| Molt soroll per no res
Vaig prometre no oblidar mai els noms. Jaume o Manuel... (Tant se val un amant més a la cua.) Reconec, amb tot, que em preocupo d’absurditats, de fets de paper llis de porro, de gust tou. Amb la partida d’un ferrocarril, que s’emporta els teus ulls de l’aeroport, ulls de color de pera embastardida, deies com n’era d’acollidor el pit del meu cos tendre i neci. Encara ho és (com un nadó s’alleta l’autocom- passió). No. Tu, promesa amb càrrecs d’altri, que llueixes pits de poma, no vas existir, per raó que mai tingueres existència, salobríssim extracte romanent en l’olor de reclosit d’unes aixelles adormides entre la roba seca d’un domini on has passat les aventures de recerca... No m’hi topes. Darrerament em trobo encara més, ja massa, oblidadís.
Alfons Gregori |
 Frank Kalero
|
