POST-DATA
A PEDRO MIGUEL LAMET

Ens faltava una pregunta

Apreciado Pedro Miguel:

La primera pregunta és si et recordes de mi. I suposo que comences preguntant-te a què dimonis ve aquesta "post-data". Recorda la correspondència mantinguda ja fa uns quants anys: des del 31 de setembre del 2003 (¡doncs sí que fa anys!!) fins al 28 d'agost del 2009. I recorda també: vas ser tu qui va iniciar aquesta correspondència.

Recordar aquesta correspondència

Vas anar directe a la meva jugular:

En la cárcel de Zamora no había ningún jesuita durante el viaje del P. Arrupe a España.

La veritat és que jo, fiant-me d'un llibre (Yo creo en la clase obrera), havia transcrit aquest paràgraf d'en Francisco García Salve en diàleg -fictici- amb José M. Llanos (autor del pròleg):

¿Qué te parece, José María, amigo? La comedia [la visita del P. Arrupe a la família Oriol] salió muy bien, me contó un testigo. Todo en secreto porque el P. Arrupe, el General, no tenía tiempo de visitar en la cárcel de Zamora a sus presos, tres jesuitas rebeldes al otro general. (pág. 50)

La primera part d'aquest paràgraf (el dinar amb el clan dels Oriol) no ha de ser descartada: segons les cròniques oficials hi ha un dia en què no se sap a on va dinar el P. Arrupe. És el dia 18 de maig durant la seva estada a Madrid. És el dia dedicat, segons la crònica oficial del P. Manuel Alcalá, secretari i cap de premsa designat per Roma el mars del 70, a "visites privades", entenent per aquesta frase, entre altres, la visita al Cap de l'Estat, Francisco Franco, i, d'acord amb el protocol, una breu visita als Prínceps d'Espanya. Dintre d'aquest epígraf de "visites privades", ¿entrava aquesta visita (¿dinar?, ¿missa?, ¿ambdues coses?) al clan Oriol, a què es refereix García Salve?

Vaig preguntar a Manuel Alcalá, qui en una primera resposta em va donar una negativa. No faltaria a la veritat perquè es limitava a negar la frase d'en García Salve:

...para quienes reservó las últimas horas de su estancia en España ...se realizó en secreto horas antes de ir al aeropuerto camino de Roma (pág. 49)

En insistir-hi (ja vas adonar-te que soc un "noi insistent") ja no va gosar negar-ho.

Respecto a la visita de Oriol, nada sé en concreto. Ciertamente Arrupe era muy amigo de su familia, ya desde su adolescencia en Bilbao y luego cuando Antonio fue ministro de Justicia durante la dictadura.

La meva correspondència amb Manuel Alcalá

El jesuïta que, a la Congregació Provincial de Loiola (31 de mars - 6 d' abril 1970), va suggerir

...que se evitara dar la impresión de que los poderosos fueran los únicos no-jesuitas con acceso al P. General.

Estaba programada meses antes, en secreto, y Oriol padre la organizó con todo detalle. (pág. 49)

El P. Villamandos, que aquell dia de "visites privades" va fer de xofer, no va donar resposta a la meva pregunta, cosa que vaig comprendre. Però no la va negar.

Mi carta a Villamandos

Fent ara una recerca, amb l'ajut del Sr. Google, he vist que el P. Vicente M. Villamandos havia seguit com un bon amic dels "secrets". Mira aquests fragments, retalls de CINCO DÍAS, signats tots ells per MIGUEL ÁNGEL AGUILAR, sobre la "Operación Chamartín" i la querella presentada pels "reversionistas"... i el tractament de favor (que havia de ser mantingut en secret) rebut per la Companyia de Jesús, amb la intervenció personal del P. Villamandos, al que algunes vegades (em sembla que erròniament) anomenen "provincial", "prepósito de la provincia canónica de Toledo de la Compañía de Jesús"...

Si t'animes a llegir-los...

Aquesta visita del P. Arrupe al clan Oriol donaria la raó a un amic meu que, durant molts anys (almenys uns quants bastants més que jo) va gastar la seva vida a la "Mission du Tchad":

És una veritat innegable i d'agrair que la Companyia ens ha deixat i ens deixa provar-ho tot. Només una cosa no ens pot donar, al meu entendre: compartir de veritat la condició dels pobres de la terra i deslligar-nos efectivament dels que els empobreixen.

