|
Escolta,
m'he limitat a les criatures per ser més clar. No he dit res de
les llàgrimes dels grans, que impregnen tota la terra, per escurçar
expressament el meu tema. Confesso humilment que no comprenc la raó
d'aquest estat de coses. Els homes són els únics culpables:
els havien donat el paradís, han desitjat la llibertat i robat el
foc del cel, sabent que serien desgraciats; no mereixen, doncs, que els
tinguin llàstima.
Segons el meu pobre esperit
terrestre, sé només que el sofriment existeix, que no hi
ha culpables, que tot s'encadena, tot passa i s'equilibra. Tot això
són els romanços d'Euclides, ja ho sé, però
no puc consentir a viure sobre tal base. ¿Què m'importa tot
això? El que vull és una compensació; si no, em, destruiré.
I no una compensació en una altra banda, allà a l'infinit;
sinó aquí baix, que la vegi amb els meus ulls. En vull ser
testimoni; i si de cas ja fos mort, vull que em ressuscitin: si tot passés
sense mi, seria massa aflictiu. No vull pas que el meu cos, amb els seus
sofriments i les seves culpes, serveixi únicament per afermar, a
la intenció d'algú, l'harmonia futura. Vull veure amb els
meus propis ulls la daina dormint al costat del lle6, la víctima
abraçant-se amb el botxí. És sobre aquest desig que
reposen totes les religions, i jo crec, tinc fe. Vull ser-hi present, quan
tothom sabrà per fi el perquè de les coses.
Però els nens, ¿què
en farem? No puc resoldre aquest problema. Si tothom ha de sofrir a fi
de contribuir amb el seu sofriment a l'harmonia eterna, ¿quin és
el paper dels nens? Un no comprèn per què també ells
han de sofrir, en nom de l'harmonia. ¿Per què han de servir
de materials destinats a preparar-la?
Comprenc bé la solidaritat
del pecat i el càstig, però no es pot aplicar als petits
innocents, i si veritablement són solidaris de les malifetes des
seus pares, és una veritat que no és d'aquest món
i que jo no arribo a comprendre. Un mal bromista objectarà que els
nens es faran grans i pecaran; però, ¡no s'havia fet pas gran,
aquell marrec de vuit anys esqueixat pel gossos!
Alioxa, jo no blasfemo pas.
Comprenc com s'estremirà l'univers quan el cel i la terra s'uniran
en un mateix crit d'alegria, quan tot allò que viu o ha viscut proclamarà.
"Tu tenies raó, Senyor, ¡ara els teus camins ens són
revelats!", quan el botxí, la mare, el nen, s'abraçaran
i declararan amb llàgrimes: "Tu tenies raó, Senyor…"
Sens dubte aleshores, la llum serà feta i tot quedarà explicat.
Però vet aquí
el problema: aquesta és una solució precisament que no puc
admetre. I prenc les meves mesures a aquest respecte, en tant que encara
sóc damunt la terra. Creu-me, Alioxa: pot ser que jo visqui fins
a aquell moment o que ressusciti aleshores, i cridaré potser com
els altres, mirant la mare abraçar el botxí de la seva criatura:
"Tenies raó, Senyor", però serà de mala gana.
Mentre encara hi sóc a temps, em refuso a acceptar aquesta harmonia
superior. Pretenc que no val una llàgrima de nen, d'aquesta petita
víctima que es donava cops al pit i pregava al "bon Déu"
que la socorregués, des del seu racó infecte; no les val
de cap manera, ja que aquestes llàgrimes no han estat redimides.
Mentre sigui així que no em parlin d'harmonia.
Ara bé, com redimir-les?
És impossible. Els botxins sofriran a l'infern, diràs tu.
¿Però de què servirà aquest càstig,
si els nens també han passat el seu infern?
I d'altra banda, què
val aquesta harmonia, que necessita un infern? Vull el perdó, l'abraçada
universal, la supressió del sofriment. I si el sofriment dels nens
serveix per arrodonir la suma de dolors necessaris per a l'adquisició
de la veritat, afirmo des d'ara que aquesta veritat no val un preu tan
alt. No vull pas que la mare perdoni el botxí: ¡ella no hi
té dret! Que li perdoni el seu sofriment de mare, però no
el que ha sofert el seu fill esqueixalat pels gossos. I fins si el seu
fill perdonés, ella no hi tindria dret. Si el dret de perdonar no
existeix, ¿què en queda, de l'harmonia? ¿Hi ha al
món ningú que tingui aquell dret? És per amor a la
humanitat, que jo no vull aquesta harmonia. Prefereixo guardar-me els meus
sofriments sense redimir i la meva indignació persistent, ¡fins
si m'equivoco! D'altra part, han inflat aquesta harmonia, l'entrada costa
massa cara per nosaltres. ¡M'estimo més tornar el bitllet!
Com a home honrat, fins estic obligat a tornar-lo al més aviat possible.
I és això el que faig. No refuso pas d'admetre Déu,
però molt respectuosament ¡li torno el bitllet!
|
Fiòdor Dostoievski
Els germans Karamàzov
Trad. Joan Sales
|
|
