Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
Només text
Consejos de lectura Y unos consejos del siglo XIV... Si es tu primera visita...
La impossible "autocorrecció" d'en Pagola

Li deia a un amic:

Ja pots suposar, doncs, que aquest paràgraf d'en Pagola el trobo "imposible"

A mi entender, el giro que necesita el cristianismo actual, la autocorrección decisiva, consiste sencillamente en volvernos a Jesucristo, es decir, centrarnos con más verdad y más fidelidad en la persona de Jesucristo y en su proyecto del Reino de Dios. Creo que esta conversión es lo más urgente y lo más importante que puede ocurrir en la Iglesia en los próximos años. Muchas cosas habrá que hacer en todos los campos -litúrgico, pastoral…- pero nada más decisivo que esta conversión.

I l'amic em demanava:

Si pots, t'agrairé que em posis en tres o quatre ítems breus -no vull fer-te perdre temps- les raons que tens per dir que "trobes impossible" acceptar aquest paràgraf d'en Pagola. Tal volta m'ajudis a expressar el que jo també intueixo.

Començaria distingint amb dues preguntes:

A la primera pregunta podríem dir que "el cristianisme actual", que ha de viure -vulgui o no vulgui- immers en un món cultural i religiosament plural (cosa a la què no estava acostumat), té altres "autocorreccions" més prioritàries. Per exemple, passar d'un "cristocentrisme" (visió ptolemaica en la què el cristianisme està en el centre i totes les altres religions giravolten al seu voltant) a un autèntic "teocentrisme" (visió copernicana en la què Déu -i només Déu- està en el centre i totes les religions -el cristianisme inclòs- van girant al seu voltant).

Aquesta "autocorrecció" exigeix enderrocar tot per tornar a construir des d'un altre paradigma.

A l'abril de 1987 escrivia una carta al meu amic Rafa Yuste, "Carta a otro que se va...", que es va fer una mica famosa en el nostre grup jesuític de Missió Obrera. Li deia: "Comprenc els temors de R., els de tants altres (jo entre ells), que estàn en el fons de la queixa d'en Carles Comas (un ex-) de no haver pogut trobar ni entre els seus companys jesuïtes ni en el conjunt del món eclesiàstic "un grup disposat a davallar fins on els fonament trontollen ni, per tant, urgit a construir creativament des de les runes". En el fons "no es tolera que els fonaments s'esberlessin ni hi ha la disposició d'escometre arriscadament la fosca aventura de tornar a construir tot allò que semblava enfonsat"

La meva "Carta a otro que se va..." i les successives rèpliques -a favor i en contra- i contrarèpliques foren publicades en el boletín misión obrera en els nº. 30 (octubre-novembre 1987) i següents i tot el conjunt fou recollit a cuadernos m.o. (Nº 1)

És simptomàtic el final del paràgraf. Reconeix que l'autocorrecció que ell proposa no és l'única ("Muchas cosas habrá que hacer en todos los campos"), però cita dos camps que podríem anomenar de segona divisió ("litúrgico, pastoral"), oblidant-se dels camps de primera divisió, entre ells el teològic-dogmàtic. ¿O és que la teologia i el dogma cristians no necessiten "correctius"? Simptomàtic, ¿no? ¿Una prova més d'aquesta por "a davallar fins on els fonaments trontollen"? ¿I què dir de la moral "cristiana"?

*     *     *

Passem a la segona pregunta a la qual entro -o hauria d'entrar- amb certes pors, sobretot a partir d'ahir quan un vell amic (company de fatigues missioneres en el Tchad), qui em té prohibit parlar-li de Jesús de Nazaret i de Déu, em va enviar un article d'en Benjamín Forcano (LA NAVIDAD. Le pusieron por nombre Jeshua: Jesús) que, encara que no porti data, suposo que és d'aquest any.

