Vida monàstica i evangeli
són compatibles?

Si m'ho permeteu, un consell: feu una lectura seguida del text principal. Després, a una segona lectura, ja us podreu aventurar pels camins indicats. (És una recomanació que també serveix per a tots els altres temes meus, i que ja altres vegades he fet)

Com estem celebrant una "festa de família", no us estranyareu gens si, més que fer un "sermó", us ensenyo unes quantes fotos, o si algú (o alguna) ho prefereix unes diapositives o, fins i tot, un vídeo. Us demano el que sant Ignasi demana en els seus Exercicis: "Ver con la vista de la imaginación". Això és només el que us demano: que vegeu amb la vista de la imaginació, que poseu imaginació, doncs sense ella us quedareu sense fotos, sense diapositives i sense vídeo.

La primera foto té aquell color groguenc de les fotos antigues. Aquesta és molt antiga i ha estat treta ben lluny d'aquí. Posem-hi imaginació: Al fons es retallen unes muntanyes ben altes, totes elles nevades. Encara que la foto és vella, sí que s'endevina a veure com un edifici, un gran edifici... És un monestir budista, a una de les valls de la vessant sud de l'Himàlaia, tres o quatre segles abans de Crist.

La segona foto que us vull ensenyar ja no és tan antiga. És una sala gran, ben il·luminada per la llum del sol. A una part estan els homes, a l'altra -separades per uns lleugers envans de fusta que no arriben fins el sostre- les dones. Si posem una mica d'atenció, sembla que en els primers bancs estan asseguts els més grans, com si estiguessin col·locats per ordre d'edat. Al davant de tot, un home ja gran, dirigeix la paraula a tots. És la gran reunió setmanal del monestir egipci del llac de Mareotis, molt a prop d'Alexandria. Filó, un jueu d'Alexandria, nascut uns quinze anys abans que Jesús i mort també uns quinze anys després d'ell, ens descriu aquesta comunitat monàstica

Els terapeutes

Una tercera foto. Si fa o no fa, pot ser de la mateixa època. Aquí només hi veiem homes, vestits de blanc; fan l'aspecte de qui s'acaba de banyar. Asseguts a unes taules, cadascú té al seu davant un pa i una escudella. Qui presideix, sembla que amb la mà fa un gest de benedicció... Els qui "amb la vista de la imaginació" seguiu el vídeo, veureu que comencen a menjar... Si no sentiu veus, no és que el so del vídeo no funciona: és que mengen en silenci... Per la llum que entra a la sala, diríem que el sol està a les seves primeres hores del dia. És l'hora del primer àpat d'una de les comunitats essenies de Palestina. L'historiador jueu, Flavi Josef, ens l'ha fet arribar fins a nosaltres.

Els essenis

Tres fotos per a poder dir una sola cosa: que la vida monàstica ja existia abans de Jesús. Això és: Abans de Jesús, hi havia homes i dones, que, apartats del món, vivint en comú i compartint el que tenien, es dedicaven a les "coses divines"...

Però Jesús de Natzaret, per tot allò que d'ell podem arribar a saber, no es va decidir per viure en un d'aquests grups -que no podem pensar que desconeixia- de "vida consagrada". Jesús fou, encara que la paraula no existia en aquell temps, un "laic"; això és, un home del poble.

Seria millor no parlar només de "Jesús"; és millor parlar de "Jesús i els seus". I, no deixant-nos enganyar per una lectura ràpida (o "dirigida") dels evangelis, no parlarem de "Jesús i els seus deixebles", sinó de Jesús i d'aquell grup d'homes i de dones que, tots plegats, recorrien les contrades de la Galilea fins pujar a Jerusalem.

Aquest primer grup de "Jesús i els seus" era un grup de laics i laiques, un grup d'homes i dones del poble.

