Un altre dia, el segon o el tercer, en veure que es movia en un esquema literalment encarnatori amb els corresponents àngels que baixaven del cel, vaig dir que no tornaria a repetir el que havia dit l'any de la Pepa torres, el 2015...

...però vaig recordar -suposo que no era la primera vegada- aquell grup de cristians dels segles II / III, a qui acostumem a reunir sota el nom d'"els apologetes", els quals intentaven defensar, davant de la classe culta romana, la nova religió sense mencionar -amb l'excepció de Justí- a Jesús de Natzaret ni les narracions evangèliques. Un d'ells (Atenàgores) demana perdó per haver-se allargat a la seva exposició, però ni havent "exposat la doctrina amb tant de detall" parla de Jesús, ni de la seva mort, ni de la seva resurrecció.

Un altre (Tacià) demana als pagans que no blasmin els cristians i que els acceptin per haver "forjat mites semblants" (ka/n wvj ovmoi,wj muqologou/ntaj h`ma/j avpode,xasqe).

Els apologetes

Com (malgrat la meva Catequesi sobre l'error del déu encarnat) no sortíem de l'esquema "encarnatori", em vaig veure obligat a repetir-me: ja a la mil·lenària cultura dels egipcis Déu s'havia encarnat.

Molt possiblement, Eugen Drewermann serà més conegut a Espanya pel seu llibre publicat per Trotta (Clérigos. Psicograma de un ideal) que per TU NOMBRE ES COMO EL SABOR DE LA VIDA, publicat per Galaxia Gutemberg el 1995) (Dein Name ist wie der Geschmack des Lebens, 1992), el subtítol del qual és: "El relat de la infància de Jesús segons l'evangeli de Lluc: una interpretació psicoanalítica". I molt possiblement, Teresa Forcades no haurà llegit tampoc la meva Catequesi nadalenca, a la qual, en els darrers capítols, vaig utilitzar bastant aquest llibre en la seva traducció francesa (De la naissance des dieux à la naissance du Christ), llibre que em va regalar ja fa molts anys Xavier Melloni.

Tot el concepte de fill de Déu, nascut d'una verge, coberta per l'Esperit i la llum, estava ja perfectament elaborat uns quants milers d'anys abans el cristianisme en l'antic Egipte, i era una realitat viva en els actes cultuals.

Hem d'admetre, doncs, agraïts, que la teologia de la filiació divina no és un concepte específicament cristià:

El concepte central de la fe cristiana pertany a la gran religió, per tres cops mil·lenària, de les terres del Nil, i representa -juntament amb la doctrina de la immortalitat de la religió d'Osiris- el més preuat regal que l'esperit de l'antic Egipte hi hagi legat al cristianisme.

Seguint a Eugen Drewermann
Els mites, veritats de poeta
o mentides de periodista?
La veritat dels mites
Les filiacions divines

Un dia es va passar a l'evangeli de Mateu, a on no hi ha ni una sola "paraula de Maria", per referir-se a la difícil situació en què es troba Josep. Va presentar una alternativa: o Josep l'acull, o Maria és lapidada. Si hagués llegit la meva Catequesi nadalenca hauria estalviat a tots haver de sentir coses ja dites per mi en altres anys.

En primer lloc, vaig dir que no calia barrejar els evangelis per anar fent com una pel·lícula. I, en segon lloc, vaig dir que hi havia la possibilitat que una dona, promesa ja en matrimoni (memnhsteume,nh avndri.) i que el marit la trobés prenyada d'un altre, escapés de la lapidació. Aital possibilitat és que la dona fos violada en descampat (Dt 22, 25ss). Aleshores estaríem parlant de Jesús com un fill bastard, un manzer. Sembla que aquesta possibilitat esglaia a una part del personal. Com és que aquesta legislació, continguda en el capítol 22 del Deuteronomi és desconeguda per Teresa Forcades? (Cosa comprensible, tanmateix, si només llegeix el Nou Testament dels Monjos de Montserrat o la Bíblia Catalana Interconfessional).

