Ir a la versión castellana


Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
DE JESUÏTA DECLARAT APOFÀTIC
A JESUÏTA AGNÒSTIC

Reflexions a partir de l'escrit d'un company

Hola:

Ja vaig donar-te, amb una sola paraula, les gràcies pel teu escrit.

foratarruego (1555K)

La setmana passada vaig fer uns dies de Pirineus, per aquella part del Parque Nacional dde Ordesa no trepitjat per les multituds. Em sembla que algun any vaig invitar-te a participar en aquests "dies de Pirineus", però no vas acceptar l'oferta. Cadascú es perd el que vol.

Sense necessitat de rellegir-lo vaig anar donant voltes sobre el teu escrit. Me n'alegro que no siguis (com alguns dels meus amics) dels que ara descobreixen "nous paradigmes", sinó dels que ens considerem com anella d'una cadena, d'un procés (imparable, encara que no s'hagi volgut reconèixer), en el què noms com Spinoza (Deus sive natura) o Hugo Grotio (Etsi Deus non daretur) alguna participació han tingut.

Ja pots suposar que a Grotio el conec gràcies a Dietrich Bonhoeffer, el qual, des de la presó de Tegel, el 16 de juliol de 1944 escriu al seu amic i confident:

En l'aspecte històric, es tracta d'una gran evolució que mena vers l'autonomia del món. En teologia, és primerament Herbert de Cherburg (1583 - 1648) qui sosté la suficiència de la raó per al coneixement religiós. En el domini de la moral, Montaigne (1533 - 1592) i Bodin, que en lloc dels manaments donen regles de vida. En política, Maquiavel (1469 - 1527), que deslliga la política de la moral general, i funda la doctrina de la raó d'Estat. Més tard, molt distint a Maquiavel, quant al contingut, però d'acord amb ell tanmateix en direcció a l'autonomia de la societat humana, H. Grotius (1583 - 1645), que ha erigit el seu dret natural en dret dels pobles, el qual té validesa etsi deus non daretur, "àdhuc si Déu no existís". La ratlla final filosòfica, per últim: d'una banda el deisme de Descartes (1596 - 1650): el món és un mecanisme que funciona de per si sol, sense la intervenció de Déu; d'altra banda, el panteisme de Spinoza (1632 - 1677): Déu és la natura. Kant (1724 - 1804) és, en el fons, deista, mentre que Fichte (1762 - 1814) i Hegel (1770 - 1831) són panteistes. En els uns i en els altres, la meta del pensament és l'autonomia dels homes i del món.

Tot caminant pels senders pirenaics m'he anat preguntant quina diferència hi podia existir entre un jesuïta agnòstic i un jesuïta que, ja fa uns quants anys, es presentava com un declarat apofàtic.

Deixa els links per a una segona lectura,
però si no saps què significa "apofàtic"...
Encara que sigui del gener de 2001
Haz una excepción,
háblame de Dios

És veritat que el jesuïta agnòstic, a partir d'un cert moment, ja no ha pogut pensar (sin negarlo a la vez) que els atributs que els cristians donem a Jesús tinguin una correspondència amb alguna realitat ontològica: que Jesús sigui Déu, ni el Fill únic de Déu, ni l'únic salvador de la humanitat. Per a ell, el fet del "pluralisme religiós" ensorra vells dogmes eclesials. I veritat és també que el jesuïta declarat apofàtic porta anys dient -a parer d'alguns de manera provocativa- que aquest "un, dos, tres" del Déu trinitari és un producte "a retornar", o que el "Déu encarnat" és un bon exemple de la inculturació en el paganisme grec, o que la "història de salvació" és un bon muntatge fílmic. I en aquests darrers temps ha dedicat hores i hores per a una "Catequesi sobre l'error del Déu encarnat".

El requadre provocatiu Catequesi sobre
l'error del Déu encarnat

Ambdós, tant el jesuïta agnòstic com el jesuïta declarat apofàtic, han entès, cadascú seguint els seus ritmes, que calia donar sentit a les seves vides, encara que Déu no existís.

El jesuïta agnòstic comprèn als que afirmen que ésser creient és tenir experiència de Déu i que ésser jesuïta suposa cercar, trobar i complir la seva voluntat, però honestament ha de dir que aquesta experiència no li ha estat donada i que ha arribat a la ferma convicció de que la voluntat de Déu, sigui això el que sigui, ha estat quelcom irrecognoscible per a ell, com ésser humà. I el jesuïta declarat apofàtic porta temps preguntant a companys i companyes si realment han tingut una experiència de Déu. Ho preguntava confrontant-los amb dos textos jesuítics: l'un provenia del cor d'Europa (Karl Rahner); el segon de Llatinoamèrica (Juan Luis Segundo).

