Ir a la versión castellana
Vols veure les cites del NT
en el seu text grec?
Si no el veus,
doble click...click2 (1K)
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
TRAMPES EN EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS?

Comentaris a
Els cecs i l'elefant
d'en Xavier Melloni

Això és una carta a un dels meus habituals "corresponsals".

He estat uns quants dies en silenci, i per diversos motius. He estat de "baixa". Passats els dos primers dies de febre vaig començar a llegir un fulletó de Cristianisme i Justícia, escrit per l'amic Xavier Melloni, sobre el diàleg interreligiós, amb la intenció d'aprofitar la web de Cristianisme i Justícia per a posar les meves reflexions.

Xavier Melloni
Els cecs i l'elefant.
El diàleg interreligiós

Quaderns Cristianisme i Justícia, nº 97

Com sóc partidari del gènere epistolar, vaig començar a redactar les meves reflexions en forma de carta al mateix Xavier Melloni. Al meu "equip de correctors" (a qui no sempre dono feina) els deia:

Com som amics, adoptarà un to de diàleg cordial, fins i tot pot pecar una mica de carinyòs

La veritat és que, quan ja portava un bon tros escrit, vaig arribar a un cert punt mort (els francesos dirien "à une impasse") teològic: intuia -sense poder dir el què- que havia en l'escrit d'en Xavier Melloni alguna cosa que no anava "sobre rodes". Vaig deixar descansar la meva carta, vaig aprofitar per ordenar fotos i fer alguna neteja en els arxius de l'ordinador, i al cap d'uns dies he aprofitat aquest e-mail a tu per a seguir reflexionant sobre el tema. Una nova carta per a explicar la carta anterior.

Així començava la meva carta al Xavier Melloni

No pretenia fer una crítica a tot l'escrit; només tocar algun punt de la seva part teològica (per exemple, el de la historicitat de l'aliança: no podem anar a un "diàleg interreligiós" pensant que som els hereus i actuals propietaris de l'Aliança)

Pots llegir aquest punt de la meva carta al Xavier

El segon punt pretenia trencar una visió esquemàtica i monolítica dels "primers cristians". Ja sé que aquesta no és la visió d'en Xavier Melloni, però sí la que el seu escrit ajuda a mantenir en els que jo penso que són els lectors i lectores "normals" (la clientela) de Cristianisme i Justícia.

La predicació de Jesús i l'anomenada "experiència pasqual" van obrir moltes possibilitats: una d'elles (però no l'única) és la que -desenvolupada al pas dels segles i per raons que cal anar a cercar en el context sòcio-cultural-religiós-polític d'aquella societat mediterrània- ha arribat fins a nosaltres. Ni el mateix Pau nega l'"experiència pasqual" als seus adversaris, partidaris de seguir tendències molt més "judaïtzantes".

Pots llegir aquest punt de la meva carta al Xavier

A l'intentar resumir una mica aquest punt és quan vaig tenir la sensació de que arribava a un punt mort, a una impasse teològica.

Pots llegir aquest punt de la meva carta al Xavier

Però mentre donava voltes a aquest punt em va arribar la llum (això, crec jo). Allò que no anava sobre rodes, la "trampa" estava en aquestes quatre ratlles:

que Jesús, en tant que particularitat històrica, és camí al costat d'altres camins, i alhora que Crist, en tant que realitat Transhistòrica, és Meta, Omega, Cruïlla de tots els camins, entre els quals s'inclou, com un de més, l'històrico-cultural del Cristianisme

¿És massa forta la paraula "trampa"? Si "Jesús és camí al costat d'altres camins, com un de més", ¿d'on surt aquest Crist "realitat Transhistòrica, Meta, Omega, Cruïlla"?

Pots llegir aquest punt de la meva carta al Xavier

La "trampa", per a mi, es fer aquesta afirmació ("Jesús és camí al costat d'altres camins, com un de més") davant d'un públic tradicionalment catòlic (la suposada clientela de Cristianisme i Justícia) i "quedar-s'hi tant panxo", com si res no hagués passat.

Jo també, i des de fa anys, faig aquesta mateixa afirmació, però la presento com punt final d'un procés lent catequètic d'enderrocament. Faig aquesta mateixa afirmació, afirmant alhora que, ja abans, hem hagut de "renunciar a dues paraules que, en un temps, ens van agradar força. Una és la d'Efesis 1,10:

avnakefalaiw,sasqai ta. pa,nta evn tw/| Cristw/|
...fer la unitat de totes les coses en el Crist...

