LES DONES DE JESÚS

EL GRUP DE DONES

DOS PARELLS DE GERMANES

REVUELTA DE MUJERES
Hasta la comunidad de iguales

Deixem a Maria Magdalena a la seva ermita de la Ribalera sense abandonar el llibre de Riane Eisler per entrar en el tema que proposes de "seguir a Jesús".

Què et sembla aquest Jesús?

Ja ho sé, em recordaràs ara al medieval Godofredo de Estrasburgo ⁽⁵⁾, del que parless en el teu después de cristo:

Así que con lucidez propia de un postmoderno, el medieval Godofredo de Estrasburgo, fabulador de una difundida versión de la leyenda de Tristán e Isola, acertó a comienzos del siglo XIII a clavar en un análisis perfecto la leyenda de Jesús en la multiplicidad de sus variantes: "El venerado Cristo gira como banderín al viento, se pliega como vulgar paño. Consiente que hagan con él cuanto quieran y a todo se doblega según el corazón de cada uno. Él es siempre lo que tú quieras que sea" ⁽⁶⁾. Las leyendas, los mitos son muy maleables.

No ens estranyem ara, doncs ja ho tens escrit:

En consecuencia, y aunque del Jesús histórico no se sabe casi nada, del Jesús mítico, del Cristo Dios, cabe decir lo que más guste o haga falta en la ocasión, en el momento histórico o personal de cada uno. No ya cada religión, sino cada creyente se forja un Dios a su medida. Y desde que Jesús es Dios, cada confesión eclesiástica, cada teólogo, cada simple fiel -bajo un prisma de fe personalista- se siente autorizado a forjarse un Cristo a su medida.

Concedim, doncs, a Riane Eisler el degut permís, com "a todo hijo de vecino", per "a forjarse un Cristo a su medida", sense deixar de preguntar a la "historiadora cultural" Riane Eisler a on està aquesta

...lucha que desgarró el mundo hace dos mil años, cuando Jesús predicaba su palabra de compasión, no violencia y amor ⁽⁷⁾.

...o dónde encuentra esa

...gran huella que, en la época de Jesús, las mujeres han dejado a la hora de mejorar la sociedad ⁽⁸⁾.

...o cómo

Roma se volvía incluso más despótica y violenta al ser desafiada por los primeros cristianos que defendían la no violencia y hablaban de compasión y paz ⁽⁸⁾.

Potser Riane Eisler no hagi llegit el llibre de l'apocalipsi, el qual fàcilment hauria pogut estar una de les "las Escrituras suprimidas", a on hagués vist un grup dels seus "primers cristians" (qui són aquests "primers" cristians?) somiant en el retorn del "cavall blanc". Deixo la paraula a John Dominic Crossan ⁽¹⁰⁾:

El Llibre de l'Apocalipsi ens presenta Jesús, a la seva segona vinguda, sobre un cavall de guerra. I massacrarà els seus enemics, que són tots els altres excepte nosaltres, la gent bona.

When Jesus does that, we have him coming back in the Book of the Apocalypse on a warhorse. And he's going to slaughter his enemies, which is everyone else except us good people.

No sé si Riane Eisler es deixarà asustar pel que segueix dient Crossan:

Ara torna i ho farà bé. Torna com un assassí, i no per matar-nos, és clar, sinó per matar els altres.

Now come back and get it right. Come back as a killer, and not to kill us, of course, but to kill others.

Anem ja a la nostra tasca. No em postularé com una excepció; jo també "me he forjado un Cristo a mi medida".

No començaria la "forja" amb aquell mi jesús de la Primera Comunió?

Com no sóc una excepció hauria de dir-me a mi mateix el que vaig dir a un company: "Tu no estàs enamorat de Jesús; tu estàs enamorat de tu mateix, de la imatge que t'has fet d'ell". Del tot cert, jo no "segueixo a Jesús" (a quin de tants "jesuses" seguiria?); jo em segueixo a mi mateix, a la imatge que m'he fet de Jesús, jo em segueixo a "mi Jesús".

De quin personatge històric, masculí o femení (no excloguem les dones de la història!), s'han pogut dir tantes coses diverses i dispars?

Et segueixes posant a "hurgar" a la meva vida ("cuanto en lo de seguir a Jesús, comoquiera lo entiendas actualmente") i em deixes tres opcions:

Me pregunto -o te pregunto- si eso lo haces al modo del egiptólogo que analiza una inscripción en tumbas de tres mil años de antigüedad, del filólogo o filósofo que hace eso mismo con pasajes oscuros de los diálogos de Platón; o si hay algo más en tu interés.

La meva resposta es troba a les tres lletres de l'URL de la meva pàgina web: "fqi". A finals del segle passat la vaig començar amb aquestes tres lletres dintre de l'espai gratuit de "tinet.cat". Em sembla que tots els arxius porten aquestres tres lletres. Ja t'ho deia a alguna de les meves cartes anteriors:

No sé si mai t'hauràs preguntat per què surt un "/fqi  " als diversos arxius de la meva web. La meva web, primordialment, no està dirigida als altres, sinó a mi mateix en un intent de "fides quaerens intellectum", el títol original del famós proslogion de Sant Anselm. Amb la meva web no intento "salvar" davant els altres "ni Déu ni el Crist". Els intento salvar, almenys, davant meu?

