Com fa trenta anys?

Ya me contarás o, mejor, pondrás en tu página web las impresiones y balance de este año. Aguardo tus noticias, tu informe.

Bé, doncs com altres anys posaré el "meu informe" d'aquest Lamiarrita 2024. Comencem pel predicador. L'any passat, quan es va parlar a la reunió, dels possibles predicadors, un (el que sense cap control parlamentari s'ha autoconstituït en "caudillo" del grup) va proposar el nom d'un laic que treballava a l'òrbita jesuítica de cristianisme i justícia. Jo, aleshores, em vaig permetre dubtar que un home de CiJ respongués al perfil idoni per a un grup que, malgrat la seva extinció, se segueix pensant com a hereu de Missió Obrera.

Potser, oblidant-me del "non vacant tempora nec otiose volvuntur per sensus nostros" de Sant Agustí, sense adonar-me que els anys passen i les coses van canviant, seguia recordant el que a la meva famosa carta "...a otro que se va" del 1987 li deia al meu amic Rafa Yuste, en explicar-li qui era Marià Corbí:

El Mariano es uno de los miembros del Instituto Interdisciplinar, que en sus principios quería mantener un diálogo abierto entre las diferentes ciencias, incluidas las teológicas. Me parece que un buen día (no sé muy bien por qué) los teólogos (los "progres" de Sant Cugat) se retiraron del diálogo.

El otro día, en las orientaciones de la Provincia leí que daban un margen de un año al Instituto Interdisciplinar antes de cerrar.

Ya sabes que los catalanes somos gente práctica, y es verdad que es tonto subvencionar preguntas que nadie quiere (o puede o sabe) contestar. Aquí hemos preferido subvencionar a "Cristianisme i Justícia".

Aquests "progres", que es retiraren de l'Instituto Interdisciplinar, els trobem en l'equip de Cristianisme i Justícia.

Possiblement m'oblidava del "non vacant tempora" del gran Agustí; però, ben cert, que recordava aquests fragments de Mariano González Mangada al seu diario de la aguja del 1990.

Aquest altre Mariano (té pàgina a Wikipedia) era un altre jesuïta que anava per a professor d'ICAI (el més selecte del selecte), però, després d'uns dies de "deliberación" (com sant Ignasi va fer -entre plors i llàgrimes- sobre la pobresa), va acabar passant-se "al pic i pala". Més tard, els companys de l'HOAC de Cartagena li van demanar que s'encarregués de la llibreria ESPARTACO (era més que una llibreria). Ja t'he dit que aquests últims anys acostumo a anar a Cartagena, com a representant de la Companyia de Jesús, a l'homenatge amb què, any rere any, el segueixen recordant.

En la que va ser casa seva al barri de Las Seiscintas et vaig conèixer. No seria ell, sinó el seu company Isidoro qui portaria el teu llibre (después de cristo) a la casa.

No sé si escribir sobre la eucaristía habrá servido para algo. Es utópico pensar que en 9 días va uno a descubrir América. Por lo menos a mí me ha gustado hacerlo y me ha ayudado a plantearme preguntas, a seguir pensando y a poner por escrito algo de lo que podría ser la teología obrera crítica y revolucionaria. No es que lo sea ya, pero cuando los que vengan detrás la elaboren se parecerá más a estas notas que al pienso celestial que les sirvió mi amigo Chalo González Faus a las Comunidades Cristianas de Base de Murcia en el Salón de Actos de la Universidad.

Acabo animando a los que lean esto a que pongan por escrito sus preguntas, dudas, respuestas e incluso blasfemias, como diría mi admirado León Felipe.

Una teología obrera, crítica y revolucionaria, podría sortir de Cristianisme i Justícia?

De fet, sóc receptor passiu dels quaderns de Cristianisme i Justícia, però no els llegeixo. Llegint-los, potser no m'hauria assabentat mai de l'existència d'un bisbe com John Shelby Spong, ni de John Hick, ni de l'alemanya Uta Ranke-Heinemann.

Ja ho veus, són els noms del meu "Tríptic", un paper que vaig deixar juntament amb la carpeta de tot allò publicat a la meva web durant aquest curs, com he anat fent durant tots aquests darrers anys. Del paper aquest ningú em va fer cap comentari; algú em va comentar alguna cosa sobre el nostre "intercanvi epistolar".

Llegint-los, tampoc m'hauria assabentat mai que el gran Orígenes, que havia viscut un munt d'anys a Cesarea, a Palestina, i s'havia dedicat al ""senderisme"" per a -com ell mateix diu- ""visitar els llocs per aprendre per investigació els passos de Jesús i dels seus deixebles i dels profetes"", no va ser capaç de donar-nos la localització de Natzaret.

