Ir a la versión castellana
Necessitaràs l'Acrobat Reader
Si encara no el tens... Per a obtenir el Acrobat Reader 
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...

EL SINDIÓS

D'UN CRISTIANISME SENSE DÉU

Intercanvi epistolar amb Alfredo Fierro

Veure el "sindiós" d'Alfredo Fierro

Apreciado Alfredo:

Aquest cop serà veritat: seré breu. Mira si puc ser breu que quan vaig començar a llegir la teva crítica a la proclama o manifest, signat per José Arregi, Tony Brun, Gerardo González, José María Vigil i Santiago Villamayor, no vaig arribar ni a acabar el primer paràgraf. Per què llegir-ho si estaríem totalment d'acord?

Potser va influir que ja era hora de posar-me a preparar el dinar. Després ja la vaig llegir tota i, fins i tot, la vaig passar a un amic. Aquest, fa uns quants mesos (al setembre farà l'any), ja havia fet una crítica a aquesta "proclama" en carta escrita a un dels signants. Al meu amic el teu escrit li va agradar, i ja el va enviar, creuant "el charco", a uns amics que té a Costa Rica (em sembla que són uns dominics).

A mi se'm planteja un interrogant: per què aquesta "proclama" no m'agrada? No li hauria de donar l'enhorabona i rebre-la amb ànim agraït? No em tocaria cridar ben alt un Per fi!!?

No em vull repetir en coses ja dites en aquest intercanvi epistolar. En algun dels escrits que he anat recordant ja parlava de "cap a una comprensió no teística de Déu". No em va costar escriure "Ja no crec en el Déu dels meus pares"? ¿No es va quedar aquella sala de Lamiarrita, on celebrem l'eucaristia, en silenci quan vaig dir "qui vulgui aquest Déu de Jesús, que se'l quedi".

...aquest Déu de Jesús (o aquest Déu que Mateu presenta com el Déu de Jesús), el darrer acte del qual amb la humanitat creada per ell mateix és separar els uns dels altres -els uns a la seva dreta, els altres a la seva esquerra; els uns ovelles, els altres cabrits; els uns beneïts, els altres maleïts; els uns al seu Regne, els altres al foc etern- que se'l quedés...

Sóc, certament, una de les "moltes persones cristianes que avui dia es troben incòmodes amb els continguts de la fe". Veig que els autors de la proclama engrandeixen, amb raó, aquest "moltes persones" amb una referència a "altres tradicions religioses o humanistes". Més l'engrandirien si ometessin l'"avui dia", doncs ja fa temps, molt de temps, que ronda aquesta incomoditat. O no la tenia un Baruch Spinoza? És només un exemple...

Potser en aquesta "proclama" intuïa allò que tu acabes definint com a "prestidigitación con todos los términos que utiliza: Dios, religión, humanidad, la Gran Historia universal...". Crec que sí: juguen amb les paraules.

No sé si el que segueix -entrant al tema de Jesús de Natzaret- pot servir d'exemple. És clar que estic d'acord amb "Jesús de Natzaret és una persona com nosaltres". Aleshores, a què ve parlar de "la seva humanitat radical"? Posseeixo jo aquesta "humanitat radical"? Quantes persones, que per definició són com Jesús, la tenen o l'han posseïda? Es pot fer un llistat de persones?

"La seva humanitat radical": paraules?, només paraules?, joc de paraules?

D'acord també -com no?- en què "el que és decisiu no és tant el que s'explica que va dir i va fer Jesús, quant l'elevació que desperta i la incondicionalitat que ens suscita". Però què és el que desperta aquesta elevació? què és el que suscita aquesta incondicionalitat? No la persona de Jesús que cap de nosaltres ha conegut, sinó precisament "el que s'explica que va dir i va fer", i tot això, com sabem, no és gaire de fiar. I la saviesa de Jesús que "ens inspira una adhesió vital", la coneixem per altres camins que no siguin "el que s'explica que va dir i va fer"?

Elevació, incondicionalitat, adhesió vital, no estaran "muntades sobre metàfores i creences mitològiques"?

I aquesta "justícia ecològica inspirada en Jesús de Natzaret", què és?, paraules?, només paraules?, joc de paraules?

Un altre punt que puc tocar és l'ús del singular en algunes expressions: "El missatge alliberador i els fets carismàtics de Jesús van suscitar un moviment", "el relat de Jesús de Natzaret".

