La nit és oberta

quan s’allarga aquell udol de gos

entre la intermitència

dels gemecs

d’aquell silenci sol estès

i el neguit

dels últims motors

desperts,

en retirada rabiosa,

cap a la casa rasa de la mitjanit,

la boca d’estómac

sense llengües, ni recanvis, ni greixos.

CINTA MULET

Em té la nit sense mans

en cau de bisturís,

mans de nit perquè no et tinc,

mans sense mans,

bots de cors de vi,

tallades, al clos d’uns pits,

nit de mans, perquè em tens,

em tens perquè no et tinc,

mans que pengen

en mugrons fora de mi,

no em tenen, perquè no et tinc,

mar de mans partit

estic

perquè no estàs,

i ets,

mugró i no,

pit i bisturí,

i nit i clos i mar,

mar de nit,

clos de mar,

perquè vols, i no,

perquè et vull,

perquè ets, i no,

perquè no,

per què,

i no,

perquè et bec,

bot de vi de bisturí.

CINTA MULET

I crec que encara

hi ha d’haver més llenguatges

que entenguin els teus llavis i les meves llengües,

perquè jo pugui empènyer les paraules amor

pels sords baladres de les autopistes,

perquè pugui vèncer les arestes de les muntanyes,

perquè pugui adreçar, encara més, les meves vèrtebres.

Les faré paraules toves de pa tendre,

o de sorra, perquè puguin embeure

la teva aigua,

o si encara la teva ciutat

està fora dels meus hemisferis

les enviaré en un satèl·lit de plàstic

a les estrelles,

i pararé amb les mans obertes

tants estius i hiverns com calgui,

fins que es morin els baladres

o el cel quedi absent

de llumetes.

CINTA MULET