I l’altra seria la de la Carta als Hebreus 7, 27, l'escrit del Nou Testament més revolucionari (per això és tan poc conegut i explicat):

evfa,pax
el "semel" llatí, d’una sola vegada per totes

i que "la condició de possibilitat de que Jesús continuï "ressuscitat" (= que Jesús pugui seguir com "camí al costat d'altres camins") en el món pluricultural i intercultural d’avui és que acceptem el caràcter temporal i geogràfic de la expressió "fill de Déu" i que renunciem a exclusivitats i a "manifestacions de Déu" definitives".

Si vols ampliar aquest tema:
Jesús, l'única solució?

En Xavier Melloni no renuncia al evfa,pax:
D'altra banda -ens diu a la pàg. 11- l'experiència pasqual fou d'una tal intensitat, d'un tal calibre, que va fer dir als primers cristians que Déu s'havia manifestat una vegada per sempre (evfa,pax, Rm 6, 10) en Crist Jesús. Des d'aleshores, l'esdeveniment pasqual és una font inesgotable de revelació: els seguidors de Jesús entenem que, en la seva persona concreta i històrica, Déu s'ha manifestat (i aquí caldria repetir evfa,pax, el d'una vegada per sempre) com a donació total, amor sense límits.

La frase subrallada és un afegit meu

I què farem amb l'afirmació dels "primers cristians" -la que els normals "seguidors de Jesús" han escoltat moltes vegades amb cor creient- de que

le,gei auvtw/| Îo`Ð VIhsou/j(
VEgw, eivmi h` o`do.j kai. h` avlh,qeia kai. h` zwh,
ouvdei.j e;rcetai pro.j to.n pate,ra
eiv mh. diV evmou/

Ja saps, allò de l'evangeli de Joan 14,6:

Jesús li respon:
Jo sóc el camí, la veritat i la vida.
Ningú no arriba al Pare
si no és per mi

"Trampa" és, al meu entendre, afirmar que "Jesús és camí al costat d'altres camins, com un de més" i seguir llegint, i invitant a llegir, l'evangeli de Joan com ho faria qualsevol predicador de missa dominical: "Crist és la forma acabada de Déu, la seva Imatge plena (Jn 1,18; 14,9)" (pàg 13).

Jo afirmo que "Jesús és camí al costat d'altres camins, com un de més", però després d'haver invitat -catequèticament- als meus possibles oients o lectors a reobrir totes les suspicàcies i sospites que la "gran iglesia" va mantenir durant molts anys davant d'aquest evangeli "lindante con la herejía", i després d'haver demanat que l'església repari -encara que els incalculables danys produïts per aquest evangeli no tenen ja possible reparació- el seu "error histórico" al donar-li entrada en el cànon del Nou Testament.

Aquest darrer paràgraf és una prova de que he llegit la presentació del J.O. Tuñi al llibre de E. Käsemann, El Testamento de Jesús.

El que en Xavier Melloni anomena la "perspectiva crística" dóna peu a fer moltes preguntes.

Finalment, cal parlar del crístic com l'aportació específica d'allò revelat per Crist al món, però despullat, en la mesura del possible, de tot aquest bagatge històrico-cultural. (pàg. 17).

Què és allò revelat per Crist al món? I aquesta pretesa "revelació de Crist al món" no forma part de "la construcció i interpretació sociocultural de la vida, del missatge i de l'experiència pasqual de Crist"? Hi ha alguna afirmació, ja sigui sobre Déu, sobre Crist, sobre Jesús, que no formi part de "tot aquest bagatge històrico-cultural" de la nostra Mediterrània? 

Trobo a faltar en l'escrit del Xavier (però potser és degut a que ja he superat la barrera dels 60 anys) una miqueta de "mètode escolàstic". Només demanaria que al principi de cada escrit hi hagués l'apartat de "Notiones". Això és: en aquest escrit utilitzaré aquestes paraules i cada una d'aquestes paraules tindrà aquest sentit determinat. Al Xavier li podríem preguntar: quan en el teu escrit surt la paraula "Crist", quan la podríem substituir per la paraula "Jesús" i quan no? Per exemple: podríem dir "l'aportació específica d'allò revelat per Jesús al món"?

