Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
 Si no les veus,
doble click...click2 (1K)		 Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...

Malgrat

LA GRAN ESTAFA HISTÒRICA

Intercanvi epistolar amb Alfredo Fierro

Veure la "tercera pàgina" d'Alfredo Fierro

Apreciado Alfredo:

Veig que no et fan pànic la llargada de les meves respostes. Tanmateix, miraré ara de què l'actual es mantingui en mesures més raonables: unes tres o quatre planes.

Gràcies per l'exposició del teu recorregut, un recorregut que t'ha conduït a aquesta situació de "echar de menos" a Déu i a Crist, malgrat que la imatge dogmàtica d'aquest Crist hagi estat "la gran estafa històrica".

En quina mesura arribarem a salvar-nos d'haver participat, almenys com còmplices, en aquesta "estafa"? A tu se't tindran en compte, molt fàcilment, un munt de títols de llibres i les decisions que has anat prenent -encara que hagi estat, en confessió teva, com "hombre lento"- en la teva trajectòria personal.

A mi em podria valer -això espero- els capítols que, durant una bona temporada (2014-2016), vaig anar reunint sota el títol general de "La meva catequesi sobre l'error del Déu encarnat". El que tot fos copiat d'uns i d'altres (Roger Haight, John Hick, James D.G. Dunn, Georges Morel...) no m'hauria de restar mèrits.

Segueix el meu consell de sempre:
Deixa els links per a una segona lectura!		     La meva catequesi sobre
l'error del Déu encarnat

Si això no fos suficient demanaria la presència com testimonis d'un grup francès -de l'àmbit de l'Església Reformada- que, als primers compassos de la meva web (a finals del segle passat), es posaren a parlar sobre "le prétendu texte du prétendu jésuite prétendument espagnol".

Segueix un altre consell meu:
No tots els links t'han d'interessar!		     L'hérésie est en marche

Els havia arribat (en aquells temps tenia correspondència telemàtica amb una senyora de l'Església Reformada, que mantenia la seva pròpia pàgina web, Le Pharisien libéré) el meu requadre, al que algú ben afectuosament li va afegir el malnom de "provocatiu". Intentava resumir, sota nou afirmacions (no eren les 12 tesis de Spong, que encara no coneixia, ni molt menys les 95 tesis de Martí Luter), la meva resposta a una enquesta preparatòria d'una reunió de jesuïtes (del grup anomenat "Missió Obrera"). Esdevingut, a finals de 1997, en un potencial editor gràcies a una Canon-BJ200, vaig imprimir en un quadernet (Amb el pretext d'una enquesta) aquesta resposta que anava relligant trossos de correspondència meva amb altres jesuïtes.

El requadre provocatiu

Amb el pretext d'una enquesta

rafa_oit (129K)

Puc apuntar-m'hi, com tu, a la crítica de la teologia de l'alliberament. Almenys, això és el que van pensar els meus companys quan van llegir (i comentar) la carta que el 1987 vaig escriure al Rafa Yuste, qui, d'"aceitunero altivo" (la seva manera de ser capellà a les aldees de Fuente Palmera) i militant amb responsabilitats a Comisiones Obreras del Campo, decidia, com altres tants, anar-se'n a Nicaragua.

Carta a otro... que se va

Rafa a una reunió de l'OIT

El 2003 encara algú recordava aquesta carta. Víctor Codina, qui el 87 havia dit "Tu carta tiene la virtud de incordiar y de hacer salir de sus casillas al lector", la mencionava al seu llibre diario de un teólogo del posconcilio. entre europa y américa latina (publicat per l'editorial San Pablo, Bogotá-Colombia). A la pàgina 124 parlava d'"una carta provocadora y profética".

Tot i aquest títol afalagador em vaig veure obligat a escriure'l, ja que es permetia resumir la meva carta d'aquesta manera: "En sustancia viene a decir que toda la problemática de la justicia y liberación corresponden al siglo XIX".

