| Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec? |
Si no les veus,
doble click...  |
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome... |
| .doc Només text .pdf | |||
| Explorador recomanat: Mozilla Firefox
Resolució: 1280/1024 (5/4) |
Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
Veure la "vigésimasegona pàgina" d'Alfredo Fierro
Apreciado Alfredo:
Certament hem deixat pasar massa temps, no només per la teva avaria informàtica, sinó també per avaria en les meves "vies respiratòries" que, sense arribar ni a covid ni a grips, s'ha anat allargant més que la teva informàtica. Sigui el tribut amorós a pagar a la nostra germana malaltia.
Si no hagués estat per aquest "tribut", potser m'hauria animat a dir alguna cosa al comentari laudatori rebut sobre un llibre d'Arregi. No sé si Arregi és un dels que cauria sota la teva crítica del "sindiós de un cristianismo sin Dios", que ja et vaig comentar al seu moment.
| Segueix el meu consell:
Deixa els links per a una segona lectura! |
El sindiós de un cristianismo sin Dios
El meu comentari |
M'hauria detingut en aquesta frase del comentarista (sense arribar a saber fins a quin punt reflecteix fidelment el llibre, Dios más allá del teísmo).
Este libro de teología radical ha sido escrito y publicado en los inicios de una nueva época a la que se asoma la humanidad
Si ja vols veure aquest comentari…...
El comentarista pot fer la impressió que aquests "inicios de una nueva época" comencen quan Arregi abandona el seu "monestir" d'Aránzazu i les seves baralles amb Munilla, bisbe que encara fa parlar. No hauria estat més correcte, per part del comentarista, dir que Arregi (no "la humanidad"), en deixar el seu "monestir", va treure el cap a una època, els "inicios" de la qual, d'anys i més anys, ja no la permetien ser etiquetada com a "nueva"?
Recordo una vegada més que Bonhoeffer, des de la cel·la número 92 de Tegel, en citar la seva frase "etsi deus non daretur", ens fa retrocedir fins al segle XVII, fins al neerlandès Hugo Grotius (1583-1645):
Más tarde H. Grotius, muy distinto a Maquiavelo por el contenido, pero coincidiendo con él por lo que se refiere a la autonomía de la sociedad humana, quien erige su derecho natural como un derecho de gentes, válido etsi deus non daretur, "incluso si dios no existiera".
Podríem retrocedir molt més, sens dubte, al "túnel del temps", però potser és més instructiu no allunyar-nos tant. El 1963, John Arthur Thomas Robinson, publicava honest to god, títol que en l'edició espanyola es converteix en sincerto para con dios (1967) (1), mentre que a la francesa en dieu sans dieu (1964) (2).
Trenta anys més tard, el 1993, John Hick, teòleg presbiterià de Birmimghan, l'autor de the metaphor of god incarnate. christology in a pluralistic age (traducció castellana), recorda - ja sense amargor i amb les aigües ja calmades - el fort debat que va seguir, després de la publicació l'any 1977 de the mith of the god incarnate, (del qual havia estat l'editor), no només a les revistes especialitzades sinó també a la premsa, en què els uns i els altres, defensors i detractors, van ser empesos a utilitzar tots els instruments literaris d'un bon atac i d'una bona defensa, puntualitzant que "no es va arribar a la Gran Bretanya a superar el que catorze anys abans havia esdevingut amb la publicació d'honest to god (Sincer envers Déu) del bisbe John A.T. Robinson", l'anglicà bisbe de Woolwich.
Per mi, una prova que els nostres amics dels "nous paradigmes" ja arriben tard, ja arriben quan el tren ja ha passat, és que no s'ha produït, als mitjans no especialitzats, ni el debat del 1977, ni el no superat del 1963.
Encara que en el títol del llibre no hi ha cap menció a Jesús, (ja sigui al "Mi Jesús" de la meva primera comunió, o al "judío marginal" de John P. Meier, o al "campesino judío" de John D. Crossan, o al simplement "el judío" de Geza Vermes), el comentarista (ja dic que només he llegit el comentari) parla de Jesús, vestint aquest (suposat) jueu del segle I amb els vestits "prêt-à-porter" d'avui dia. Per al·lucinar..., com al·lucinava Pope Godoy amb mi, com jo al·lucinava amb Pepe Castillo.
Certament, no sé jo ara per què, quan Arregi va venir a Lamiarrita el 2010, li donaria les gràcies per haver-nos presentat "el Déu d'Antígona i de Sòfocles i no el Déu de Creont i de Jesús".