O el paràgraf de la pàgina 12 el podríem escriure així:?
Però, amb això, la fe cristiana conté una tensió difícil de resoldre: Però, amb això, la fe cristiana conté una tensió difícil de resoldre:
D'una banda, pel fet de partir de la persona concreta i històrica de Jesús de Natzaret, circunscrita en el temps i en l'espai, és portadora d'un missatge particular. D'una banda, pel fet de partir de la persona concreta i històrica de Jesús de Natzaret, circunscrita en el temps i en l'espai, és portadora d'un missatge particular.
D'altra banda, en afirmar que Ell és el Nou Adam i que en Ell resideix la plenitud de la Divinitat (Col 1, 19; 2-9), aquesta particularitat adquireix un abast universal. D'altra banda, en afirmar que aquest Jesús de Natzaret és el Nou Adam  i que en aquest Jesús de Natzaret resideix la plenitud de la Divinitat (Col 1, 19; 2-9), aquesta particularitat adquireix un abast universal.
Aquest conflicte entre la particularitat històrica de Jesús de Natzaret i la universalitat atemporal de Crist es fa palès quan es confronta amb el missatge d'altres religions. Aquest conflicte entre la particularitat històrica de Jesús de Natzaret i la seva (de Jesús de Natzaret) universalitat atemporal es fa palès quan es confronta amb el missatge d'altres religions

Hi havia, a la meva carta, un darrer paràgraf que podia "sonar" a caricatura (ja saps que no tinc el suficient "gracejo" per a dedicar-m'hi a aquest gènere artístic), però un dels paràgrafs de la pàgina 18 es prestava molt a fer una descripció d'una imaginària reunió de diàleg interreligiós.

Pots llegir aquest punt de la meva carta al Xavier

Com no tinc cap obligació d'ésser exhaustiu, aquí m'hagués pogut quedar-m'hi. Però tenia una última pregunta que potser va ser la primera que em va suscitar la lectura de l'escrit d'en Xavier. Ja sé que ni jo sóc l'Eugen Drewermann, ni el Xavier és el "eclesiástico de alto rango", ni les meves relacions amb el Xavier són les que podien haver-hi entre Drewermann i l'eclesiàstic. Per tant, faig aquesta pregunta en l'esperit del "Prosupuesto" dels Exercicis ignasians.

...se ha de presuponer, que todo buen christiano ha de ser más prompto a salvar la proposición del próximo, que a condenarla; y si no la puede salvar, inquira cómo la entiende, y si mal la entiende, corríjale con amor; y si no basta, busque todos los medios convenientes para que, bien entendiéndola, se salve

El que ell diu a la pág 12...

Percebem aquí les dificultats del llenguatge i la inadequació de l'equivàlencia del termes, perquè el concepte cristià d'encarnació no es correspon exactament amb el terme hindú d'avatar. Aquest té més aviat un caràcter mítico-simbòlic i s'assembla més a una manifestació de Déu, les quals poden ser múltiples, mentre que el concepte d'encarnació cristià està lligat al seu caràcter històric, únic i irrepetible de la persona de Crist.

¿és el mateix que diu el eclesiástico de alto rango de l'amic Eugen Drewermann?

Hace poco un eclesiástico de alto rango me decía muy orgulloso:

Los cristianos somos los únicos que tenemos un Hombre-Dios, en el que -cómo diría yo- Dios mismo se ha encarnado personalmente.

Con la única pretensión de quebrantar un poco aquel bastión de autosuficiencia, yo le repliqué:

También hay otras religiones, como el hinduismo, que tienen su Hombre-Dios; de hecho, los hindúes creen que Visnú, segunda persona de una divinidad trinitaria, la Trimurti, se encarnó en el Hombre-Dios Krisna.

-me contestó-, pero eso no es más que un mito. Nosotros, en cambio, creemos en un acontecimiento histórico que, a la vez, es trascendente.

En ese momento, estuve a punto de objetar:

Claro, eso es lo propio del mito: expresar un acontecimiento trascendente en el espacio de la historia.

Mi interlocutor sonrió con una expresión de cansancio.

Això ho trobaràs en el capítol
Salvem els nostres mites:
la veritat dels mites

de la meva Catequesi Nadalenca

Quines són les distàncies que en Xavier Melloni pren respecte d'aquest concepte d'encarnació cristià lligat al seu caràcter històric, únic i irrepetible de la persona de Crist? Fins a quin punt ell m'acompanyaria en la meva afirmació de que "el Déu encarnat és un bon exemple de la inculturació en el paganisme grec".

Aquesta és una de les afirmacions del meu "Requadre provocatiu", que traduit al francès -sense el seu context- ha donat peu a un d'aquests Forum per internet.

Si vols ampliar aquest tema:
Què és allò
que distingeix la fe cristiana
de la religió dels antics egipcis?

Diu ell el mateix amb altres paraules?

La formulació paradoxal de que en la persona de Jesús s'havia encarnat la plenitud de Déu a través del Logos era una elaboració -a partir d'una reflexió (prescindim ara si va ser orant o no)-  de l'Església primitiva feta amb la terminologia de la seva època, manllevada de la filosogia grega.

