Porto ja quasi dues setmanes a casa, però encara no m'he vist amb cor de posar-me en contacte amb la gent i amb els amics. Ara necessitaria fer un altre mes de permís per deixar "reposar" el viatge a Guatemala. Això no vol dir de cap manera que hagi estat una cosa esfereïdora o colpidora, però sí que hi ha coses que hauria d'anar posant per escrit. 

Una d'elles és que he tornat a recordar el nostre ben estimat Pare Vilacreus, el nostre vell professor d'Ética quan estudiàvem la Filosofia a Sant Cugat. Recordaràs que ell, com bon jesuïta, seguint a Juan de Mariana, defensava el regicidi.

En això no era gens original: al llarg de la història sempre s'ha trobat "gent de bona voluntat i de pau" que no han pogut tancar els ulls a la necessitat d'utilitzar la força contra els defensors de la violència estructural. 

.hq;zÉj} dy:B] al¿wÒ Jl¿h}l' µyIr'x]mi Jl,m, µk,t]a, ÷TeyIAal¿ yKi yTi[]d'y: ynIa}w"

que traduit, per la Bíblia Interconfessional, diu: "Ja sé que el rei d'Egipte no us deixarà sortir si no és per la força" (Ex 3,19)

Em penso que tu i jo ens podem considerar bons alumnes i "deixebles" del Vilacreus, i espero que també recordaràs la seva "regla d'or": abans d'utilitzar la força demanava a tots que tinguessin en compte el preu a pagar. No crec, doncs,  que ell hagués defensat la "guerrilla" de Guatemala, que va portar molts anys de guerra, moltes morts, molta crueltat... I tot això, ¿para qué? No hagués defensat una "guerrilla" que deixava els pagesos indefensos ("sólo con el machete en la mano") davant dels helicòpters de l'exèrcit. 

A tots aquells que en nom de l'evangeli i del cristianisme (¡quina falta de sentit històric hi ha en el món!) condemnen tota violència, a mi m'agrada recordar que potser el que de Jesús podem saber és que ell ens preguntaria:

Del famós passatge de Mateu, el de l'hort (26, 51-52), el tan repetit de que "tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran", frase de la saviesa popular de tots els temps i ben recordada a les pel·lícules de l'oeste ("cuanto antes empieces a disparar, antes encontrarás uno más rápido que tú"), 

• queda que Jesús formava part d'un grup armat, disposat a utilitzar la força i les armes, fins i tot contra els soldats romans
• queda que Jesús fou suficientment clarivident per adonar-se'n que en aquell moment ell només tenia  els deu mil i que els altres eren els vint mil...

Una tesi del vell Vilacreus hagués pogut estalviar molt dolor, molta mort, molta crueltat... Trenta anys li haguessin semblat molts anys a qui, si no recordo malament, parlava d'un termini de tres dies per la legitimat d'un cop d'estat.  

Però no tots han tingut la sort de ser alumnes i deixebles d'en Vilacreus. Tal fou el cas d'en Fernando Hoyos...

A la missa de la nostra Trobada jesuítica del dia de Reis, en el moment de les pregàries del poble (una d'aquestes pifiades litúrgiques del Vaticà II, con si pogués haver-hi una pregària del poble i una pregària "canònica" dels capellans) m'aixecaré i demanaré per en Fernando Hoyos i, trencant una miqueta el protocol (però tots em perdonaran perquè saben que vinc de les litúrgies llatinoamericanes), preguntaré als meus companys jesuïtes:

¿Quants de vosaltres sabeu qui és en Fernando Hoyos?

¿Quantes mans s'alçaran?

I després preguntaré: 

¿Quants de vosaltres sabeu qui és en Ignacio Ellacuria?

I, aleshores, vindria la pregunta:

Per què aquesta diferència? 

La resposta és: La Companyia de Jesús, com tot grup ben organitzat, té el seu aparell de propaganda; i els jesuïtes, per més independents i intel·ligents que vulguem semblar, estem sotmesos, com tot veí, al poder de la "propaganda". 

Ambdós eren jesuïtes. La veritat és que jo, a qui aquestes coses ja saps que m'interessen, no recordava gens qui era en Fernando Hoyos. Quan em van parlar d'ell, vaig pensar que seria un jesuïta guatemalenc (em van dir que una germana vivia per allí): això podia explicar en part el nostre oblit (dic oblit, perquè tampoc puc assegurar que no m'hagués enterat en el seu moment; sí que recordo el jesuïta a qui li van fer -segons diuen- un "rentat de cervell". 

Però ambdós eren espanyols. 

És molt possible que en Fernando Hoyos fos alumne, com en Martín Baró i jo, del col·legi de San José de Valladolid. És de l'edat del meu germà Ignasi, però, nascut a Galícia, no va arribar a Valladolid (la terra dels seus pares) fins el 54: l'any que nosaltres vam deixar Valladolid. (El meu germà Joan diria que era "fill d'un emigrant"; la veritat és que el seu pare era notari). Com en Martín Baró, i com jo, eren tres germans jesuïtes (ara només em queda un; l'altre va sortir).

Ambdós, Ellacuria i ell, eren intel·lectuals (tenia una tesi en alemany). Ambdós van viure de ple la situació llatinoamericana, i ambdós s'hi van comprometre. Ambdós van prendre les seves opcions i, suposadament, a la llum de l'evangeli, a la pregària, segons la dinàmica dels Exercicis. 