Aquesta frase del meu amic també es veuria corroborada per les pàgines 295-296 del teu llibre Arrupe. Testigo del siglo XX. Profeta del siglo XXI, a on publiques una carta d'Arrupe al seu cosí Fernando, carta que podria ferir la sensibilitat de tots aquells que alguna vegada hem participat a una vaga laboral.

Dues pàgines que podrien facilitar la feina de l'advocat del diable, si és que encara existeix quest senyor. Ja t'ha donat les gràcies?

Sembla que des del 1983 s'anomena "promotor iustitiae"

A mi, certament, aquest senyor encara no m'ha agraït les hores que em vaig passar a l'Arxiu del bisbat de Tarragona a la recerca de la correspondència entre el P. Arrupe i el cardenal Gomà, seguint la pista d'un article publicat per Miscelánea Comillas [77 (2019) 265-287] (Revista de Ciencias Humanas y Sociales), una de las revistes de la Universidad Pontificia de Comillas ICAI-ICADE (dels jesuïtes). L'article era d'en Jorge García Ocón sobre La restauración de la Compañía de Jesús bajo el régimen de Franco, en el qual el jove Pedro Arrupe surt entre els agents de la propaganda franquista en el estranger.

També hi posava una referència al teu llibre o, més concretament, a allò que els teus lectors i lectores seguien desconeixent...

Però anem ja al veritable motiu d'aquesta post-data. Ja ens va quedar clar que durant el viatge del P. Arrupe a Espanya (maig del 70) no hi havia cap jesuïta a la presó de Zamora, en contra del que afirmava García Salve. També estava clar que no hi havia cap jesuïta a Zamora perquè s'havia concedit un indult ("remisión de la pena") a Andreu Vilà Tintoré, un jesuïta que vivia a Torreromeu (Sabadell), indult que es va fer extensiu als altres dos sacerdots de la parròquia de Ca n'Oriac (Sabadell), tots tres encausats pels mateixos motius, els incidents d'un Primer de Maig.

Si vols recordar:
Havia jesuïtes a la presóp de Zamora
durant el viatge del P. Arrupe a Espanya?

Però ens quedava una pregunta sense resposta. Aquest indult (la remissió d'una tercera o quarta part de la pena), era una cosa normal pels condemnats pel TOP (el famós Tribunal de Orden Público, que avui segueix funcionant sota altres noms)? ¿O havia estat un dels "preparatius necessaris" del viatge del P. Arrupe a Espanya?

I mira ¡com són les coses!

A L'Hospitalet de l'Infant (una població distant de Tarragona uns 30 km) viu una senyora que està fent una tesi sobre el "Obrerismo católico en Tarragona durante la dictadura". Jo he entrat en el nombre dels enquestats. Una de les preguntes era si havia conegut persones que haguessin sofert "repressió" . A més a més d'esmentar-hi un veí del barri i al Pep Ricart, company d'habitació en el meu any de Terrassa (1974-1975), autor del llibre "egara: una parroquia obrera bajo el franquismo", el qual durant dos mesos va acceptar l'hospitalitat de Carabanchel, deixant-me en exclusiva, no sols l'habitació, sinó també les misses dominicals en el barri, li vaig parlar de l'Andreu Vilà i de la seva estada a Zamora.

La senyora de la tesi tot seguit en va respondre:

L'escric perquè volia explicar-li una casualitat. Visc a l'Hospitalet de l'Infant i a 10 minuts de casa viu un ex capellà que fou un temps capellà obrer a Sabadell (a Ca n'Oriac) i va estar a la presó concordatària de Zamora per la seva participació, juntament amb el seu company de parròquia, a un 1r de Maig. L'ex capellà es diu Josep Maria Garrido.

Vostè em parla, a les preguntes que em va contestar, del jesuïta que va estar a la presó per la mateixa manifestació, i el Josep Maria Garrido a l'entrevista em va explicar que, juntament amb ell i el seu company, va entrar un jesuïta, que deu ser el que vostè em va anomenar. Dic que 'deu ser' per no dir que 'ho és', ja que aquest testimoni em va dir que van poder sortir els tres gràcies a l'entrevista que el 'cap dels jesuïtes' va tenir amb el dictador Franco. Ara ho he pogut connectar tot.

Li volia dir perquè m'ha semblat curiós tancar aquest cercle d'informació per part de dos testimonis orals: vostè, per una banda, i aquest ex capellà que viu tan a prop meu, per l'altra. Ara, sabent de qui es tracta el jesuïta que va entrar amb ells, li tornaré a preguntar sobre el tema per a concretar millor les dades.

