencions).

Contrastant-hi, per a Frege, L’EXTENSIÓ OBJECTIVA (REFERÈNCIA) per a[223] qualsevol FRASE és el seu valor de Veritat (Veritat o Falsedat). Així, de manera en part artificial, ell identifica l’extensió de qualsevol frase veritable amb la Veritat, i de qualsevol frase falsa amb (la) Falsedat. Per a Frege, cada frase és o Veritable o Falsa Objectiva i Eternament; i per tant cada frase veritable té la mateixa Extensió (La Veritat) i cada frase falsa, la mateixa (La Falsedat). Tal com s’ha dit abans, m’abstinc de fer qualsevol comentari crític.

6. Això ens porta a l’últim subjecte d’aquest apartat, la DEFINICIÓ EXTENSIVA de “CLASSE” de Frege. Per a Frege, en qualsevol descripció general o terme general (per exemple, “és un cavall”, “és savi”, “és un quadrat rodó”; “... és un objecte impossible”, “és més petit que...”) – en QUALSEVOL terme, descripció general o predicat de qualsevol frase, hem de distingir entre el seu significat o Intenció o Concepte-Classe, i la seva Extensió, que és la Classe dels objectes que satisfacin la descripció general, de la qual el terme general és veritat (?). Frege entén la Intenció o Concepte-Classe com una Propietat; i l’Extensió, com la Classe. Així, el terme general “és un cavall” expressa la Propietat de “ser-un-cavall”; i té, com a la seva Extensió, La Classe dels Cavalls. La Intenció (Concepte-Classe, significat) del terme general “és un OVNI” és la Propietat de “ser-un-objecte-volador-no-identificat”; la seva Extensió, nul·la o no nul·la, és la Classe dels Flying Saucers[224]. Aquí, si el terme general té una Extensió d’objectes existents o no-existents, és irrellevant, d’igual manera que és irrellevant a les definicions si qualsevol objecte existeix o no per posseir la Propietat en qüestió.

Ara, la raó per la qual Frege (i, darrera ell, Russell, Cantor, i altres lògics LR, ortodoxes en general) desitja definir “Classe” de manera Extensiva, segueix del que ja s’ha dit sobre la seva passió per l’“Objectivitat”. Un principi tradicional de la LR (que també accepta la LE) és que, per tal d’existir, una entitat ha de posseir condicions d’identitat clarament definides, per tal de permetre’ns distingir-la de tot No-E. En aplicar això a les Classes, Frege argumenta que només una definició Extensiva de “Classe” satisfà aquest principi; una definició Intensiva no ho aconsegueix.

Per què? Perquè, per a Frege, la definició Extensiva de Classe es fa purament en termes dels seus Membres: “Dues” Classes són la mateixa quan i només quan els seus Membres són els mateixos (on els Membres també estan simplement definits de manera Extensiva com: “qualsevulls objectes que satisfacin els termes generals en qüestió, o de manera equivalent, qualsevulls objectes per als quals els termes generals són veritats”)[225].

Aquest Criteri d’Identitat de Classe, conegut com a “Principi d’Abstracció Ingènua”, argumenta en Frege, és Objectiu, i per tant Adequat, perquè, però no només perquè, és purament Extensiu, no fent cap referència a les Propietats Intensives (relatives a la “naturalesa” Qualitativa/Ontològica) ni de la Classe, ni dels Membres.

Contrastant-hi radicalment, donat que les PROPIETATS INTENSIVES són les QUALITATS en termes generals, aquestes són, per a Frege, In-Adequades com a mitjà per definir Classes, precisament perquè són Subjectives: les Propietats, qua Intensives, a diferència de Classes, qua Extensives, no posseeixen criteris/condicions inequívocament clars d’Identitat. Així, en particular, considereu els següents Criteris-Identitat (propietats generals) en termes del que s’ha emprat per definir tradicionalment la Classe d’Éssers Humans:

Podria seguir i seguir, però no cal. L’assumpte és que, ingènua - intuïtivament, sembla evident que, Intensivament, (a) – (h) expressen Propietats (a) – (h) distintives. No obstant això, com què les Propietats Intensives són dependents (= Subjecte) dels seus Significats, no posseïm cap criteri inequívoc per decidir si qualsevol “parell” de Propietats són les mateixes o diferents.

Tanmateix, en cada cas, la nostra definició (criteri) Extensiva d’Identitat de Classe és completament clara i inequívoca: els vuit diferents termes generals defineixen/determinen Extensivament[227], pel Principi d’Abstracció Ingènua, la mateixa Classe, perquè en cada cas, l’Extensió (els Membres) és la mateixa.

Així, la definició Extensiva de Classe en termes d’Igualtat[228]/Diferència de Membres és Adequada, perquè és uní-voca i inequívoca Objectivament. Però definir una Classe Intensivament en termes de la Propietat Definitòria Comuna exemplificada pels seus Membres és in-adequat perquè és Subjectivament ambigu i variable. No existeix cap criteri “Objectiu”, independent-del-Subjecte per determinar si “dues” o més Propietats són o expressen el mateix Significat.