Pàg 11, cita una mica arreglada, però no desvirtuada. Ja saps que tinc fama a Selecciones de Teología de bon condensador

Ara sí que acabo. Diumenge de la Trinitat.

El final de la meva carta al Xavier Melloni

Una primera resposta d'en Xavier Melloni

Aquest diàleg fou continuat més tard amb motiu del tema de Les Llavors del Verb, un dels temes de la meva Teologia Indígena

I si vols llegir coses relacionades:
Jesús, l'única solució?
I què dir després de la Declaració Dominus Iesus d'en Ratzinger?
La "Notificació" de la Congregació per la Doctrina de la Fe
I després de la "rendició" d'en Jacques Dupuis? (La Carta a mi Antonio)
Declaració del General dels Jesuïtes, Peter Hans Kolvenbach
L'opinió d'un jesuïta belga (correu particular)
Una crítica a Jacques Dupuis a la qual m'hi apunto
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
Juny 2000
Última revisió: maig 2006
Per dir la teva
Per saber la dels altres
Per veure els comentaris anteriors
Per veure els comentaris més antics
Pàgina principal de la web
Temes sobre diàleg inter-religiós

Teologia Indígena          Catequesi nadalenca         Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta         Spong el bisbe episcopalià         Altres temes


 
 
 
 
 
 
 
 



En Xavier Melloni (foto d'arxiu)Amic Xavier:

Els metges m'han concedit una ILT (incapacitat laboral temporal), això que la gent diu "la baixa". Jo crec que, després de cada torn de nit, ens ho tindrien que donar "per conveni".

Com bon jesuïta, indiferent a salut o a malaltia, he acollit per uns dies a casa meva a la nostra bona germana Malaltia que, de temps en temps, ens visita, no sia que oblidem la nostra altra germana, la dolça Mort.

He aprofitat per llegir el teu Quadern de Cristianisme i Justícia que, en el seu moment, ja vaig deixar a part. L'havia de llegir perquè venia de tu i, també, pel tema: el diàleg interreligiós. Un tema que m'interessa en la mesura que em preocupa la significació de Jesús de Natzaret a la nostra societat secular.

I és un tema que no és nou a "casa nostra". Pregunteu-li al Josep Vives, col·laborador a CiJ, què és el que va dir a una de les seves primeres classes de filosofia a Sant Cugat (anys 61-63) que va merèixer el gran honor de que tot el Rector de la Facultat (el P. Antoni Queralt) s'assegués entre els seus alumnes al dia següent. Potser aquesta presència "rectoral" va tallar els primers inicis d'un diàleg quan encara no tenia ni forma ni nom.

D'aquella mateixa època va ser la forta oposició d'una part del claustre de professors de Sant Cugat contra les posicions d'un altre jove professor, en Miquel de Epalza, especialista aquest en àrab. D'ell guardo encara un "Alcorà", el regal que em va fer per la meva contribució a la seva tesi (li vaig ajudar a ordenar les fotocòpies).

Desitjaria, Xavier, que aquesta carta mantingués el to i el ritme de les nostres xerrades. Ara, hi ha unes franceses ERF (de l'Església Reformada de França) que s'han posat a traduir la meva web al francès. Bé, l'altre dia, al repassar les seves traduccions, només els feia una petita indicació: se n'havien oblidat, entre frase i frase, dels punt suspensius...

Si tot el que diem de Jesús i de Déu, és una "bona manera" d'expressar com l'home es pot arribar a comprendre... Si Jesús ha estat l'home real que ha estat escollit literàriament (ja sé que aquesta paraula no m'ha sortit massa afortunadament) per expressar les ambigüitats (el misteri, diran altres) de l'home a aquesta terra... Si el que afirmem de Jesús no vol ser res de contradictori amb el que altres diuen d'altres...

Això ho trobaràs a
Jesús, és la divinitat encarnada?

I li deia:

Recordi que és una conversa a la platja, seguint el ritme de les ones, lentes, d'una tarda estiuenca tarragonina.

Desitjaria, també, que aquesta carta mantingués les sonoritats i les tonalitats dels silencis del Montsant, a la nostra passejada a l'ermita de Sant Bartomeu. Per aquell temps no feia gaire que havia escrit una breu catequesi pasqual "Sortir d'un silenci", i te la vaig donar a llegir.

El que cantem en el Credo -"Davallà als inferns", "Ressuscità al tercer dia", "Se'n pujà als cels", "Seu a la dreta de Déu Pare totpoderós", "I d'allí ha de venir a judicar els vius i els morts"- no són afirmacions, que sempre -i més en el nostre món cultural occidental- són polèmiques: si afirmo això, no puc afirmar allò altre. El que cantem en el Credo són imatges que sempre saben que poden haver-hi d'altres imatges per expressar el mateix…. Imatges nascudes, infantades en el silenci d'uns homes i dones concrets, d'un temps concret, d'una cultura concreta... I saben que altres silencis d'uns altres homes i dones poden infantar i fer néixer altres imatges.

