El Déu d'Antígona... El Déu de Jesús...
Al matí Joxe Arregi ens havia ofert unes reflexions sobre "Crec en la resurrecció dels morts i en la vida eterna". A l'Eucaristia de la tarda vaig fer el següent comentari:
És possible que avui Carmencita hagi entès, després de molts anys, que alguna part de raó anava tenint jo.
L'any passat, si no recordo malament, ja vaig dir que qui volgués aquest Déu de Jesús (o aquest Déu que Mateu presenta com el Déu de Jesús), el darrer acte del qual amb la humanitat creada per ell mateix és separar els uns dels altres -els uns a la seva dreta, els altres a la seva esquerra; els uns ovelles, els altres cabrits; els uns beneïts, els altres maleïts; els uns al seu Regne, els altres al foc etern- que se'l quedés.
Al jubilar-me vaig fer el propòsit d'anar llegint els autors clàssics. Acabo de llegir Antígona de Sófocles. La història tots la coneixeu: els dos germans d'Antígona han mort a la batalla. L'un (Etèocles) defensant la ciutat, l'altre (Polínices) atacant-la. Creont, nou rei de Tebes i oncle de tots tres mana de no donar sepultura al traïdor. Antígona desobeeix i es condemnada a mort.
Hi ha un diàleg entre Creont (Cr) i Antígona (Ant):
| Ant. | No és pas lleig d'honorar els nascuts de les mateixes entranyes. |
| Cr. | ¿No era de la mateixa sang que tu, el qui ha mort enfront d'ell? |
| Ant. | De la mateixa sang: nascut de la mateixa mare i del mateix pare. |
| Cr. | ¿Com llavors honores l'un amb una mercè impia per a l'altre? |
| Ant. | No et parlarà pas així el mort, si hi apel·les. |
| Cr. | Sí, si l'honores igual que a l'impiu. |
| Ant. | Ha mort que no era esclau seu, sinó germà seu |
| Cr. | Però devastant aquesta terra; l'altre la defensava. |
| Ant. | Malgrat això, Hades vol les lleis iguals. |
| Cr. | Però no pas que l'home de bé tingui la ma teixa sort que el roí. |
| Ant. | ¿Qui sap si sota la terra és això la pietat? |
| Cr. | No, l'enemic mai, ni quan és mort, no l'estimaré. |
| Ant. | No he nascut per a compartir l'odi, sinó l'amor. |
T'agraeixo, Joxe, que avui
ens hagis presentat
el Déu d'Antígona i de Sòfocles,
i no el Déu de Creont i de Jesús
El dia abans el meu comentari vespertí fou una mica crític. El tema del matí havia estat "Crec en la santa Església catòlica i en la comunió dels sants". Aquest fou el meu comentari
Algun petit canvi faria en alguna de les teves frases. Has parlat, en singular, del "moviment de Jesús"; jo ho faria en plural: "els moviments de Jesús".
I hi ha una paraula que em sobra. Al parlar de la "comunió dels sants" has utilitzat la paraula "inventar". Ni Jesús ni els seus seguidors van inventar cap tipus d'organització comunitària. Ja existia entre els essenis segons ens ho explica el historiador jueu Flavi Josep.
Aquestes comunitats essènies tenien un punt de justícia més elevat que la dels seguidors de Jesús: "Ni adquireixen esclaus; en efecte, opinen que això constituiria una injustícia". És bo saber que, ni en els orígens, hem estat els millors.
O aquells primers creients de Jerusalem van copiar l'organització ja existent entre els essenis o l'autor dels Fets dels Apòstols (a qui per comoditat anomenem Lluc) -desconeixent la realitat concreta de la comunitat de Jerusalem- va utilitzar les descripcions de Flavi Josep sobre els essenis per descriure al seu torn -idealment- la comunitat de Jerusalem.
