| Ir a la versión castellana |
Necessitaràs
l'Acrobat Reader
Si no el tens, doble click... |
 |
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768 |
| Versió per a imprimir |
| Ir a la versión castellana |
Necessitaràs
l'Acrobat Reader
Si no el tens, doble click... |
|
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768 |
| Versió per a imprimir |
|
EL CURA GUERRILLEREl religiós internacionalista viguès
|
Aquests darrers mesos diversos mitjans de comunicació de Galicia s'han fet ressó del XXV aniversari de la mort del jesuïta Fernando Hoyos, nascut a Vigo, que, havent anat a Guatemala com "missioner", va acabar integrant-se en el ejército guerrillero de los pobres.
Els habituals lectors d'aquesta web ja el coneixen. Em permeto recomanar la "relectura" d'aquestes pàgines escrites l'any 2001 després d'un viatge a Guatemala de dos mesos preguntant: ¿Què diuen les teologies indígenes de Jesús de Natzaret?
Alguns d'aquests mitjants de comunicació han aprofitat l'estada d'en Enrique Corral a Galicia, convidat per la Fundación Galiza Sempre, per a aprofondir en el coneixement d'en Fernando Hoyos amb la presentació del projecte Fernando Hoyos, ¿dónde estás? i per a apropar-nos a la situació passada i actual de Gautemala.
Enrique Corral Alonso, nascut a Matute (Logroño), nacionalitzat a Guatemala, fou company, a la Companyia de Jesús i a la guerrilla, d'en Fernando Hoyos. Junts van fer els estudis de teologia a Lovaina (a on també havia estudiat el sacerdot colombià Camilo Torres, mort igualment a la lluita armada). Va participar en el procés de la negociació i a les comissions dels Acord de Pau. Actualment és el delegat de la URNG (Unió Revolucionària Nacional Guatemalteca), organització unitària de la guerrilla desmobilitzada, en el Consell Nacional dels Acords de Pau, entitat estatal integrada per representants de la societat civil, dels partits polítics, signants dels Acords de Pau i entitats del Poder legistaiu, executiu i judicial. Coordinador del Trabajo de Registro, Búsqueda, Exhumación y dignificación de los excombatientes durante el conflicto armado en Guatemala. És el fundador i Director General de la Fundación Guillermo Toriello, creada en els Acords de Pau de 1996 per a la reinserció dels guerrillers de la URNG a la vida legal.
Ara, aprofitant les paraules d'en Enrique Corral, segueixo el que vaig començar el 2001: Com una "exhumació" més d'un cadàver que mai ha estat trobat, recupero el record i la memòria d'un dels companys jesuïtes que no van voler "escaquejar-se" d'aquesta "inútil passió".
¿Com va arribar Fernando Hoyos a Guatemala?
Fernando Hoyos va ser durant tota la seva vida, però especialment en els darrers deu anys, la passió, la mort i les esperances dels oprimits de Guatemala i del continent. La seva figura sintetitza les característiques de la història del país, aquesta barreja de lluita de cristians compromesos, d'indígenes, de pobres de la terra y de la lluita político-militar. El moment de la seva caiguda és també un escenari a on es pot veure tota la cruesa de la contrainsurgència.
Com missioner jesuïta, com molts de nosaltres. En aquells temps no hi havia altres mecanismes per a col·laborar amb altres pobles. Primer va arribar a El Salvador el 1967, després d'estudiar filosofia a Munich i a Comillas (Madrid). Quan arriba a Guatemala al 1972 pateix una forta transformació a l'insertar-se a les comunitats marginals, a les indígenes del Quiché, per a acabar la seva formació teològica. Trobar-nos amb aquesta realitat tan discriminatòria fou al mateix temps trobar la millor facultat de teologia: vam desenvolupar tota aquesta part que parla de la sensibilització, de la conscienciació i, també, de l'organització.
I vau acabar prenent les armes, per què?
Estàvem ficats ja en organitzacions camperoles de certa importància. En Fernando dirigia una escola de formació campesina, que més tard fou el Comitè de la Unitat Camperola, i es va crear una organització molt radical que mantenia unes reivindicacions d'un caràcter molt polític. Tot això sota una pressió molt forta del règim dels generals. Es va arribar a un moment a on no hi havia opcions polítiques obertes i legals: l'únic camí que ens va quedar fou la clandestinitat i agafar les armes. Era l´única opció d'esquerres, ja que els socialdemòcrates i fins i tot els demòcrates cristians havien esta eliminats. No cal dir els comunistes. Fou una decisió dura, però l´única coherent.
I com s'organitza des de la base una resistència militar tan organitzada?
A la dècada dels 60 la presència dels Estats Units va anar en increment. Alguns joves oficials de l'exèrcit es van negar en aquest moment a que Guatemala fora una plataforma per la invasió de Cuba. Hi havia finques, deixades de bon grat pels hisendats, que servien de camp d'ensinistrament per a aturar la Revolució cubana. Aquests joves oficials van voler fer una rebel·lió armada que va fracassar, i no tingueren més remei que fugir vers les comunitats indígenes, a on van conèixer la realitat. Van sobreviure mercès a la solidaritat camperola, desprès es van unir al Partit Comunista, amb estudiants, i així va sorgir la primera guerrilla.