Per prendre UN ALTRE EXEMPLE, considereu un país X on tots els habitants passen el seu temps (a) o fent ciclisme; (b) o fent matemàtiques (faig abstracció de les diferències sexuals entre els habitants). Doncs, en termes generals “...és ciclista” i “... és matemàtic”, pel Principi d’Abstracció Ingènua, determina Extensionalment una i la mateixa Classe, tots els habitants de X; mentre que Intensivament, els dos termes generals intuïtivament semblen expressar dues Propietats diferents. O no? Frege, i la tradició LR, argumenta que no posseïm cap criteri d’identitat comparable i inequívoc per a les Propietats, així com sí que el posseïm per a Classes definides Extensionalment en termes de la igualtat o diferència dels seus Membres[229].

Com un ÚLTIM EXEMPLE, considerem ara una Classe amb només un Membre, a saber, la Classe amb un únic M que és el planeta conegut per quatre termes singulars i distints: “el MS”, “l’ ES”, “Venus” i “Phosphorous”. Ara considereu els quatre termes generals corresponents: “... és la primera estrella del matí”; “és la primera estrella del vespre”; “és Venus”; “és Phosphorous”, ignorant el caràcter artificial d’aquests termes generals. Ara, extensivament, els quatre termes defineixen una i la mateixa classe. Però intensivament? És la Propietat de ser-la-primera-estrella-del-vespre la mateixa que ser-la-primera-estrella-del-matí, o dir-se Venus, o dir-se Phosphorous? Segons[230] quins criteris podem determinar la identitat/diferència d’aquestes o qualsevulles altres Propietats aparentment “diferents”? Intensivament, la resposta semblaria variar de Subjecte a Subjecte, variant amb el seu coneixement, creences i els sentits que donen als termes generals en qüestió.

Això, resumint, és el cas (?) de Frege per a una definició purament Extensiva del Concepte de Classe en termes dels seus Membres, abans que[231] Intensiva en termes d’una Propietat Definatòria Comuna ambigua/poc –definida, indeterminada.

Però veieu ara la MEVA CRÍTICA, feta en els propis termes de la LR, de tot el projecte Extensiu de tal definició de Classes, en la qual demostro que la Definició Extensiva de Classe en termes dels Membres Pressuposa el Criteri d’una Propietat Definitòria Comuna! (PF, “LR contra LE , 24/9/91).

NOTES

[181] És clar que no serà coincident amb la totalitat de l’objecte, amb totes les seves característiques ...

[182] “contest” en la traducció original.

[183] observant?

[184] no two of them =

[185] actuality =

[186] ok suprimir “For”??

[187] EVERY tradition = TOTES las tradicions, qualsevol tradició.

[188] we logically imply the question:

[189] conèixer?

[190] approach

[191] morass = maresme

[192] No tots els misticismes porten a considerar la raó com una cega guia que porta al pantà de la Il·lusió, com diu B. Russell. Sí que la consideren vàlida però insuficient.

[193] seek dimly = buscar feblement ?

[194] statement = exposició / exposició / declaració...

[195] caldria

[196] OK com a traducció de “both Einstein and his Q-T opponents....”

[197] SOE = Subject of Experience = SDE = Subjecte d’Experiència??

[198] no queda clar a què es refereix

[199] justifiability =

[200] Any One/Thing Else

[201] o: SER CAPAÇ

[202] Experiencing = ?

[203] It follows ....

[204] Segurament R”/L” és un error en l’original, oi?

[205] Quan es diu “cap”, “mai”, “sempre”, “res” etc., gairebé sempre ens estem confonent una mica...

[206] Això seria en tot cas una altra ASSUMPCIÖ de la teoria... Un cop més, la paraula “res” podria ser exagerada o inadequada.

[207] Devia posar en anglès algo así com:”A free person thinks in everything but the Death”

[208] Què és FBO???

[209] “Becoming seria “acontecer” però amb un sentit més creatiu que fatalista.

[210] representats

[211] no s’entén bé aquesta frase, per culpa dels parèntesis, etc.

[212] existeix

[213] Semblança??

[214] “Sameness” en l’original.

[215] “One-ness” en l’original.

[216] No ho acabo d’entendre...!

[217] account of Id. = explicació / relació / presentació...?

[218] No voldrà dir aquí “Quantitativament de TOTES les Qualitats”???

[219] Dir que “dues” entitats comparteixen totes les Qualitats, és a dir que cadascuna té una Qualitat quan i només quan (“=”) l’altra la té, és a dir quan són Qualitativament “Indiscernibles”.

[220] S’entén per “CLASSE” cada “compartimentació” que es fa servir quan “CLASSIFIQUEM” coses.

[221] Penso que considerar coma a contraris aquests dos conceptes és un cas típic de Bipolar Oposició de Contraris (BOC) que tant critica el mateix Patrick.

[222] definite descriptions =

[223] de?

[224] algun sinònim d’OVNI, o “platillo volador”??

[225] La descripció EXTENSIVA del contingut d’una determinada Classe no seria l’enumeració, el “llistat”, de tots els Membres que la formen?? En tant que la descripció INTENSIVA seria precisament en funció d’aquestes “característiques generals” de la Classe.

[226] God-making = ?

[227] Aquesta no era la descripció INTENSIVA, en funció de les 8 o més Qualitats anteriors???

[228] “Sameness” a l’original.

[229] “EXTENSIVAMENT” no seria indicar en un llistat tots i totes les habitants d’aquest país???

[230] By what criteria...

[231] rather than = més que / en lloc de...?


------	Trec-001