Molt possiblement, la meva amiga de Jesús-Maria, a qui, quan la vaig a veure, ja postrada en el seu alzheimer, no li repeteixo els discursos d'Elifaz de Teman, de Bildad de Xúah i de Sofar de Naamà, aquells bons amics de Job que, pel que m'has deixat intuir, a tu no et cauen gaire "graciosos", em tornaria a repetir el que em va dir quan vaig començar a criticar Juan Antonio Pagola: "Em sembla molt arriscat que opinis sense haver llegit el llibre. En aquestes condicions no tens dret decent a parlar o escriure".
Sí, és molt arriscat, però és culpa del comentarista que no ha volgut afegir un parèntesi a aquesta frase seva:
Otras teólogas y teólogos que cita a lo largo de sus páginas lo han hecho y le han inspirado. Desde ellas y ellos...
Sí, és molt arriscat "opinar sense haver llegit el llibre", sense saber a qui cita i com els cita.
Però, per què em compraria ara, sobretot ara que m'he deixat uns bons diners al taller del cotxe, el llibre d'Arregi, si no fa gaire he tornat a rellegir, cinquanta anys després, el llibre de John Arthur Thomas Robinson , el que fos bisbe anglicà de Woolwich?
Anem ja a la nostra feina. Em sembla que aviat m'obligues a anar al "prosupuesto" ignasià dels Exercicis, i, com a bon cristià, "más prompto a salvar la proposición del prójimo, que a condenarla", inquirir-te com entens aquestes línies teves:
La conexión entre monoteísmo y creencia en otra vida solo se ha producido con Yeshua, mejor dicho, con la interpretación que de él hace la literatura paleocristiana: evangelios, que lo dan por resucitado, y Pablo que de ahí saca que todos resucitaremos.
Tenia entès que aquesta "connexió" era anterior als temps de Yeshua i que era una de les diferències característiques entre fariseus i saduceus. La "creencia en otra vida" era, certament, un producte tardà, creat a l'època dels macabeus, com una de tantes formes de "consòl" per als que moren a la guerra.
Sí, una de tantes formes com tu mateix deies...
...los jefes de los pueblos se han visto obligados a glorificarla elogiando las virtudes patrióticas y heroicas que la guerra da ocasión de hacer brillar.
Recordes? Ho tens escrit a HISTORIAS DEL DIOS (ISBN: 9788416421268) de l'any 2016, en el capítol dedicat a Stalingrado (pàg. 121-123), del que ja hem parlat en aquest intercanvi epistolar.
No el confonc amb un altre llibre teu, de títol molt semblant, HISTORIAS DE DIOS, publicat el 1981 amb l'ISBN 9788472229938.
Flavi Josep ja ens parla d'aquestes diferències "d'escola" entre fariseus i saduceus.
Ja fa molts anys, el febrer de 1999, escrivia:
Per a molts cristians (i per a l'Església oficial) el problema de la resurrecció dels morts és un problema de fe. Pels jueus, tots ells creients en Déu, era una pura "qüestió d'escola", i no consta que Jesús, que més aviat com fill de les classes populars seria d'educació farisea, en fes un problema de fe, de pertinença al poble elegit: mai va acusar -pel que nosaltres podem saber- els saduceus d'heretges. I Pau, de confessa tradició farisea, utilitzarà aquesta "disputa d'escola" per escapolir-se mentre els altres es peguen (Ac 23,6-10). Una "opinió d'escola", una explicació cultural, s'ha convertit en un "dogma de fe".
És només a Pau a qui devem que una simple "qüestió d'escola" es convertís i es mantingués fins als nostres dies en "dogma de fe"?
Cites autors (i les seves obres) desconeguts, o gairebé desconeguts, fins avui dia per mi (Amado Nervo y su La amada inmóvil, C.S. Lewis y su Una pena en observación), cosa que he d'agrair (i que suposo que també agraeix algun possible lector que tinguem).
De les teves "referencias favoritas", la de Miguel d'Unamuno, m'ha obligat a sortir ràpid a la recerca del meu San Manuell. Sí, era al seu lloc:
Y al llegar a lo de "creo en la resurrección de la carne y la vida perdurable", la voz de don Manuel se zambullía, como en un lago, en la del pueblo todo y era que él se callaba.