Mirem ràpidament unes quantes fotos o, potser millor, "amb la vista de la imaginació", el vídeo

Un grup, el de "Jesús i els seus", un grup d'homes i dones, crític amb el temple i amb tot allò que el temple representa, que saben que per "adorar Déu" no són necessaris ni el temple de Jerusalem ni el temple de la muntanya de Garizim (Jn 4,21), i que la vertadera pregària no es fa davant de la gent ni amb llargues recitacions (Mt 6,5)

Quedem-nos ara aquí; parem un moment el vídeo en aquest moment en què només podem parlar de "Jesús i els seus". Quedem-nos en aquest moment, quan encara no existeix una primitiva comunitat de Jerusalem, quan encara no s'han originat les comunitats establertes a les ciutats de Palestina i de Síria, quan les comunitats urbanes mediterrànies originades pels missioners encara no han nascut...

En aquest moment tenim, per un cantó, una "vida monàstica" que té, a diverses cultures, una llarga tradició, de segles, que té les seves normes, les seves regles, la seva dinàmica...

D'una altra banda, tenim aquest grup de "Jesús i els seus", com cosa nova que comença, del qual no podem parlar de normes, però sí d'un cert tarannà, d'una certa manera de ser i de fer...

Ara és el moment de recordar aquesta frase, que "Jesús i els seus" es veurien obligats a repetir moltes vegades:

Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba nova;
i ningú no posa vi nou en bots vells

El vestit vell, els bots vells són -entre d'altres formes religioses- les diverses formes de vida monàstica que existien des de feia segles; el pedaç de roba nova, el vi nou és aquesta manera de viure de "Jesús i els seus".

Posem de nou en marxa el vídeo. Deixem que passin ràpids els anys i també uns quants segles... fins que ens trobem amb una imatge ben coneguda per tots nosaltres: la d'un monestir, ja sigui d'homes o de dones, la d'un monestir cristià, a on, no només apartats del món, sinó moltes vegades reclosos per altes muralles i reixes, cristians i cristianes pretenen viure la radicalitat de l'evangeli.

¿Han oblidat la doble advertència dels evangelis? "Ningú no cus a un vestit vell... ningú no posa vi nou..."

"Vida monàstica" i "evangeli" arriben a encaixar? En aquest casori entre la vida monàstica i la vida evangèlica, ¿qui ha portat les de guanyar?

Podem dir que la dinàmica molt més antiga de la vida monàstica va guanyar al tarannà més nou de l'evangeli. Uns pocs exemples:

• La figura del "pare" i del "mestre", proscrita en l'evangeli, continua viva, sota la figura de l'abat o de l'abadessa en els nostres monestirs.
• Les terres en propietat són, fins i tot, quelcom més que els caus dels guineus i que els nius dels ocells...
• Els dejunis regulars són la confessió de que no viuen la festa de l'espòs.
• La rítmica repetició de les "hores cantades", en el cor dels nostres monestirs, ¿no és la pregària d'aquells a qui "els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi"? (Mt 6, 5)

Si busquéssim a la Regla de Sant Benet una descripció de "Jesús i els seus", d'aquell grup de homes i dones, d'aquell grup de carismàtics ambulants, la trobaríem ben aviat, tot just en el seu primer capítol de la Regla. Però, potser després de llegir el que Sant Benet diu, ens preguntaríem sorpresos:

"Jesús i els seus",
¿haguessin estat admesos com monjos?

Això és el que diu la Regla:

La quarta mena de monjos és la dels "itinerants", que es passen tota la seva vida rondant per diverses contrades, hostatjant-se tres o quatre dies en cases d'altres, sempre amunt i avall, mai quiets en lloc, servidors de llurs propis volers i de les llamineries de la gola

¿No ressona aquí aquell "goluts i bevedors"?

I continua Sant Benet:

I en tota cosa pitjor que els sarabaites -els que ha descrit en tercer lloc-, aquells que, de dos en dos, de tres en tres i de vegades sols, es tanquen sense pastor no pas en la pleta del Senyor, sinó a la seva pròpia, tenint per llei la voluptat dels seus desitjos.