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 30 agost 2010 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
El diàleg entre Creont i les dues germanes
(Antígona i Ismene)
| Cr. | ¿I amb tot has gosat transgredir la meva llei? |
| Ant. | Sí, perquè no és pas Zeus que me l'havia promulgada, i la Justícia, que habita amb els déus subterranis, no ha fixat entre els homes unes lleis com aquesta; no veia tampoc que les teves crides tinguessin prou força perquè, preceptes no escrits, immutables dels déus, un mortal hi pogués córrer per damunt. No és d'avui ni d'ahir, sinó de, sempre, que són vius; i ningú no sap des de quin dia han aparegut. I aquests preceptes, no entenia pas jo, per por del que pensés ningú, pagar-ne el redreçament als déus: sabia bé que he de morir -¿i per què no?- encara que tu no haguessis fet pregonar res. I si abans del temps moro, jo dic que això és un guany. Perquè qui viu, com jo, enmig de tantes desgràcies, ¿com no hi guanya, morint? Així, per a mi almenys, trobar-me amb el destí que dius, és un dolor que no compta; en canvi, si el cos d'un fill de la meva mare jo hagués sofert que restés insepult, sí, me'n doldria; d'això altre no me'n dolc. Si encara et semblo que faig coses boges, potser el boig és qui em condemna per bogeria. |
| El Cor | Es revela el tremp fer de la filla d'un pare fer: no sap cedir a les desventures. |
| Cr. | (Al Cor) Sí, però sàpigues que aquests esperits massa rígids són els que més cauen; i que el ferro, que és tan fort quan és cuit i endurit al foc, és el que més sovint veuries rompre's i esberlar-se. Amb una petita brida, conec cavalls fogosos que s'han posat a punt. No, no escau fer l'altiu, quan s'és esclau dels seus pròxims. Aquesta, que feia una insolència, prou ho sabia, quan ha passat per damunt les lleis establertes; i ara que ho ha fet, és una segona insolència vanar-se i riure d'haver-ho fet. No, jo no sóc ja un home, i és ella l'home, si ha de quedar impune aquest arbitri. Però que sigui o no filla de la meva germana, que sigui més de la meva sang que tot el Zeus de la nostra llar plegat, el que és ella ni la seva germana no s'escaparan de la mort més infame; perquè, l'altra, també l'acuso d'haver complotat aquesta sepultura.
(Als seus esclaus) Crideu-la. Sí, l'he vista dins suara, com rabiosa, que no es dominava. És el que passa: el cor dels qui a l'ombra no ginyen dret, abans de fer-lo ja és convicte del seu lladruny. (A Antígona) Però sobretot detesto el qui, atrapat en males obres, encara pretén embellir-les. |
| Ant. | ¿Qué vols més que la meva mort, si estic a les teves mans? |
| Cr. | Jo, res; tenint-la, ho tinc tot. |
| Ant. | ¿Qué trigues, doncs? A mi, no hi ha un sol mot de tu que em plagui; i espero que no me'n plaurà mai cap! Així també a tu et disgusten els meus actes. I tanmateix ¿d'on hauria pogut treure una glòria més gloriosa que posant el meu propi germà en una tomba?
(Assenyalant els vells del Cor) Aquests, d'això, tots se n'agraden, i ho dirien, si la por no els tingués tancada la llengua. Però la tirania, entre moltes coses que és feliç, té el privilegi de fer i de dir absolutament el que vol. |
| Cr. | Tu ets l'única que ho veus així, dels Cadmeus. |
| Ant. | Ells també ho veuen; però per tu arronsen la llengua. |
| Cr. | ¿I tu no tens vergonya de pensar de banda? |
| Ant. | No és pas lleig d'honorar els nascuts de les mateixes entranyes. |
| Cr. | ¿No era de la mateixa sang que tu, el qui ha mort enfront d'ell? |
| Ant. | De la mateixa sang: nascut de la mateixa mare i del mateix pare. |
| Cr. | ¿Com llavors honores l'un amb una mercè impia per a l'altre? |
| Ant. | No et parlarà pas així el mort, si hi apel·les. |
| Cr. | Sí, si l'honores igual que a l'impiu. |
| Ant. | Ha mort que no era esclau seu, sinó germà seu |
| Cr. | Però devastant aquesta terra; l'altre la defensava. |
| Ant. | Malgrat això, Hades vol les lleis iguals. |
| Cr. | Però no pas que l'home de bé tingui la ma teixa sort que el roí. |
| Ant. | ¿Qui sap si sota la terra és això la pietat? |
| Cr. | No, l'enemic mai, ni quan és mort, no l'estimaré. |
| Ant. | No he nascut per a compartir l'odi, sinó l'amor. |
| Cr. | Doncs vés sota terra i, si et cal estimar, estima els morts; però mentre jo viuré, no em farà la llei una dona. |
| Es veu venir Ismene, entre dos esclaus. | |
| El Cor | Vet aquí davant del portal Ismene: d'amor per la germana són els plors que estil·la; un núvol damunt les celles desfigura el seu rostre sangós, mullant la graciosa galta. |