Cita, en positiu, el mateix paràgraf d'en Pagola i van sortint, en la mateixa direcció, els noms d'en Jon Sobrino,

Necesitamos recuperar a Jesús de Nazaret. Sin alguien como Jesús de Nazaret, no vemos fácil humanizar a este mundo, aunque aceptamos sinceramente la nube de personas, tradiciones religiosas, y no religiosas, humanizadoras, fuera del evangelio

Rafael Aguirre,

Es preciso volver a lo más radical y originario de la fe cristiana. La personalidad de Jesús, su mensaje, su impacto histórico, plantean cuestiones que a nadie deja indiferentes. Y es, por eso y con toda razón, patrimonio de la humanidad.

Leonardo Boff,

Jesús adquiere en cada época una nueva imagen. El marco definitivo de su vida y de su misterio está todavía abierto. Hoy, en la experiencia de fe de muchos cristianos de América Latina, Jesús es visto y amado como un Libertador.

José Mª Díez-Alegría, qui més d'un cop ha compartit taula a casa meva,

Finalmente pienso que la Iglesia católica en su conjunto ha traicionado a Jesús.

Des de fa molt anys, tinc ben ficats dins meu tant el crit d'en Garaudy (Homes d'església, torneu-nos Jesús) com l'exigència del Gran Inquisidor (No tens dret a afegir ni una paraula més al que ja vas dir en altre temps. ¿Per què has vingut a fer-nos nosa? Perquè ens fas nosa, i ho saps molt bé. [...] ¿Per què, doncs, véns a fer-nos nosa? [...] Vés-te'n i no tornis més... ¡mai més!), recordats l'un i l'altra per Forcano.

No podia faltar a la llista d'en Benjamín Forcano el nom d'en Pere Casaldàliga, amb qui el novembre del 1985 vaig compartir habitació a la seva casa de Sao Felix do Araguaia

¡Creo en Jesucristo y le adoro! Le amo. Creo en este Amigo que me presentaron mis padres, la Iglesia: Dios hecho hombre.

Superant aquestes pors contestaré a la segona pregunta. L'autocorrecció que postula José Antonio Pagola ("Centrarnos con más verdad y más fidelidad en la persona de Jesucristo y en su proyecto del Reino de Dios") suposa que hom coneix la persona de Jesucrist i que hom sap quin fou el seu projecte de Regne de Déu. Gosaria dir quelcom més: suposa la pretensió de que la visió que hom té de Jesús de Nazaret és l'única encertada i que el projecte que hom s'imagina que Jesús tenia del Regne de Déu és l'únic encertat.

L'article d'en Benjamín Forcano (arribat ahir "providencialment") ens recorda, per un costat, que "la investigación histórica del Jesús terrestre, proseguida desde el siglo XVIII, en medio de polémicas encendidas y metodologías delicadas, no es el fundamento de la fe cristiana", i, per un altre costat, recolzant-se en R. Aguirre, afirma que aquesta investigació històrica és "de una ayuda inapreciable para penetrar en el Jesús de los evangelios, para descubrir aspectos con frecuencia desapercibidos y comprender mejor su significado actual".

Aquesta "investigación histórica del Jesús terrestre", ¿quantes "persones de Jesucrist" ens ha donat? ¿Quants "projectes del Regne de Déu" ens ha ofert? ¿A quina d'elles hem d'estimar? ¿A quin d'ells ens hem d'apuntar?

No puc quedar-me en aquests interrogants. Més d'algú em diria: "¡Mullat una mica!". Crec que, al llarg dels anys, ja m'he anat "mullant".

Jesús de Natzaret no és ni el primer ni l´últim
De les meves lectures a Oruro em va agradar una idea del Juan Luis Segundo. Venia a dir, amb molt bon criteri, que tots tenim a les nostres vides uns models, "unos testigos", que són els qui donen el sentit a la nostra vida. Aquests "testigos" formen una cadena, una tradició. La qüestió seria preguntar-nos cadascú de nosaltres quins són els nostres particulars testimonis.
Certament que Jesús seria una anella d'aquesta cadena. La més important, tal volta (però potser no sempre per a tots). Però no és la primera: què hagués estat de Jesús sense un Isaïes o sense un Ezequiel? Precisament, perquè Jesús era una anella d'una determinada tradició va ser escoltat, i entès i seguit per una determinada gent; i, per la mateixa raó, ja de sortida, es va trobar amb els contraris.
Ni l'última i definitiva, la immediata a nosaltres: què hagués estat Jesús per mi sense un Dostoiewski o sense un Bonhoeffer o sense un Charles de Foulcauld? O sense una Thérèse de Lisieux?
Feu una lectura seguida del text. Deixeu els links, que us puguin interessar, per a una segona lectura

