DE "RELIGIOSITATS" I "ESPIRITUALITATS"

De "fe en retals" i de "religió en fragments"

Intercanvi epistolar amb Alfredo Fierro (XXVI)

Veure la "vigèsimosexta pàgina" d'Alfredo Fierro

Apreciado Alfredo:

I aquesta vegada, quina excusa tinc per a tanta demora?

Com bon amant de les pel·lícules de l'Oeste vaig aprendre a no deixar ningú al darrere. I havia deixat, a mitges, un tema al darrere: què deien realment els decrets dels jesuïtes (de les Congregacions Generals) sobre l'admissió a la Companyia de persones de raça jueva.

Ja saps: la qüestió me la vaig plantejar pel cas de Geza Vermes (1924 - 2013), qui, els voltants dels anys 1940, no fou admès pels jesuïtes. No fou admès per ser de família jueva? Ja vaig intentar donar una primera resposta fa un parell de cartes, però em faltava presentar els documents: els decrets de les Congregacions Generals que feien al cas. Com pots suposar això demana esperar l'avinentesa d'un viatge a Barcelona i la posterior feina de traduir. Això demana no només hores, sinó dies.

(1924 - 2013)

Després vinguè la mort d'en Gonzalo Haya, qui des de 2014, quan va venir de "predicador" a Lamiarrita, ha anat participant a les nostres trobades. La foto (sense trucs, només retallada) és de 2016, l'any que tu, al teu torn, vas venir de "predicador"- Gonzalo i la seva dona Gloria, a la part de baix; al teu costat (Toni Valcárcel) és l'amic del qual et vaig parlar a la carta anterior. Sembla que per la mort no hi ha ni torns, ni cues, ni cites prèvies... A vegades, hi ha llargues "llistes d'espera"..., També he dedicat uns dies per a preparar un "In memoriam", amb els comentaris que, al llarg d'aquests anys, ens hem anat dirigint. Li agradava repetir allò dels "savis i entesos" i dels "senzills": per aquí em vaig ficar jo.

No sé si seré dels pocs de la meva generació que no vaig renegar de les tesis de l'escolàstica. Crec que tenien, almenys, un parell de coses bones. Una seria l'apartat de "Notiones", en el qual s'especificava què volia dir cada una de les paraules utilitzades. La segona, a parer meu, era la "Censura", que determinava la força que es volia donar al que s'afirmava a cada tesi, que podia anar des d'un "Metaphysice certa".(les d'un Roig Gironella, el nostre professor de metafísica), la traducció intel·ligible al meu barri seria un (amb perdó!) "por cojones", fins a un "PPossibilis" o, tirant una mica més de la corda, a un dir "els nostres adversaris no arriven a demostrar que nosaltres no tinguem raó" (les d'un Puigrefagut, el nostre professor de cosmología). Em sembla que no li feia massa gràcia haver de defensar les tesis sobre l'hylemorfisme, les que intentaven sostenir la transsubstanció eucarística. Es deia que, a la seva joventut, havia tingut "problemes", potser relacionats amb el "caso Rosmini". Ja pots suposar que el considero un dels meus millors professors de filosofia. "Els meus adversaris mai han arribat a demostrar que jo no tingués raó".

I l'altre gran professor: Lluís Lamolla, que havia estat "missioner"a l'Índia.

Les voy a explicar Kant; no yo, sino lo que García Morente dice de Kant. Pero el año que viene el P. Colomer (altres tradicions orals diuen Vallsplana) les explicará Kant. Háganle caso a él.

Ja veus, t'has vist obligat, a posteriori, a posar "notiones": per "simple espiritualidad" es vol entendre "espiritualidad no religiosa". Potsr alguns et demanarien la noció de "religiós".

Alguna vegada ja he dit que, davant d'afirmacions (sense posar "notiones") d'alguns cristians en el sentit de que la "religió" és ja quelcom caducat, sortiria, muntat sobre el cavall blanc apocalíptic, l'autor de l'anomenada carta de Jaume tot exclamant: Com! Visitar orfes i viudes, ja és quelcom caducat?

Aquí em podria lluir amb un bom sermó sobre la paraula visitar o, millor dit, sobre la paraula evpiske,yasqai (el número Strong de la qual és el 1980).

Comentaria aquests dos versets:

La "religió" (qrhskei,a kaqara. kai. avmi,antoj) és una "visita alliberadora".

No deixaria passar l'ocasió sense ficar-me amb Teresa de Calcuta: les seves "visites" eren "cures pal·liatives". No sé si tu et sumaries a aquesta crítica.

Però, no critiquem molt: alguns potser no fem ni "cures pal·liatives".

A la teva pregunta de "si esa espiritualidad se da solo en aquellos que han perdido el cristianismo, reliquia entonces de una pérdida, o si la hay también surgiendo de cero en quienes no fueron educados en ninguna religión", responc amb una altra pregunta: Les pintures de les coves de Lascaux i Altamira suposen una espiritualitat?

