Plató > esquema general
esquema general
Hi ha moltes maneres d'estructurar el pensament de Plató. Aquesta n'és una.
És important que ens adonem:
- de la finalitat política;
- del fet que la teoria de les idees constitueix la base del seu pensament.
1. Teoria de les idees
2. Cosmologia
3. Antropologia
4. Teoria del coneixement
5. Ètica
6. Política
7. [Relació entre les parts de l'ànima i les classes en l'estat]
1. Teoria de les idees
La teoria de les idees és l'eix principal del pensament de Plató.
PUNTS PRINCIPALS DE LA TEORIA
És possible concretar les tesis bàsiques de la teoria en els següents punts:
1. les idees (nocions, essències, universals) són realitats que existeixen en un món diferent del material, això és, en el món intel·ligible;
2. les coses materials són el que són perquè se semblen (participen de, imiten) a les idees;
3. les idees són realitats que no canvien (a diferència del món material, que està en continu canvi).
Els tres punts anteriors estan, òbviament, relacionats.
Recordem que Plató perseguia, com Sòcrates, la búsqueda de definicions, i que considerava que aquestes definicions havien de ser idèntiques per a tothom (altrament cauria en el relativisme propi dels sofistes). Així, la teoria de les idees dóna dues passes més enllà de Sòcrates:
a) afirma que les definicions en qüestió existeixen de manera independent (tenen realitat);
b) considera que les definicions (millor ja, les idees o formes) no corresponen només a les definicions morals que perseguia Sòcrates (bé, bellesa, justícia, etc.), sinó a les definicions de totes les coses que existeixen en la realitat. En rigor aquestes coses no són sinó una projecció de les idees. [El mite de la caverna (llibre VII, República) no és sinó una exemplificació al·legòrica d'aquesta relació entre coses i idees.]
UNA PROVA DE L'EXISTÈNCIA DE LES IDEES PER REDUCCIÓ A L'ABSURD
Suposem que les idees no existeixen com a realitats independents. Aleshores:
- o bé són realitats que estan dins del cap de cadascú (i, per tant, són subjectives); però Plató no pot acceptar això, perquè condueix al relativisme propi dels sofistes: cadascú té les seves pròpies definicions. A més, en àmbits com el matemàtic és clar que no tothom té les seves definicions, sinó que aquestes són compartides: tots tenim la mateixa noció de triangle, de número tres, etc.;
- o bé són externes a nosaltres i es donen en els objectes materials; però aleshores cal explicar (1) com és que quan els objectes canvien, aquestes definicions no varien; i (2) com és que quan desapareixen els objectes materials, les definicions es preserven (encara que desapareguin tots els objectes bells, no per això desapareix la noció de bellessa).
En conseqüència, i contra el que havíem suposat, les idees sí existeixen com a realitats independents.
OBSERVACIONS AL RESPECTE DE LA PROPOSTA
És important adonar-se'n que una raó que té Plató per sostenir l'existència de les idees és evitar el relativisme. En últim terme només si hi ha idees de nocions tals com justícia, bé, etc., podrà haver-hi un estat just -que és el que vertebra el seu propòsit polític.
És igualment important adonar-se'n de la realció entre el món material i el món canviant d'Heràclit, i el món de les idees i l'ésser immòbil i invariable de Parmènides.
Finalment, la teoria de les idees no està exempta de problemes (com el propi Plató exposa en els seus diàlegs crítics, i en particular en el diàleg Parmènides). Aquests problemes són bàsicament tres: el nombre d'idees, com explicar la relació de participació entre coses materials i idees, i com explicar la relació existent entre les pròpies idees.
2. Cosmologia
LA CONCEPCIÓ QUE TÉ PLATÓ DEL MÓN
Quatre són els elements que concorren en el món:
- matèria;
- idees;
- buit;
- demiürg.
Tres coses a observar:
- sempre que concebem la matèria la concebem amb una forma o altra;
- la matèria i les idees existeixen independentment, per bé que es relacionen (perquè les formes de la matèria imiten les idees);
- el demiürg no és un déu creador, sinó un ordre extern, un artesà ordenador.
[tornar a dalt]
3. Antropologia
EL DUALISME ANTROPOLÒGIC PLATÒNIC
Plató concep a l'ésser humà de manera dualista: cos i ànima. El cos és un element material, mentre que l'ànima és d'una naturalesa afi a les idees.
