Ir a la versión castellana Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
Versió per a imprimir

Jacques Pohier
El pecat, és tan important com això?

Unes reflexions d'en Jacques Pohier

Jacques Pohier, nascut el 1926, dominic des de 1949 i sacerdot des de 1954, professor de teologia dogmàtica i moral, degà de la Facultat de Teologia que els dominics tenen prop de Paris, membre del Comitè de Redacció de la revista Concilium, introduït en el psicoanàlisi.
Entre els seus llibres podem mencionar Psychologie et Théologie (Ed. du Cerf, 1967), Au nom du Père, recherches théologiques et psychanalytiques (Ed. du Cerf, 1972), Le chretien, le plaisir et la sexualite (1976), Quand je dis Dieu (Ed. du Seuil, 1977), Dieu fractures (Ed. du Seuil, 1985), La Mort opportune (Ed. du Seuil, 1998), La Mort opportune : Les Droits des vivants sur la fin de leur vie (Ed. du Seuil, 2004).
La publicació del seu llibre Quand je dis Dieu, li va valer la condemna del Vaticà a no ensenyar (professor), a no predicar (frare predicador), a no presidir l'Eucaristia (sacerdot). Era la primera condemna a un teòleg del regnat de Joan Pau II. És una bona garantia.
Després d'uns quaranta anys de vida religiosa deixa els dominics a l'any 1984 (1989?)
Des de 1984 a 1995 ha participat a l' Association pour le droit de mourir dans la dignité (ADMD), de la qual va ésser Secretari General, més tard President (1992-1995) i actualment administrador. També ha estat membre del Secretariat de la World Federation of the Right-to-Dies Societes.
Morirà l'octubre del 2007 als 81 anys. (Veure nota de La Croix)

Des de feia quasi deu anys anava a passar la Setmana Santa a una parròquia bretona, per poder treballar tranquil·lament i descansar, tot complint el diumenge o entre setmana els diversos ministeris que el senyor rector, amb confiança i discreció, em demanava.

Era la celebració litúrgica del Dijous Sant.

Al començar la celebració, no em vaig haver de fer-me cap esforç per dir:

Mireu, tenim sort. Ens hem reunit per a una bonica festa, i el que anem a celebrar ho celebrarem en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.

Així comença ara la missa. I ells van contestar ja animats: "Amen".

Jo seguia la litúrgia del Vaticà II continuant pel desig que expressa aleshores el celebrant, perquè és el desig de tota la comunitat, però també el desig de Déu mateix, i que és el menys que hom pot fer quan invita i quan rep gent en nom d'un altre: presentar-los aquest altre i donar les raons de la invitació. És el que vaig fer pronunciant la fórmula del ritual:

Que la gràcia de Jesús, nostre Senyor, l'amor de Déu Pare i la comunió de l'Esperit Sant siguin sempre amb vosaltres.

I ells, acostumats ja a la nova litúrgia, molt polits, contestaren amb la frase prevista: "I amb el teu esperit".

No era qüestió de fer innovacions improvisades i, a més a més, en aquell temps no tenia jo cap raó de voler innovar res a la litúrgia. Immediatament vaig continuar:

Preparem-nos a celebrar els sants misteris, reconeixent els nostres pecats.

I vaig entonar una de les fórmules penitencials previstes.

En aquell moment, de sobte, vaig tenir la impressió que alguna cosa fallava, que no convenia de fer-ho així, que allò no era convenient. I doncs! Acabava de rebre els participants en nom de Déu, de saludar-los, de presentar-los Déu i el seu desig.

I ara, quan tots nosaltres ens hi presentàvem al nostre torn, què és el què nosaltres trobàvem a dir-li a Déu? Què és el què nosaltres pensàvem que calia dir-li en primer lloc? Què és el què volíem presentar-li de nosaltres mateixos, de quina cosa li fèiem menció, què era el més urgent i important de dir-li?

El nostre pecat, el fet que nosaltres érem pecadors.

Rumiant-hi després, durant el dia, em deia que això no era normal: quan estàs invitat a una festa a cada d'amics, no et comportes d'aquesta manera; no fóra educat, seria fora de lloc actuar d'aquesta manera. Quan els amics us inviten i us reben, dieu: "Oh, quina bonica taula, o també "Quina gana", o bé "Que a gust m'hi trobo". Parleu d'ells, els pregunteu com els hi van les coses, o parleu de vosaltres mateixos, del gust que teniu d'estar amb ells, del goig que sentiu per haver estat invitats...

Per què, quan Déu ens invita a la seva taula, sentim la necessitat i trobem normal de començar per dir-li que som pecadors? Per què la manera de preparar-se a la celebració de l'Eucaristia és la de reconèixer-s'hi pecador i no la de dir d'entrada a Déu que estem contents d'estar allà, que nosaltres som feliços gràcies a ell perquè ell és el que és?

Què diem nosaltres de Déu, quina imatge tenim d'ell, quan pensem que la nostra primera paraula dirigida a ell al celebrar l'Eucaristia és la de que som pecadors? Déu és un personatge de tal mena que la manera i la raó de que s'interessi per a nosaltres és que la primera cosa a dir-li, la millor manera de saludar-lo, de respondre a la seva salutació, la millor manera de fer-lo nostre sigui dir-li: "Nosaltres som pecadors, tingueu pietat de nosaltres"?

Déu, serà millor Déu i més Déu si la primera cosa que li haurem invitat a fer sigui la de perdonar els nostres pecats?

No és pas qüestió d'ignorar el pecat i d'en excloure la seva confessió; és només qüestió del lloc, de la importància, del valor donat a aquesta confessió. Em preguntava, doncs: El pecat, és tan important com això?

Em responia immediatament a mi mateix que, segons la bella expressió antiga, l'Eucaristia és la taula dels pecadors i recordava que Jesús havia estat criticat per haver fet taula comuna amb ells. Però, precisament, mai en l'Evangeli ens és dit que Jesús hagi demanat als pecadors de reconèixer-s'hi com pecadors en primer lloc i abans que tota altra cosa per poder, després, escoltar-los o fer-se invitar per ells.

Descobria, doncs, que hi havia alguna cosa fora de lloc al tractar d'aquesta manera Déu, alguna cosa fora de lloc al privilegiar aquesta manera de trobar-lo sobre la base de la nostra condició de pecadors, alguna cosa que no era al seu lloc ni a propòsit de Déu, ni a propòsit de nosaltres, ni a propòsit del pecat: el pecat era, certament, important, però no d'aquesta manera; el fet que Déu ens perdoni era important, però no d'aquesta manera.

Quand je dis Dieu



Jacques Pohier

Quand je dis Dieu
Ed. Le Seuil (1977)

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
3 juny 2007
Per dir la teva
Per saber la dels altres
Per veure els comentaris anteriors
Per veure els comentaris més antics
Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena          Catequesi nadalenca         Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta         Spong el bisbe episcopalià         Altres temes