Seguiràs llegint: No pretenia fer una crítica...


Passem ja a comentar alguns punts (només alguns punts) del teu Quadern. El meu primer punt correspon a la lletra a (La consciència d'Israel com a poble elegit) del número 1 (Els antecedents tribals del cristianisme) del teu capítol 2 (Crist i la vocació universal del cristianisme).

Vaig fer la primera parada davant d'aquesta frase teva, parlant d'unes tribus nòmades que conegueren l'esclavatge a Egipte.

L'alliberament d'aquest esclavatge i les successives aliances de Déu envers ells foren compreses com una predilecció

Deixa'm que recordi els meus antics temps de professor de gramàtica. El subjecte d'aquesta frase és: "L'alliberament d'aquest esclavatge i les successives aliances de Déu envers ell", però aquest subjecte no funciona perquè barreja dues coses de desigual categoria.

D'una banda tenim "L'alliberament d'aquest esclavatge". Crec que tu i jo (i suposo que molts historiadors) estem d'acord en situar aquesta afirmació dintre de la categoria dels "fets històrics". (O, al menys, dintre de les possibilitats històriques d'aquella època).

Però, què direm de la segona part del subjecte: "i les successives aliances de Déu envers ells"? Penso que ara ja no estem davant d'uns "fets històrics" ni de les "possibilitats històriques". L'aliança de Déu envers uns homes no pertany a la categoria de la història, sinó que és un tema teològic, pura elaboració humana, intrínsecament lligada als referents vitals de cada grup humà, en la seva recerca de l'Absolut.

¿Acceptaries aquest petit canvi a la teva frase: "L'alliberament d'aquest esclavatge i la successiva història d'aquestes tribus foren compreses com aliances de Déu envers ells i, per tant, com una predilecció"?

Amb aquest petit canvi podríem anar més tranquils a qualsevol reunió de diàleg interreligiós… Perquè, mira tu, que anar-hi convençuts que som els "elegits de Déu"!

No toca ara esbrinar si aquesta comprensió d'una història particular com "aliança de Déu" fou l'obra d'un geni religiós (Moisès?), o l'experiència compartida d'unes tribus, o la reflexió d'un grup d'experts, o l'afany de poder i domini d'una família o d'uns clans...

Tampoc toca ara intentar explicar com algú o alguns (per molt genis o experts que fossin) van ser capaços de comprendre com "aliança de Déu" aquella "successiva història", tan esgarrifosa a cops, que el mateix Sant Benet, preocupat sempre pels somnis dels seus monjos (que els joves no dormissin en llits seguits, que els monjos no tinguessin a mà el coltell mentre dormien)Regla de St. Benet, cap. XXII, no permetia que la llegissin o l'escoltessin abans d'anar a dormirRegla de St. Benet, cap. XLII. No ens ha d'estranyar que en sortís un Déu una mica "esguerrat"...

Seguiràs llegint: El segon punt pretenia...


El meu segon punt correspon al número 2 (La unicitat i la universalitat de Crist) del mateix capítol. Aquestes són algunes de les expressions emprades per tu:

    • Els deixebles, a través de l'experiència pasqual, van anar descobrint que l'elecció d'uns pocs esdevenia una elecció per a tothom
    • Els primers cristians deien que Déu s'havia manifestat una vegada per sempre
    • L'Església primitiva va necessitar quatre segles per a anar elaborant la seva comprensió de Jesucrist a partir d'una reflexió orant
    • Pau i la primera comunitat cristiana es van haver de plantejar com transmetre el nucli de la fe sense haver de passar pel Judaisme
    • El Cristianisme primitiu va saber inculturar-se en la cultura hel·lènica<

    Xavier, ja sé que un fulletó de CiJ no té per què donar totes les explicacions de tot, i que pot donar moltes coses per sabudes. Però jo trobo a faltar en aquestes frases o, almenys, en algunes d'elles, algun adjectiu que evités donar una visió simplificadora i monolítica de tota aquella realitat sòcio-religiosa que podríem anomenar com "els moviments de Jesús després de la seva mort".

    Utilitzo a plena consciència un plural ("els moviments de Jesús") i també conscientment prescindeixo de paraules com "primers cristians", "església primitiva", "comunitats apostòliques"...