Em sembla que Eugen Drewermann donaria la resposta amb un sí.

No se dan cuenta [los teólogos] de lo indispensable que es el conocimiento del pensamiento de los cazadores de la era glaciar para descubrir cómo y por qué nació la idea de consumir un dios en la forma de un determinado alimento. Estos frescos son testimonio del pensamiento de los hombres de hace treinta mil años, del hombre de Cromanón. En aquel entonces se mataba a un animal, que de hecho era divino, y se recibía a la divinidad misma en el alimento, en la fuerza de la carne matada y consumida. Desde esta perspectiva la eucaristía, tal y como es comprendida todavía, parece un sacramento "arcaico", cuyas raíces vitales se remontan a esa protohistoria.

Dios inmediato

No sé fins a quin punt l'expressió "fe en retalls" que vaig utilitzar a la meva darrera carta és, menys o més, equivalent a "religión en fragmentos", la que et va servir, ja el 1984 ⁽¹⁾, com a títol a la teva "Aportación al análisis de una sociedad postreligiosa", publicada a pliegos de estraza (10).

En utilitzar l'expressió "fe en retalls", ¿confessava una "respetable nostalgia de otros tiempos, de infancia y juventud"? ¿Confessava un "desearía seguir creyendo"? ¿Quins serien "els meus retalls"? El "participar en la eucaristía pascual sin creer en la resurrección propia ni en la de Cristo", ¿serà un d'aquests "retalls"?

Algun amic, alguna vegada, no només ha posat en qüestió el "participar", sinó també el "celebrar", no acceptant les meves excuses de què "son poques vegades", de què "son en grups reduïts". El "poques vegades" segueix sent veritat; el de "en grups molt reduït", per diverses raons, s'ha acabat. Les meves últimes "celebracions" han estat en grups bastant amplis (misses de funeral de família molt propera).

Amb el "credo" no tinc els problemas que tenia don Manuel, ja que no entra a la meva litúrgia. Algunes vegades, a les eucaristies de Lamiarrita, he proposat el text de "La profession de foi de Théolib", de la que vaig publicar una traducción a la meva web l'any 2000.

La meva amiga francesa de l'Església Reformada de França, amb la qual vaig mantenir durant un cert temps un intercanvi de correus, em va comentar:

A l'assemblée générale ordinaire de l'Association pour le Protetantisme Libéral, on a parlé de vous. La personne qui a évoqué comme particulièrement "émouvant, ce jésuite espagnol qui traduit la profession de foi de Theolib dans sa langue pour lui assurer une meilleure diffusion" [a été] Jacques Perrier, le Président de l'une des plus grandes institutions sociales en lien statutaire avec l'Eglise Réformée de France.

Així comença aquesta "profession de foi":

I segueixen unes altres set estrofes, cada una d'elles amb la seva part negativa (Jo mai creuré que...) i amb una part positiva (Vull creure que...). Per fer la cosa més "litúrgica" (= més teatralitzada), la part negativa la llegeix un de sol (a qui li toca, donant sempre l'opció del "passa paraula") i la part positiva tots a cor, coma a les tragèdies gregues.

Què va passar fa dos anys, a Lamiarrita 2022? Que li va tocar la primera estrofa ("Jo mai creuré que Crist morí per mi") precisament al "predicador" (Josep Cobo), el qual "passà paraula" al veí.

A la reunió-tertúlia de la nit li vaig preguntar si es pensava que Jesús, mentre moria a la creu, estava pensant en ell. Em sembla (la meva audició ja no és molt bona) que em va dir "trampós"; l'endemà va presentar disculpes, especificant allò de "en cuanto a la forma, pero no en cuanto al fondo". No pateixis, que això no fou cap impediment per acompanyar-lo a le coves de Zugarramurdi.

Cites a Carles III. Potser a l'església d'Anglaterra hi ha un cert repartiment de papers entre el rei i l'arquebisbe de Canterbury, qui és, a la vegada, primat de l'església d'Anglaterra (amb un primet de jurisdicció) i primat de la Comunió Anglicana (amb un primat d'honor). A l'església Vaticana / Catòlica no es dona aquest repartiment, ni signes de que es vulgui anar cap a un tal repartiment: el papa manté els drets que es va autoconcedir en època medieval.

O recordar alguna pregunta:

I totalment d'acord amb les teves cançons de "jardín de infancia". Possiblement, alguns, al seu torn, poden pensar que seguir cantant Labordeta és de "hogar de jubilados". Fa anys que lluito inútilment perquè a Lamiarrita no apareguin els "cancioneros". Tant pel que toca a cançons com pel que toca als "cànons eucarístics".

Ben cordialment

Miquel

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 19 maig 2024

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Alfred Loisy i el modernisme     Spong, el bisbe episcopalià (2000)
    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

(1)

Alguns haurien de posar atenció a aquesta data (i a altres anteriors) abans de parlar, en aquests darrers anys, de "nuevos paradigmas".