L'intèrpret de comandes [1] és el programa encarregat d'executar les comandes o instruccions que s'introdueixen a través del teclat. Linux disposa de diferents intèrprets: bash (sh) (bash-1.14.7), tcsh (csh) (tcsh-6.07.09), ...
Actualment bash s'ha convertit gairebé en l'estàndard de facto i quasi totes les distribucions de Linux per defecte l'instal·len. Per configurar bash (1.1.13 o superior) necessitem el fitxer
$HOME/.inputrc (Versió: 1.1 Nov 1998) [2] [3]
# fitxer $HOME/.inputrc # Versió: 1.1 Nov 1998 # # Les tres instruccions següents fan aquests canvis: # # set meta-flag on # Conserva bit 8 entrada teclat # set convert-meta off # no convertir seqüències scape. # set output-meta on # Mostrar les seqüències scape set meta-flag on set convert-meta off set output-meta on # # I aquestes fan que funcionin les tecles inici, del i home # "\e[1~": beginning-of-line "\e[3~": delete-char "\e[4~": end-of-line |
Per crear una variable d'entorn amb bash ho hem de fer en dos passos (o en un de doble). Primer hem de donar valor a la variable i després fer-la pública. Suposem que volem crear la variable USUARIS amb el valor /usr/:
$ USUARIS=/usr/ $ export USUARIS |
o també:
$ export USUARIS=/usr/ |
Per utilitzar una variable a la línia de comandes li hem d'afegir sempre el símbol '$' davant del seu nom. Per exemple, podem consultar el valor d'una variable d'entorn amb la comanda:
$ echo $USUARIS |
Els fitxers de configuració per a bash són:
Sistema: /etc/profile i /etc/bashrc
Usuari: $HOME/.bashrc
tcsh és una versió compatible i enriquida del Berkeley UNIX C shell (csh) que ens ofereix les mateixes funcionalitats de bash amb l'avantatge que ocupa menys espai de memòria.
Aquest intèrpret de comandes té suport per a llengües diferents si ha estat compilat amb les opcions: 8b i nls. Si és l'intèrpret que utilitzem, podem consultar les opcions amb les que ha estat compilat amb la comanda:
$ set | grep version |
I el resultat que hem d'obtenir ha de ser semblant al següent:
version tcsh 6.07.09 (Astron) 1998-07-07 (i386-intel-linux) options 8b,nls,dl,al,rh,color |
Si disposem d'un tcsh amb aquestes opcions, podem activar la generació dels caràcters de la taula ISO-8859-1 mitjançant els locals ( veure Secció 3), concretament amb la variable d'entorn LC_CTYPE.
Per crear una variable d'entorn amb tcsh ho hem de fer amb la comanda setenv. Suposem que volem crear la mateixa variable d'entorn d'abans USUARIS ara amb tcsh:
$ setenv USUARIS /usr/ |
Per utilitzar una variable a la línia de comandes li hem d'afegir sempre el símbol '$' davant del seu nom igual que en bash.
Els fitxers de configuració per a tcsh són:
Sistema: /etc/csh.cshrc
Usuari: $HOME/.tcshrc o $HOME/.cshrc (si no existeix el primer).
El paquet kbd (kbd-0.96a) és un paquet d'utilitats que permet carregar mapes de teclats, fonts de consola i és troba disponible en totes les distribucions. Per carregar el mapa de teclat en català teclegeu:
$ loadkeys /usr/lib/kbd/keymaps/i386/es.map.gz |
Les versions més antigues no tenien la capacitat de carregar fonts comprimides. El fitxer a carregar és el 'es.map' i el podreu trobar dins del directori /usr/lib/kbd.
Per carregar el mapa de teclat cada cop que fem servir l'ordinador, heu de posar la comanda anterior a un dels programes executables que hi ha al directori /etc/rc.d, segons la distribució que utilitzeu.
Encara que tinguem un mapa de teclat que realment defineixi el nostre teclat, l'ordinador ha de saber que mostrar a la pantalla quan es pitja una tecla. Per això necessitem una font que contingui tots els caràcters de la taula que volem representar. Per carregar la font en català teclegeu:
$ setfont /usr/lib/kbd/consolefonts/lat1-16.psf.gz |
Si voleu carregar la font cada cop que fem servir l'ordinador, s'ha de posar la comanda a un dels programes executables que hi ha al directori /etc/rc.d igual que en la secció del paquet de taules de tecles.
Un cop heu configurat l'intèrpret de comandes i el paquet de tecles ja podeu utilitzar els accents i qualsevol caràcter en qualsevol consola o xterm (si executeu les X). Això vol dir que podeu crear noms de fitxers i de directoris que continguin majúscules, que continguin accents... Però, si creeu un nom de fitxer que contingui accents i després el llisteu, observareu que no es veu correctament a la pantalla. Aquest no és un problema de l'intèrpret de comandes o del paquet de tecles. És un problema del programa que llista els directoris: ls.
Per tant heu de dir al programa ls que llisti bé els directoris. Cada cop que executeu ls crideu-lo amb el paràmetre: -N
$ ls $ ls -N N?ria Núria |
Evidentment, si cada cop que llistem un directori hem de posar aquest paràmentre ens en cansarem aviat. Perquè l'intèrpret de comandes cada cop que nosaltres cridem '$ ls', executi '$ ls -N' hem de crear un alias. És per això que hem d'afegir la línia següent al fitxer de configuració de l'intèrpret:
alias ls='ls -N' |
| [1] | De totes les funcionalitats que ens ofereixen els intèrprets de comandes ens n'interessaran dues particularment: com podem crear variables d'entorn, i quins són els fitxers de configuració del sistema i d'usuari. |
| [2] | El directori d'usuari és aquell espai del disc on un usuari pot tenir els seus fitxers propis. Aquest directori és assignat a la variable d'entorn HOME quan entrem al sistema. Podem canviar al directori d'usuari mitjançant la comanda '$ cd $HOME', o en el seu defecte '$ cd'. |
| [3] | Els fitxers que comencen amb un punt, com en aquest cas, són fitxers ocults. Normalment tots els fitxers de configuracions de programes ho són, ja que, com que es troben en el directori d'usuari, no ens interessa veure'ls cada cop que el llistem. Si volem veure els fitxers ocults d'un directori l'hem de llistar amb la comanda '$ ls -a'. |