Carta a Víctor Codina

Ell, i alguns altres, s'oblidaven, en llegir-me, de la sàvia dita escolàstica "requiritur, sed non sufficit" (necessari, però no suficient).

El meu "non sufficit" de cap manera negava el "requiritur". Vaig tenir la sort d'estrenar el sacerdoci en aquest "requiritur", col·laborant, primer amb un "contracte de substitució de vacances" ja a l'estiu del 70, el dels obrers de la construcció morts a Granada, i, després, durant el curs 70-71, mentre estudiava el 4t de teologia, amb un "contracte de caps de setmana", a la parròquia d'Egara (Terrassa), la parròquia immortalitzada per Pep Ricart al seu llibre (ja més que esgotat) una parroquia obrera bajo el franquismo.

Quan vaig tornar (juny del 74) dels meus tres anys "missioners" al Txad, un company em va parlar del llibre que acabava de sortir, jesús el liberador de Leonardo Boff (1). Comprat i llegit, el meu comentari va ser: "Bé, això són els sermons que fèiem a Terrassa".

Com vaig conèixer Leonardo Boff?

Ja ho veus, reivindico una "teologia de l'alliberament" europea anterior a la llatinoamericana i Rafa Yuste, la tesi doctoral del qual dirigida per Manuel Fraijó tenia per objecte la teologia de l'alliberament (Filosofía política en la teología de la liberación), en aquesta reivindicació, em donava la raó.

De acuerdo, ellos necesitaban reducir toda la teología europea a teología idealista/hegeliana para, cual marxistas de la teología, reivindicar la suya cómo transformadora y no sólo interpretativa.

Seguim endavant. Tots dos mantenim (qui ho podrà negar?) l'interès "por el hecho religioso, por el estudio del cristianismo". I jo, en particular, gosaria afegir "pels orígens del cristianisme".

En carta a Xavier Melloni, criticant el juny del 2000 el seu article "els cecs i l'elefant" (Quaderns Cristianisme i Justícia, núm. 97), li deia:

Xavier, ja sé que un fulletó de CiJ no té per què donar totes les explicacions de tot, i que pot donar moltes coses per sabudes. Però jo trobo a faltar en aquestes frases o, almenys, en algunes d'elles, algun adjectiu que evités donar una visió simplificadora i monolítica de tota aquella realitat sòcio-religiosa que podríem anomenar com "els moviments de Jesús després de la seva mort".

Utilitzo a plena consciència un plural ("els moviments de Jesús") i també conscientment prescindeixo de paraules com "primers cristians", "església primitiva", "comunitats apostòliques"...

Ni el teu Quadern ni la meva carta poden entrar en aquest apassionant debat sobre els orígens del cristianisme. Però sí que devem, per pedagogia, deixar clar que només fou una part d'aquesta "primitiva església" la que va arribar a postulats universalistes (i possiblement foren els que menys van conèixer cara a cara Jesús).

Tinc por que els que jo m'imagino que són els lectors normals de CiJ segueixin, després de la teva lectura, en els seus esquematismes. Per exemple, en aquest: jueus devots particularistes i nacionalistes / encarnació del Verb de Déu en un ésser humà / vida (obres i paraules) i mort de Jesús / esdeveniment-experiència pasqual / jueus universalistes.

La mevai crítica a Xavier Melloni

Veig que en aquesta carta del 2000 no citava un text d'Earl Doherty que després, potser a partir del 2012, he anat citant, sense voler arribar a les seves últimes conclusions:

