Els terapeutes

ELS TERAPEUTES

segons Filó d'Alexandria

Un resum-extracte d'uns quants capítols de Vita Contemplativa

Seguint l'ordre del meu treball, després d'haver escrit sobre els essenis, els quals han consagrat el seu zel i els seus esforços a la vida activa, vaig a tractar d'aquelles persones que es lliuren a la vida contemplativa, sense ajuntar-hi cap tipus d'elogi especial, sinó limitant-me a exposar simplement la pura veritat, perquè, tanmateix, la grandesa de la seva virtut no pot quedar silenciada.

L'opció d'aquests filòsofs ens ve manifestada pel seu propi nom: "terapeutes", és a dir guaridors, guaridores, remeiers, remeieres, és el seu vertader nom i, certament, el seu art de guarir -del que en fan professió- és superior al que es practica a les nostres ciutats, ja que aquest tan sols té en compte la cura dels cossos i el d'ells té també en compte la cura dels esperits sotmesos a aquestes malalties penoses i difícils de guarir, causades pels plaers, pels desigs, per les penes, pels temors, per les cobejances, per les bajanades, per les injustícies i per la multitud infinita d'altres passions i d'altres misèries.

I si s'anomenen terapeutes és perquè han rebut una educació conforme a la naturalesa i a les santes lleis i al culte de l'Ésser.

Entre tots aquells que fan professió de pietat, qui s'hi pot comparar?

Que aquesta raça dels terapeutes, l'esforç constant dels quals és el d'aprendre a veure-hi clar, segueixi aferrada a la contemplació de l'Ésser, s'elevi per damunt del sol sensible i no abandoni mai aquesta regla de vida que condueix a la felicitat perfecta!

Ni ells ni elles no elegeixen aquest gènere de vida pel fet d'estar-hi determinats, ni pel costum, ni pels consells o exhortacions d'uns altres, sinó que, tocats d'un amor celeste, experimenten una necessitar tan intensa de la possessió divina que són presos d'una força d'embriaguesa, fins que arriben a veure l'objecte desitjat.

Lliuren els seus béns als seus fills i a les seves filles, als seus parents: els donen l'herència ja en vida. I els que no tenen família ho deixen tot als seus companys i amics. Cal que aquells que han obtingut la riquesa de la visió espiritual, abandonin la riquesa cega a aquells la intel·ligència dels quals encara està cega.

En aquesta fugida sense retorn, deixats ja els béns i no retinguts per res, abandonen els seus germans, els seus fills, la seva dona, el seu pare, la seva mare, tota la seva nombrosa família, els seus estimats amics, la seva pàtria on varen néixer i varen créixer, malgrat que la força del costum exerceixi també un fort atractiu.

No van, però, a establir-se a una altra ciutat -ja que això seria simplement com canviar d'amo, no alliberar-se-, habiten més enllà de les muralles, en el camp, en zones aïllades buscant la solitud. No ho fan per una misantropia inhumana, sinó perquè saben que es inútil i a més nociu barrejar-se amb persones d'un altre tipus de vida.

Els trobem en molts llocs, es pot dir que per tot el món, però és a Egipte el lloc on n'hi ha més i sobretot a les rodalies d'Alexandria, al nord del llac Mareotis. Les seves cases són molt senzilles, oferint-los-hi, tanmateix, les dues proteccions necessàries: contra la calor i contra el fred. Les cases estan ni molt properes les unes de les altres, perquè busquen ferventment la solitud, però tampoc molt separades, ja que desitgen viure en comunitat i poder-se ajudar mútuament davant les possibles incursions dels pirates.

En cadascuna d'elles s'hi troba una habitació sagrada, anomenada santuari o ermita, on la persona s'hi retira per a complir els misteris de la vida religiosa, sense portar-hi res -ni begudes, ni aliments, ni res del que es considera necessari per a les necessitats del cos-, sinó únicament les lleis, els oracles dels profetes, els himnes i tot allò que permet que la ciència i la pietat s'engrandeixin i aconsegueixin la seva plenitud. D'aquesta manera el seu pensament s'aplica constantment a Déu, i fins i tot en el somni no veuen altra cosa que les meravelles de la virtut i del poder diví.

Acostumen resar dues vegades al dia: al matí i a la tarda. Durant el dia es consagren constantment a aquests exercicis: llegeixen les santes Escriptures i estudien la filosofia al·legòrica tradicional, ja que creuen que el sentit literal és el símbol d'una realitat amagada. Posseeixen llibres d'autors antics, iniciadors de la seva secta, que han deixat nombrosos documents del gènere al·legòric, els quals constitueixen els seus models a imitar. No es dediquen únicament a la contemplació, sinó que composen cants i himnes de lloança a Déu, escrivint-los amb els ritmes més solemnes.

Passen, doncs, sis dies dedicats a la filosofia, sense sortir de les seves ermites, sense, ni tan sols, dirigir la seva mirada a la llunyania.

El setè dia s'ajunten per a la reunió comuna. S'asseuen per ordre d'edat, amb una actitud adequada. El més ancià i més versat en la doctrina, s'avança i parla: la mirada tranquil·la, la veu tranquil·la, amb reflexió i saviesa; sense habilitats oratòries, la seva explicació destil·la l'exactitud de pensament, fruit de les seves investigacions. Així, doncs, les seves paraules no arriben només a les oïdes, sinó que, penetrant dins de l'ànima, hi fan la seva estada.

Aquest santuari comú, on s'hi reuneixen cada setmana, té dos espais: un dedicat als homes i l'altre a les dones, les quals, tenint el mateix fervor i els mateixos principis, escolten juntament amb ells. Aquestes dues galeries estan separades per una mampara que no arriba fins al sostre per una doble raó: respectar el pudor que s'escau a la naturalesa femenina i permetre que les dones puguin escoltar còmodament, sense que cap obstacle intercepti la veu de l'orador.

Filó d'Alexandria
Sobre la vida contemplativa
(Trad. Montserrat Badia Margarit)