Al final, sense cap consulta prèvia al grup, va venir aquest laic de Cristianisme i Justícia ⁽²⁾. Com que els ritmes de la meva vida espiritual no depenen de decisions unilaterals dels altres, ja vaig arribar a Lamiarrita amb la intenció de no assistir a les xerrades, però com que tampoc sóc un ésser tan radicalitzat vaig assistir a la primera (no tallem les ales a l'Esperit Sant!!) i a la del dia que a la tarda em tocava participar en la preparació de la litúrgia vespertina.

Les seves xerrades es basaven en algunes cartes del sacerdot italià Lorenzo Milani, nascut el maig de 1923 en una família culta, rica i laica (la seva mare -Alicia Weiss no creient- era jueva d'origen bohemi), no batejat en néixer, convertit el...

Ai! Em sembla que perdo el temps presentant-te aquest bon sacerdot, el de l'escola de Barbiana, a qui has de conèixer de sobres. Però puc aprofitar per preguntar-te quines de les seves propostes pedagògiques vas creure que eren oportunes per incorporar-les a la reforma educativa d'Espanya, quan vas tenir responsabilitats -i no menors- en aquest afer i un bon despatx al Ministeri d'Educació.

Tornem al predicador: el vaig escoltar (a la mesura que les meves capacitats auditives m'ho permeten) dos dies i vaig anar llegint, "en diagonal", els papers que cada dia lliurava. No sé si els oients assidus m'arribaran a contradir: haurien pogut ser els primers Exercicis de Lamiarrita, quan els vam començar farà uns trenta anys.

M'explico. Fa trenta anys no hagués vingut un laic; fa trenta anys els jesuïtes no hauríem meditat sobre unes cartes d'un capellà diocesà perdut a les muntanyes de la Toscana (tampoc ho hem fet mai sobre la "Carta de Sant Ignasi a un jesuïta d'avui" segons la versió de Karl Rahner); fa trenta anys no hauríem parlat dels nois de l'escola de Barbiana...

Em refereixo a la "teologia fonamental" subjacent durant aquests dies, no gaire diferent -jo diria- de la que ensenyaries en aquells anys de la dècada dels 60 al teu seminari de Saragossa. Em refereixo a on i com col·loquem Déu en el nostre món d'homes i dones... Com fa trenta anys?

I ja saps que no m'estic queixant que no parlés -com fan altres amics- del "posteisme".

Aleshores, si no m'arriben a contradir podria fer un "copy" i repetir el que vaig dir el 2015 quan ens va venir Pepa Torres.

A Pepa (María José Torres Pérez) totes [sic] li vam agrair "el intercambio de reflexiones, el crear puntos de encuentro" (tal com diu en el seu blog).

Potser els jesuïtes de Lamiarrita li hauríem de demanar perdó per no haver-la invitat fa uns trenta anys...

Fa trenta anys Miret Magdalena encara no havia publicat El nuevo rostro de Dios.

Fa trenta anys pocs sospitaven una espiritualitat sense déus, sense creences, sense dogmes...

Anem ara a la meva participació. Com ja saps, a la tarda tenim l'eucaristia, preparada cada dia per un grup. Aquest any "el grup" era "una parella". Acostumo a portar la cosa preparada. Aquest any havia preparat l'"Himne de la perla", un text que es troba als Fets de Tomàs. I el vaig presentar així:

Aquesta lectura és una invitació a tornar a uns temps en què no hi havia "heretgies", en què ningú insultava ningú dient "Ets un apocrif!", en què ningú s'aixecava per sobre dels altres exclamant: "Sóc un evangeli canònic!". Tornar a uns temps en què coexistien comunitats, grups, sectes, en una varietat desconcertant, amb la corresponent varietat d'escrits i de rituals. Tornar a uns temps en què no hi havia cap autoritat central.

Aquesta desconcertant varietat fa que no sigui forassenyada la sospita de si tants diversos grups i escrits poden provenir d'un ésser històric concret.

Aquest és el text arreglat per mi (bones hores em va costar!), però el text original (que permet altres arranjaments) el pots trobar aquí (una de tantes possibilitats que dóna internet).

Com a "pregària eucarística" portava preparat un text (que també em va costar les seves bones hores!) extret de la la messe sur le monde, aquell text que el 1923 va escriure Pierre Teilhard de Chardin. Sí, aquell senyor amb qui tantes hores et vas passar a París i sobre el qual vas escriure el 1971 un voluminós llibre (més de 600 pàgines). Més tard, el 2019, una mica li vas "passar comptes" a conversación en el atrio.

