Després
de la Dominus Iesus
d'en Joseph Ratzinger |
|
Síntesi
oficial del document
Presentació del document per en Ratzinger i altres El document Dominus Iesus |
Hola Xavier:
Què em dius de la Dominus Iesus? T'ha sabut greu? Pels que mirem la part "positiva" de la vida, aquesta declaració
pot ser un motiu de joia. Fa uns dies escrivia així al meu cosí
Miquel Esquirol, ara a Bolívia i ficat en cursos de teologia "a
distancia" (Instituto Boliviano de Teología a Distancia):
La declaració és com l'encarnació i condensació
de totes les pors dels guardians de l'ortodòxia. "Les
pors de les dretes A mi, aquesta declaració m'ha recordat aquells "avisos" dels nostres superiors en els ja antics anys de formació: quan d'una manera solemne i impositora ens volien recordar l'obligació del rosari: era el senyal per a tots aquells que encara el resàvem de que ja ho podíem deixar córrer. Respecte del teu quadernet (Els cecs i l'elefant) en Ratzinger i jo estem d'acord: "Xavier, estàs en un error, si et penses que enretirant una carta del pis de baix, el castell se seguirà aguantant". Si no m'equivoco la carta que tu pretenies retirar era el "el carácter definitivo y completo de la revelación de Jesús", ni més ni menys que la primera carta de la que ens parla en Ratzinger. Quan, a finals dels anys 80, començava a dir que Jesús era una anella dintre de la nostra tradició "cristiana", però ni l'última i definitiva, ho vaig fer amb por i em vaig sentir obligat a avisar: "Em sembla que m'he passat una mica amb la paraula "definitiva": potser és una mica massa forta". Un parell d'anys més tard, havent superat aquestes pors i havent acceptat que el nostre "castell de cartes" fes llenya, parlava de nou del caràcter limitat i condicionat de Jesús. Ja veus que el meu acord amb Ratzinger no va gaire lluny. Ell no es vol ni imaginar que hagi cristians (alguns d'ells de la seva pròpia església catòlico-romana) que considerin ja caducada culturalment aquesta actual ortodòxia creada i formulada tota ella en un altre context cultural. Aquests dies, preparant el meu viatge a Guatemala, he llegit alguna
cosa de l'anomenada "teología india". Un altre tros de l'e-mail
al meu cosí:
Dies després i malgrat la Dominus Iesus li explicava una
mica el que jo volia dir:
Fins la pròxima Miquel
|
Gràcies per la visita |
Escolta,
m'he limitat a les criatures per ser més clar. No he dit res de
les llàgrimes dels grans, que impregnen tota la terra, per escurçar
expressament el meu tema. Confesso humilment que no comprenc la raó
d'aquest estat de coses. Els homes són els únics culpables:
els havien donat el paradís, han desitjat la llibertat i robat el
foc del cel, sabent que serien desgraciats; no mereixen, doncs, que els
tinguin llàstima.
Segons el meu pobre esperit terrestre, sé només que el sofriment existeix, que no hi ha culpables, que tot s'encadena, tot passa i s'equilibra. Tot això són els romanços d'Euclides, ja ho sé, però no puc consentir a viure sobre tal base. ¿Què m'importa tot això? El que vull és una compensació; si no, em, destruiré. I no una compensació en una altra banda, allà a l'infinit; sinó aquí baix, que la vegi amb els meus ulls. En vull ser testimoni; i si de cas ja fos mort, vull que em ressuscitin: si tot passés sense mi, seria massa aflictiu. No vull pas que el meu cos, amb els seus sofriments i les seves culpes, serveixi únicament per afermar, a la intenció d'algú, l'harmonia futura. Vull veure amb els meus propis ulls la daina dormint al costat del lle6, la víctima abraçant-se amb el botxí. És sobre aquest desig que reposen totes les religions, i jo crec, tinc fe. Vull ser-hi present, quan tothom sabrà per fi el perquè de les coses. Però els nens, ¿què en farem? No puc resoldre aquest problema. Si tothom ha de sofrir a fi de contribuir amb el seu sofriment a l'harmonia eterna, ¿quin és el paper dels nens? Un no comprèn per què també ells han de sofrir, en nom de l'harmonia. ¿Per què han de servir de materials destinats a preparar-la? Comprenc bé la solidaritat del pecat i el càstig, però no es pot aplicar als petits innocents, i si veritablement són solidaris de les malifetes des seus pares, és una veritat que no és d'aquest món i que jo no arribo a comprendre. Un mal bromista objectarà que els nens es faran grans i pecaran; però, ¡no s'havia fet pas gran, aquell marrec de vuit anys esqueixat pel gossos! Alioxa, jo no blasfemo pas. Comprenc com s'estremirà l'univers quan el cel i la terra s'uniran en un mateix crit d'alegria, quan tot allò que viu o ha viscut proclamarà. "Tu tenies raó, Senyor, ¡ara els teus camins ens són revelats!", quan el botxí, la mare, el nen, s'abraçaran i declararan amb llàgrimes: "Tu tenies raó, Senyor…" Sens dubte aleshores, la llum serà feta i tot quedarà explicat. Però vet aquí el problema: aquesta és una solució precisament que no puc admetre. I prenc les meves mesures a aquest respecte, en tant que encara sóc damunt la terra. Creu-me, Alioxa: pot ser que jo visqui fins a aquell moment o que ressusciti aleshores, i cridaré potser com els altres, mirant la mare abraçar el botxí de la seva criatura: "Tenies raó, Senyor", però serà de mala gana. Mentre encara hi sóc a temps, em refuso a acceptar aquesta harmonia superior. Pretenc que no val una llàgrima de nen, d'aquesta petita víctima que es donava cops al pit i pregava al "bon Déu" que la socorregués, des del seu racó infecte; no les val de cap manera, ja que aquestes llàgrimes no han estat redimides. Mentre sigui així que no em parlin d'harmonia. Ara bé, com redimir-les? És impossible. Els botxins sofriran a l'infern, diràs tu. ¿Però de què servirà aquest càstig, si els nens també han passat el seu infern? I d'altra banda, què
val aquesta harmonia, que necessita un infern? Vull el perdó, l'abraçada
universal, la supressió del sofriment. I si el sofriment dels nens
serveix per arrodonir la suma de dolors necessaris per a l'adquisició
de la veritat, afirmo des d'ara que aquesta veritat no val un preu tan
alt. No vull pas que la mare perdoni el botxí: ¡ella no hi
té dret! Que li perdoni el seu sofriment de mare, però no
el que ha sofert el seu fill esqueixalat pels gossos. I fins si el seu
fill perdonés, ella no hi tindria dret. Si el dret de perdonar no
existeix, ¿què en queda, de l'harmonia? ¿Hi ha al
món ningú que tingui aquell dret? És per amor a la
humanitat, que jo no vull aquesta harmonia. Prefereixo guardar-me els meus
sofriments sense redimir i la meva indignació persistent, ¡fins
si m'equivoco! D'altra part, han inflat aquesta harmonia, l'entrada costa
massa cara per nosaltres. ¡M'estimo més tornar el bitllet!
Com a home honrat, fins estic obligat a tornar-lo al més aviat possible.
I és això el que faig. No refuso pas d'admetre Déu,
però molt respectuosament ¡li torno el bitllet!
|