Passem ja a comentar alguns punts (només alguns punts) del teu Quadern. El meu primer punt correspon a la lletra a (La consciència d'Israel com a poble elegit) del número 1 (Els antecedents tribals del cristianisme) del teu capítol 2 (Crist i la vocació universal del cristianisme).

Vaig fer la primera parada davant d'aquesta frase teva, parlant d'unes tribus nòmades que conegueren l'esclavatge a Egipte.

L'alliberament d'aquest esclavatge i les successives aliances de Déu envers ells foren compreses com una predilecció

Deixa'm que recordi els meus antics temps de professor de gramàtica. El subjecte d'aquesta frase és: "L'alliberament d'aquest esclavatge i les successives aliances de Déu envers ell", però aquest subjecte no funciona perquè barreja dues coses de desigual categoria.

D'una banda tenim "L'alliberament d'aquest esclavatge". Crec que tu i jo (i suposo que molts historiadors) estem d'acord en situar aquesta afirmació dintre de la categoria dels "fets històrics". (O, al menys, dintre de les possibilitats històriques d'aquella època).

Però, què direm de la segona part del subjecte: "i les successives aliances de Déu envers ells"? Penso que ara ja no estem davant d'uns "fets històrics" ni de les "possibilitats històriques". L'aliança de Déu envers uns homes no pertany a la categoria de la història, sinó que és un tema teològic, pura elaboració humana, intrínsecament lligada als referents vitals de cada grup humà, en la seva recerca de l'Absolut.

¿Acceptaries aquest petit canvi a la teva frase: "L'alliberament d'aquest esclavatge i la successiva història d'aquestes tribus foren compreses com aliances de Déu envers ells i, per tant, com una predilecció"?

Amb aquest petit canvi podríem anar més tranquils a qualsevol reunió de diàleg interreligiós… Perquè, mira tu, que anar-hi convençuts que som els "elegits de Déu"!

No toca ara esbrinar si aquesta comprensió d'una història particular com "aliança de Déu" fou l'obra d'un geni religiós (Moisès?), o l'experiència compartida d'unes tribus, o la reflexió d'un grup d'experts, o l'afany de poder i domini d'una família o d'uns clans...

Tampoc toca ara intentar explicar com algú o alguns (per molt genis o experts que fossin) van ser capaços de comprendre com "aliança de Déu" aquella "successiva història", tan esgarrifosa a cops, que el mateix Sant Benet, preocupat sempre pels somnis dels seus monjos (que els joves no dormissin en llits seguits, que els monjos no tinguessin a mà el coltell mentre dormien), no permetia que la llegissin o l'escoltessin abans d'anar a dormir. No ens ha d'estranyar que en sortís un Déu una mica "esguerrat"...

El meu segon punt correspon al número 2 (La unicitat i la universalitat de Crist) del mateix capítol. Aquestes són algunes de les expressions emprades per tu:

• Els deixebles, a través de l'experiència pasqual, van anar descobrint que l'elecció d'uns pocs esdevenia una elecció per a tothom
• Els primers cristians deien que Déu s'havia manifestat una vegada per sempre
• L'Església primitiva va necessitar quatre segles per a anar elaborant la seva comprensió de Jesucrist a partir d'una reflexió orant
• Pau i la primera comunitat cristiana es van haver de plantejar com transmetre el nucli de la fe sense haver de passar pel Judaisme
• El Cristianisme primitiu va saber inculturar-se en la cultura hel·lènica

Xavier, ja sé que un fulletó de CiJ no té per què donar totes les explicacions de tot, i que pot donar moltes coses per sabudes. Però jo trobo a faltar en aquestes frases o, almenys, en algunes d'elles, algun adjectiu que evités donar una visió simplificadora i monolítica de tota aquella realitat sòcio-religiosa que podríem anomenar com "els moviments de Jesús després de la seva mort".

Utilitzo a plena consciència un plural ("els moviments de Jesús") i també conscientment prescindeixo de paraules com "primers cristians", "església primitiva", "comunitats apostòliques"...