Em sembla que no coneixen el paràgraf que et vaig citar l'altre dia d'Earl Doherty sobre aquella "diversitat desconcertant" dels primers anys.

Ja et vaig dir l'altre dia que no sé què ens diria Arregi quan va venir el 2010 com a "predicador" de Lamiarrita, uns quants anys abans que vinguessis tu, perquè jo, en el meu comentari posterior, li agraís el que ens hagués "presentat el Déu d'Antígona i de Sòfocles i no el Déu de Creont i de Jesús".

Però també afegia que el dia anterior el meu comentari vespertí havia estat una mica crític.

Algun petit canvi faria en alguna de les teves frases. Has parlat, en singular, "del moviment de Jesús"; jo ho faria en plural: "els moviments de Jesús".

Siegueix el meu consell de sempre:
Deixa els links per a una segona lecturaa!
    Els moviments de Jesús

I hi ha una paraula que em sobra. Al parlar de la "comunió dels sants" has utilitzat la paraula "inventar". Ni Jesús ni els seus seguidors van inventar cap tipus d'organització comunitària. Ja existia entre els essenis segons ens ho explica el historiador jueu Flavi Josep.

Segueix un altre consell meu:
No tots els links t'han d'interessar!
    Veure quadre comparatiu

Aquestes comunitats essènies tenien un punt de justícia més elevat que la dels seguidors de Jesús: "Ni adquireixen esclaus; en efecte, opinen que això constituiria una injustícia". És bo saber que, ni en els orígens, hem estat els millors.

Els essenis segons els autors antics

Bé, em puc quedar aquí. Allargar-me seria anar repetint el que tu i el meu amic ja han dit.

I a més hi ha una altra cosa. Si això passés a l'àmbit dels tribunals de justícia (cosa tan freqüent avui dia) jo no podria ser un dels jutges del tribunal: hauria estat recusat amb tota raó. Adduirien que amb anterioritat ja havia manifestat opinions contràries a alguns dels signants quan aquests parlaven, amb certa desimboltura, de "nous paradigmes" i d'una nova "època axial".

Accepto, doncs, la recusació i ja callo.

Molt cordialment

Miquel

INTERCANVI EPISTOLAR AMB ALFREDO FIERRO

La invitació
Déu i Crist, dissociats?            Entre dos trios            La gran estafa
      
Gracias por la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
4 agost 2022
Para decir algo Página principal de la web

Temas teológicos          Temas bíblicos        Temas eclesiales          Cosas de jesuitas
Catequesis navideña (2000)      Catequesis eucarística (2006)    Catequesis sobre el Padrenuestro (2012)          Catequesis sobre el error del Dios encarnado (2014-2015)
Fragmentos de Alfredo Fierro      Resumiendo a Georges Morel     Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el obispo episcopaliano (2000)
Intercambio epistolar con Alfredo Fierro (2022))     Los amigos de Jesús ¿pobres o ricos? (2014)      Santos y santas según Miquel Sunyol
In memoriam      (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Con el pretexto de una encuesta (1998)

Traducció pròpia a partir del text anglès    

Què pensar d'aquest text?

Una diversitat descontrolada

Els documents posen de manifest un panorama del primer cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats i sectes, rituals i creences sobre una entitat "Crist/Jesús", la majoria de les quals mostren poc terreny comú i cap autoritat central. També falta qualsevol idea de tradició apostòlica que remuntés a un home humà i al seu cercle de deixebles. Els investigadors dissenyen aquesta situació com una multiplicitat de respostes diferents al Jesús històric, però tal fenomen no és només increïble, sinó que enlloc està testificat amb evidencia. En comptes d'això, tota aquesta diversitat reflecteix expressions independents de les tendències religioses més àmplies del seu temps, basades sobre la expectativa del Regne del Déu, i sobre la creença en una força divina intermediària que proporciona el coneixement de Déu i un camí a la salvació. Només amb els evangelis, els quals van començar a aparèixer probablement cap al final del primer segle, molts d'aquests elements foren reunits per produir la figura composta de Jesús de Natzaret, posada en una història midràshica sobre una vida, ministeri i mort localitzada en el temps d'Herodes i Ponç Pilat.

