 |
Jesús
i els seus,
haguessin
estat admesos
com
monjos benedictins?
|
|
Jesús
i els seus,
haguessin
estat admesos
com
monjos benedictins?
|
Capítol I De les menes de monjos |
Sociologia del movimiento de Jesús El nacimiento del cristianismo primitivo |
 És
ben clar que hi ha quatre menes de monjos.
La primera és la dels cenobites, ço és, monasterials, els quals militen sots regla i abat. La segona és la dels anacoretes, ço és, dels ermitans: aquells qui no per fervor de novella conversió, mes per llarga prova en el Monestir, han après de combatre el diable amb l'auxili dels altres germans ja experimentats; i un cop ben formats, eixint de la milícia fraterna vers la lluita singular de l'erm, forts de si mateixos sens consol d'altri, amb la divina gràcia s'abasten per lluitar contra els vicis i les temptacions amb sols el braç llur. La tercera i molt avorrible mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals no havent estat provats per una regla, així com l'or en el gresol, segons l'experiència aconsella, ans blanament emmotllats com el plom, guarden encara fidelitat al món per les obres, mentint a Déu per la tonsura. Aquests, de dos en dos, de tres en tres i de vegades sols, es tanquen sense pastor no pas en la pleta del Senyor mes en la llur, tenint per llei la voluptat dels seus desigs: car tot ço que els ve a pler diuen que és sant, i ço que no els plau tenen per il·lícit. La quarta mena de monjos és la dels vagabunds, qui tota llur vida esmercen rondant per diverses encontrades, hostatjant-se tres o quatre dies en cel·la d'altri, sempre errívols, mai quiets en lloc, servidors de llurs propis volers i de les llemineries de la gola, i en tota cosa pitjors que els sarabaïtes. De la misèrrima vida d'aquests val més callar que parlar-ne. Deixats, doncs, de banda tots els altres, comencen amb l'ajuda de Déu l'ordenament del molt fort llinatge dels cenobites. Versió de
Montserrat
1920
|
El
cristianismo primitivo comenzó como un movimiento intrajudío
de renovación, promovido por Jesús, en competencia con otros
movimientos intrajudíos de renovación. Fue un fenómeno
palestino con irradiación en las regiones vecinas de Siria, entre
los años 30 y 70.
Jesús no fundó primariamente comunidades locales, sino que dio a luz un movimiento de carismáticos ambulantes. Las figuras decisivas del cristianismo primitivo fueron apóstoles, profetas y discípulos vagabundos (carismáticos ambulantes apátridas) que se movían de un sitio a otro, donde encontraban apoyo en pequeños grupos de simpatizantes. Estos grupos de simpatizantes siguieron, como organización, en el seno del judaísmo, vinculados con la vieja situación por obligación y lazos de diversa índole. Los carismáticos ambulantes no eran un fenómeno marginal en el movimiento de Jesús. Ellos acuñaron las tradiciones más antiguas y constituyen el trasfondo social de una gran parte de la tradición sinóptica, especialmente de la tradición de los "logia" (bastante extensa en los evangelios de Mateo y Lucas). Muchos de estos dichos, extraños y excéntricos a primera vista, se hacen más inteligibles si se tiene en cuenta quién practicó y transmitió estas palabras. Lo más interesante en ellas son las normas éticas porque hacen referencia directa al comportamiento de los seguidores de Jesús, especialmente las que se refieren a la renuncia a un lugar estable, a la familia, a la propiedad y a la propia defensa. Este radicalismo ético de la tradición sinóptica era un radicalismo trashumante, capaz de practicarse únicamente en condiciones extremas y en una vida marginada. Sólo podía practicar y transmitir este radicalismo de modo fidedigno el que se había liberado de las ataduras cotidianas de este mundo. Esto sólo podía realizarse dentro de un movimiento de marginados. Y en este "mundo de marginados" encaja la espera próxima del fin. Es imposible entender el "movimiento de Jesús" y la tradición sinóptica exclusivamente a partir e los carismáticos ambulantes. Junto a ellos había también "comunidades locales", grupos sedentarios de simpatizantes, que seguían plenamente en el seno del judaísmo y no se les ocurría fundar una nueva "iglesia". Desgraciadamente sabemos muy poquito de estos grupos. En conjunto eran menos radicales que los carismásticos ambulantes, ya que en las comunidades locales tenían que dejarse sentir en sus normas las repercusiones domesticadoras propias del trabajo, de la familia y del control del vecindario. Los filósosfos cínicos itinerantes
constituyen una cierta analogía con el carismático ambulante
del cristianismo primitivo.
(Pág 7-21)
|
| Aquesta "lluita" contra els "carismàtics ambulants", els que seguien vivint a l'estil de Jesús, havia començat ben aviat. |
|
taula i "barra" lliure sense límit de temps |
un exemple de comunitat "dura" |
| Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa".
Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu
reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres.
Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Evangeli de LLuc
10, 5-7
|
Pel que fa referència als apòstols
i profetes, d'acord amb la regla de l'Evangeli, porteu-vos d'aquesta manera:
Tot apòstol que vingui a vosaltres, rebeu-lo com al Senyor, però que no romangui més d'un dia; si fos necessari també dos; però si es queda tres dies és un fals profeta. Quan s'entorni l'apòstol, que no prengui altra cosa que pa fins a un nou allotjament. Si demana diners, és un fals profeta. La Didajé
o Doctrina dels Dotze
Apòstols
cap. 11
|
| Algunes comunitats podien ser més generoses: arribaven a concedir, en cas de necessitat, fins a tres dies d'estada en el poble (cap. 12) |
| Uns anys més tard, cansats ja de la seva vida ambulant, mai segurs de menjar calents i de dormir sota aixopluc, presenten una nova "taula reivindicativa": ser "fixos d'empresa". |
|
l'estabilitat a la feina |
|
| Tot autèntic profeta, si vol establir-se entre vosaltres, és
digne del seu aliment. Igualment el doctor veritable és digne també,
com el treballador, del seu aliment.
Prendràs doncs la primícia dels fruits del cup i de l'era, del bestiar boví i de les ovelles i la donaràs als profetes, perquè ells són els vostres sacerdots. Si fas una fornada de pa, pren la primícia i dóna-la, segons el precepte. De la mateixa manera quan obris una bóta de vi o una gerra d'oli, pren la primícia i dóna-la als profetes. Pren la primícia dels teus diners i dels teus vestits i de tot allò que posseeixes, segons el teu parer, i dóna-ho, d'acord amb el precepte. La Didajé
o Doctrina dels Dotze
Apòstols
cap. 13
|
Si es vol establir entre vosaltres, i té ofici, que treballi;
si no té ofici, segons la vostra prudència, preneu precaucions
per tal que no visqui cap cristià ociòs entre vosaltres.
Si ell no hi està d'acord és un traficant de Crist; guardeu-vos
d'aquesta mena de gent.
La Didajé
o Doctrina dels Dotze
Apòstols
cap. 12
|
| Agraït a: http://sanvincenzo.silvestrini.org/regola/index.html
http://www.officine.it/montecassino/index.html |
| Gràcies
per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.fut.es Abril 1999 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016) Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