Recorda un altre consell:
no tots els links t'han d'interessar...
Una experiència de Déu
¿L'has tinguda?
¿Penses que la pots tenir?

Tingué el jesuïta declarat apofàtic una bona alegria al descobrir, més tard, un text de sant Joan de la Creu, unes línies que no havia sabut trobar a les hores, que en els seus curts anys de missioner en el Chad (1971-1974), havia dedicat a la lectura del místic castellà.

Y espántome yo mucho de lo que pasa en estos tiempos, y es que cualquier alma de por ahí con cuatro maravedís de consideración, si siente algunas locuciones de éstas en algún recogimiento, luego lo bautizan todo por Dios y suponen que es así, diciendo: "Díjome Dios". "Respondióme Dios"; y no será así, sino que (como habemos dicho) ellos las más de las veces se lo dicen.

Y allende de esto, la gana que tienen de aquello, y la afición que de ello tienen en el espíritu, hace que ellos mismos se lo respondan y piensen que Dios se lo responde y se lo dice.

Aquestes línies estan en el llibre segon de la Subida del Monte Carmelo (cap. XXIX, 3) i de la descoberta sóc deutor a Rosa Rossi i al seu llibre Juan de la Cruz. Silencio y creatividad (pàg. 93).

Li va doldre al jesuïta declarat apofàtic haver irritat, amb algun dels seus escrits, a l'amic Pep Vives:

vives_miquel2 (157K)...per bé que m'irrita la teva unilateralitat i la teva negativitat.

M'admira que, llest com ets, i a la teva edat, encara no hagis après la dialèctica de mantenir a la vegada el sí i el no, i que et mantinguis gairebé sempre en un adolescent no rebotat contra tot el que t'ha estat donat i del que vius.

Cap teòleg responsable no ha dit mai "De Deo nihil scimus" (de Déu no en sabem res) sense afegir dialècticament que Déu és essencialment "revelació" i que no podem deixar de parlar-ne i de pensar-lo.

L'Areopagita propugna la teologia apofàtica dialècticament amb la catafàtica i la simbòlica. El Cusà propugna la docta ignorantia i el teu amic Joan de la Creu un saber no sabiendo.

Em permeto deixar constància de que no tots els que llegiren el meu escrit arribessin a "irritar-se": "L'han llegit i han dit..."

Però no sé si ara, quan ja no pot, em donaria la raó:

Pep, germà gran, ¿estic molt equivocat si m'imagino que els primers que t'has trobat al passar el "llindar" han estat l'Areopagita, el Cusà i en Joan de la Creu?

Estic molt equivocat si m'imagino que t'estaven esperant?

Estic molt equivocat? ...si m'imagino que t'estaven esperant per dir-te

Pep, ja portem molt de temps i seguim sense saber-ne res

Estic molt equivocat? ...si m'imagino que el "socarrón" de Joan de la Creu, agraït per les tantes hores que li vas dedicar, t'ha dit:

Entra, entra, a veure quina veu seva pots arribar a sentir...

Pep Vives..., un germà gran...

Els coneixedors de la bibliografia d'en Pep Vives ja han comprès que el "socarrón" Joan de la Creu li està recordant el seu llibre Si sentiu la seva veu... (1988).

Els paràgrafs que el jesuïta agnòstic dedica a l'Església bé mereixen que el jesuïta declarat apofàtic li dediqui també uns quants. Aquest constata que el jesuïta agnòstic no ha caigut en la temptació, com tants d'altres (teòlegs de dretes o d'esquerres), de repetir, sense conèixer el context, la famosa frase de l'abbé Alfred Loisy: "Jésus annonçait le royaume et c'est l'Église qui est venue". (Jesús anunciava el Regne i el que vingué fou l'Església).

Encara que sigui del novembre 1999
Regne i Església

Y este otro más reciente
¿Añadir a la lista a...?

Però l'afirmació del jesuïta agnòstic ("La Iglesia dejó de interesarme casi desde el principio de mi vida activa") li sembla al jesuïta declarat apofàtic necessitada d'una profunda reformulació, ja que aquest el va conèixer per primera vegada (sí, d'això ja en fa molt de temps) participant activament en un ampli complex parroquial. I algunes de les vegades que l'ha anat visitant en aquests darrers anys no ha pogut escapolir-se d'assistir a alguna eucaristia (certament en format de parròquia de molt de barri o de petit comité) presidida pel jesuïta agnòstic. I alguna petita responsabilitat "eclesial" encara pot tenir avui dia.