Aquest estiu, a Lamiarrita, vaig recordar que uns Exercicis ben fets, tant et poden portar a fer de catedràtic d'Esade com a fer d'"altivo jornalero de Jaén".

¿Per què, aleshores, els jesuïtes de Catalunya recordem  l'Ignasi Ellacuria i  Martín Baró i els seus companys i  la cuinera i  la seva filla i no recordem el P. Fernando Hoyos?

Em sembla que encara no he dit la causa: en Fernando Hoyos va morir a la guerrilla. Podríem dir que ambdós van morir per aquell mateix "fusil, regalo de Mister Johnson, para matar a tu hermano". 

I ambdós tenen el seu nom inscrit en els llibres de difunts de la Companyia de Jesús.
  

La seva germana diu (una mica admirada) que va ser per voluntat del P. Dezza (els "papers" ja estaven en curs, però no s'havien acabat de fer. Jo diria que l'admiració de la seva germana procedeix de la seva ignorància del que és un bon canonista. (Però això és una mera suposició meva, doncs en aquell temps encara no mantenia una correspondència amb el General).

I la mateixa cosa passa amb les cuineres. Qui sap com es deia aquella cuinera de la Residència de La Merced (la parròquia de la Zona 1de Guate, a on em van acollir molt bé)? Un dia no es va presentar a la feina; al cap de dos o tres dies una persona va dir als jesuïtes que no l'esperessin més, que "la habían desaparecido".

Fa 24 anys que a Comitán (ciutat de Chiapas) es va reunir la direcció nacional de l'Ejército Guerrillero de los Pobres. Foto inèdita publicada per cuarto poder a la seva edició del 13 de desembre de 2006. Segons aquest diari mexicà, "el analista guatemalteco Jorge Palmieri, difundió en días recientes una fotografía de la dirección nacional del EGP, en un terreno de la periferia de Comitán". I el mateix analista assegura que "la foto le fue proporcionada por un miembro del Ejército de Guatemala, "«que tomó parte en el asalto de un reducto urbano de la guerra en la capital»", pero no dice la fecha". Darrera dels comandants (nou homes i tres dones, s'observen montañas que podrían ser del municipio de La Trinitaria." L'EGP fou un dels grups insurgents més combatius del país centreamericà, amb la mística dels seus integrants per a transformar-se, "a través de la actuación y reflexión".

D'esquerra a dreta: 1) Carlota Cáceres (a) Lolita; 2) Víctor Manuel López Vázquez (a) Vicente; 3) comandante Raúl; 4) Guillermo Cruz (a) Mariano; 5) Ricardo Arnoldo Ramírez de León (a) Rolando Morán, comandant en cap de l'EGP; 6) Gustavo Adolfo Meoño Brener (a) Manolo-Pancho, segon comandant de l'EGP (i en aquests darrers anys director de la fundació Rigoberta Menchú; 7) (a) Lola; 8) (a) Milton (comandant de l'Agrupamiento Táctico 19 de Enero). A la gatzoneta: 1)(a) Sergio, de la comissió logística internacional; 2) Fernando Hoyos (a) Carlos, del Frente Guerrillero Ho Chi Minh; 3)(a) Comandante Camilo; 4) i Silvia Solórzano Foppa (a) Rita.

Veure
pàgina original de
CUARTO PODER

Jorge Palmieri, editorialista de el periódico (Guatemala) havia ja difos aquesta imatge a l'edició del 26.06.2006, en un article en què negava la jurisdicció de l'Audiencia Nacional Española (i del seu jutge Santiago Pedraz) en la investigació por genocidi contra els generals José Efraín Ríos Montt, Oscar Humberto Mejía Víctores i Germán Chupina Barahona. I afirmava que "fue captada en diciembre de 1982 en Comitán, Chiapas (México) durante la reunión de la dirección nacional del Ejército Guerrillero de los Pobres (EGP)". Aquesta data no lliga amb la data que es dona de la mort de Fernando Hoyos: 13 de juliol de 1982.

Llegir l'article
de Jorge Palmieri
a el periódico

De un e-mail recibido

10 novembre 2009
Estimado Miguel:
Por los azares de la navegación en la internet fui a dar a una pagina que Ud. creó, en donde habla de Fernando Hoyos, Cmdte Carlos.
La fotografia en que aparecen varios integrantes del en ese entonces EGP [Ejército Guerrillero del Pueblo], me parece data de finales de 1980 o quiza antes.
Le quedo agradecido por publicar contenido entorno a una figura ejemplar y consecuente con su pensar, sin dobleces.
Un saludo para usted.

Hi ha moltes coses per anar escrivint. Les aniré escrivint de mica en mica, a uns i altres. Naturalment, aniran sortint a la meva web, en la qual encara no he posat res de nou. El que avui he escrit sobre el Vilacreus, crec que també pot ser il·luminador per la situació d'Espanya.

Els catalans som bons deixebles del Vilacreus: sabem que, avui per avui, no tenim res a fer contra la força dels exercits espanyols; almenys, la cosa duraria més dels "tres dies". I l'Aznar, i tots els que han governat Espanya des de Madrid, tenen això molt clar i saben que ells tenen "els vint mil". Tot això és allò que tu deies de que "Dios ayuda a los buenos si son más que los malos".