Ir
a la versión castellana
Si prefereixes Netscape Navigator |
|
Pàgina
preparada per a
Internet Explorer (800 x 600) |
Millor si seguiu el meu consell de sempre: A una primera lectura prescindir dels links i de les notes
Benvolgut Pare Arrupe:
Començo aquesta carta en el Castillo de Javier, un lloc i un nom que per a tot jesuïta (i per a molts i moltes no jesuïtes) està associat a la paraula "missió". Un bon lloc, doncs, perquè dos jesuïtes missioners entrin o, millor dit, continuïn estant en contacte. De vostè, ningú no posarà en dubte que la paraula "missioner" sigui l'escaient per a definir-lo (no gosaria dir que sigui la més escaient); Pel que fa a mi, goso reivindicar aquest títol pels tres anys meus que -un cop acabada la llarga formació jesuítica- vaig passar lluny de la meva terra, al Tchad, i per tots aquells en què, ja de retorn a la meva terra, he viscut, junt amb altres companys jesuïtes, sota el rétol "Missió Obrera".
Aquesta carta podria tenir -hauria de tenir- una sola frase: Arrupe, ja m'he jubilat!. Potser seria millor corregir-la una mica i dir: Arrupe, jo també ja m'he jubilat!
Entre nosaltres dos això ja seria suficient i vostè sabria que jo, com altres companys jesuïtes de "Missió Obrera", ja he complert la part que ens tocava del nostre "acord".
Però allargaré una mica més aquesta carta, ja que m'agradaria que d'altres també la llegissin, encara que ja sé que no serà llegida -com les de Francesc Xavier- des de les trones de la Sorbonne, i sempre comptant amb què les menudeses de la nostra Terra no el destorbaran en la seva contínua contemplació de la "nostra trinitària divinitat".
Alguns potser considerin que és una mica pretensiós, de part meva, la frase anterior de "continuar en contacte". A aquests els recordaré que, quan jo tenia uns deu o onze anys ja vaig entrar en contacte, encara que fóra a distància, amb vostè: una tarda li vaig escoltar una conferència seva al Palau de la Música de Barcelona. Vostè ens parlava com "testimoni de Hiroshima". Comprengui que ja no recordi les coses concretes que va dir... I ara (malgrat que molts em diran que trec les coses de les seves pròpies coordenades de temps i de lloc) m'agradaria preguntar-li si en aquestes xerrades vostè "condemnava" (en el sentit que utilitzen aquesta paraula els autodenominats demòcrates de l'Espanya actual) explícitament l'acció dels Estats Units.
Passaren els anys, molts anys, i vam tenir el segon contacte. Aquesta vegada amb tota la proximitat que permet una taula de menjador de la Casa d'Exercicis de Manresa. La data del dinar és fàcil de precisar: el dia següent del casament a Madrid de Juan Luis, un de tants jesuïtes que van deixar la Companyia durant el seu generalat. Amb una trucada telefònica a Madrid va quedar precisada la data: el 26 de juny foren les noces; el nostre dinar, doncs, fou el 27, el darrer divendres d'un mes de juny de 1980.
Això és, deu anys després de...
Aquests "deu anys després de..." expliquen les circumstàncies d'aquest segon contacte. L'Ignasi Salvat, Provincial en aquell temps de la Tarraconense, aprofitant una reunió seva amb els Provincials d'Espanya a Manresa, va organitzar un "dinar de reparació": va invitar uns quants de Missió Obrera de Catalunya a dinar amb vostè per tal de reparar d'aquesta manera els greuges que, deu anys abans, li havia infligit el grup de Missió Obrera, que no acceptava que vostè anés a visitar Franco durant el seu viatge a Espanya pel maig de 1970.
Dels qui vam participar en aquell dinar, el qui més l'havia "agreujat" era precisament el propi Ignasi Salvat, la signatura del qual figurava en tres documents que criticaven la seva visita a Franco. Altres dos (en Pep Ricart i l'Isidre Ferreté) eren del grup dels quinze que havien signat el document de Missió Obrera protestant per la seva visita al Dictador(1). La signatura d'en Joan N. García Nieto no figura -cosa que ara n'estranya més d'un- a cap de les cartes que els jesuïtes li van enviar(2). En Paco Xammar i jo no havíem signat (i això no vol dir que no condemnéssim la seva visita a Franco) cap carta contra la seva decisió de visitar al Caudillo(3). Em sembla que no em deixo a ningú...
No sé quins testimonis escrits es deuen conservar d'aquest dinar a Manresa. Per la meva part en puc oferir dos, encara que una mica allunyats de la data de l'esdeveniment. Repassant l'antiga correspondència, entre els diversos arxius del meu ordinador, hi he trobat aquests dos fragments.
El primer pertany a una carta al meu germà Ignasi, el de Bolívia. És del 19 de febrer de 1991 i està escrita (com vostè pot suposar millor que ningú per la data) a rel de la seva mort.