    Ni el teu Quadern ni la meva carta poden entrar en aquest apassionant debat sobre els orígens del cristianisme. Però sí que devem, per pedagogia, deixar clar que només fou una part d'aquesta "primitiva església" la que va arribar a postulats universalistes (i possiblement foren els que menys van conèixer cara a cara Jesús).

    Tinc por que els que jo m'imagino que són els lectors normals de CiJ segueixin, després de la teva lectura, en els seus esquematismes. Per exemple, en aquest: jueus devots particularistes i nacionalistes / encarnació del Verb de Déu en un ésser humà / vida (obres i paraules) i mort de Jesús / esdeveniment-experiència pasqual / jueus universalistes.

    Ni la predicació de Jesús ni l'experiència pasqual (i això ho escric el diumenge de La Pentecosta) van obrir un pas directe a la universalitat. El camí cap a la universalitat ja estava iniciat en el judaisme abans de Jesús i diverses eren les solucions que des de dintre del judaisme es proposaven per tal d'arribar-hi (també cal superar una visió monolítica del judaisme). És possible, doncs, que jueus "universalistes" s'aprofitessin de la figura de Jesús per refermar-se i tirar endavant els seus criteris.

    I tampoc, ni la predicació de Jesús ni l'experiència pasqual obrien un camí únic cap a les altes afirmacions cristològiques que, nascudes a l'escola joànica, tingueren una vida difícil fins ésser reconegudes en el cànon del NT, i més tard, desenvolupades per l'escola alexandrina (hereva de les concepcions teològiques faraòniques que ja unien en un U Déu i l'home), foren imposades a tota l'església en aquells concilis presidits per l'emperador.

    Tu parles de "reflexió orant". En González Faus, el nostre professor de cristologia, parlava de "la sucia historia de Efeso". Un gran professor, el Faus.



    Seguiràs llegint: A l'intentar resumir...


    Resumeixo: la predicació de Jesús i l'experiència pasqual van deixar obertes diverses possibilitats… No cal entossudir-nos, doncs, en aquella que en aquells moments va tenir capacitat per reeixir-ne.

    Suposo que és això el que tu suggereixes quan parles de "despullar-nos, en la mesura del possible, de tot aquest bagatge històrico-cultural"..., quan dius "que tota religió té la temptació de creure que, gràcies a una Revelació sobrenatural, té la visió global"..., quan reconeixes que el problema en el diàleg interreligiós "és la reflexió dogmàtica, expressió simbòlica i configuració institucional de l'experiència fundant"..., quan afirmes que "Jesús és camí al costat d'altres camins, com un de més".

    Seguiràs llegint: Però mentre donava voltes...


    Parlant s'arriba a la llum... Jo crec que és el que m'acaba de passar a mi. Si he començat aquest diàleg epistolar amb tu és perquè el teu escrit, que vol mantenir-se dintre dels paràmetres de l'ortodoxia doctrinal, (i també em va passar amb un article del P.DupuisLe dialogue interreligieux à l'heure de pluralisme, Nouvelle Revue de Théologie, 120 (1998) 544-563 que no fa gaire vaig condensar per a Selecciones de Teología) em deixa com una insatisfacció: la intuïció de que hi ha en algun racó com una trampa, que en algun moment donat sortirà la "carta marcada"...

    Escrius que:

    Jesús, en tant que particularitat històrica, és camí al costat d'altres camins, i alhora que Crist, en tant que realitat Transhistòrica, és Meta, Omega, Cruïlla de tots els camins, entre els quals s'inclou, com un de més, l'hstòrico-cultural del Cristianisme

    Un cop hem deixat de costat a Jesús de Natzaret, al (com diu una de les meves traductores) Rabbí Ieschwa Ben Yosi Ha Nazorei, aquest Crist, d'on surt?

    No és la "carta marcada", amagada en alguna de les nostres butxaques a punt d'aparèixer en el moment precís? Aquest Crist (repeteixo: un cop hem deixat de costat a Jesús de Natzaret), no forma part de "tot aquest bagatge històrico-cultural del qual cal despullar-se"?

    Seguiràs llegint: La trampa, per a mi, es fer...


    Acceptem el diàleg i les seves regles de joc i, així, concedim que la nostra "figura històrica" (Jesús de Natzaret) és una més entre totes les altres figures ("camí al costat d'altres camins, com un de més", dius tu).

    I encetem el diàleg teològic, el més difícil dels quatre àmbits d'una possible mútua fecundació (totalment d'acord en aquesta puntualització).