Ni el teu Quadern ni la meva carta poden entrar en aquest apassionant debat sobre els orígens del cristianisme. Però sí que devem, per pedagogia, deixar clar que només fou una part d'aquesta "primitiva església" la que va arribar a postulats universalistes (i possiblement foren els que menys van conèixer cara a cara Jesús).

Tinc por que els que jo m'imagino que són els lectors normals de CiJ segueixin, després de la teva lectura, en els seus esquematismes. Per exemple, en aquest: jueus devots particularistes i nacionalistes / encarnació del Verb de Déu en un ésser humà / vida (obres i paraules) i mort de Jesús / esdeveniment-experiència pasqual / jueus universalistes.

Ni la predicació de Jesús ni l'experiència pasqual (i això ho escric el diumenge de La Pentecosta) van obrir un pas directe a la universalitat. El camí cap a la universalitat ja estava iniciat en el judaisme abans de Jesús i diverses eren les solucions que des de dintre del judaisme es proposaven per tal d'arribar-hi (també cal superar una visió monolítica del judaisme). És possible, doncs, que jueus "universalistes" s'aprofitessin de la figura de Jesús per refermar-se i tirar endavant els seus criteris.

I tampoc, ni la predicació de Jesús ni l'experiència pasqual obrien un camí únic cap a les altes afirmacions cristològiques que, nascudes a l'escola joànica, tingueren una vida difícil fins ésser reconegudes en el cànon del NT, i més tard, desenvolupades per l'escola alexandrina (hereva de les concepcions teològiques faraòniques que ja unien en un U Déu i l'home), foren imposades a tota l'església en aquells concilis presidits per l'emperador.

Tu parles de "reflexió orant". En González Faus, el nostre professor de cristologia, parlava de "la sucia historia de Efeso". Un gran professor, el Faus.









Resumeixo: la predicació de Jesús i l'experiència pasqual van deixar obertes diverses possibilitats… No cal entossudir-nos, doncs, en aquella que en aquells moments va tenir capacitat per reeixir-ne.

Suposo que és això el que tu suggereixes quan parles de "despullar-nos, en la mesura del possible, de tot aquest bagatge històrico-cultural"..., quan dius "que tota religió té la temptació de creure que, gràcies a una Revelació sobrenatural, té la visió global"..., quan reconeixes que el problema en el diàleg interreligiós "és la reflexió dogmàtica, expressió simbòlica i configuració institucional de l'experiència fundant"..., quan afirmes que "Jesús és camí al costat d'altres camins, com un de més".








Parlant s'arriba a la llum... Jo crec que és el que m'acaba de passar a mi. Si he començat aquest diàleg epistolar amb tu és perquè el teu escrit, que vol mantenir-se dintre dels paràmetres de l'ortodoxia doctrinal, (i també em va passar amb un article del P.Dupuis que no fa gaire vaig condensar per a Selecciones de Teología) em deixa com una insatisfacció: la intuïció de que hi ha en algun racó com una trampa, que en algun moment donat sortirà la "carta marcada"...

Escrius que:

Jesús, en tant que particularitat històrica, és camí al costat d'altres camins, i alhora que Crist, en tant que realitat Transhistòrica, és Meta, Omega, Cruïlla de tots els camins, entre els quals s'inclou, com un de més, l'hstòrico-cultural del Cristianisme

Un cop hem deixat de costat a Jesús de Natzaret, al (com diu una de les meves traductores) Rabbí Ieschwa Ben Yosi Ha Nazorei, aquest Crist, d'on surt?

No és la "carta marcada", amagada en alguna de les nostres butxaques a punt d'aparèixer en el moment precís? Aquest Crist (repeteixo: un cop hem deixat de costat a Jesús de Natzaret), no forma part de "tot aquest bagatge històrico-cultural del qual cal despullar-se"?








Acceptem el diàleg i les seves regles de joc i, així, concedim que la nostra "figura històrica" (Jesús de Natzaret) és una més entre totes les altres figures ("camí al costat d'altres camins, com un de més", dius tu).

