Ir a la versión castellana Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
Versió per a imprimir
Ja publicat
Una pregària eucarística

El meu canon



Aquest escrit és un capítol de la meva Catequesi eucarística que vaig anar publicant els anys 2006/2007. Al pas dels anys no ha tingut més remei que aceptar uns quants canvis i, molt possiblement, a partir d'aquest 2007, els haurà de seguir patint.

Com cloenda de la Catequesi eucarística, ja he publicat -com bon escriba que treu del seu tresor coses noves i velles- un parell de textos i un altre parell de sermons, i vaig prometre -també d'aquest calaix de coses noves i velles- una "pregària eucarística" o un "canon".

Acomplir aquesta promesa em seria ben fàcil: només em caldria publicar el canon o pregària que des de fa uns quants anys (jo diria que uns quinze anys) acostumo a utilitzar a les celebracions eucarístiques en les quals tinc algun poder de decisió.

Però és una promesa ben difícil de portar a terme si, aprofitant l'ocasió, volgués introduir els canvis que la meva evolució espiritual d'aquests darrers anys demanaria, ja que la celebració litúrgica d'una comunitat ha de guardar coherència amb la espiritualitat i teologia d'aquesta comunitat, i si al pas dels anys hem anat canviant -encara que a ritmes diferents- en la nostra espiritualitat i en la nostra teologia, la nostra liturgia ha d'assumir aquests canvis.

La veritat és que la primera redacció tampoc responia a la meva "situació espiritual" d'aquells moments, doncs era ben conscient que la "pregària eucarística" o canon devia poder ésser assumit per tots els qui participessin a la celebració: no és la pregària de qui presideix, és la pregària de tota l'assemblea.

Al redactar-la em deixava guiar pels consells d'en Jean Pierre Jossua en el seu llibre La Foi en questions, publicat -amb el títol de Cuestión de Fe- per Sal Terrae l'any 1989

La eucaristía, insertada en el espacio y el tiempo, comprometiendo la imaginación y el cuerpo, es realizada por una asamblea, toda ella activa, que pone en práctica una parte de tradición formadora y una parte de improvisación actualizadora (ésta frecuentemente abolida por la rigidez ritual y las prohibiciones autoritarias).

Lo importante es que el gesto de la Cena ha podido siempre repetirse de nuevo: a veces bajo formas oficialmente legítimas pero pobres; otras veces bajo formas significantes pero alejadas de los cánones clásicos y corriendo el riesgo del empobrecimiento.

El derecho a renovar la Cena en su simplicidad inicial es algo inalienable para todos los cristianos, cualesquiera que sean, con tal de que se sientan en comunión con las Iglesias; pero ese derecho no supone la libertad de destruir la admirable síntesis de la celebración tradicional.

Jean Pierre Jossua
Cuestión de fe
Sal Terrae, 1989

Prenent com models els canons oficials de la litúrgia romana postconciliar (seguint més aviat els ritmes del IV) introduïa uns petits canvis:

Des de fa molts anys, procuro no començar mai la missa amb aquell Germans: preparem-nos a celebrar els sants misteris, reconeixent els nostres pecats i faig també un salt a tots els tingueu pietat. Després vaig veure que en Jacques Pohier em donava la raó.

El pecat,
és tan important com això?

Un text d'en Jacques Pohier

Lector bartià -a la meva època d'estudiant de teologia- de la Carta als Romans, no em puc considerar de cap manera d'aquells que ignoren la dimensió "pecaminosa" de la nostra humanitat, encara que no em sento obligat a explicar-la a través del mite d'un "pecat original" (primera anella necessària per poder postular després una "història de salvació"), ni obligat tampoc a urgir el seu reconeixement com l'única manera que té l'home de presentar-se davant Déu. Karl Rahner, poques setmanes abans de morir, ens manifestava el seu acord.

El "cor" del missatge cristià
Un text d'en Karl Rahner

"Els nostres pecats", la nostra radical dimensió pecaminosa, és afirmada a la pregària que em serveix de conclusió a tota la celebració eucarística: la pregària per la pau. No mireu els nostres pecats, sinó la fe de tots nosaltres.