Se m'acut preguntar-me si Don Mamuel (1933) ("de unos treinta y siete años, alto, delgado, erguido"), al seu Valverde de Lucerna, no juga el mateix paper que, uns cinquanta anys abans (1880), Dostoiewki havia atorgat a la figura del Gran Inquisidor ("un anciano de casi noventa años, alto y erguido").
Pots trobar-los:
...i seria retirar als homes la llibertat que tu defensaves tant damunt la terra. Totes les teves revelacions noves atemptarien contra li llibertat de la fe, perquè semblarien miraculoses; ara bé, tu posaves aquesta llibertat de la fe per damunt de tot, fa quinze segles. ¿No deies molt sovint: "Jo vull fer-vos lliures"?y para no privar a los hombres de su libertad, una libertad que tanto defendiste cuando habitaste entre nosotros. Todo cuanto anunciaras ahora por primera vez atentaría contra la libertad de la fe de los hombres, pues se presentaría como un milagro; en cambio, entonces, hace mil quinientos años, la libertad de su fe era lo más valioso para ti.
S'enorgulleix d'haver suprimit la llibertat, ell i els seus, amb la finalitat de fer els homes feliços
Has rebutjat l'únic mitjà de procurar la felicitat als homes; per sort, al moment d'anar-te'n en vas deixar la teva obra.
Él, temblando, me susurró al oído -y eso que estábamos solos, en medio del campo-: ¿La verdad? La verdad, Lázaro, es acaso algo terrible, algo intolerable, algo mortal; la gente sencilla no podria vivir con ella... Yo estoy para hacer vivr a las almas de mis feligreses, para hacerlos felices, para hacerles que se sueñen inmortales y no para matarlos.
...y con la verdad, con mi verdad, no vivirían. Que vivan. Y esto hace la Iglesia, hacerlos vivir.
Per la meva part, m'apuntaria més (em sembla) a la línia del teu "segundo favorito", Teilhard de Chardin, de qui dius que...
...no le importa su supervivencia personal: se contenta con que una porción de sí, lo mejor de sí mismo, persistan en algo superior en un Omega, al que llamará indistintamente Dios o Cristo, pero Cristo, en todo caso, futuro, no previo y resucitado ya.
Què esperar en un "més enllà"?
Persones properes, a les que no intento dissuadir, entren de ple en la teva descripció d'aquelles que...
...eventualmente creen que sus seres queridos fallecidos están en algún lugar y desde allí nos observan, nos escuchan, quizá nos ayudan. Son personas, ellas mismas, convencidas de que tras la muerte seguirán vivas en alguna manera en algún hiperespacio.
Però jo no necessito (em sembla) aquest "hiperespacio"...
No havia sentit parlar dels Death Cafés, però sí dels "esmorzars de forquilla i ganivet", amb els quals, des de fa uns quants anys, intentem "recordar" el nostre germà Joan, el més jove dels tres jesuïtes. A la nostra germana gran, que pertenyia a un institut secular, la recordem amb un berenar…
I aquí, a Tarragona, a una amiga la recordem, també any rere any, amb un dinar, el menú del qual inclou els cafès...
Per mi, certament, deixa'm ser una mica "Qohelet", la "gran cuestión" no és…
...cómo vivir esta vida sin esperar ninguna otra.
Ben cordialment
Miquel
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Segueix un altre consell meu:
No tots els links t'han d'interessar!
Les respectives "al·lucinacions"...
San Manuel, bueno y mártir
Los hermanos Karamazov
(El Gran Inquisidor: pág. 261-278)
El Gran Inquisidor
Don Mamuel
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol
sscu@tinet.cat
29 gener 2024
Per
dir la teva
Pàgina
principal de la web
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
(1)
L'any anterior Edicions Ariel ja havia publicat sincer envers déu. La traducció castellana venia precedida per una "presentació" de Jean de la Croix Kaelin, o. p. (Asistent eclesàástic internacional de Pax Romana, i Consiliari universitari a Ginebra), que acabava dient: "Podemos pues afirmar en conclusión que a todo lector serio le será provechosa la lectura de esta obra, sobre todo si sus conclusiones resultan ser, en lo esencial, diametralmente opuestas a las del autor"
(2)
Títol imposat per Louis Salleron, l'editor francés ben conegut a França per les seves tendències, qui, segons Jean-Pierre Jossua, "va intentar deliberadament comprometre tots els esforços teològics actuals de l'Església catòlica associant-los amb el que cal anomenar el modernisme de Robinson". (Veure tota la recensió).).