No és ella l'única que sembla desconèixer aquesta legislació.

L'any passat unes amigues em van regalar un llibre de Pablo d'Ors (Biografía de la luz). ¿El coneixes? No vaig passar de la primera pàgina.

La legislació deuteronòmica, en un cas de violació en despoblat, ho té molt clar: "A la noia no li facis res" (22, 26), la qual cosa permetia a Josep (que era just) prosseguir el procés matrimonial o retornar-la a casa dels seus pares.

Ho sento per les meves amigues que pensaven que em regalaven 571 pàginas, que fet i fet quedaren reduïdes a una

Aquesta legislació deuterònomica no s'allunya massa d'altres legislacions de la regió mesopotàmica. El art. 197 de las LH (lleis hitites) diu:

Si un home s'aprofita d'una dona a les muntanyes, el crim és d'ell i se'l matarà. Però si s'aprofita a casa seva el crim és de la dona i se la matarà. Si el marit els troba, podrà matar-los i no se'l castigarà per això. ⁽²⁾

Els dubtes d'un home just
Jesús, fill il·legítim?
I si Jesús no va fer
una opció pel celibat?
(Carta a José Luis Sicre)

A alguna de les intervencions d'aquests primers dies faria un parèntesi per a recordar a Dom Guido. He trobat aquest document que no pot ser posterior a 2005:

Algun cop, a Lamiarrita, (i com ja ens anem repetint, potser han estat dos o tres vegades) he recordat la dita de Dom Guido, aquell cartoixà del segle XII, a la seva "Epistola ad fratrem Gervasium de vita contemplativa". Posa quatre graons (el subtítol d'aquesta carta és "L'escala dels monjos": "lectio, meditatio, oratio, contemplatio" (lectura ⁽³⁾, meditació, oració i contemplació). I en un moment diu:

...quod lectio sine meditatione est arida,
meditatio sine lectione erronea

...la lectura sense meditació és àrida;
la meditació sense lectura és errònia

"Meditatio sine lectione [est] erronea". I si hi ha lectura, però aquesta és equivocada, seguirem tenint una "meditatio erronea". ⁽⁴⁾

Fem una pausa pel dia de santa Clara, l'11 d'agost. Ja recordaràs que en poble proper d'Arizkun hi ha un convent de clarisses. A la litúrgia vespertina vaig llegir dos paràgrafs de la carta de santa Clara a la germana Núria.

¡Quina enveja que em fas! M'arriben notícies de que fas "vida itinerant"... i que et sents viva i feliç com una cuca a ple estiu.

¿No és això el que jo desitjava i no aquest viure com "cuca d'hivern" reclosa entre les quatre parets d'aquest monestir de Sant Damiano?

Ben bé em vaig deixar enganyar per aquell xitxarello d'en Francesc, i això que des del principi, en aquelles converses a mig amagades, li vaig dir ben clar el que jo volia: "viure segons la forma del sant evangeli", la manera de viure de Crist i dels apòstols. Després ell es va inventar que jo i les meves companyes havien elegit "viure segons la perfecció del sant evangeli". D'on es va treure ell que aquest viure dones soles tancades -alguns dies és un veritable infern- és la "perfecció" de l'evangeli?

En aquell temps tothom sabia (no calia ser un "doctor de París") el que volia dir "viure segons la forma del sant evangeli". No sols era cosa sabuda, sinó que molta gent ho feia. I les dones també. "Viure segons la forma del sant evangeli" era el crit de rebel·lia, nascut en el poble cristià, contra el que dèiem corrupció de l'Església, des del Papa fins al darrer capellà de poble, passant -no cal oblidar-los- pels monestirs que, com senyors feudals, vivien, ben afartats, del treball del poble.

Era el "crit de guerra" de tots aquells que no creien en les reformes intentades des d'alt, que inevitablement conduïen a una major clericalització de l'església. Era el crit dels laics, dels homes i dones que creien que, pel baptisme, ja eren deixebles de Jesús al cent per cent. No calia donar moltes voltes als evangelis: obrir-los per on els obrissis, sempre et trobaves el mateix: "Vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres" (Mt 19, 21), o aquesta altra: "No us emporteu res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners a la faixa" (Mc 6, 8). I a la tercera: "Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi" (Mt 16, 24).