Veure context

Jesús de Natzaret no és el "definitiu"
En aquell temps (finals dels 80) la paraula "definitiva" em va fer una mica de por i em vaig veure obligat a avisar: Em sembla que m'he passat una mica amb la paraula "definitiva": potser és una mica massa forta.
Però en el 91 aquestes pors ja havien desaparegut. Davant de Jesús també ens hem de preguntar: què he vist en ell? Quins són els valors seus que agafo? Quines són les seves actituds que no comparteixo. També ell, com tot testimoni humà, és un punt de referència limitat: limitat per tot un conglomerat de valors, de criteris, de costums, de visions, de tendències… que vénen de molt lluny, que vénen del seu "temps". I limitat, també, per opcions personals que ell va fer que no necessàriament han de ser assumides per tothom.

El mateix context

Jesús de Natzaret no és "el millor"
No em molesten per res totes les afirmacions dogmàtiques (evangèliques, neo-testamentàries, conciliars...) sobre el Crist, i fins i tot les que diuen sobre Maria: són les respostes que una determinada cultura (influenciada per altres moltes cultures), a una determinada època, amb un determinat llenguatge, davant d'unes determinades qüestions d'uns determinats homes (i dones), ha donat a unes preguntes sempre pervivents dels humans.
Però sé també (cosa que la nostra llarga formació jesuítica ens ha volgut mig amagar) que d'altres cultures -a altres èpoques, amb uns altres llenguatges, davant d'altres qüestions d'altres homes,- han fet també les seves pròpies afirmacions. I no em sento gens obligat a negar que aquestes puguin ser més encertades (de la mateixa manera que tampoc no em sento obligat a afirmar que els meus amics són els millors del món).
El que els cristians hem anat afirmant de Jesús de Natzaret i de les seves relacions amb Déu pot ser una "bona manera" de donar resposta a les qüestions, esperances, angoixes, il·lusions... que ens hem anat posant a una "fase religiosa" (que jo no gosaria dir que està ja superada)...
Si tot el que diem de Jesús i de Déu, és una "bona manera" d'expressar com l'home es pot arribar a comprendre... Si el que afirmem de Jesús no vol ser res de contradictori amb el que altres diuen d'altres...

Veure el context

Jesús de Natzaret ens queda molt lluny
M'agrada posar distancia entre Jesús i nosaltres, negar una falsa proximitat (a l'estil de "Jesús et crida", "Jesús t'interpel·la") de la què en altres temps vaig ser amic. Pel maig del 94 en un sermó de primera comunió deia:
"Recordar" no és copiar, "fer memòria" d'algú no és imitar-lo, no és repetir. Recordar no és voler reviure situacions ja passades. Seria tan fàcil, si fos possible, seguir repetint les paraules de Jesús, anar copiant els seus gestos i les seves accions, parlar de Déu com Jesús ho va fer, seguir mantenint les seves esperances i el seus plantejaments polítics, seguir tenint el mateix Déu que Jesús... Seria tan fàcil, si fos possible, viure els mateixos radicalismes de Jesús: ni pa, ni bossa, ni diners...
Jesús va viure fa més de vint segles, i ningú de nosaltres pot tornar a repetir aquelles paraules del principi de la carta anomenada Primera de Sant Joan: "L'hem sentit, l'hem vist amb els nostres ulls, l'hem contemplat, l'hem tocat amb les nostres mans". Jesús ens queda molt lluny. Recordar Jesús, fer memòria d'ell, és acceptar aquesta primera veritat: que Jesús ens queda molt lluny.