The documentary record reveals an early Christian landscape dotted with a bewildering variety of communities and sects, rituals and beliefs about a Christ/Jesus entity, most of which show little common ground and no central authority. Also missing is any idea of apostolic tradition tracing back to a human man and his circle of disciples. Scholars like to style this situation as a multiplicity of different responses to the historical Jesus, but such a phenomenon is not only incredible, it is nowhere attested to in the evidence itself. Instead, all this diversity reflects independent expressions of the wider religious trends of the day, based on expectation of God's Kingdom, and on belief in an intermediary divine force which provided knowledge of God and a path to salvation. Only with the Gospels, which began to appear probably toward the end of the first century, were many of these elements brought together to produce the composite figure of Jesus of Nazareth, set in a midrashic story about a life, ministry and death located in the time of Herod and Pontius Pilate.

Forces divines intermediàries

La posibilidad de la idea de la preexistencia de Cristo se generó a través del uso de simbolismos judíos o especulaciones acerca de los agentes divinos que operan en el mundo (pág. 185)

Cada vez queda más claro que el desarrollo de la cristología no tuvo lugar por vía de inferencias o deducciones a partir de la doctrina y los dichos de Jesús... Tampoco hay una evolución gradual desde una cristología de bajo contenido a otra cristología elevada posterior. El desarrollo de la cristología es desigual, diferente en las diversas comunidades y contextos. El progreso de la cristología no es un desarrollo lógico del mensaje de Jesús o del mensaje sobre Jesús resucitado. El mejor contexto para situar la evolución de la cristología es la comunidad de culto... Larry Hurtado ha ofrecido una explicación de este desarrollo a la luz del trasfondo de un intento de conservar el monoteísmo judío por medio de agentes divinos. Con esta expresión se indican las figuras celestiales que ocupan una posición secundaria respecto a Dios y actúan en nombre de éste en el mundo. Es ésta una categoría análoga y general, puesto que hay muchas clases diferentes de agentes y operaciones: ángeles, patriarcas elevados al cielo, etc. A la luz de la experiencia de la exaltación de Jesús, la comunidad cristiana se relaciona con él como ser divino. Pero no lo consideran Dios con un culto propio. La devoción a Jesús no implicó que se le confundiera con Dios o que se hiciera un segundo Dios. Más bien se le veía como un agente de Dios según la tradición. (pág. 195-196)

Roger Haight
Jesús, símbolo de Dios

torna2 (1K)

Con todo se ha argumentado…que para Pablo, Jesús era un ser preexistente que Dios envió al mundo -una idea que podría estar ligada a concepciones judaicas de entidades intermedias (Sabiduría, Palabra, ángeles...)

John Hick
La metáfora del Dios encarnado

torna2 (1K)

El "Fill" intermediari

El "Fill" cristià és també una expressió del concepte religiós primordial de l'època hel·lenística, que el Déu suprem és transcendent i no pot tenir cap contacte directe amb el món de la matèria. Ell ha de revelar-se a si mateix i tractar amb la humanitat a través d'una força intermediària, com el "Logos" de la filosofia grega platònica o la figura de "la Saviesa personificada " del pensament jueu; com la trobem en documents com Proverbis, Baruch i la Saviesa de Salomó. Aquesta força és vista com una emanació de Déu, la seva imatge exterior, un agent que l'hi havia ajudat a crear i sostenir l'univers i ara servia com a canal de coneixement i comunió entre Déu i el món. Totes aquestes característiques formen part del llenguatge utilitzat pels primers escriptors cristians sobre el seu espiritual "Crist Jesús", una figura celestial que era una sectària versió jueva d'aquells mites imperants i patrons del pensament.

THE INTERMEDIARY SON

The Christian "Son" is also an expression of the overriding religious concept of the Hellenistic age, that the ultimate God is transcendent and can have no direct contact with the world of matter. He must reveal himself and deal with humanity through an intermediary force, such as the "Logos" of Platonic (Greek) philosophy or the figure of "personified Wisdom" of Jewish thinking; the latter is found in documents like Proverbs, Baruch and the Wisdom of Solomon. This force was viewed as an emanation of God, his outward image, an agency which had helped create and sustain the universe and now served as a channel of knowledge and communion between God and the world. All these features are part of the language used by early Christian writers about their spiritual "Christ Jesus", a heavenly figure who was a Jewish sectarian version of these prevailing myths and thought patterns.