Acaba Benet la descripció dels "itinerants" amb aquesta frase:

De la misèrrima vida d'aquests val més callar que parlar-ne

Però, gràcies a Déu, no tothom, entre els cristians i cristianes, van ser de la mateixa opinió. Aquí també tres o quatre fotos ens serviran de mostra.

Francesc d'Asís (1182 - 1226)

Però no entendríem la figura de sant Francesc si no parléssim també de "Francesc i els seus": tots aquells grups d'homes i dones, abans i després d'ell, sobretot de les classes populars, que sota diversos noms (des de "germans apòstols" fins a "fraticelli" o "espirituals", o "els germans de vida pobra", pul·lulen pels pobles i ciutats d'Itàlia, França, Alemanya...

Volen recuperar les formes de l'evangeli, que per a ells serà la pobresa real i total, la vida itinerant, la predicació, el rebuig de la jerarquia i del sacerdoci, el comunisme en el béns materials, la proscripció del matrimoni...Per a molts d'ells, aquest voler fer "record de Jesús i els seus" serà perillós, doncs acabaran la seva vida a la foguera... Francesc, -per aquesta saviesa política de l'Església romana- serà canonitzat.

"Francesco", el fill d'un ric comerciant d'Assís, no fou un cas únic...
Uns quants anys abans, a Lió de França, un ric comerciant, Pere Valdo...

¿Ja saps qui fou en Pere Valdo?

Una beguina: Marguerite Porete (~1250 - 1310)

Aquesta foto, ara, és de París, a principis del segle XIV, any 1310. Una plaça plena de gent, per sobre dels seus caps podem distingir el fum i les puntes altes de les flames d'una foguera.

Ja en l'any 1250 un cronista de Paris ens parla d'"una innumerable multitud de dones solteres", conegudes com les beguines. ¿Qui són aquestes beguines? Un moviment de dones, ni fundat ni recolzat en cap fundador masculí; ni havien buscat cap autorització del sant pare ni vivien sota una regla definida; sense organització ni constitució; sense vots, només una declaració d'intencions; i podien seguir amb el seu treball normal. El papa Climent V (1305-1314) ens les descriu d'aquesta manera:

Dones atacades per una certa bogeria, que es posen a discutir sobre la Santíssima Trinitat i sobre l'essència divina, i que sobre altres qüestions de fe i sagraments opinen en contra del que ensenya la fe catòlica. Viuen sense prometre obediència a ningú, no renuncien a les seves propietats, no segueixen una regla aprovada.

Conclusió papal, aprovada pel Concili Ecumènic XV, celebrat a Vienne l'any 1311-1312:

El seu modus de vida ha de ser prohibit i exclòs de l'Església de Déu.

Un parell d'anys abans, a una plaça de París, la beguina Marguerita de Porète, ja havia cremat -ella i el seu llibre- a la foguera.

Ignasi, el de Loiola (1491-1556)

Sap -així ho ha llegit a la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Sajonia- que Jesús, als dotze anys, al quedar-s'hi a Jerusalem, es va hostatjar en un hospital de pobres i que, amb altres captaires, havia demanat almoina de porta en porta. De la mateixa manera sabia que el camí de Nazaret al Jordà el va fer "solo y a pie descalzo". Però en aquest mateix llibre havia pogut llegir coses més serioses:

Els béns de l'Església son patrimoni del Crist. El que no necessitem per menjar i per vestir, pertany als pobres... És per això que no podem aprofitar-nos del ministeri pastoral per esdevenir orgullosos, opulents o rics. No és lícit construir-se grans palaus amb els béns de l'Església i malversar-los en vanitats i en coses supèrflues. Tampoc serà lícit fer prosperar amb ells a parents i nebots ni, molt menys, utilitzar-los com a dot per a casar les filles. Treure el patrimoni als pobres és un sacrilegi...