I quin va ésser el paper del poble?
Aquest nucli inicial va esdevenir més tard en una guerrilla molt lligada al poble. A mesura que la guerrilla va anar nodrint-se de nous membres (com cristians, pobladors dels barris, estudiants, etc.) augmentaren les reivindicacions i els objectius es van anar radicalitzant. Al principi no es reivindicava un socialisme clàssic com en altres llocs.
Quin era el treball d'en Fernando durant aquests anys?
Ell tenia responsabilitats organitzatives i educatives, a la promoció del desenvolupament social. Més tard va treballar en la formació de l'estructura dels fronts. Va arribar a ser membre de la Direcció General de l'Ejército Guerrillero de los Pobres. Era tot un referent. La gent el coneixia, perquè ell coneixia molt bé la dinàmica de les comunitats i va estudiar les seves llengües. Era un líder especial, que va assumir sense dubtar la vida guerrillera, una vida molt dura.
Heu intentat aclarir el final de la seva vida?
D'ell i de molts més volem recuperar la memòria històrica. Hem arribat a reconstruir una bona part de les seves darreres hores. Va morir en un enfrontament amb les Patrullas de Autodefensa Civil (PAC), que estaven organitzades i armades per l'exèrcit. Ell i altres, en un trajecte des de la frontera de Mèxic fins el Quiché, a on estava el seu campament, van caure en una emboscada. No sabem si va caure mort, o si ferit es va ofegar en el riu San Juan. Només es va salvar un testimoni, qui fou el que ens va portar la notícia al Quiché. Després van saber que va haver-hi un comunicat de l'exèrcit de que havia aparegut un cadàver, que podia ser d'un estranger, i que havien cridat a les autoritats religioses per si el podien reconèixer. Suposem, doncs, que aquesta persona era en Fernando, però mai no vam arribar a saber a on estava el cadàver.
Enrique Corral també va dir:
Si en voleu més:
Zélia García
CIG-Comunicación.
Per quins motius marxa a Guatemala?
Estem parlant de finals dels anys 60, i no hi havia comunicació entre sectors i entre països, no hi havia -com avui dia pot tenir la joventut- coneixement dels processos que s'estaven desenvolupant. Pràcticament els mecanismes per poder trobar un compromís passaven a través de les missions, dels religiosos. Ell ho va veure molt clar a finals dels 60 i va tenir una vocació missionera, com una manera d'ajudar a un país dels que es deia "desenvolupat". Era el mecanisme religiós per a traslladar-se a col·laborar internacionalment amb un altre procés, era casi l'única manera que hi havia, i fou el camí que vam escollir. És una sensibilitat especial, quan comença a haver-hi dades de la situació en aquests nous camps dels països africans i llatinoamericans, i molts hi vam pressionar per ésser enviats allí.
Coneixes a Fernando a la Universitat de Lovaina, a Bèlgica?
Ens vam conèixer abans, a la Universitat de El Salvador, a on en Fernando estava dedicat a la formació de sacerdots salvadorencs, en els anys 68-69. Jo aleshores estava a Guatemala treballant en un col·legi molt elitista. Vam començar a reflexionar sobre a quin lloc aniríem a prosseguir els nostres estudis, i teníem diverses opcions: vam escollir Lovaina. Sabíem que era un centre de teologia i de sociologia molt avançat i crèiem que allà comprendrien millor les preocupacions del Tercer Món. Ho crèiem, perquè després ja vam veure que no hi havia per tant: costa molt entendre tota la problemàtica social dels pobles indígenes de Amèrica Llatina a una universitat europea. De fet, intentàrem modificar els curriculums per a adaptar-los millor a l'estudi de la realitat llatinoamericana, però no ho vam aconseguir. I per a nosaltres l'opció fou retornar a estudiar l'anàlisi de la realitat des d'una manera inserida en els processos, des de la Guatemala més profunda, la dels pobles indígenes, la dels barris marginals, com una manera de formació per a nosaltres.
Com us vau integrar i quines foren les raons que us van portar a formar part de l'Ejército Guerrillero de los Pobres?
En primer lloc, el règim repressiu no deixava espais d'actuació legal ni política ni social. Era un règim militar, autoritari, repressiu i considerava fora de lloc qualsevol ideologia que no fos la seva. Nosaltres vivíem amb la ideologia de l'oprimit, la d'en Paulo Freire, des de la teologia de l'alliberament, i parlàvem de la reinserció en les comunitats indígenes. El règim ho va veure com quelcom subversiu i objecte, doncs, de repressió. També hi havia la situació de les comunitats indígenes, el seu nivell de discriminació, d'explotació, de marginació econòmica. Treballar dintre d'aquestes comunitats i veure la gent com emigrava de l'Altiplà a la Costa Sur totalment abandonats pel que feia a les seves condicions de seguretat, de drets, de salut, d'horaris, de treball, de justícia, de tracte humà, de salaris... Sembla increïble que es visqués, ara no fa més que quatre dècades, en aquesta situació, i que encara continuï!!.