Veure el context

Jesús de Natzaret ens arriba ja "desdibuixat" pel Nou Testament
(Evangelis inclosos)
L'any 2006, Pepe Godoy, el Pope, ens va "predicar" els Exercicis de Lamiarrita. Després li vaig escriure:
Malgrat que només vaig poder estar quatre dies a Lamiarrita, vull agrair-te la teva "faena" de predicador, i no potser per les coses que ens vas dir, sinó per la manera de dir-les. I també -per què no?- per aquelles petites precisions lingüístiques de qui per alguns anys, abans de dedicar-s'hi "al pico y a la pala", va fer estudis a Roma.
Entusiasmat per aquest "un tal Jesús" (aquest Jesús sense article de Mc 1,9), ens el vas voler fer proper, a vegades tan proper que t'oblidaves de mantenir la distància reglamentària dels 9 metres entre els evangelistes i Jesús.
Un dia ens vas presentar Jesús que inaugurava la seva "carrera" anunciant el Regne de Déu. Així ho llegim a Marc (Mc 1, 15) i a Mateu (Mt 4,17). Més tard ens vas parlar de Jesús a la sinagoga de Natzaret, tal com ho podem veure a Lc 4, 16-22. El teu to de veu era de qui havia estat allà present i que, després de tants anys, encara tenia ben guardat a la memòria com Jesús, a l'anar llegint el text d'Isaïes, va interrompre la seva lecura i es va negar a anunciar "el dia de la justícia de Yahvé", o, en traducció d'Alonso Schökel/Mateos, "el día del desquite de nuestro Dios".
Ens vas avisar (per si encara hi havia entre nosaltres alguna ànima beneita) de la pluralitat dels evangelis, de com cada evangelista feia la seva peculiar "foto" de Jesús.
Hi estic totalment d'acord i -ara ho afegeixo jo- aquest "pluralisme evangèlic" ens exigeix a nosaltres una tasca de selecció.: ¿Qui és el nostre Jesús? ¿Com resumir el programa de Jesús?

Veure el context

Jesús de Natzaret i el seu futur
La condició de possibilitat de que Jesús continuï "ressuscitat" en el món pluricultural i intercultural d'avui és que acceptem el caràcter temporal i geogràfic de la expressió "fill de Déu" i que renunciem a exclusivitats i a "manifestacions de Déu" definitives.
Ens cal renunciar a dues paraules que, en un temps, ens van agradar força: una és la d'Efesis 1,10: avnakefalaiw,sasqai ta. pa,nta evn tw/| Cristw/ (fer la unitat de totes les coses en el Crist) i l'altra seria la de la Carta als Hebreus 7, 27, l'escrit del Nou Testament més revolucionari. Per això és tan poc conegut i explicat: evfa,pax el "semel" llatí, d'una sola vegada per totes.

Veure el context

El Déu de Jesús de Natzaret ja no pot ser el nostre
Ja fa temps que vaig dient que el Déu de Jesús ja no pot ser el nostre Déu
L'any passat, si no recordo malament, ja vaig dir que qui volgués aquest Déu de Jesús (o aquest Déu que Mateu presenta com el Déu de Jesús), el darrer acte del qual amb la humanitat creada per ell mateix és separar els uns dels altres -els uns a la seva dreta, els altres a la seva esquerra; els uns ovelles, els altres cabrits; els uns beneïts, els altres maleïts; els uns al seu Regne, els altres al foc etern- que se'l quedés.

Veure el context

*     *     *

I quin és el projecte que Jesús tenia en el seu cap quan parlava del Regne de Déu?

