EL "MIRACLE" DE LES BODES DE CANÀ

JA EL PAGARÀ LA MARIA

Soc ben conscient que ara em saltaré alguna de les meves pròpies regles exegètiques: alguna vegada he dit que no es podien barrejar evangelis. També tinc dit que no cal convertir "imatges simbòliques" en esdeveniments reals.

Abans de seguir endavant intenteu respondre la pregunta que ens planteja el bisbe John Shelby Spong: a quantes bodes has anat a on participessin també els teus pares i els teus amics?

El text de John Shelby Spong

Les normes sobre els fills bastards (els "mamzer") les trobaríem en el talmud. Podeu llegir: "Jesús de Natzaret, es podia casar? Fou Jesús considerat un "mamzer", un fill il·legítim?"

Aconsello la lectura de "¿Y si Jesús no hizo una opción por el celibato?", una carta meva a José Luis Sucre de l'any 2002, després dels Exercicis de Lamiarrita.

Més que parlar dels "quatre evangelis", prefereixo parlar dels "diversos documents evangèlics". Podeu mirar...

Quan el va veure arribar amb aquells cinc galifardeus ⁽¹⁾ ja s'ho va témer: farien curt de vi.

Ja li havia advertit que no era per portar amics; que no era un dinar per festejar unes núpcies, que allò no era una boda-boda. Quantes vegades li havia de recordar que ell era un fill bastard, un "mamzer", un d'aquells a qui les lleis divines prohibien que multipliquessin el poble sant de Jahvè! Que res d'impur no el pogués contaminar mai! ⁽²⁾

Per evitar murmuracions i crítiques del veïnat ja havia encarregat el dinar a la taverna d'un altre poble.

La mare ⁽³⁾ no estava del tot descontenta. Per fi, el seu fill, que ja havia fet més d'una bogeria ⁽⁴⁾, trobava una dona prou rica per ajuntar-s'hi. També ella, que feia vida independent, tenia les seves dèries ⁽⁵⁾ , però -sant miracle!- la mútua companyia els asserenava ⁽⁶⁾.

L'àpat seria estrictament familiar: ells dos i la mare amb els altres fills, els seus germans ⁽⁷⁾.

Per què havia vingut amb els seus amics? Una altra de les seves bogeries a aguantar. Santa paciència de mare!

I arribà el que havia d'arribar:

Ho veus? Ja no tenim vi!

I quina culpa en tinc jo, dona!

La mare, ja sabent que no podia fer valer raons, s'aixecà per anar a protestar al taverner, qui es feia anomenar "le chef" ⁽⁸⁾.

Senyora,
ja li vaig dir que tenia dues classes de vi:
Un, que sortia bé de preu, el que fem nosaltres,
però que, ja a final de temporada, no ens quedava massa.

I altres de més bona qualitat,
més cars també,
que me'ls porten de la Campània i de Sicília ⁽⁹⁾.
Ja li vaig dir que d'aquests en tenia en gran quantitat.

Recordi's...
Em digué que no calia tant,
Que no era un dinar de boda-boda.
Que l'únic que de veritat beuria seria ell,
que els germans no estaven per massa celebracions,
que si venien, vindrien per vostè,
sobre tot el gran d'ells, en Jaume,
que no veia gens clar fer celebracions per un aparellament.

I ara ha vingut ell amb aquests sis, i tot "a can Pistraus".

Bé, bé,
ja parlaré amb el meu fill,
i faci el que ell digui.

Que portin el de Sicilia,
ja el pagarà la Maria ⁽¹⁰⁾.

I, al final, com ningú estava de bromes per fer-ho, ell mateix s'aixecà i alçant la copa, feu el brindis:

Que visquin els nuvis!
Beveu-ne tots!