[...]

Si hagués seguit a Pere Valdo, ara no t'escriuria aquesta amarga carta... Ell tenia ben clar que homes i dones estàvem cridats, amb els mateixos drets, a una mateixa vocació. Mai no m'hagués negat el dret a la predicació, ni molt menys això que tu fas de parlar, "asseguda bonament a la vora del pou" -per recordar un cop més la "forma sancti evangelii" (Jn 4, 6)-, amb homes i dones del poble.

Aquesta carta de santa Clara és d'obligada lectura, però no ara.

Clara de Assís,
fou enganyada per sant Francesc?

Sembla que alguns (o algunes) es van quedar amb la pregunta sobre l'autenticitat de la carta. Teresa m'ho va comentar l'endemà mentre fèiem, amb l'Elisa, la baixada de Les Antenes. Recordes que també vam estar per allà?

Li vaig respondre que la mateixa autenticitat del capítol 17 de Joan. Un parell de dies abans ens havia presentat aquest capítol com si reproduís paraules de Jesús. Vaig treure el tema de la narració sobre la concepció divina de l'emperador August (Suetonio, Vida de los Doce Césares), però no va acceptar que l'una i l'altra (la d'August i la de Jesús) tinguessin la mateixa versemblaça. Jo crec que un savi xinès quedaria ben estranyat que algú atorgués més crèdit a una que a una altra. "Clar -es diria-, com el nostre Siddharta Gautama, el Buda. Un Esperit Sant..., una serp..., un elefant..."

Les concepcions virginals

I ja arribem a "les paraules de Maria" a aquelles noces a Canà de la Galilea. Per a tots aquells (i aquelles, ves a saber si eren més) que desconeixent el simbolisme joànic d'unes noces i d'una conversió de l'aigua en vi, segueixen pensant en la seva historicitat, vaig recordar el que diu John Shelby Spong, el bisbe episcopalià de Newark (Nueva Jersey), en el seu JESÚS, JESÚS, HIJO DE MUJER, publicat el 1993 per MARTÍNEZ ROCA, el títol original del qual era BORN OF A WOMAN, publicat el 1992.

Nunca he asistido a una boda junto con mi madre excepto cuando se trató de la de un pariente.

Y la única vez en que mi madre y mis mejores amigos estuvieron presentes en una boda fue en la mía.

Jesús a les noces de Canà
invitat o el nuvi?

A la xerradaa matutina sobre la sisena paraula de Maria ("Feu el que us digui") no vaig assistir, però això no va ser cap obstacle perquè intervingués en la litúrgia vespertina. I així vaig començar:

Em referiré ara a l'evangeli de Marc, però que ningú em digui: Però no vas dir que no calia barrejar els evangelis?

No barrejaré evangelis, ja que em referiré a escenes que han estat com extretes del seu context metafòric i simbòlic dels evangelis per donar-los una existència en el temps i l'espai.

L'evangeli de Marc (capítol 3, verset 21) parla dels oi` parV auvtou/, que sortiren per endur-se Jesús perquè deien que hi havia perdut el seny.

Mc 3, 21

kai. avkou,santej oi` parV auvtou/ evxh/lqon krath/sai Î2902Ð auvto,n\ e;legon ga.r o[ti evxe,sth Î1839ÐÅ

Recorda: Els números Strong

Aquest oi` parV auvtou/ del verset 21 admet diverses traduccions: els seus seguint el "sui" de la Vulgata, els seus amics, els seus parents, els seus familiars, els membres de la seva família...

Veure les diverses traduccions

Aquest verset només es troba en l'evangeli de Marc.

En el verset 31 Marc ens precisa qui son aquests oi` parV auvtou/:

Mc 3, 31	Llavors arribaren la seva mare i els seus germans
	Kai. e;rcetai h` mh,thr auvtou/ kai. oi` avdelfoi. auvtou/

¡La seva mare!