El Regne de Déu, un projecte intrajueu de renovació
El cristianisme primitiu va començar com un moviment intrajueu de renovació, promogut per Jesús, en competència amb altres moviments intrajueus de renovació. Va ser un fenomen palestí amb irradiació a les regions veïnes de Síria, entre els anys 30 i 70. (Gerd Theissen).
El Regne de Déu, un projecte que no és original de Jesús de Natzaret
El tema del "Regne de Déu" no és un tema original de la predicació de Jesú; és un tema que ve de lluny. I per això ningú li pregunta: ¿Què és això del Regne de Déu? I per això, des del primer moment, troba fervents partidaris. I per això, també des del primer moment, ja es crea enemics que pensen com portar-lo a la mort. (Mc 3,6)
El tema del "Regne de Déu" és una forma concreta d'un mite que descansa en el fons de l'imaginari humà i que sorgeix a la superficie quan es donen unes determinades condicions psico-sociològiques. (Manuel García Pelayo)
El Regne de Déu, una resposta a una situació concreta
Jesús de Natzaret va viure en uns temps de fortes esperances messiàniques i de moviments insurreccionals més o menys seriosos contra la denominació romana i els seus col·laboracionistes, herodians de Galilea i alta aristocràcia sacerdotal de Jerusalem. Eren uns temps en què es donaven les condicions psico-sociològiques per a que fes irrupció, un cop més a la història, el mite del "regne feliç dels darrers temps", que va prendre les seves formes concretes modelades per la història del poble hebreu amb la denominació de "Regne de Déu".
Sense els romans, sense la seva conquesta-dominació-opressió sobre Palestina, sense les seves classes col·laboracionistes, ens haguéssim quedat sense "Regne de Déu".
El Regne de Déu proclamat per Jesús fou la resposta humana a una situació històrica donada, a unes condicions psico-sociològiques del seu poble sotmès a un continuat procés d'empobriment.
El Regne de Déu, la vella esperança de les Dotze tribus
Parlar del "Regne de Déu" com si fos per Jesús "la meta de la historia" és potser endossar a Jesús, abans d'hora, un pensament "teilhardà" (de Teilhard de Chardin). La perspectiva de Jesús era molt més curta: la renovació del poble de Déu, la reunificació de les dotze tribus. La doble petició (santifica el teu nom / vingui el teu Regne) cal considerar-la com una de sola i explicar-la a la llum del profeta Ezequiel (cap. 36)
L'interès conjunt de Q i el significat concret o programa del "Regne de Déu" és la renovació d'Israel (Richard A. Horsley).
El Regne de Déu, proclamat per Jesús, un projecte ja sense vigència
Quan les condicions psico-sicològiques que van fer possible la proclamació del Regne de Déu (com una formulació adaptada del mite del "regne feliç dels darrers temps") desapareixen, desapareix també la vigència del tema del Regne de Déu.
I aquesta lliçó (que molts encara no l'han apresa) ens la donen els mateixos autors del Nou Testament quan, situats en un món culturalment i social diferent de la Palestina sota la dominació romana, prescindeixen de la predicació del Regne. Sense aquests autors el "cristianisme" no hagués arribat fins a nosaltres: s'hagués quedat com un grup marginal dins de la societat d'aquell temps i hagués desaparegut.
Aquests autors del Nou Testament ja pensaven allò què, vint segles desprès, Salvador Pannikar expressaria amb aquestes paraules: Insisto en que la realización histórica del Reino de Dios, con o sin compromiso político explícito, es un paradigma trasnochado. Luchar por la justicia está muy bien, claro que sí.
Però segueix vigent el mite del "regne feliç dels temps finals".
Avui dia es donen moltes situacions en què les condicions psico-sociològiques permetrien i exigirien noves irrupcions del mite del "regne feliç dels darrers temps".
I molt possiblement ja es donen, i alguna d'elles potser a les mateixes contrades que foren testimoni de la crida de Jesús, però aquestes noves irrupcions no vindran modelades per les formes concretes que va adoptar a la Palestina del segle I com "Regne de Déu". Caldria que els cristians, almenys els que ens podem considerar "fills del Regne", ho sabéssim reconèixer.

Per ampliar aquest tema del projecte del Regne de Déu proclamat per Jesús de Natzaret, podeu llegir:

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
8 gener 2011
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena           Catequesi nadalenca          Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Diàleg interreligiós