Al jesuïta agnòstic li podrien fer la mateixa pregunta que aquests darrers dies un amic li ha fet al jesuïta declarat apofàtic.

¿Quin sentit té per a tu celebrar l'eucaristia? I, davant d'uns primers intents de fugir d'estudi ("Bé, celebro molt poques vegades", "Amb grups petits"...), l'amic tornava a insistir: Encara que només celebris una vegada a l'any i amb sis persones, ¿quin sentit té per a tu celebrar l'eucaristia?

¿S'hagués acontentat l'amic amb les següents afirmacions del jesuïta declarat apofàtic?

En aquesta "eucaristia" d'aquesta tarda no farem cap "miracle": el pa seguirà sent pa, el vi seguirà sent vi.

En aquesta "eucaristia" d'aquesta tarda no farem cap ritual d'antropofàgia, cap acte de canibalisme: no menjarem la carn de cap persona, no beurem la sang de cap ésser humà.

En aquesta "eucaristia" d'aquesta tarda no ens solidaritzarem amb cap justícia divina que exigeixi un cos humà destrossat.

En aquesta "eucaristia" d'aquesta tarda no oferirem ni una sola gota de sang humana a un Déu assedegat d'ella.

En aquesta "eucaristia" d'aquesta tarda donarem gràcies a Déu per la vida d'un home, d'un dels seus "servents", per la seva vida, sense sentir-nos obligats a recordar ni la seva mort ni la seva resurrecció.

Si vols veure el context
Una eucaristia sense sang
ni rituals d'antropofàgia

¿Quins equilibris vitals ha de seguir fent el jesuïta agnòstic per tal de no abandonar la "secta catòlica" (tal com ho va fet el teòleg alemany Eugen Drewermann al complir els 65 anys) ni per sortir-se'n d'aquesta poderosa maquinària eclesiàstica com és la Companyia de Jesús? Bons exemples no li han faltat...

Ambdós, un cop més, tant el jesuïta agnòstic com el jesuïta declarat apofàtic, manifesten que no es penedeixen "de haber sido y de, supongo, morir como jesuita". Potser en aquells anys de les seves joventuts no hi havia moltes altres opcions... Sembla que, tant l'un com l'altre, han sabut trobar fins ara, cadascú a la seva manera, ja sigui vivint com eremita urbà (el jesuïta declarat apofàtic) com vivint en comunitat (el jesuïta agnòstic), el seu propi modo de proceder dintre de la institució jesuítica. "Fins ara", pel que toca al jesuïta declarat apofàtic, mentre els superiors actuals sàpiguen seguir el prudent consell que el P. Arrupe va donar als Provincials d'Espanya a la reunió celebrada a Roma, del 15 al 21 de juny de 1970, poc després del seu primer viatge a Espanya com General de la Companyia de Jesús, que incloïa una visita -protestada des de diversos sectors de la Companyia- al general Franco, el dictador que aquests dies sembla reviure.

Existe efectivamente le peligro de que, al querer atar ahora a estos hombres que han estado muy sueltos, se vuelvan totalmente al mundo obrero y se separen de la Compañía.

Si vols recordar aquesta reunió
La reunió de Roma
La Missió Obrera a judici

No creu el jesuïta declarat apofàtic que entrin en contradicció amb aquest darrer paràgraf les seves actuals afirmacions de que ara, quan el ventall d'opcions és mes ampli, molt possiblement no tornaria a entrar a la Companyia.

Reconeix el jesuïta agnòstic que, a partir d'un cert moment, es troba sense mística, sense afectivitat, sense devoció... Que lluny es troba d'altres companys jesuïtes que es declaren "enamorats de Jesucrist"! A un d'aquests, que ja havia superat en un cert escreix el "només teníem quinze anys" de "paraules d'amor" d'en Serrat, el jesuïta declarat apofàtic li va respondre que no estava enamorat de Jesús, sinó de si mateix, de la imatge que ell s'havia fet de Jesús. Perquè, ¿de quin dels vint "Jesuses" que pot haver-hi s'havia enamorat?

I així, el jesuïta declarat apofàtic ha vist amb bons ulls la petita autocorrecció que el jesuïta agnòstic ha introduït en el seu escrit. "En cambio, las parábolas de Jesús, las palabras que se le atribuyen sobre...". Ja fa temps que el jesuïta declarat apofàtic diu que honestament només podem arribar a dir: "Tal document evangèlic diu que Jesús..."

