Història
Breu repunt històric (2/3)
L’any 1389 una epidèmia dels conreus amenaça els habitants de Pradell, que corre el risc de despoblar-se, però la venda de la campana i de diversos objectes de culte de l’església de Falset, els permeten subsistir.
És també l’església de Pradell el lloc elegit el 7 de maig de 1461 per l’Arquebisbe de Tarragona, Pere d’Urrea, per tal d’entrevistar-se amb el Compte de Prades i fer de mitjancer en la lluita que aquest i Joan II lliuraven al Camp de Tarragona.
Els rectors que successivament passen per Pradell juguen un paper extraordinari com a cronistes de la seva època. Entre ells cal destacar a Mossèn Montserrat Bertran, natural de Pradell i fill de “Joan Bertran del cap del carrer”. Fou rector de Pradell entre els anys 1684 i 1724 que anà com a beneficiat a la Seu.
Les seves anotacions ens donen un coneixement complet dels costums, economia, climatologia, història, fets i anècdotes d’aquest període. Va finançar la costrucció dins de l’església de la capella de Maria Santíssima de la Pietat i obtingué del Bisbe de Tarragona Josep Sanxís, en un document datat del 28 de novembre de 1692, la llicència perquè tots els de casa seva hi poguessin ésser enterrats.
L’any 1771 s’inicia la construcció de la nova esgésia, situada davant de l’antiga a l’altre costat del fossar. S’encarrega la seva construcció a Josep Munté i Joan Bages, mestres de cases de la vila de Montbrió, i es sufragada pels veïns amb donacions i prestacions. Aquesta nova església, de la que destaca encara avui la seva nau central de forma octogonal (característica de les construccions benedictines i d’un subtilíssim sentit espiritual), és inaugurada al culte el 22 de juliol de 1776, malgrat que el darrer dels seus 9 retaules, el de la Verge del Carme, no s’acabés fins l’any 1865. Entre aquests retaules destacava per la seva bellesa el del Roser, d’estil Renaixentista, escolpit i policromat per Francisco Sanxo, de Rubielos de Aragón l’any 1781.
Durant el segle XIX Pradell i la seva esgésia passen greus tribulacions (entre d’altres dos epidèmies de còlera), i en són altre cop els rectors els cronistes d’excepció.