És que Maria havia oblidat les paraules de l'àngel? "Serà anomenat fill de Déu".

Com és que Maria no advertia als seus altres fills? Que el vostre germà és fill de Déu!

Com no és el meu costum allargar-me vaig deixar per anys entrants explicar per què Marc és l'únic en escriure el verset 21 i com era que un d'aquests germans que pensaven que Jesús estava boig va arribar a liderar la comunitat de Jerusalem.

Sí, ja sé que Eusebi de Cesarea, en el capítol primer del segon llibre de la seva HISTORIA ECLESIÁSTICA (EKKLHSIASTIKHS ISTORIAS), citant a Climent d'Alexandria, un dels homes més erudits del segle II, diu que:

Climent, en el sisè llibre de les seves HYPOTYPOSES, ho indica així:
Perquè diu que Pere, Jaume i Joan, després de l'ascensió del Salvador, encara que havien estat més honorats que tots els altres per ell, no reivindicaren per a ells aquesta glòria, sinó que Jaume el Just fou elegit com a bisbe de Jerusalem.

Una altra història escrita pels vencedors. I per a no allargar-me tampoc vaig plantejar la pregunta de si Maria va maniobrar perquè un dels seus fills arribés a liderar la comunitat, traient el lloc a Pere.

I per a no allargar-me acabo ja. I puc acabar repetint el final del meu comentari al pròleg de l'Arquebisbe de Tarragona, que no s'oblida de signar com Primat, al llibre UN TIMBAL DE CONTES, publicat per Editorial Casals, amb data del 10/03/2020.

Ben pensat, potser ha estat un encert de l'Arquebisbe. A un recull de contes per a infants no ha volgut posar com pròleg una lliçó de dogmàtica (la seva especialitat com professor de facultat de teologia), sinó un altre conte per a infants que, com diria Tacià, el Siri, cal acceptar-lo com "semblants" a altres.

Ara bé, demanaria al Primat que quan ens parli a persones adultes no repeteixi "contes per a infants", amb encarnacions de déus en sis virginals, amb déus baixats del cel i amb déus que s'han fet humans.

Un altre conte més "per a infants"?
El pròleg de l'Arquebisbe

Ja veus, Alfredo, que aquest any els Exercicis se m'han allargat més dels vuit dies perceptius per guanyar la indulgència plenària... (Ai las!, no sé si això últim és molta veritat; ja ho estudiaré).

Com sempre, amb tota cordialitat

Miquel

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 23 agost 2023

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el bisbe episcopalià (2000)
    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

(1)	Utilitzo aquesta expressió (mis puntos sobre las íes) després de l'advertència rebuda de Javier Domínguez, més conegut ara després de la publicació d'UN JESUÏTA ANTISISTEMA, qui em deia: "Vale. Pero pienso que es momento de apoyar a las mujeres en sus reivindicaciones, no de ponerles los puntos sobre las íes", arran del meu comentari a "Revuelta de mujeres". Veure la meva resposta a Javier Domínguez.
(2)	Trobat a Gerda Lerner, La creación del patriarcado, 2017 (pág. 188)
(3)	En perspectiva ignasiana aquesta "lectio" (o lectura) seria la tasca de "la persona que da a otro modo y orden para meditar o contemplar", la qual "debe narrar fielmente la historia de la tal contemplación o meditación, discurriendo solamente por los punctos con breve o sumaria declaración", perquè "la persona que contempla, tomando el fundamento verdadero de la historia", pugui seguir "discurriendo y raciocinando por sí mismo". És l'anotació segona, cada cop més oblidada: "...es de más gusto y fructo espiritual, que si el que da los exercicios hubiese mucho declarado y ampliado el sentido de la historia". Per a Ignasi de Looola (sigui un místic o no) "no el mucho saber harta y satisface al ánima, mas el sentir y gustar de las cosas internamente".
(4)	Aquesta carta es troba en el nº 10 de CUADERNOS DE LA DIÁSPORA (novembre 1999). La introducció és meva i la traducció és de José Manuel Udina Cobo.