He passat uns dies prou admirat, refugiat un cop més en aquelles paraules d'en Lawrence Durrell. en el seu Quartet d'Alexandria, que, al llegir-les per primer cop, em van semblar que podien servir-me de presentació. I així ho deia des del primer dia a la web
 

Per què s'han enfadat tant els Estats Units d'Amèrica l'onze de setembre?

M'he enfadat jo algun cop si, jugant al parxís, algú m'ha volgut fer una trampa? Si jo sóc el primer en fer-les...

L'onze de setembre de 1973, mentre jo estava al Txad, era bombardejat el palau presidencial de Xile, la Casa de la Moneda, i hi moria el president del país, Salvador Allende Gossens. Hi ha algú que dubti de la responsabilitat dels Estats Units d'Amèrica en aquest atac?

Ara sembla que molts hagin oblidat que els Estats Units d'Amèrica són un poble agressor...
Parlen de "terrorisme" ¿i què era aquella School of the Americas, a on molts militars dels països llatinoamericans foren entrenats per torturar i assassinar?

Ahir li escrivia així a l'Antonio, aquell capellà amic meu que ja porta molts anys a Veneçuela i amb qui vaig venir a Bolívia i tu ens vas acompanyar a la mítica Tiawanacu.

Y pediré a todos que en nuestro hablar ordinario no utilicemos el lenguaje de los "vencedores". ¿Por qué hablas tú de ataques terroristas?

Seria tan fàcil, al nostre torn, comptar els morts de Panamà de l'any 1989. I molt més fàcil encara comptar els morts de les guerres africanes nascudes i mantingudes pels interessos nord-americans.

Suposo que certes afirmacions continuen sent vàlides després de l'onze de setembre

Això sortia publicat en el nº 20 del "Boletín Informativo Trimestral" (març 1999) publicat pel Servicio Jesuita a Refugiados. 
 

Ara també han tornat a sortir...

"...las imágenes de los palestinos celebrando el ataque, en las calles, comiendo dulces y haciendo muecas cómicas a la cámara."

Canteu al Senyor per la seva gran victòria;
ha tirat al mar cavalls i cavallers.
 

Si hagués fet tot això (o si algun dia hagués llegit a poc a poc els quinze primers capítols de l’Êxode), no li hagués costat comprendre i acceptar que en els pobles i campaments palestins tornessin a sentir-se les notes de cítares i tamborins i que les veus dels infants, cansats potser de tirar pedres, reprenguessin l’antic càntic de la profetessa Maria.

Si seguís parlant sobre aquest tema, et seguiria dient el mateix d’altres vegades, et tornaria a escriure, si fa o no fa, la mateixa carta que, al meu retorn de Guatemala, et vaig escriure parlant del nostre company Fernando Hoyos, tot recordant les classes del nostre professor d’Ètica, el Pare Vilacreus.

I t’afegiria, però, alguna cosa. A l’Antonio també li deia: 

Pero tanto en un caso como en el otro dice que los hombres (y las mujeres) [que éstas no se me enfaden si no las miento] deben ser tenidos en cuenta y no sacrificarlos al precepto. Me cuesta mucho creer que en el año 66, cuando -tras la masacre de la guarnición romana de Jerusalen, la retirada con grandes perdidas de Jerusalen del legado Cestius Gallus que había venido para imponer el "orden" y su posterior derrota- parecían llegadas las condiciones de una victoria sobre los romanso, Jesús hubiera sido el único judío que no hubiera participado en esta guerra. ¡Si hasta el prudente Flavio Josefo se apuntó! 

Pero en los años 30 estas condiciones no se daban y los hechos (y entre ellos cabe contar la muerte del propio Jesús) le fueron dando la razón: sólo eran los diez mil para luchar contra los veinte mil.

I voldria fer una reflexió per a tots aquells, creients o no creient, a qui ens esgarrifa aquesta utilització de Déu per fer la guerra. No fa tant temps que també utilitzavem Déu per parlar d’una simple grip (com aquell qui diu).

Ja sé que “no podem utilitzar Déu com a tapaforats de la nostra coneixença imperfecta”; i que tant per les qüestions científiques, com per als problemes humans generals de mort, sofriment í culpa, “avui hi ha respostes humanes que poden prescindir completament de Déu”. Ja veus que no em fa res repetir paraules dites a mitjans del segle passat i des d’una presó nazi. I Dietrich Bonhoeffer afegia: “ De fet - i ha estat així en totes les èpoques - hi ha homes que resolen aquestes qüestions àdhuc sense Déu”

A vegades he fet aquesta comparació: Moisès va tenir necessitat de recórrer a “la hipòtesi Déu” per alliberar el poble hebreu de les mans del Faraó: Fidel Castro (en altres condicions sòcio-culturals) no va tenir cap necessitat d'enganyar el seu poble amb preteses aparicions divines.

Si avui, uns i altres, parlen de Déu és potser un senyal de que el nostre bon pastor Dietrich Bonhoeffer fou una mica optimista sobre la condició humana quan, des de la presó de Tegel, el 8 de juny del 44  afirmava que “desenvolupaments falsos i fracassos no aconsegueixen fer-lo dubtar de la ineludibilitat del seu camí i de la seva evolució; hom els suporta amb una viril sang freda, i àdhuc no és cap excepció un esdeveniment com aquesta guerra”.

I si ara faig una pregunta?