*      *      *

Però ja he dit que la pregària eucarística és l'expressió d'una assemblea, i no la manifestació de l'evolució teològica-espiritual d'un dels seus participants, encara que aquest faci a cops tasques de "presidència".

En aquest sentit, aquesta pregària està pensada per ésser proclamada per tothom qui hi participi, ja sigui en una lectura feta, des del principi a la fi, per tots plegats, ja sigui distribuint -per donar una certa varietat litúrgica- les diverses parts del text entre uns i altres.

Tothom és invitat a dir les "miraculoses" paraules de la "consagració", que semblaven ser patrimoni exclusiu dels ministres ordenats.

L'anomenada "pregària dels fidels" (que s'acostuma a fer abans de la presentació de les ofrenes) queda inclosa dintre d'aquesta pregària única de tota l'assemblea: no hi ha una pregària dels fidels i una altra pregària del sacerdot o sacerdots concelebrants.

Més tard, en anar posant en qüestió el sentit de l'oració de petició, vaig canviar la invitació a "presentar les peticions més personals" per una invitació a "presentar els nostres compromisos". S'excursa sensiblement el temps de l'eucaristia.

Podeu llegir
L'oració de petició
¿quin sentit pot tenir?

Una carta a Torres Queiruga

El ritu de la presentació de les ofrenes també el suprimeixo

Com podreu observar aquesta pregària eucarística és -en termes moderns- un "kit compacte", ja que el que diem "comunió" queda inclosa dintre d'ella. I així es pot ometre la triple invocació a l'Anyell de Déu, que lleva el pecat del món, amb la doble súplica de tingueu pietat de nosaltres i el infantiloide no sóc digne que entreu a casa meva.

El meu canon
TOTS Et donem gràcies, Pare sant,
per Jesucrist, el teu fill estimat.
Per ell, que és la teva Paraula,
Projecte de tota la creació,
has fet totes les coses:
perquè tinguéssim vida
i la tinguéssim amb abundància.
Ell, conegut com el fill de Maria,
no refusà a escoltar els crits dels "sense-vida":
afamats, malalts, posseïts, oprimits...
Fidel a les paraules dels teus profetes
per destruir tot allò que és mort
i revifar tota llum de vida,
va seguir conscientment el seu camí
fins morir condemnat.
Tot estenent els seus braços a la creu,
seguia obrint els camins del teu Regne.
Per això, juntament amb tots els homes i dones que,
al llarg dels segles han trobat el goig de viure com Ell
proclamem la teva glòria, tot dient:

SANT, SANT, SANT...

TOTS Et donem gràcies,
Pare sant, font de la vida:
de tu brolla tot el que és vida amb abundància.
Et donem gràcies per Jesús de Natzaret,
l'home sempre lliure per als altres;
en la seva llibertat d'amor
hem descobert el sentit de les nostres vides.
Et donem gràcies
per la vida i el testimoniatge
de tots aquells que han viscut la seva fe davant de nosaltres
i a qui Jesús ens ensenyà a anomenar-los "Benaurats"
QUI
PRESIDEIXI
Et demanem que l'Esperit de Jesús,
que renova en contínua creació,
totes les coses sobre la terra,
renovi aquest pa i aquest vi,
fruits de la terra i del treball,
perquè esdevinguin per a nosaltres
signe del memorial de Jesús.
LECTOR 1 Recordem, doncs, com Ell mateix
havent convocat les multituds,
homes i dones, pecadors i publicans,
prenia pa,
pronunciava la benedicció,
el partia i els el donva,
tot dient:
TOTS Preneu i mengeu-ne tots.
QUI
PRESIDEIXI
Prenem i mengem-ne tots

És el moment de repartir i mengar el bocí de pa entre els participants

LECTOR 2 Recordem també les vegades
en què, reunit amb el seu grup,
un cop acabat el sopar,
prenia la copa,
pronunciva l'acció de gràcies,
i la passava a tots, dient:
TOTS Preneu i beveu ne tots:
és la copa de la nova aliança.
QUI
PRESIDEIXI
Prenem i bevem-ne tots