    Quanta estona aguantarem fins a treure el nostre "Crist"? Al principi, posarem un rostre humil:

    No és cap absorció; només us aportem una clau d'interpretació i un impuls vers l'autenticitat (pàg. 18)

    En un segon pas direm:

    Si nosaltres no proposem de cap manera cap nova religió! Només que dinamitzem i duem a la seva culminació allò que ja hi ha en cadascuna de les vostres religions (pàg. 18)

    Els deixarem que xerrin i discuteixin una estona entre ells i elles... I, aprofitant el moment que el rabbí ha anat al lavabo, direm:

    Sí, sou com l'Antic Testament (pàg. 18)

    I quan la reunió ja estigui a punt d'acabar, tot just perquè la nostra sigui la darrera intervenció, amb un cert to solemne, direm:

    Us oferim el criteri de discerniment: el que ens salva i el que ens divinitza és la capacitat d'obrir-nos a l'Altre i a l'altre (pàg. 18)

    Xavier, quin diàleg és aquest o quina és aquesta teologia "en diàleg" (a fer la qual estem cridats), quan ja des del principi sabem el que haurem de dir al final?

    Seguiràs llegint: Com no tinc cap obligació...


    Ja veus, Xavier; que una carta ha demanat una altra carta. És molt possible que si hagués estat un diàleg cara a cara, el "punt mort" a on jo em vaig trobar s'hagués salvat després d'un silenci de reflexió potser una mica més llarg. La conversa hagués estat represa i t'hagués formulat directament la pregunta sobre la teva pròpia posició davant del concepte cristià d'encarnació.

    Aquests dies, mentre t'escrivia tot això, tenia molt present com un tercer interlocutor, bon amic meu i, si no vaig errat, també bon amic teu. Bon amic meu, però ja fa molts anys que no vol escoltar-me quan parlo de Déu, o de Jesús, o de la Santíssima Trinitat... I aquests dies jo em preguntava què pensaria ell del teu escrit... El podries convèncer de fer una trobada "en diàleg" de tots tres plegats.

    Em costa despedir-me. M'ha agradat la teva darrera nota "a peu de pàgina" (en aquest cas: a final de document): el teu reconeixement a la "veu solitària, audaç i persistent" d'en Marià Corbí. Aquesta tarda, fent la neteja interior del cotxe, he trobat un sobre amb un bon plec de papers. Penso que és fàcil que portessin en el cotxe un any: l'any de l'aniversari d'en Paco Cuervo. Són escrits meus enviats al Paco i és fàcil que la seva dona me'ls retornès, ara fa un any, el dia de La Longuera. Entre ells hi havia una fotocòpia de "Carta a otro que se va" de l'any 1987. Aquesta carta (al Rafa Yuste) començava així:

    Tuve la idea de escribirte al leer cosas de Mariano Corbí, un jesuita de nuestra Provincia...

    I després li explicava qui era aquest jesuïta, a qui en Mingo Melero m'havia animat a llegir:

    Mariano es uno de los miembros del Instituto Interdisciplinar, que en sus principios quería mantener un diálogo abierto entre las diferentes ciencias, incluidas las teológicas. Me parece que un buen día (no sé muy bien por qué) los teólogos (los "progres" de San Cugat) se retiraron del diálogo. El otro día, en las Orientaciones de la Provincia, lei que daban un margen de un año al Instituto Interdisciplinar antes de cerrarlo. Ya sabes que los catalanes somos gente práctica, y es verdad que es tonto subvencionar preguntas que nadie quiere (o puede, o sabe) contestar. Aquí hemos preferido subvencionar a "Cristianismo y Justicia".

    Xavier, et deixo ja. Ja sé que aquesta carta no m'ha sortit tan amable com la que tu em vas enviar fa un parell d'anys. Però sí, almenys així ho desitjo,amb la mateixa amistat i sinceritat.

    Miquel

Estimat Miquel:

He rebut la teva carta i el teu comentari per a la teva pàgina web. I totes dues coses són estimulants. És cert que per alguns assumptes, les converses cara a cara són bones, però també ho poden ser aquests diàlegs per escrit. Els silencis entre correu i correu potser es semblaran als silencis del Montsant, on es suposa que aquests silencis estan amarats per la meditació de la paraula de l'altre.

Entenc molt be que el QuadernetQuadern Cristianisme i Justícia, nº 97. Els cecs i l'elefant. El diàleg interreligiós et decebés o t'irrités. La teva irritació o decepció, crec que es deu a dues coses:

  • Al gènere literari del propi Quadernet, de caràcter difusor, que no permet grans matisacions, amb el perill de caure en tòpics que reforcen les simplificacions que tots patim. I això es donar "carnassa", en lloc de formar al personal.
  • A la meva pròpia postura teològica i cristològica, que et deu sonar molt conservadora, tal com suposo que la vas percebre en la nostra darrera trobada.