És possible que aquesta tesi prengués consistència en el primer dels seus viatges (367 aC), quan va visitar la comunitat pitagòrica de Crotona, perquè sembla ser Pitàgores qui introduí a Occident les idees dualistes de l'hinduisme després dels seus viatges per Orient.
Plató atribueix a l'ànima totes aquelles funcions que un cos no animat no pot fer: pensar, parlar, moure's (moure el cos), sentir, etc. La divisió que fa de l'ànima pot entendre's com una manera d'agrupar aquestes funcions.
Així, l'ànima té, d'acord amb Plató, tres funcions:
- racional (o pensant), perquè elabora pensaments, raona, etc.;
- irascible, perquè té disposicions a actuar d'acord amb determinats valors (fortalesa, temprança, etc.);
- concupiscible (o sensitiva o apetitiva), perquè té desig del món material (els sentits, el nodrir-se, etc.).
El fet de sostenir que l'ànima és immortal condueix al Plató dels diàlegs crítics a plantejar-se que l'ànima no sigui una entitat amb tres funcions, sinó una entitat amb tres parts, una de les quals només (la pensant) serà immortal. [Com podria ser immortal la part apetitiva de l'ànima, o la parrt irascible, vinculades en algun sentit totes dues (per complet l'apetitiva) al món material?].
[Vegi's el mite del carro alat sobre les funcions de l'ànima: Fedre, 246d-249d i 253c-254e].
ARGUMENTS PER SOSTENIR LA IMMORTALITAT DE L'ÀNIMA (I TAMBÉ LA SEVA EXISTÈNCIA)
- L'ànima, sent ànima, això és, estant animada, participa de la idea de vida; no pot, en conseqüència, participar de la idea de mort.
- Perquè la vida succeeix a la mort (sempre hi ha altres éssers vius), l'ànima ha d'existir sempre. [Observació: compareu les dues frases següents: "la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma"; "la vida no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma".]
- Perquè si no fos immortal no seria possible explicar com pot conèixer les idees: les coneix perquè les ha vistes abans de nèixer (per tant, les recorda). Les idees no les pot conèixer a través de l'experiència, perquè no estan en el món sensible. [Observeu la circularitat amb la justificació de la reminiscència.]
- La immortalitat de l'ànima justifica la voluntat d'obrar de manera virtuosa. Altrament, si actuar virtuosament no tingués repercussió en el destí de l'ànima, no ens semblaria evident -com a Plató li sembla- la necessitat d'obrar de manera virtuosa. [Relació amb els mites sobre el destí de l'ànima.] [Relació amb el pensament existencialista de finals del segle XIX i de la segona meitat del segle XX.]
- Perquè és d'una naturalesa afí a les idees (no és material, etc.), i donat que les idees són immutables i eternes, l'ànima també ha de ser-ho. Així, és immortal.
[tornar a dalt]
4. Teoria del coneixement
És important distingir dues preguntes diferents:
A. Quin és l'objecte del coneixement?
B. Com es pot arribar al coneixement?
A. QUIN ÉS L'OBJECTE DEL CONEIXEMENT?
Plató distingeix en diversos indrets els diferents graus de coneixement, el més conegut dels quals és probablement l' "al·legoria de la línia" al llibre VI del diàleg República.
Convé tenir present: coneixement, en sentit estricte, només ho pot ser un contingut sobre alguna cosa que no variï, per tal com si un enunciat és vertader en un moment determinat, i fals més endavant, no pot constituir l'objetce del coneixement. En aquest sentit el món material, en continu canvi, no pot ser objecte del coneixement (sinó d'una mera opinió). I d'aquí la distinció entre opinió, vinculada al món material, i coneixement, vinculat al món intel·ligible.
B. COM ES POT ARRIBAR A CONÈIXER?
Plató parla de tres vies d'accés al coneixement, però en cap cas cal entendre-les com a contraposades, sinó com a complementàries: reminiscència, dialèctica i amor.
La REMINISCÈNCIA (similar a la maièutica socràtica, que consistia a buscar el coneixement dins d'un mateix), sosté que conèixer no és sinó recordar. La idea és la següent: l'ànima, que abans de reencarnar-se ha estat en el món de les idees, ja ha conegut totes les idees. Quan es reencarna l'ànima oblida les idees, però pot esforçar-se a recordar-les (els objectes materials, còpia de les idees, poden servir d'ajut per a aquest record).