Com ja pots suposar el vaig anar a veure. Viu, ja om un jubilat, a L'Hospitalet de l'Infant perquè havia treballat a la central nuclear, la que va estar en un tres i no res d'omplir durant uns quants dies totes les portades, no sols dels diaris d'Espanya, sinó de tot el món. Un treball que deixa les seves marques en el cos.

Em va confirmar que no s'esperaven l'indult. Ningú els havia dit: "Són sis mesos, però només en passareu quatre, ja que acostumen a donar un indult". Els seus pares i un germà l'anaren a visitar pocs dies abans de sortir: si haguessin sabut i esperat l'indult s'haurien estalviat el viatge a Zamora ("i en aquell temps no hi havia l'AVE").

Com ja li va comentar a la senyora de la tesi havia relacionar l'indult amb l'entrevista entre Arrupe i Franco.

La nostra conversa, compartint una aigua i un got de vi, va ser fàcil, distesa, amable... Crec que no m'haig d'avançar a la publicació de la tesi a on, tot segurament, anirà sortint gran part del que em va anar explicant.

Als que tenim passió per la investigació (ja sigui la teològica-espiritual, ja sigui la històrica) ens queda preguntar-nos per la "negociació".

Es va "negociar" directament des de Roma?

Oye, Paco, que yo no puedo venir a España mientras tenga un jesuita en tu cárcel de Zamora...

No te preocupes, Perico, que como otras veces ya lo arreglaremos...

El "como otras veces" no es refereix només a Villagarcía de Campos ni als milions de Regiones Devastadas canalitzats vers edificis de l'Orde (del que parla en García Salve i del que el P. Hurtado, aquell jesuïta petitet que jo vaig conèixer a sant Cugat en podria parlar), sinó també als "papers" que, a petició d'Arrupe, Provincial en el Japó, Franco va concedir a uns nou jesuïtes hongaresos que, fugits del seu país, estaven allà totalment indocumentats. Això ho vaig saber per una conversa amb Fernando García Gutiérrez, company d'Arrupe en el Japó i autor del llibre "el padre arrupe en japón".

Després d'aquesta conversa li escrivia:

Pude agradecerle el que pudiera Ud. precisar a qué se refería el P. Arrupe cuando, en otros momentos de su viaje, defendía su visita a Franco apelando a un deber de gratitud. Por ejemplo, en Valencia, en los primeros días de su viaje:

Conozco a esta autoridad civil española a quien voy a visitar, personalmente. Ha sido un bienhechor nuestro en el Japón; gran bienhechor del Japón. Yo me siento obligado. No quiero dar la motivación. Pero estos son algunos de los motivos que he tenido que considerar.

Franco, fiándose de Arrupe, había dado "papeles" a un grupo (¿unos nueve?) de jesuitas húngaros que habían huido de su país, y que se hallaban totalmente indocumentados y en peligro evidente de ser detenidos en cualquier parte y ser devueltos a su país. Ud. había sido compañero de estos jesuitas en el Japón y seguía recordando sus nombres y sus fisonomías.

¿Podría Ud. ponerme por escrito, aunque sólo sea brevemente, lo que me contó de palabra acerca de estos jesuitas húngaros?

Llegir tota aquesta carta

Si la "negociació" directa queda exclosa, ens caldria preguntar pels "peones" que a Madrid van negociar. Podríem excloure a Manuel Alcalá, ja que ells van sortir el 9 de mars i Alcalá no va rebre l'encàrrec de "secretario y jefe de prensa" fins el 18 d'aquest mes.

Podria haver estat Villamandos, el conductor discret?

Vaig oblidar-me de preguntar-lo al P. Valero, el Provincial d'Espanya en aquells temps, la conversa amb el qual em va agradar.

Me ha gustado esta conversación. Veo que Ud. se considera "arrupista", pero sin caer en el "culto a la personalidad". Como yo.

"Culto a la personalidad", no; pero sí con una gran estima y veneración por él.

La conversa amb el P. Valero

Sospites quins haurien pogut estar aquests presumptes "negociadors"? O ja els saps?

Ben llarga m'ha sortit aquesta post-data, més llarga que la mateixa carta. Potser alguns dels teus lectors m'agrairan haver pogut ampliar els seus coneixements sobre el P. Arrupe.

Ben cordialment

Miquel Sunyol