U

Segons un estudi publicat per la prestigiosa revista anglesa The

Qullon, el maig de l'any 1968 no hi havia a París suficient llits per

acollir tota la gentada que assegura vehement la seva participació en

l'event. Algunes veus no autoritzades han volgut veure en l'article la

prova irrefutable de l'existència dels espectres. Altres, fidels als seus

principis, s'han limitat a no creure's l'article apel.lant a programes

d'intoxicació de la CIA. Perquè, és clar, això d'haver cridat "Vive

l'amour" al barri llatí dóna un llustre incomparable. I no diguem haver

llençat un adoquí a un senyor gendarme vestit de blau i amb bigotet. Quina

saviesa reconcentrada no destil.la la mirada d'un exseixantavuitero...

Jo simplement m'atreveixo a preguntar : fins quan durarà la conya

del maig del 68? Fins quan haurem de sentir-nos inferiors i culpables per

no haver escrit alguna parida del tipus "prohibit prohibir" en alguna

rònega paret de facultat ? Sí, ho confesso! A la universitat no he sentit

mai la necessitat de recitar el llibre vermell de Mao en alt. I què? Cada

maig, alguna cadena, algun suplement, alguna tertúlia, treu el pas del maig

del 68 a processó. I la veritat és que el tema ja fa escudella. Sorgeixen

articles indesxifrables que ens intenten convèncer que allò va tenir una

importància cabdal en la història de l'evolució de l'univers. El clímax

d'aquesta sensació de tonto generacional i de presa de pèl, arriba a

nivells intolerables quan apareix en escena el típic politiquillo de suquet

de peix a l'estiu i casa a Palafrugell que, fent un esforç de magnànima

generositat, ens embasca amb els seus records. Percebo aleshores la

desagradable condescendència dels iniciats, una secreta superioritat de

classe que m'emprenya. Perquè, algú em pot explicar realment què caram va

passar el maig del 68? Què caram li devem al Maig del 68? Un món millor? Un

món més idealista? Més solidari, potser? Sincerament, no ho crec. Miro el

nostre món i el veig com sempre ha estat. Miserable i mesquí. Més aviat

trobo que el Maig del 68 ha estat per la seva pròpia generació una vacuna

que els ha evitat haver de fer tot allò que pretenien fer en un futur. Un

obscur mecanisme d'autojustificació que els ha permès actuar com han volgut

amb la falsa consciència de la feina feta. Miro la foto d'abans i d'ara de

Dani el Roig, un dels líder estudiantils. Abans burleta davant un policia,

ara fent el pallasso al parlament europeu per cridar l'atenció. No canviem

pas massa. I és precisament a França, crisol de tot allò, on creix el Front

Nacional! Tot i això, fascinat pel mite, li pregunto al meu pare el seu

parer sobre tot el que va passar. Ell va estar al col.legi d'Espanya fins a

l'abril del 68. Em mira sorneguer i em contesta que la primera

reivindicació existencial dels hispànics fou permetre el règim mixt a les

habitacions. Ara, per primer cop i finalment, un sentiment de secreta

comprensió m'uneix amb aquells inefables revolucionaris de maig.

Ó