Entre les comparacions, però, que fas, em sento mes complagut quan m' associes amb... o el Jacques Dupuis que quan ho fas amb aquell "alt eclesiàstic" -per cert, no sabia que estiguessis tan ben relacionat!-. Ara per ara, sí que em sento identificat amb la posició de Jacques Dupuis (per cert, et notifico que molt recentment ha sortit traduït al castella el seu darrer llibre: "Hacia una teologia cristiana del pluralismo religioso", Sal Terrae, 2000, 627 pp.).

El Quadernet respon a una reflexió encara incipient de la meva pròpia Cristologia i d'aquesta "teologia en diàleg" que encara desconec. També es poc escolàstic, perquè va avançant en espiral, i perquè la meva manera de pensar i escriure no es analítica, sinó mes evocadora o intuïtiva. De tota manera, només has analitzat una part del Quadernet (el segon capítol, el mes doctrinal) i no fas cap comentari de la resta, llevat de la nota sobre el Marià. T'ho dic perquè el Quadernet té una unitat, i no pots engrandir només una part. La mateixa metàfora de l'elefant situa l'aportació cristiana en un context mes ampli, no? Em semblava necessari resumir la posició cristiana clàssica, per desprès poder entrar en diàleg. Si no, quin diàleg farem? Som a l'inici del diàleg (no té més de 30 anys), no al final. I a l'inici, em sembla important saber d'on partim. 

Potser tu has recorregut mes camí, perquè portes més temps fent aquest diàleg, però no tothom -el "pensament mig" al qual va dirigit el Quadernet- es troba on et trobes tu. Jo mateix considero que formo part d'aquest "pensament mig", encara tímid i potser conservador, però pensar altrament em falsejaria. 

El que em sembla molt important és que ser conservador -o clàssic- no suposi ser violent o impositiu, ni impliqui una posició de poder. 

Des del punt de vista del contingut, el tema que em sembla més delicat i important és el de la "carta marcada". A tu et sembla que la distinció i alhora identificació entre Jesús de Natzareth (Rabbí Ieschwa Ben Yosi Ha Nazorei, un nom preciós, per cert) i el Crist es un artifici, una trampa o un ensopec. Certament, aquí rau la clau del problema, i no és de gens fàcil solució. Perquè el que constitueix precisament el nucli de la fe cristiana es aquesta distinció-identificació postpasqual, i no la separació, que seria, d'una part, o bé sentir-se seguidor d'un admirable Rabbí del primer segle de la nostra Era, o bé d'un Ésser Crístic (una forma d'anomenar Déu), del qual Jesús no seria més que una de les seves possibles concrecions. 

La primera ens faria molt més aptes per al diàleg amb les religions profètiques (Judaisme i Islam) i la segona, molt aptes per al diàleg amb les religions orientals. 

Però hom -al menys jo i tots els "conservadors"- tindríem la sensació de deixar quelcom pel camí, si bé, espontàniament, em trobo molt proper de la segona postura (Jesús com una manifestació equiparable a la de Krishna o Buda,...). No es tracta de defensar la unicitat -i universalitat- de Jesús el Crist perquè sí, com si fos una qüestió fanàtica i intocable a mantenir a costa de tot, sinó d'aportar el que creiem que és el nucli de la nostra fe en el fòrum del diàleg interreligiós -altrament no aniríem en tant que "cristians"-, i veure què pot continuar volent dir aquestes "unicitat i universalitat" en aquest context. Com poden ser aquestes "unicitat" i "universalitat" no invasores, sinó inclusives sense ser absorcionistes? No ho sé, francament. Per això cal endinsar-se en aquesta "teologia en diàleg". 

A tu, aquesta "unicitat" i "universalitat" del "Crist" ja no et diu res, no a causa del diàleg interreligiós, sinó a causa del diàleg amb la secularitat. I no sé si es tracta del mateix diàleg, tot i que, en tant que diàleg, l'actitud d'obertura sí que és la mateixa. 

Rellegint els paràgrafs anteriors, m'adono que no he afegit res de nou. Però, pel moment, reconec que no puc avançar mes. Queda pendent la reflexió, sabent que no serà una qüestió ni de dies, setmanes o mesos, sinó d'anys. 

Disculpa'm i permete'm, doncs, que, de moment, ho deixi aquí. 

Per cert, a la primera pregunta de la teva carta, on rectifiques la formulació d'aquella frase sobre Israel, et dic que estic plenament d'acord amb la correcció, i que resulta un subjecte molt més coherent.

Fins un proper intercanvi

Xavier

Manresa, 22 juny 2000