Si vols recordar
Les "deshonestidades"
d'un teòleg "honesto"

I per acabar ja, ambdós, tant el jesuïta agnòstic com el jesuïta declarat apofàtic, coincideixen en una cosa: no senten cap desig de canviar de religió, encara que el segon voldria concretar una mica més: "cap desig de canviar la meva tradició jueva-cristiana en la que he nascut i he anat vivint", una tradició de la qual Jesús de Natzaret (Rabbi Ieschouah ben Joseph) no tingué cap oportunitat de participar.

De finals de l'any passat
¿Què ens pot dir un jueu del segle I
als homes i dones del segle XXI?

Però ambdós, el jesuïta agnòstic com el jesuïta declarat apofàtic, s'han despertat una mica tard. Aquests darrers dies, cercant una cosa entre els meus vells papers, he trobat una carta del maig del 1976 d'un jesuïta a Paco Cuervo, escrita després de la lectura de “yo creo en jesús de nazaret”, el llibre que en Paco va publicar a la col·lecció “El credo que ha dado sentido a mi vida” (nº 10), editat per Ed. Desclée de Brouwer.

Aquest jesuïta de 1976 li diu:

Hay dos cosas que recuerdo ahora fijamente de tu libro: todo lo de María Pilar en la que he intentado alegrarme contigo y la última línea de todas: “¿Quién es para mí Jesús de Nazaret?”.

Vivo muy afligido con esta pregunta, pues yo digo y mis amigos lo saben que yo no creo en ese Jesús, aunque por otra parte me confieso seguidor de su evangelio, de su doctrina.

¿Será un problema de fe y creencia? ¿Será una tremenda confusión intelectual, pago de una teología mal estudiada? No lo sé, pero sigo buscando… Y en esta época vivo de nuevo este problema como algo vital para mí. Espero el día en el que vuelva a creer en el Jesús de Nazaret, pero por otra parte mi incredulidad la veo como irreversible.

A través de muchas dudas he decidido seguir, a pesar de todo, como sacerdote y jesuita. Me atrae más lo segundo que lo primero. Quizás para ello me convenció Unamuno con su “San Manuel Bueno, Mártir”.

Me tranquiliza pensar que es más importante la “ortopraxis” que la “ortodoxia”. Por ello busco el contacto con el mundo pobre. Es ahí, en estos núcleos, como en algunas misas muy populares, donde siento la cercanía de Dios y los hombres, mi fe. Me siento el hijo pródigo, ciertamente alejado de algo y a veces muy humillado, pero con su credo: que al fin de mi historia Dios me abrazará.

Dies més tard aquest jesuïta de 1976, que segueix sent jesuïta, seguia dient:

Me pides que te explique quién es para mí este Jesús, y que te lo explique poco a poco. Estoy preocupadísimo por él, a decir verdad, por cumplir y vivir su doctrina. Me hace daño decir y decirte que no creo en él como Dios, pero mi sentido de verdad y de honestidad me empuja a decirlo abiertamente ya que me lo preguntas.

El jesuïta de 1976 no havia llegit encara the mith of the god incarnate (El mite del Déu encarnat), publicat a Anglaterra el 1977, un conjunt d'artícles de diversos autors de l'església anglicana (teòlegs, exegetes, especialistes en el Nou Testament).

El seu editor, John Hick, teòleg presbiterià de Birmimghan, al publicar anys més tard (el 1993), ja sense amargor i amb les aigües ja calmades, the metaphor of god incarnate. christology in a pluralistic age (La metàfora del Déu encarnat. Cristologia en una època pluralista), escrivia en el pròleg:

La principal tesi del llibre (que Jesús no havia ensenyat mai que ell fos el Déu encarnat i que aquesta idea havia estat una invenció de l'església) no era res nou: ja era una cosa coneguda i acceptada en els cercles cristians de la investigació teològica i bíblica. El que era nou era l'acceptació pública d'aquesta tesi per diversos membres importants del "stablishment" de l'església anglicana. I era també una novetat la reivindicació de que la doctrina de l'encarnació demanava una discussió pública.

No coneixia, doncs, el jesuïta de 1976 les 14 tesis de John Hick, publicades ja fa uns anys en aquesta web.

Si les vols recordar...

Reconeixia també John Hick en el pròleg que...

...el fort debat que es va originar no va arribar a la Gran Bretanya a superar el que catorze anys abans havia passat amb la publicació de honest to god (Sincer envers Déu) del bisbe John A.T. Robinson.

El llibre d'aquest bisbe molt possiblement el jesuïta de 1976 ja l'havia llegit i, potser, algun profit li havia fet.

Si vols recordar...
¿Què hem assimilasssssssst del
Sincer envers Déu"?

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
2 febrer 2019
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)      Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)