És el moment de passar la copa entre els participants

QUI
PRESIDEIXI
CADA VEGADA QUE MENGEU D'AQUEST PA
I BEVEU D'AQUESTA COPA,
FEU-HO EN MEMÒRIA MEVA
FINS EL DIA EN QUÈ HO FEM JUNTS
EN EL REGNE DE DÉU.
LECTOR 3 Aquest és el misteri de la nostra fe

ANUNCIEM LA VOSTRA MORT...

TOTS Així, doncs, en celebrar ara el memorial de la nostra llibertat,
recordem la mort plena de resurrecció de Jesús de Natzaret,
perquè, havent participat d'un sol pa i d'una sola copa,
sapiguem ser, congregats en un sol cos,
anunci incansable del teu Regne
LECTOR 4 En fer el memorial de la nostra llibertat
no podem oblidar que tot l'univers creat
gemega i sofreix dolors de part.

És el moment de presentar els nostres compromisos més personals

QUI
PRESIDEIXI
No oblidem els noms de tots aquells
que segueixen vius en el record
dels qui estem aquí reunits:
que, havent ja compartit la mort amb Jesús,
perdurin sempre per a nosaltres
com testimonis vius del seu Esperit.
TOTS Pare de bondat,
els nostres noms estan vius en el teu record,
juntament amb el de Maria, la seva mare,
amb els noms dels apòstols i de les santes dones
que seguiren Jesús pels camins de la Galilea,
amb els de tots aquells que han estat els teus amics
al llarg de tots els segles.
Com tots ells no rebutgem,
ajudats pel teu alè,
un lloc en el teu Regne
per donar la bona nova als pobres,
anunciar als captius la llibertat
i als cecs el recobrament de la vista,
per posar en llibertat els oprimits
i proclamar el teu any de gràcia.
TOTS A TU,
PRESÈNCIA SEMPRE AMAGADA,
NI PARAULA NI SILENCI,
ET BUSQUEM
DES DE LES PROFUNDITATS,
AMB LES NOSTRES PARAULES
I AMB TOTS ELS NOSTRES SILENCIS.
AMEN

La celebració eucarística s'acaba amb la recitació del "Pare Nostre", la pregària per la pau i amb el desig de que "La pau del Senyor sigui sempre amb tots nosaltres"

Final de la
CATEQUESI EUCARÍSTICA

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
31 juliol 2007
Última actualització: Febrer 2018
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Catequesi eucarística

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)      Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

Una opinión muy difundida sobre la salvación cristiana es que los creyentes son salvados en virtud de los padecimientos de Cristo, que soportó la muerte en una cruz como castigo por el pecado humano. En esta noción de salvación, cuyo origen se atribuye a Anselmo de Canterbury, teólogo del siglo XI, la cruz de Cristo sustituye al castigo que los seres humanos merecen.

Al padecer en nuestro lugar, Cristo satisface la justicia de Dios y reconcilia a Dios con nosotros, de manera que podemos disfrutar de la vida eterna en vez de sufrir la condenación.

Como se explicará más adelante, este modelo de salvación no era de Anselmo, en realidad. El modelo de la "sustitución penal" aparece ya con Orígenes (185-254), que veía la muerte de Cristo como un sacrificio propiciatorio; es promovida y popularizada por los Reformadores, especialmente por Juan Calvino; sin embargo, no es el modelo exclusivo ni dominante de la tradición.

No obstante, la idea de que Cristo al morir carga con un castigo que Dios exige como condición para la expiación, y la de que el objetivo de la encarnación es la cruz, han tenido gran influencia en la imaginación y la piedad popular cristianas.

En décadas recientes, este modelo de salvación mediante la cruz se ha visto sometido a un ataque teológico.

Lisa Sowle Cahill
La salvación y la cruz
Concilium, nº 326 (junio 2008)

Tornaràs al text