Veient aquesta situació i la "cerrazón" d'un règim que calia canviar i a la llum dels compromisos adquirits des de la teologia de l'alliberament, amb una visió nova del que era ser cristià, el més natural per a nosaltres fou seguir aquest compromís evolucionant en aquest camí costa amunt (eren opcions difícils). Estàvem en un dilema: o renunciàvem als compromisos adquirits amb la gent o cercàvem alternatives viables: la clandestinitat i la lluita armada. No hi havia molta més elecció, doncs o et desfeies dels teus principis i compromisos o cercaves aquest camí tan dur. I vam optar per a acompanyar aquestes comunitats en les opcions que elles havien escollit: agafar les armes per a combatre el règim.
Com valores aquesta etapa?
La valoro a la llum del que passava aleshores i crec que fou una etapa inevitable. Fou una decisió coherent amb tots aquests processos i fou d'una extrema generositat, perquè és la conversió d'una persona que venia de fora per a fer aquest treball d'immersió, d'assumir un idioma, uns costums, recolzant i compartint una situació. És una transformació molt valuosa d'un ser humà per comprendre un altre ser humà d'una altra part del món.
Aquesta etapa va aportar conquestes estratègiques a l'evolució política i social de Guatemala, per més que després no arribessin a materialitzar-se plenament. Es va crear, per la pressió militar i de les forces socials, una agenda de transformació del país: no es va fer una revolució, però es va crear una agenda, creant-se els mecanismes i els terminis possibles per a accedir als drets. Lamentablement es va tenir que viure una guerra de trenta sis anys, però en altres casos -com la lluita de les poblacions negres o de les dones- ha durat segles. I sempre foren processos de molt sacrifici i resistència. També a Guatemala, però ara tenim almenys un acord dels drets d'identitat dels pobles indígenes i un acord per el desenvolupament socioeconòmic, que no s'està complint, però que continua tenint validesa. S'han introduït en el país nous actors socials, com les dones, els pobles indígenes, tots els actors locals que estaven summament deprimits i oprimits, i que vivien casi com en un apartheid. Fins i tot hi havia una separació de races. Fou limitat, però inevitable. La meva generació durant tres dècades va haver de fer aquest sacrifici, però ara, avui, tenim més possibilitats d'accedir als drets, individuals i col·lectius.
Com i quan va morir Fernando Hoyos?
Ell va morir en el trajecte entre un front i un altre, caminant al llarg d'un riu molt profund. Va morir amb un altre noi que es deia "Chepito". No sabem si va morir pels trets o si ferit va caure al riu i es va ofegar. Sabem que el seu cadàver va aparèixer mes avall: l'exèrcit va informar d'un possible guerriller d'aspecte estranger i que podia ser un sacerdot. Això ho sabem per les nostres fonts de ràdio-rastreo que teníem en aquells temps, i després ho vam poder verificar gràcies a testimonis, tant de la gent que anava amb ells com de las poblacions que ens van referir que tots dos van caure al riu. Però mai no va aparèixer el cadàver ni la motxilla que portava en el camp, amb la seva arma defensiva, el quadern (a ell li agradava molt d'escriure poemes, plans de treball), la flassada, que sempre portava amb un plàstic, i en el plàstic portava un poema que reflexa molt bé la seva filosofia: "No me llames extranjero porque nací en otra tierra", un poema d'un canta-autor que es diu Rafael Amor. Ell era un home universal, no era un estranger a Guatemala; ell havia elegit la causa de Guatemala, de la seva gent, i aquest poema era quelcom molt simbòlic. Fins i tot es va arribar a creure que aquest poema era d'ell. Tot això passava en una època d'ofensives molt fortes per part de l'exèrcit i era un moment molt difícil per a nosaltres en aquest moment de la lluita interior, i en una zona a on havia hagut un arrasament de poblacions senceres, un veritable genocidi. I en Fernando Hoyos fou part d'aquest sacrifici.
Enrique Corral també va dir:
Si en voleu més:
Completar la informació
Si el vols adquirir
Los que mandan,
los que en la gran plaza del mundo
se han comprado la tribuna y los parlantes,
nos dicen que la globalización,
globalización de los negocios,
globalización de las culturas,
es el único internacionalismo posible.
Hombres y mujeres como Fernando Hoyos
nos enseñan, en cambio, desde su casi silencio,
desde sus vidas casi anónimas,
que las relaciones de compraventa
no son los únicos vínculos posibles
entre los países y las gentes.
Ellos anuncian un mundo
sin humillantes ni humillados,
y encarnan un internacionalismo
fundado en la certeza,
lastimada pero viva,
de la solidaridad humana
Los mapas del alma no tienen frontera.
Afegit el 2013
CELEBRANT LA SEVA MEMÒRIA
A L'ESCUELA PRIMAVERA DEL IXCÁN
Relació de la seva germana María Pilar
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 26 febrer 2008 Última actualització: gener 2016 |
Per dir la teva | Pàgina
principal de la web
Més coses sobre Fernando Hoyos Portal de Teologia Indígena Altres temes |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2015) Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)