Una diversitat descontrolada

Els documents posen de manifest un panorama del primer cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats i sectes, rituals i creences sobre una entitat "Crist/Jesús", la majoria de les quals mostren poc terreny comú i cap autoritat central. També falta qualsevol idea de tradició apostòlica que remuntés a un home humà i al seu cercle de deixebles. Els investigadors dissenyen aquesta situació com una multiplicitat de respostes diferents al Jesús històric, però tal fenomen no és només increïble, sinó que enlloc està testificat amb evidencia. En comptes d'això, tota aquesta diversitat reflecteix expressions independents de les tendències religioses més àmplies del seu temps, basades sobre l'expectativa del Regne del Déu, i sobre la creença en una força divina intermediària que proporciona el coneixement de Déu i un camí a la salvació. Només amb els evangelis, els quals van començar a aparèixer probablement cap al final del primer segle, molts d'aquests elements foren reunits per produir la figura composta de Jesús de Natzaret, posada en una història midràshica sobre una vida, ministeri i mort localitzada en el temps d'Herodes i Ponç Pilat.

I en aquest "apassionant debat sobre els orígens del cristianisme" està la figura de Jesús de Natzaret. Certament, un apassionant debat. Com una figura històrica concreta pot donar origen a tantes interpretacions diferents?

Veure el llistat no exhaustiu
de n'Harry W. Hurtado

I per a aquesta multiplicitat de "Jesuses" no va caldre esperar les nostres èpoques postmodernes. Al teu después de cristo recordaves el medieval Godofred d'Estrasburg:

El venerado Cristo gira como banderín al viento, se pliega como vulgar paño. Consiente que hagan con él cuanto quieran y a todo se doblega según el corazón de cada uno. Él es siempre lo que tú quieras que sea.

Però jo no puc afegir "desde un punto de vista no confesional".

Des de fa ja un cert temps tampoc no puc dir "des d'un punt de vista catequètic", ja que per diverses causes m'he anat quedant sense "públic". I a mi m'agradava considerar-me com un "catequista".

Mistagogs i catequistes

No sé si mai t'hauràs preguntat per què surt un "/fqi" als diversos arxius de la meva web. La meva web, primordialment, no està dirigida als altres, sinó a mi mateix en un intent de "fides quaerens intellectum", el títol original del famós proslogion de Sant Anselm. Amb la meva web no intento "salvar" davant els altres "ni Déu ni el Crist". Els intento salvar, almenys, davant meu?

Per salvar-los, em sembla que ja fa temps vaig començar a llençar coses per la borda, alleugerir la nau per poder seguir solcant els mars...

A principis dels noranta (del segle passat) ja havia anat llançant llast per la borda:

Aquest és un altre requadre meu de l'any 1992, aquesta vegada preparant la reunió anual dels Capellans Obrers dels Paisos Catalans, tenint com a lectura base un comentari de Schlier sobre la carta als Efesis.

La condició de possibilitat de que Jesús continuï "ressuscitat" en el món pluricultural i intercultural d'avui és que acceptem el caràcter temporal i geogràfic de la expressió "fill de Déu" i que renunciem a "exclusivitats" i a "manifestacions de Déu" definitives.

Ens cal renunciar a dues paraules que, en un temps, ens van agradar força: una és la d'Efesis 1,10:
avnakefalaiw,sasqai ta. pa,nta evn tw/| Cristw/
... fer la unitat de totes les coses en el Crist...
I l'altra seria la de la Carta als Hebreus 7, 27, l'escrit del Nou Testament més revolucionari. Per això és tan poc conegut i explicat:
evfa,pax
el "semel" llatí, d'una sola vegada per totes

"Que Jesús continuï ressuscitat", és a dir, que pugui continuar tenint algun sentit per a la gent d'avui dia. Que segueixi tenint sentit, almenys, per a mi.

No sé si series dels que m'exigirien que em "mullés". No sé fins a quin punt encara valdrà el que vaig dir el 2011 després de criticar el "tornar a Jesús", proposat com "la autocorrección decisiva" per Pagola:

La impossible solució de Pagola

Ja et vaig dir que del teu historias de dios (1981), llegit no fa gaire en les meves hores de platja, vaig quedar impactat per aquella carta d'aquell soldat alemany mort a Stalingrad: ja, sense pors algunes, m'atreveixo a dir: "Aquell Déu a qui demanem no existeix".