De bon matí (en amaneciendo), el dia de la festa de Nuestra Señora de marzo, havent deixat la mula al monestir i el seus vestits a un pobre, comença el seu pelegrinatge "solo y a pie" i -utilitzant ara l'expressió de sant Jeroni- "nu seguint a Crist nu": seguir Crist en la forma específica de la vida apostòlica, de la pobresa dels apòstols. La pobresa que,

...tomando nuestro común Señor Jesú para sí, mostró la misma a los apóstoles y discípulos queridos, inviándolos a predicar.

Al febrer del 1536, des de Venècia escriu a l'arcedià de Barcelona, Jaume Cassador, que després seria el bisbe, que no descarta, un cop acabats els seus estudis, tornar a Barcelona

...porque me parece, y no dudo, que más cargo y deuda tengo a esa población de Barcelona, que a ningún otro pueblo de esta vida

tal i com desitjava l'arcedià

...mas siempre en estado de predicar en pobreza

El "treball apostòlic" no seria retribuit, però era el que justificava el poder dedicar-s'hi a captar. Francesc dedicava temps al treball manual

Les formes de la "vida monàstica", en la qual havia pensat quan va començar a voler viure la radicalitat de l'evangeli, i que en un primer moment li van complaure, les va trobar més tard inadequades. Un sol punt per a no allargar-me: la supressió del cor ens recorda allò de

No sigueu com el hipòcrites... quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats... (Mt 6, 6).

Treure el cor (en castellà, el coro) a la "vida monàstica" era com pegar-li una ganivetada en el seu propi cor (en castellà aquí, el corazón). Així ho van entendre tots aquells, papes inclosos, que van intentar suprimir aquesta supressió del cor.

També ens equivocaríem si parléssim només de sant Ignasi, encara que aquí no m'atreveixo a referir-me a "Ignasi i els seus", i seria més encertat parlar d'"Ignasi i el seu temps". En el seu temps, uns cristians, també a la recerca d'una reforma de l'església segons l'evangeli, van suprimir tota forma de "vida monàstica". Em refereixo, com ja podeu suposar, als cristians protestants.

Sant Vicenç de Paul (1581-1660)

A una França, devastada per la religió, primer per l'anomenada "Guerres de religió" (1562-1598) i, més tard, per la també religiosa "Guerra dels Trenta anys" (1618-1648), aquest sacerdot encarrega a les seves Filles de la Caritat, fundades per ell mateix, mantenir la memòria de "Jesús i els seus" anant vestides "com dones del poble" sense portar cap vel en el cap. Escoltem les seves recomanacions:

Tindran per monestir les cases dels malalts...; per cel·la, una habitació de lloguer; per capella, l'església parroquial; per claustre, els carrers de la ciutat; per clausura, l'obediència; per reixes, el temor de Déu; per vel, la santa modèstia; per professió, la contínua confiança en la Providència i l'ofrena de tot allò que són.

Hi ha més fotos, però amb aquestes ja en tenim prou per veure com sempre, a la història de l'església, ha perviscut -moltes vegades com el corrent subterrani d'un riu- el somni d'un retorn a les formes de vida (potser més idealitzades que reals) de "Jesús i els seus", aquell grup de laics i laiques, aquell grup d'homes i dones del poble.

És possible que la nostra generació hagi viscut aquest somni: recuperar l'aspecte laical, secular, de "Jesús i els seus". Penso, naturalment, en el naixement i multiplicitat dels Instituts seculars; penso, també, en el moviment dels capellans-obrers, el qual -pel que als religiosos toca- no va ser només una manera de "guanyar-s'hi la vida", sinó una autèntica reformulació de la vida religiosa. I m'atreviria a dir que aquest somni ha tingut la força de penetrar, fins i tot, dintre dels murs i reixes de la "vida monàstica".

La Selva del Camp
19 d'octubre de 2002