Per salvar-los, em sembla que ja fa temps vaig començar a llençar coses per la borda, alleugerir la nau per poder seguir solcant els mars...

De l'any 2009 és aquest paràgraf:

Si algún lema he tenido en mi vida ha sido el de san Anselmo: "Fides quaerens intellectum". Este "quaerens intellectum" se puede traducir de muchas maneras: una de ellas sería la de una fe en continuo "replanteamiento". Creo que en diversas páginas de mi web voy dejando constancia de que esta "fides quaerens intellectum" me ha ido llevando a formulaciones que no entran en la doctrina oficial de la iglesia católica. Pero creo, también, que en la iglesia católica (como en toda organización más o menos grande), además de los que se dedican a "repetir" formulaciones (o consignas) estereotipadas, podemos existir los que vamos "replanteando", algunos de los cuales podemos tener más libertad al no depender económicamente de la organización.

Veure el context

I del desembre del 2000

Ya desde mis años de "estudiante" me gustó (y la he tenido como lema) la frase de San Anselmo de "fides quaerens intellectum": una fe (la que hemos recibido, la que vamos recibiendo...) que busca comprender, que se cuestiona, que investiga...

Ver el contexto

Ja fa molts anys un company, jesuïta en aquell temps, podia expressar aquesta "fides quaerens intellectum" d'una manera més dramàtica, com li deia al meu amic Rafa Yuste a la meva famosa Carta a otro... que se va.

Comprendo los temores de R., los de tantos otros (yo entre ellos), que están en el fondo de las quejas del Carles Comas (un ex) de no haber podido encontrar ni entre sus compañeros jesuitas ni en el conjunto del mundo eclesiástico "un grupo dispuesto a descender hasta donde los fundamentos se tambalean ni, por tanto, urgido a construir creativamente desde las ruinas". En el fondo "no se tolera que se resquebrajen los fundamentos ni hay disposición de acometer arriesgadamente la oscura aventura de volver a construir lo que parece haberse hundido".

Evitant dramatismes i posant una certa dosi d'humor escrivia així a un amic pel febrer del 1997:

Et prometia uns comentaris sobre la darrera reunió de Missió Obrera de Catalunya. El tema era preparar una espècie de qüestionari, de cara a la reunió oficial de cada any de tot l'estat, el tema de la qual serà l'espiritualitat i teologia de la Missió Obrera, la nostra, la que realment tenim o hem anat fent. Jo vaig proposar qüestions sobre Déu, en la línia de si considerem o creiem que Déu és un ésser personal, algú que ens pot interpel·lar personalment, algú que pot intervenir en la nostra història, en la petita de cadascú de nosaltres, com en la gran història de tots plegats... De fet, són preguntes que estan a la Bíblia i que la Bíblia deixa sense contestar, o que en algun lloc contesta d'una manera i en altres llocs les contesta d'una altra. Tot això ja ho deia Von Rad.

I també proposava incloure-hi una pregunta sobre Jesús: Com afirmem avui dia la seva divinitat; què és per a nosaltres un Déu encarnat, un Déu-fet-home-per a-nosaltres.

Ja em va costar una mica poder introduir aquestes qüestions: per a alguns "aquestes preguntes només servirien perquè es lluïssin els qui tenen temps de llegir llibres". Ara resulta que allò tan bonic de Sant Anselm, de la fides quaerens intellectum", només serveix per lluir-se aquells qui tenen temps per llegir. Em penso que hi ha molta por de cercar el sentit de la nostra fe, o, millor, d'allò a què ens hem acostumat o a què ens han acostumat a repetir.

Encara ara estic admirat de què una persona, que diu que fa pregària, pugui pensar que preguntar-se si Déu és un ésser personal o si intervé a la nostra petita història de cada dia són coses d'intel·lectuals que no sabem com passar el temps.

Molt abans de la famosa frase d'Anselm existí un grup de cristians, allà pel segle II, que van voler posar "intellectum" a la seva "fides", per tal que la nova religió pogués ser ben vista per la gent culta de l'imperi romà. Per a aquest intent van prescindir de Jesús de Natzaret i de les seves narracions evangèliques. Curiós, no?

¿Per què no volien parlar
de Jesús de Nazaret?

Acabo ja. Passejant per internet, per aquestes avingudes de la "fides quaerens intellectum" he trobat aquesta frase del monjo Eadmero, deixeble i primer biògraf d'Anselm: "porque en él se entretiene con Dios o consigo mismo" ⁽¹¹⁾.

Aquesta frase, així llegida i potser fora del seu context, em possibilita repetir (o millor, repetir-me) un cop més la pregunta de si "això" que hem vingut a anomenar "oració" és un "entretenerse con Diosentretenerse con uno mismo" (un monòleg). Després d'anys i anys de no saber donar resposta a aquesta pregunta, és fàcil que abans de morir hom s'exclami: "He estat pregant al no-res".

Et deixo ja amb aquest final. No està gens malament, no? Per a no allargar-me (ja trobaré una altra ocasió) no t'explico les "trampes" que va fer Anselm per tal d'aconseguir que el concili de Soissons (1092/93) condemnés a Roscelin de Compiègne. Però ara veig que això ja t'ho he explicat.

Ben cordialment

Miquel