Des de Stalingrad

Què ens vol dir l'evangeli de Marc amb aquell darrer crit posat en boca de Jesús?

Elwi elwi lema sabacqaniÈ
o[ evstin meqermhneuo,menon
~O qeo,j mou o` qeo,j mou( eivj ti, evgkate,lipe,j meÈ

«Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?»,
que quiere decir:
Dios mío, Dios mío, ¿por qué me has abandonado?

Possiblement, si em llegís això ara Torres Queiruga em diria: "De què et va servir, bon home, traduir-me i condensar alguns articles meus per a Selecciones de Teología? No sabíem ja, després d'aquest lamà sabactani, que no existia cap Déu per acudir a les nostres cites?"

Vaig ja, per acabar, a la teva "interpelación personal": ¿Es posible dejar la Compañía de Jesús?

Ambdós, un cop més, tant el jesuïta declarat apofàtic [aquest sóc jo, ja ho saps] com el jesuïta agnòstic, manifesten que no es penedeixen "de haber sido y de, supongo, morir como jesuita". Potser en aquells anys de les seves joventuts no hi havia moltes altres opcions... Sembla que, tant l'un com l'altre, han sabut trobar fins ara, cadascú a la seva manera, ja sigui vivint com eremita urbà (el jesuïta declarat apofàtic) com vivint en comunitat (el jesuïta agnòstic), el seu propio modo de proceder dintre de la institució jesuítica. "Fins ara", pel que toca al jesuïta declarat apofàtic, mentre els superiors actuals sàpiguen seguir el prudent consell que el P. Arrupe va donar als Provincials d'Espanya a la reunió celebrada a Roma, del 15 al 21 de juny de 1970, poc després del seu primer viatge a Espanya com General de la Companyia de Jesús, que incloïa una visita -protestada des de diversos sectors de la Companyia- al general Franco, el dictador considerat com un gran benefactor (an outstanding benefactor) de la Companyia de Jesús.

Existe efectivamente le peligro de que, al querer atar ahora a estos hombres que han estado muy sueltos, se vuelvan totalmente al mundo obrero y se separen de la Compañía.

No creu el jesuïta declarat apofàtic que entrin en contradicció amb aquest darrer paràgraf les seves actuals afirmacions de que ara, quan el ventall d'opcions és mes ampli, molt possiblement no tornaria a entrar a la Companyia.

Extractat de
De jesuïta declarat apofàtic
a jesuïta agnòstic

Esperant "morir en la Compañía de Jesús", deixem, però, el futur obert. A la teva pregunta interpel·ladora respondria amb un "Sí, és possible. És possible que un any ja no aparegui el meu nom al catàleg". Però la resposta a la teva altra formulació, la de "dejar de ser jesuita", crec que seria negativa. I aquesta resposta negativa no sorgeix del que jo ara pugui sentir, sinó de la visió (gairebé podríem dir contemplació) dels companys que, al llarg dels anys -en una època, gairebé massivament; en èpoques ja més posteriors, gairebé a compte gotes- han anat deixant d'aparèixer al catàleg. Quants en són més "jesuïtes" que jo!! No només José Mª Díez-Alegría era "un jesuita sin papeles".