"Extret" vol dir que no li afegia res pel meu compte i que per raons de rellotge no podia mantenir tot el text. Només em vaig atrevir a canviar el principi:

Ja que una altra vegada, Senyor, ja no als boscos de l'Aisne, sinó a les estepes d'Àsia, no tinc ni pa, ni vi, ni altar…

Puisque, une fois encore, Seigneur, non plus dans les forêts de l'Aisne, mais dans les steppes d'Asie, je n'ai ni pain, ni vin, ni autel,..

Ara, Senyor, que en aquesta vall del Baztan, no volem tenir ni pa, ni vi, ni un altar on immolar-los...

Suposant pietosament que la teologia de Teilhard seria un esdevenir cap al punt Omega i no es quedaria ancorada en les concepcions catòliques del seu temps, no esmentava res que fes olor de "déus encarnats", ni de "rituals sacificials", cosa que un altre jesuïta francès (Georges Morel) de la següent generació ja va fer.

Aquest any vaig moderar força les meves intervencions vespertines: només un parell de vegades vaig dir alguna cosa. Un dia algú va parlar de "Jesús mort i ressuscitat". Deixant passar altres intervencions, vaig venir a dir:

Ja fa anys, seria el 1966, vaig sentir dir a un jesuïta, professor bíblic a Deusto, en una xerrada comunitària al col·legi de Sarrià, aquesta frase que se'm va quedar gravada: "Encara que Jesús no hagués mort, igualment estaríem salvats".

Ara, quan ja han passat molts anys, em pregunto de què hem de ser salvats i per què Déu ens ha de salvar, de què.

Ràpidament, l'"ortodoxia" del grup, que tan calladeta es va mantenir quan va venir Juan Masiá (silenci que em va permetre parlar de La "novedad" en Lamiarrita 2008), va saltar...

Una altra tarda, aprofitant que portava (per retornar) el llibre de Crossan, el del "campesino judío", vaig llegir aquests paràgrafs del llibre:

...ya a finales del siglo I había ciertos cristianos de Siria (¿meridional?) que celebraban una eucaristía del pan y el vino sin el menor rastro de banquete pascual, de Última Cena, o de sumbolismo de la Pasión basado directa o indirectamente en ella.

No me cabe en la cabeza que este grupo tuviera conocimiento de todos esos elementos y se hubiera tomado la molestia de omitirlos.

Lo único que puedo es presumir que, desde luego, no estaban a disposición de todo el mundo desde un principio, y que por tanto no eran una institución solemne, formal y definitiva del propio Jesús.

Naturalment, la nostra eucaristia va seguir com si fos "una institución solemne, formal y definitiva del propio Jesús".

Vaig aprofitar aquests moments d'intimitat per manifestar-los que els meus "amors" per Crossan (que algunes vegades havia proclamat) s'havien refredat darrerament. Sabia John Dominic Crossan que Orígenes no va saber on estava Natzaret? M'ho havia estat ocultant durant tant de temps? M'havia hagut d'assabentar-me per altres? ⁽³⁾

Ara penso que vaig ficar cullerada una tercera vegada. Els vaig llegir -i potser no era la primera vegada- aquest tros meu que ja coneixes.

I continuo mantenint la pregunta a companys i companyes de pretesa "vida espiritual": Has tingut una experiència de Déu? Penses que la pots tenir?

El jesuita agnóstico comprende a quienes afirman que ser creyente es tener experiencia de Dios y que ser jesuita supone buscar, encontrar y cumplir su voluntad, pero honestamente debe decir que esta experiencia no le ha sido dada y que ha llegado al convencimiento de que la voluntad de Dios, sea ello lo que fuere, ha sido algo irreconocible para él, como ser humano.

Gracias por la visita
Miquel Sunyol
sscu@tinet.cat
21 agosto 2024

Para decir algo

Página principal de la web

Temas teológicos          Temas bíblicos        Temas eclesiales          Cosas de jesuitas
Catequesis navideña (2000)      Catequesis eucarística (2006)    Catequesis sobre el Padrenuestro (2012)          Catequesis sobre el error del Dios encarnado (2014-2015)
Fragmentos de Alfredo Fierro      Resumiendo a Georges Morel     Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el obispo episcopaliano (2000)
Los amigos de Jesús ¿pobres o ricos? (2014)      Santos y santas según Miquel Sunyol
In memoriam      (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Con el pretexto de una encuesta (1998)

(1)	Los habituales lectores ya saben quién es Alfredo Fierro
(2)	Manu Andueza. Según la web de Cristianisme i Justícia es el coordinador del área teológica.
(3)	Donde Jesús nunca anduvo de Frank R. Zindler

Ir a la versión castellana	Necessitarás l'Acrobat Reader	Si encara no el tens...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox	Consells de lectura	I uns consells del segle XIV...	Si és la teva primera visita...

LAMIARRITA 2024

Com fa trenta anys?