I encetem el diàleg teològic, el més difícil dels quatre àmbits d'una possible mútua fecundació (totalment d'acord en aquesta puntualització).

Quanta estona aguantarem fins a treure el nostre "Crist"? Al principi, posarem un rostre humil:

No és cap absorció; només us aportem una clau d'interpretació i un impuls vers l'autenticitat (pàg. 18)

En un segon pas direm:

Si nosaltres no proposem de cap manera cap nova religió! Només que dinamitzem i duem a la seva culminació allò que ja hi ha en cadascuna de les vostres religions (pàg. 18)

Els deixarem que xerrin i discuteixin una estona entre ells i elles... I, aprofitant el moment que el rabbí ha anat al lavabo, direm:

Sí, sou com l'Antic Testament (pàg. 18)

I quan la reunió ja estigui a punt d'acabar, tot just perquè la nostra sigui la darrera intervenció, amb un cert to solemne, direm:

Us oferim el criteri de discerniment: el que ens salva i el que ens divinitza és la capacitat d'obrir-nos a l'Altre i a l'altre (pàg. 18)

Xavier, quin diàleg és aquest o quina és aquesta teologia "en diàleg" (a fer la qual estem cridats), quan ja des del principi sabem el que haurem de dir al final?








Ja veus, Xavier; que una carta ha demanat una altra carta. És molt possible que si hagués estat un diàleg cara a cara, el "punt mort" a on jo em vaig trobar s'hagués salvat després d'un silenci de reflexió potser una mica més llarg. La conversa hagués estat represa i t'hagués formulat directament la pregunta sobre la teva pròpia posició davant del concepte cristià d'encarnació.

Aquests dies, mentre t'escrivia tot això, tenia molt present com un tercer interlocutor, bon amic meu i, si no vaig errat, també bon amic teu. Bon amic meu, però ja fa molts anys que no vol escoltar-me quan parlo de Déu, o de Jesús, o de la Santíssima Trinitat... I aquests dies jo em preguntava què pensaria ell del teu escrit... El podries convèncer de fer una trobada "en diàleg" de tots tres plegats.

Em costa despedir-me. M'ha agradat la teva darrera nota "a peu de pàgina" (en aquest cas: a final de document): el teu reconeixement a la "veu solitària, audaç i persistent" d'en Marià Corbí. Aquesta tarda, fent la neteja interior del cotxe, he trobat un sobre amb un bon plec de papers. Penso que és fàcil que portessin en el cotxe un any: l'any de l'aniversari d'en Paco Cuervo. Són escrits meus enviats al Paco i és fàcil que la seva dona me'ls retornès, ara fa un any, el dia de La Longuera. Entre ells hi havia una fotocòpia de "Carta a otro que se va" de l'any 1987. Aquesta carta (al Rafa Yuste) començava així:

Tuve la idea de escribirte al leer cosas de Mariano Corbí, un jesuita de nuestra Provincia...

I després li explicava qui era aquest jesuïta, a qui en Mingo Melero m'havia animat a llegir:

Mariano es uno de los miembros del Instituto Interdisciplinar, que en sus principios quería mantener un diálogo abierto entre las diferentes ciencias, incluidas las teológicas. Me parece que un buen día (no sé muy bien por qué) los teólogos (los "progres" de San Cugat) se retiraron del diálogo. El otro día, en las Orientaciones de la Provincia, lei que daban un margen de un año al Instituto Interdisciplinar antes de cerrarlo. Ya sabes que los catalanes somos gente práctica, y es verdad que es tonto subvencionar preguntas que nadie quiere (o puede, o sabe) contestar. Aquí hemos preferido subvencionar a "Cristianismo y Justicia".

Xavier, et deixo ja. Ja sé que aquesta carta no m'ha sortit tan amable com la que tu em vas enviar fa un parell d'anys. Però sí, almenys així ho desitjo,amb la mateixa amistat i sinceritat.

Miquel