La DIALÈCTICA (similar també a la dialèctica socràtica), consisteix a remuntar-se fins a les idees que estan per sobre de les altres, i en últim terme fns a la idea de bé, mitjançant un procés dialèctic, a saber: contraposar nocions per remuntar-se fins a allò que les inclou.
L'AMOR explica la voluntat de l'ànima per conèixer: com l'amor, no vol sinó trobar allò que li falta (i abans estava reunida amb les idees, per tant li falta tornar a aquestes idees).
5. Ètica
L'ideal que ha de perseguir l'ésser humà és ser vituós. Ara bé, què vol dir ser virtuós? La resposta més immediata és, òbviament i en la línia apuntada per Sòcrates, aquella que vincula virtut amb saviesa (no oblidem l'intel·lectualisme socràtic: qui actua malament és perquè desconeix el bé).
En qualsevol cas, Plató s'apropa a la noció de virtut de tres maneres aparentment diferents però, com es veurà, en el fons coincidents: en tant que saviesa, en tant que purificació, i en tant que harmonia.
En tant que SAVIESA: la persona virtuosa, la que viu rectament, és el savi, perquè és qui més a prop està del coneixement de la idea de bé.
En tant que PURIFICACIÓ: recordem per un moment les tres parts (o les tres funcions) de l'ànima: racional, irascible i apetitiva. És clar que només una d'elles, la racional, és la que ens marca el camí que ens condueix al coneixement (i en particular al coneixement de la idea de bé). En conseqüència és necessari que l'anima es purifiqui, això és, que s'alliberi en el possible de les altres dues parts (o funcions) de l'ànima, per tal de ser virtuosa. Observi's que això no és res gaire diferent de l'anterior, perquè un cop purificada allò que prevaldrà en l'ànima és la part que pot arribar a la saviesa.
En tant que HARMONIA. En el mite del carro alat (vegi's l'antropologia) Plató ens comparava l'ànima a un carro alat conduït per un auriga (la part racional) i estirat per dos cavalls (un, la part irascible de l'ànima; l'altre, la part apetitiva). És clar que el carro es mantenia prop del món de les idees quan l'autiga dominava els cavalls. Anàlogament, l'ànima serà virtuosa, estarà en harmonia, quan la part racional domini les altres dues. Novament, doncs, la virtut estableix el predomini de la part racional.
[tornar a dalt]
6. Política
Com s'ha apuntat a l'inici, una manera prou plausible d'entendre el pensament de Plató és no oblidant el seu component polític: Plató vol pensar (i proposar) un estat en el qual la mort de Sòcrates no hagués pogut tenir lloc. El seu sistema polític, per tant, ha d'estar vinculat al fet que qui governi ho faci rectament, i només podrà governar de manera justa qui conegui la idea de justícia i debé, aixòi és, el savi. D'aquí la famosa afirmació que repeteix aquí i allà i que podríem parafrasejar com segueix: "o bé els filòsofs (els savis) governen, o bé els governants aprenen filosofia".
Plató divideix el seu estat ideal en tres estaments: savis, guardians i poble. En cadascun d'aquests estaments (millor, en les persones que conformen cadascun d'aquests estaments) preval una de les parts (o funcions) de l'ànima. Així, els governants són els filòsofs, en els quals preval la part racional, els guardians són aquells en el quals preval la part irascible, i el poble aquells en els quals preval la part apetitiva. Com en el cas de la virtut de l'ànima en tant que harmonia (l'ànima era virtuosa en tant que harmonia quan les tres parts estaven en equiliubri, la qual cosa comportava que la racional dominés les altres dues), aquí també l'estat serà just, això és, en ell es donarà la justícia, quan les tres parts que el constitueixen estigui en equilibri, la qual cosa equival a dir que governin els savis, facin complir les lleis els guardians, i les compleixi el poble.
En diversos indrets dóna Plató les virtuts específiques de cadascun dels estaments, i també la manera d'acord amb la qual cal educar als futurs governants. Sobretot sobre aquest darrer punt, vegi's (entre d'altres textos) el llibre VII de República.
[tornar a dalt]
7. [Relació entre les parts de l'ànima, les classes socials i les virtuts relacionades]
parts de l'ànima |
classes socials |
virtut relacionada |
racional |
governants (filòsofs) |
prudència (saviesa) |
irascible |
guadians (guerrers) |
fortalesa (valor) |
apetitiva |
poble |
temprança |
harmonia entre les parts de l'ànima |
harmonia entre les classes |
justícia |