El dinar amb l'Arrupe també podria ser tema d'un article, aquest més casolà. No crec que la meva versió fos massa coincident amb la del García Nieto. L'Arrupe, tallant les sàvies explicacions del García Nieto (en el sentit de qué la Missió Obrera ja s'estava obrint a d'altres dimensions), va preguntar de cop: "Pero, ¿cuántos jesuitas trabajan? ¿Y cuántos van a llegar a la jubilación?" En aquest dinar també va fer una comparació entre la Missió Obrera i les missions estrangeres, com les dues coses més difícils de la Companyia.
El segon fragment pertany a una carta a Ramir Pàmpols de juliol de 1997:
De l'Arrupe recordaria un dinar a Manresa. L'Ignasi Salvat, per reparar greuges de tots coneguts de passats viatges, va preparar un dinar entre el P.Arrupe i un grup de Missió Obrera de la nostra Província. Vam sortir de Madrid en Paco Xammar, la Carmencita i jo (a on havíem anat pel casament del Juan Luis Olives) de molta matinada per poder arribar a Manresa a l'hora de dinar. Vam arribar amb el temps just de fer una petita reunió entre nosaltres. En Nepo García-Nieto m'engega: "Tu no diguis cap tonteria de les teves". Jo faig el propòsit de no obrir la boca. Comença el dinar i la conversa. El Nepo enceta el discurs: "Ara la Missió Obrera ja no és com abans; abarca gent dedicada a altres camps… etc, etc…". No va poder allargar-se gaire més perquè el P.Arrupe el va tallar: "Pero, bueno, ¿cuántos son los que trabajan?" A partir d'aquí, el meu propòsit de no obrir boca ja no tenia massa sentit.
Aquestes van ser les seves dues preguntes: ¿Cuántos son los que trabajan? ¿Cuántos son los que se van a jubilar?
Abans li he dit que jo, com altres companys jesuïtes, ja havia complert "la part que ens tocava de l'acord". Alguns es preguntaran de quin "acord" estic parlant.
A aquests jo els demanaria que donessin resposta a aquesta pregunta: "Com pot ser que el P. Arrupe, amb el seu sentit (bastant tradicional, per cert) de l'obediència religiosa, permetés l'existència de la Missió Obrera a la Companyia?"
Fou el meu germà, el de Bolívia, que de cap manera està considerat com un jesuïta de dretes, el primer qui em va suggerir aquesta pregunta. Suposo que comentàvem, mentre dinàvem a casa meva de Bonavista durant la seva darrera estada a Catalunya, la decisió de feia poc de l'Isidoro Galán de deixar la Companyia. És fàcil que ara li vingui a la memòria aquest nom d'Isidoro Galán: durant el seu temps es va veure obligat a "exclaustrar-se" dos anys per haver anat a les llistes electorals (sense cap possibilitat de sortir-ne elegit) del Partit Comunista. Així escrivia jo uns dies més tard (a finals de 2003) a l'Isidoro:
En una cosa no estoy del todo de acuerdo contigo: tu provincial no fue del todo sincero, se quedó a mitad de camino. Sólo te dijo: La Misión Obrera no existe; hubiese tenido que decir: La Misión Obrera (jesuítica) nunca hubiera debido de existir. Si existió durante un tiempo, fue consecuencia de la crisis institucional de la Orden de los años sesenta, fue una concesión hecha por la debilidad de los superiores de aquellos años.
Para ti y para otros muchos (aquí ni quiero ni puedo hablar en nombre de todos, pues fácilmente un Isidre Ferreté o un Ramir Pàmpols me desautorizarían desde el primer momento) pertenecer a la Misión Obrera era un decir al mismo tiempo: A Ud. no se le ocurra mandarme al colegio de Sarriá, pues no pienso ir. Y los Provinciales de aquellos tiempos aceptaron que nosotros dijéramos eso.
I després de recordar una "cuenta de conciencia" amb en Torres Gasset(4), prosseguia dient-li:
¿Y cómo explicar los elogios del General Pedro Arrupe quien casi nos puso como modelo de toda la Compañía? ¿Cómo la concepción que Arrupe tenía de la obediencia religiosa le permitía alabar a quien le venía a decir: Oiga, que yo no soy una "ficha" más en manos del Provincial.
Por lo que yo conozco de Arrupe (ya sabes que a los diez años ya iba a escucharle sus conferencias y que un día -a los pesares de Juan N. García Nieto- llegué a comer con él) diría que Arrupe nos aceptó con una condición: De acuerdo, pero Uds. me prometen que se jubilarán en el tajo. No todos respondieron como tú a la confianza de Arrupe; yo espero poder ser fiel, a falta de unos catorce meses, a esa promesa implícita que hicimos a Arrupe.
