9

Impulsada per un imparable desig d'acció, la bella Desirée Lamar s'aixecà, bella i nua, de la blanca catifa de pèl llarg. Les flames de la llar de foc es reflectiren per un instant en la seva fosca pell en el moment en què agafava la petita Smith&Weson amagada sota la taula. En un tres i no res apuntà amb les dues mans a l'entrecuix del Joan Vinyols i li disparà un tret a la polla. En Joan, assegut a la cadira, amb els pantalons abaixats i en plena erecció, no tingué temps de veure res. Ni com la petita bala d'acer blau sortia del canó, ni com viatjava, veloç com un llamp, cap al seu membre. No veié res. Tan sols sentí una lleugera escalforeta al colló dret abans de desmaiar-se i morir.

Quan l'alcalde Vinyols fou informat del luctuós succés, un petit filet de moc se li despenjà del nas pelut. Agafant el mocador de roba italiana es mocà amb força. Feia temps que havia descobert que mocar-se en moments compromesos estava bé. Mentre Merxe, la secretària, li demanava sanglotejant si volia que li preparés un "carajillu", en Geroni Vinyols començà a pensar com s'organitzaria aquell cap de setmana. Aquella nit, estirat al llit, en Geroni sentí per primer cop en la seva vida la necessitat de parlar amb la seva dona. Ella, la dona, soterrada sota la funda nòrdica, escoltava el seu marit profundament adormida.

–És que el nostre fill sempre va tenir mala sort, no trobes? –inicià en Geroni.

Si Desirée Lamar hagués sabut que en Joan Vinyols era fill de l'alcalde, potser en comptes d'un tret n'hi hagués endinyat un parell. No ho sabia. De fet, mai sabia segur si els dispararia. Hi havia homes que se salvaven. D'altres, en canvi, només afluixar-se la civella del cinturó, ja rebien un sonor tret al clatell. Amb en Joan no havia tardat massa a veure-ho clar: aquella cara peluda no li feia gens el pes. Igualment ràpida fou la decisió d'abandonar el cadàver en un preciós bosc arran de mar, bosc on la Constructora Vinyols tenia previst construir luxosos xalets alpins. Embolcallat amb celofana, el cadàver del Joan semblava un immens entrepà de Tulipán abandonat enmig dels pins.

–Pobre, Joan! –es digué ella– si ni tan sols no m'hauria demanat tan ràpid que fes amb la seva polla allò que totes les dones sempre desitgem fer...

L'olor d'aquella mar fosca i salada que s'estenia immensa davant els seus peus transportà Desirée a la seva estimada illa. Com si la nit fos el preludi del seu retorn, els records dels seus pares i el seu germà varen reviure per un instant. Tornà a veure la seva estimada àvia, aquella bruixa negra, arrugada com una pansa, que davant la seva primera sang ja profetitzà que la seva néta en faria vessar molta. Recordà també al Comandante, aquell tros d'home que s'havia enamorat d'ella i que l'havia enviada a Moscou per fer-la encara millor assassina. De sobte, tots els records fugiren ràpid en notar com el seu magnífic pit esquerre començava a vibrar. Despenjà el telèfon i prengué nota.

La mateixa nit de l'enterrament, tornant del cementiri, l'alcalde Vinyols féu aturar el seu Jaguar abans d'hora. Digué que volia passejar tot sol i que no l'esperessin a sopar. Ningú s'estranyà que un home que acabava d'enterrar un fill capat volgués estar sol. Tot guardant el mocador de seda a la butxaca, en Geroni Vinyols es dirigí a peu cap al luxós complex d'apartaments que ell mateix havia fet edificar anys enrere. Entrà al jardí interior privat i es dirigí cap a l'apartament número 7. Assegurant-se que ningú el pogués veure, premé suaument el botó vermell. Al cap d'uns breus instants, el pany s'accionà silenciosament i una dolça música s'escolà per la porta oberta. A mesura que entrava, l'esplèndida figura bruna de la Desirée s'anà definint en la penombra de la sala. En veure-la tota nua i bella, asseguda damunt una catifa blanca de pèl llarg, l'alcalde no pogué reprimir un sentiment pòstum d'etern agraïment cap al seu fill: aquell cràpula que de tant en tant li passava adreces sexuals. Desirée, en veure el nas pelut de l'alcalde, es decidí d'immediat.

JMG