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol
sscu@tinet.cat
26 juliol 2022 		Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes
(1) Publicat l'any 1972 al Brasil. La primera traducció en espanyol és del març de 1974; el "nihil obstat" de la traducció catalana és del 23 d'octubre de 1975 (jesucrist lliberador).
Jesús de Natzaret no és el primer ni el darrer
De les meves lectures a Oruro em va agradar una idea d'en Juan Luis Segundo. Venia a dir, amb molt bon criteri, que tots tenim a les nostres vides uns models, "unos testigos", que són els qui donen el sentit a la nostra vida. Aquests "testigos" formen una cadena, una tradició. La qüestió seria preguntar-nos cadascú de nosaltres quins són els nostres particulars testimonis.
Certament que Jesús seria una anella d'aquesta cadena. La més important, tal volta (però potser no sempre per a tots). Però no és la primera: què hagués estat de Jesús sense un Isaïes o sense un Ezequiel? Precisament, perquè Jesús era una anella d'una determinada tradició va ser escoltat, i entès i seguit per una determinada gent; i, per la mateixa raó, ja de sortida, es va trobar amb els contraris.
Ni l'última i definitiva, la immediata a nosaltres: què hagués estat Jesús per mi sense un Dostoiewski o sense un Bonhoeffer o sense un Charles de Foulcauld? O sense una Thérèse de Lisieux?
Feu una lectura seguida del text. Deixeu els links, que us puguin onteressar, per a una segona lectura
Jesús de Natzaret no és "el definitiu"
En aquell temps (finals dels 80) la paraula "definitiva" em va fer una mica de por i em vaig veure obligat a avisar: Em sembla que m'he passat una mica amb la paraula "definitiva": potser és una mica massa forta.
Però en el 91 aquestes pors ja havien desaparegut. Davant de Jesús també ens hem de preguntar: què he vist en ell? Quins són els valors seus que agafo? Quines són les seves actituds que no comparteixo. També ell, com tot testimoni humà, és un punt de referència limitat: limitat per tot un conglomerat de valors, de criteris, de costums, de visions, de tendències… que vénen de molt lluny, que vénen del seu "temps". I limitat, també, per opcions personals que ell va fer que no necessàriament han de ser assumides per tothom.
Jesús de Natzaret no és "el millor"
No em molesten per res totes les afirmacions dogmàtiques (evangèliques, neo-testamentàries, conciliars...) sobre el Crist, i fins i tot les que diuen sobre Maria: són les respostes que una determinada cultura (influenciada per altres moltes cultures), a una determinada època, amb un determinat llenguatge, davant d'unes determinades qüestions d'uns determinats homes (i dones), ha donat a unes preguntes sempre pervivents dels humans.
Però sé també (cosa que la nostra llarga formació jesuítica ens ha volgut mig amagar) que d'altres cultures -a altres èpoques, amb uns altres llenguatges, davant d'altres qüestions d'altres homes- han fet també les seves pròpies afirmacions. I no em sento gens obligat a negar que aquestes puguin ser més encertades (de la mateixa manera que tampoc no em sento obligat a afirmar que els meus amics són els millors del món).
El que els cristians hem anat afirmant de Jesús de Natzaret i de les seves relacions amb Déu pot ser una "bona manera" de donar resposta a les qüestions, esperances, angoixes, il·lusions... que ens hem anat posant a una "fase religiosa" (que jo no gosaria dir que està ja superada)...
Si tot el que diem de Jesús i de Déu, és una "bona manera" d'expressar com l'home es pot arribar a comprendre... Si el que afirmem de Jesús no vol ser res de contradictori amb el que altres diuen d'altres...
Jesús de Natzaret ens queda molt lluny
M'agrada posar distància entre Jesús i nosaltres, negar una falsa proximitat (a l'estil de "Jesús et crida", "Jesús t'interpel·la") de la què en altres temps vaig ser amic. Pel maig del 94 en un sermó de Primera Comunió deia:
"Recordar" no és copiar, "fer memòria" d'algú no és imitar-lo, no és repetir. Recordar no és voler reviure situacions ja passades. Seria tan fàcil, si fos possible, seguir repetint les paraules de Jesús, anar copiant els seus gestos i les seves accions, parlar de Déu com Jesús ho va fer, seguir mantenint les seves esperances i el seus plantejaments polítics, seguir tenint el mateix Déu que Jesús... Seria tan fàcil, si fos possible, viure els mateixos radicalismes de Jesús: ni pa, ni bossa, ni diners...
Jesús va viure fa més de vint segles, i ningú de nosaltres pot tornar a repetir aquelles paraules del principi de la carta anomenada Primera de Sant Joan: "L'hem sentit, l'hem vist amb els nostres ulls, l'hem contemplat, l'hem tocat amb les nostres mans".
Jesús ens queda molt lluny. Recordar Jesús, fer memòria d'ell, és acceptar aquesta primera veritat: que Jesús ens queda molt lluny.
Jesús de Natzaret ens arriba ja "desdibuixat"
pel Nou Testament (Evangelis inclosos)
L'any 2006, Pepe Godoy, el Pope, ens va "predicar" els Exercicis de Lamiarrita. Després li vaig escriure:
Malgrat que només vaig poder estar quatre dies a Lamiarrita, vull agrair-te la teva "faena" de predicador, i no potser per les coses que ens vas dir, sinó per la manera de dir-les. I també -per què no?- per aquelles petites precisions lingüístiques de qui per alguns anys, abans de dedicar-s'hi "al pico y a la pala", va fer estudis a Roma.
Entusiasmat per aquest "un tal Jesús" (aquest Jesús sense article de Mc 1,9), ens el vas voler fer proper, a vegades tan proper que t'oblidaves de mantenir la distància reglamentària dels 9 metres entre els evangelistes i Jesús.
Un dia ens vas presentar Jesús que inaugurava la seva "carrera" anunciant el Regne de Déu. Així ho llegim a Marc (Mc 1, 15) i a Mateu (Mt 4,17). Més tard ens vas parlar de Jesús a la sinagoga de Natzaret, tal com ho podem veure a Lc 4, 16-22. El teu to de veu era de qui havia estat allà present i que, després de tants anys, encara tenia ben guardat a la memòria com Jesús, a l'anar llegint el text d'Isaïes, va interrompre la seva lecura i es va negar a anunciar "el dia de la justícia de Yahvé", o, en traducció d'Alonso Schökel/Mateos, "el día del desquite de nuestro Dios".
Ens vas avisar (per si encara hi havia entre nosaltres alguna ànima beneita) de la pluralitat dels evangelis, de com cada evangelista feia la seva peculiar "foto" de Jesús.
Hi estic totalment d'acord i -ara ho afegeixo jo- aquest "pluralisme evangèlic" ens exigeix a nosaltres una tasca de selecció.: ¿Qui és el nostre Jesús? ¿Com resumir el programa de Jesús?
Jesús de Natzaret i el seu futur
La condició de possibilitat de que Jesús continuï "ressuscitat" en el món pluricultural i intercultural d'avui és que acceptem el caràcter temporal i geogràfic de la expressió "fill de Déu" i que renunciem a "exclusivitats" i a "manifestacions de Déu" definitives.
Ens cal renunciar a dues paraules que, en un temps, ens van agradar força: una és la d'Efesis 1,10: avnakefalaiw,sasqai ta. pa,nta evn tw/| Cristw/ (fer la unitat de totes les coses en el Crist) i l'altra seria la de la Carta als Hebreus 7, 27, l'escrit del Nou Testament més revolucionari. Per això és tan poc conegut i explicat: l'evfa,pax, el "semel" llatí, d'una sola vegada per totes.
El Déu de Jesús de Natzaret ja no pot ser el nostre
Ja fa temps que vaig dient que el Déu de Jesús ja no pot ser el nostre Déu.
L'any passat, si no recordo malament, ja vaig dir que qui volgués aquest Déu de Jesús (o aquest Déu que Mateu presenta com el Déu de Jesús), el darrer acte del qual amb la humanitat creada per ell mateix és separar els uns dels altres -els uns a la seva dreta, els altres a la seva esquerra; els uns ovelles, els altres cabrits; els uns beneïts, els altres maleïts; els uns al seu Regne, els altres al foc etern- que se'l quedés...