Paul Verlaine

Traducció de D. Ilitx

 

POEMES SATURNIANS

a Eugène Carrière

 

Els savis d’altres temps, tan vàlids com els d’ara,

cregueren, i és un punt mal aclarit encara,

veure al cel les bondats, així com els desastres,

i que es lligava cada ànima a cadascun dels astres.

(La gent han escarnit, sens pensar que molts cops

el riure es fa ridícul i decep tots els jocs,

aquest ensenyament del misteri nocturn.)

Però aquells qui són nats sota el signe SATURN,

planeta fer, volgut per tots els nigromants,

apleguen tots, segons antics llibres arcans,

bona part de desgràcia i una bona part d’ira.

La imaginació, que és dèbil i es regira,

l’esforç de la Raó en ells, nul, elimina.

En llurs venes la sang, subtil com la metzina,

bullint com si fos lava, rara, corre i s’escola

calabruixant el trist ideal que esmicola.

Així han de patir els Saturnians i així

--admetent que siguem mortals-- han de morir,

havent estat llur línia de vida conseqüència

d’una lògica traça de maligna influència.

 

 

SONET COIX

A Ernest Delahaye

Ah! certament és trist, és cert que això acabarà malament.

No és permès ser infortunat fins a tal punt.

Ah! certament és excessiva la mort de l’animal ingenu

que veu escolar-se la seva sang sota el seu esguard marcit.

Londres fumeja i crida. Quina ciutat de Bíblia!

El gas flameja indecís i els rètols són vermells.

I les cases, arrugades d’una manera terrible,

espanten com un senat de velles.

Tot l’horrible passat salta, piula, miola i clapeix

en la boirina rosa, groga i fastigosa dels Sohos,

amb els indeeds, amb els all rights i els haôs.

No, és certament excessiu un martiri sense esperança;

no, és cert que això acabarà malament, certament és trist:

oh! el foc del cel sobre aquesta ciutat de Bíblia!

 


 

EL POETA I LA MUSA

Cambra, has guardat els seus espectres ridículs,

plena de llum sollada i remor d’aranyes?

Cambra, has guardat les seves formes senyalades

per aquella brutícia del mur i per aquelles vírgules!

Ah no! No obstant, cambra així guarnida que recules

en aquest sec efecte òptic amb semblança disgustada

davant del record de massa coses determinades,

com s’enyoren de les nits, de les nits d’Hèrcules!

Que s’entengui com es vulgui, no és pas això:

vosaltres no compreneu res, de les coses, bona gent.

Us dic que això no és pas el que tothom pensa.

Sola, oh cambra que fuges en cons afligents,

sola, ja ho saps!, però, sens dubte, quantes nits

de noces hauran desvirgat les seves nits després!