¿Em permet encara allargar aquesta carta tan allunyada potser de la seva quotidiana contemplació de la trinitària divinitat? Significatives van ser les seves dues preguntes; significativa també va ser una tercera pregunta que vostè no ens va fer, desmarcant-se així de certes preocupacions malaltisses que alguns del meus companys han anat manifestant aquests darrers anys. La pregunta que vostè no ens va fer fou aquesta: Quants joves jesuïtes seguiran la seva línia?
No penso que m'allunyi molt de la veritat pensant que d'aquesta manera vostè s'apropiaria algunes consideracions de Marcel Légaut:
La vitalitat del cristianisme ve mesurada, tant per la multiplicitat de grups, sempre molt diversos entre ells, que sorgeixen, com per la discreció i la rapidesa de la seva desaparició quan convé. L'Església només pot viure veritablement d'acord a la seva missió si sap renéixer dia a dia a partir de les comunitats que l'engendren després que elles mateixes han nascut d'ella; comunitats que després, d'haver-la servit, s'eclipsen i desapareixen.
Molt possiblement, vostè i jo, uniríem les nostres veus a les de Marcel Légaut per a continuar dient:
Tant de bo que els més joves puguin succeir-nos! Però, i què ens importa! No és fonamental que les empreses espirituals es perpetuïn, sinó que neixin constantment. I jo crec que, a la nostra època en què tantes coses s'enderroquen, hi ha també naixements autèntics.
Benvolgut P. Arrupe: Jo també ja m'he jubilat!
Ara, un cop ja jubilat i després de les oportunes celebracions (per a les quals, segons algunes veus malicioses, he treballat més que en tota la meva vida laboral) podré dedicar més hores a l'estudi que, des de fa un parell d'anys, seguint les exhortacions dels nostres superiors, vaig fent de les reaccions que es van produir en el grup jesuític de Missió Obrera espanyola al saber que el P. Arrupe en el seu viatge a Espanya de maig del 70 faria una visita a Franco. Realment, el que faig no és un "estudi"... Només és, després de més de trenta anys, un desig de comprendre "un intento real de diálogo"(5), que fou viscut, per una i altra banda (per vostè i pels jesuïtes de Missió Obrera d'aquells anys) dolorosament.
Amb tot el meu afecte...
Bonavista (Tarragona)
Febrer 2005
Gràcies
per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 3 abril 2005 |
Per dir la teva | Pàgina
principal de la web
|
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
(1) A aquests tres Jesús els hagués posat el malnom de "fills de l'obstinació", ja que l'any següent (juny 1971) signarien també una carta publicada a diversos diaris de Barcelona contra la decisió dels superiors de la Companyia d'expulsar en Joan Leita. I no perden l'ocasió de "obstinar-se" contra el P. Arrupe: ...disentimos del estilo que nuestras autoridades jesuíticas (y quizás no las locales, sino precisamente las más altas) han seguido en este caso concreto.
(2) Sí que va signar la carta als diaris sobre "el cas Leita". El P. Arrupe reaccionà escrivint el 24 de juny una "Carta a la Provincia Tarraconense".
(3) Aquests darrers dies, a l'Arxiu de Loiola, he tingut el consol de veure que la meva signatura, i la d'en Francisco Xammar, apareixien a un document, publicat a el ciervo (abril 1975), manifestant el nostre disgut per la sortida de la Companyia de Jesús del P. Diez-Alegría i subratllant que "la obediencia, tal como la concibió san Ignacio, tiene como norma suprema y última el Evangelio y el respeto a la conciencia". Hi apareix també la signatura d'en Juan N. García Nieto.
(4) Així li recordava aquesta "cuenta de conciencia": Mi Torres Gasset, provincial que era en Catalunya cuando yo regresé del Chad, fue más sincero. Eran mis primeros años de Misión Obrera en Tarragona, vivía todavía con Jaime Cisteró en el primer piso que tuvimos en Bonavista. La "cuenta de conciencia" (que la dimos los dos juntos al mismo tiempo) fue en el piso de La Floresta. En ella le vine a decir a Torres Gasset que yo consideraba al grupo de Misión Obrera como el "campamento base", mi lugar de inserción en la Compañía, y que a los demás los veía como a esos tíos y tías y primos segundos que ves una vez al año en casa de la abuela. Torres Gasset, quien iba tomando notas en su cuaderno, cerró cuaderno y bolígrafo y dijo: "Pleguem" (Así ya podemos acabar). Fue más sincero (eso sería por 1977), pero no tuvo el coraje de proseguir: "Búscate un piso en el barrio; ya te ayudaremos a pagar la primera mensualidad".
(5) Expressió utilitzada pels jesuïtes del sector universitari de Barcelona a la carta dirigida al P. Arrupe protestant per la seva visita a Franco ("Desearíamos que este silencio nuestro pueda ser interpretado por Ud. como un intento real de diálogo").