| Cr. | Ara tu! Així, per la casa, com un escorçó que es va esmunyint, te'm xuclaves d'amagat, i jo no m'adonava que nodria dos flagells, dos subvertiments del meu tron! A veure, parla, ¿confessaràs que també tu has tingut part en la sepultura, o jurarás que no en saps res? |
| Ism. | Sóc culpable, si ella hi acorda el rem. Sí, tinc part en l'obra i prenc sobre meu el càrrec. |
| Ant. | (Vivament) Però no t'ho permet la Justícia, puix que ni has volgut ni jo t'he associat. |
| Ism. | Però en la teva desgràcia, no m'avergonyeixo, d'embarcar-me en els mateixos perills que tu. |
| Ant. | De qui ha estat l'obra, Hades i els de baix ho saben; la que m'estima de paraula, jo no li sé grat com a una amiga. |
| Ism. | Ah, germana, no em refusis l'honor de morir amb tu i d'haver purificat el mort. |
| Ant. | No, no vull que moris amb mi, ni que facis teu el que no has tocat. Bastarà que mori jo. |
| Ism. | ¿I quina vida, si tu em deixes, em pot ésser cara? |
| Ant. | Pregunta-ho a Creont: és d'ell que prens cura. |
| Ism. | ¿Per què em fereixes així, sense cap profit per a tu? |
| Ant. | En tinc pena, encara que te me'n rigui. |
| Ism. | ¿En què, doncs, almenys ara et podria valer, jo? |
| Ant. | Salva't. No t'envejo que t'escapis. |
| Ism. | Ai de mi, ¿i fallaré la teva sort? |
| Ant. | Tu has escollit de viure; jo, de morir. |
| Ism. | Però no pas perquè et fes un secret del que t'havia de dir. |
| Ant. | Tu pensaves bé per als uns, i jo per a uns altres. |
| Ism. | I tanmateix la falta és igual per a totes dues. |
| Ant. | No t'hi amoïnis! Tu vius, però la meva ànima fa temps que és morta, per servir els difunts. |
| Cr. | Aquestes dues noies, jo us dic que l'una acaba de tornar-se boja i l'altra ho és d'ençà que va néixer. |
| Ism. | És que la raó, príncep, que ha tret brot amb un, no es queda en la desgràcia: se'n va. |
| Cr. | És el teu cas, almenys, quan has optat per fer el mal amb els malvats. |
| Ism. | Sola, sense ella, ¿què serà per a mi la vida? |
| Cr. | No diguis ella; perquè ella ja no existeix. |
| Ism. | ¿Però mataràs la núvia del teu propi fill? |
| Cr. | Per a fer la llaura, d'altres camps hi ha. |
| Ism. | Sí, però entre ella i ell hi ha un acord. |
| Cr. | Males dones, jo, per als meus fills, les detesto. |
| Ism. | Hèmon del meu cor, com et menysprea el teu pare! |
| Cr. | Ja m'importunes massa, tu i el teu matrimoni. |
| Ism. | ¿És que privaràs d'ella el teu propi fill? |
| Cr. | És Hades qui em desfarà aquestes núpcies. |
| El Cor | És cosa resolta, sembla, que ha de morir. |
| Cr. | (Al Cor) M'ho sembla com a tu.
(Als seus servidors) No trigueu més: dueu-les dins el palau, esclaus. Cal que aquestes dones estiguin lligades, i no pas en llibertat. Perquè també fugen els valents, quan veuen Hades que ja els ronda la vida. |
| Els esclaus s'enduen Antígona i Ismene.
Creont entra al palau. | |
| El Cor | Feliços aquells per a qui de mals dejuna la vida! Quan els déus han sotragat un casal, no hi ha desastre que no hi vingui, arrossegant-se fins a la plenitud de la raça. Així quan, inflada pels marins, revessos vents de Tràcia, l'ona corre per damunt l'abisme del pèlag, arrodola del fons una sorra negra i arrombollada, i amb gemec, oposant-se a l'embat, bramen els promontoris.
Veig que d'antic les penes del casal dels Labdàcides s'abaten sobre les penes dels morts; la gènera no rescata la gènera: un déu el demoleix, i no té deslliurança. Perquè avui, el raig d'esperança que des de l'arrel extrema il·luminava tot el palau d'Edip, ve que de sobte una pols sangonosa oferta als déus infernals el sega arran, i el poc seny en el parlar i en la ment una Fúria. El teu poder, Zeus, ¿quin orgull d'humans l'aturaria? No el vencen mai ni el Son que tots els éssers caça, ni els incansables mesos dels déus. Sense envellir pel temps, àrbitre, regnes sobre l'esclat rellambrejant de l'Olimp. I en l'imminent i en el futur i en el passat, ha de prevaler aquesta llei: res en la vida dels mortals no entra, per poc que sigui excessiu, sense desventura. Perquè la vagabunda esperança és un bé per a molts dels humans, per a molts també un engany dels desigs, tan lleugers a refiar-se: l'home no sap res i ella dins seu s'esmuny, fins que se socarra el peu a la brasa abrandada. Amb saviesa ha estat proferida aquella il·lustre dita, no sé de qui, que el mal ve dia que sembla un bé a aquell a qui un déu mena l'esperit cap al desastre; poquíssim temps ja viu aleshores a cobert del desastre. |
Sòfocles
Antígona
449-625
Text revisat i traducció de Carles Riba
Fundació Bernat Metge, 1951
