Vaig agafar el tren de les 7.50 cap a Göteborg. Em va sorpendre veure-hi tanta gent aquell dissabte.

–Tu també vas al Saló del Llibre?,–em preguntà en Waldo Bianchi, un xilè que va immigrar a Suècia fa unes quantes dècades i que ha anat situant-se dins Saab, on jo el vaig conèixer. Se’m va fer pesat el trajecte, una hora massa llarga especulant sobre estratègies empresarials, problemes d’enginyeria, absorcions i unions de la indústria automobilística: converses de premsa del cor industrial.

Començar un viatge, per petit que sigui, és una forma d’escapar, i necessitava fer-ho, deixar aquesta petita ciutat industrial i el que em lliga a ella; en aquest cas encara era més simbòlic, ja que anava a escoltar conferències –hauria volgut seure sol, fullejar el programa i llegir altre cop sobre les escollides.

A l’andana vaig coincidir amb en Mats. Mentre caminàvem cap al Saló em va parlar sobre alguns escriptors suecs que anava a escoltar; no en coneixia cap. Feia massa temps que no pensava en això i aquest oblit em va entristir. Vam parlar d’un escriptor irlandès i comentàrem el nombre de narradors en llengua anglesa que hi havien convidat. Vaig pensar en la feina, en els omnipresents anglosaxons, assidus de les multinacionals, en els viatges, la internacionalitat, la pressió, els dinars i sopars de negocis amanits de converses que tan sols contribuïen a submergir-me encara més. Ja arribàvem; em vaig veure reflectit a les vidrieres i vaig sorpendre’m preguntant-me si érem la mateixa persona. Vaig sentir que algú cridava en anglès i vaig empènyer la porta. Lota era americana i formava part del grup que els editors suecs s’havien afanyat a importar.

Les conferències del matí em van arreglar l’ànim. Em vaig submergir en la literatura i corria, enmig d’una gran excitació mental que intentava saciar escoltant i pensant, d’una sala a una altra anant de novel·listes suecs a academicistes també suecs, passant per escriptors policíacs americans i narradors irlandesos. John Erville va presentar la traducció de la novel·la sense parlar-ne; havia vingut a descriure’ns la situació a l’Ulster, per a descontentament del seu editor suec, tímid, que no aconseguia dirigir la xerrada. En acabar, va adreçar-se al públic directament, que suec i tímid, restà en un silenci que intentà omplir l’editor sense decisió. No dubtà a interrompre’l per passar a un pregunta. Una noia d’uns trenta anys amb accent americà s’interessava pel contrast entre la seva obra i el seu palès compromís fora dels llibres. La pregunta es tornà diàleg, en el qual m’hagués agradat intervenir, però no vaig gosar. Bàsicament tenien opinions properes, però ella creia que era injust no aprofitar la força perpètua de l’obra per deixar gravada aquella lluita; ell afirmava que precisament perquè quedava gravada era innòcua: el camí havia de ser més superficial i, per tant, més accessible a tothom, encara que més efímer. I jo que volia dir que sí, i després que no, i dir-hi la meva, però no gosava, i a més pensava que em feia por fer el ridícul, i em semblava ridícul que em fes por fer el ridícul, acostumat com estava a parlar en públic, a defensar exigents situacions industrials, i estava nerviós perquè volia dir coses que pensava, i perquè pensava, sí, era més aviat perquè aleshores pensava en situacions socials, en política, en felicitats i desgràcies provocades per antagonismes globals molt més amplis que l’objectiu concret i parcial que ens preocupa en l’empresa.

Als passadissos, la noia i l’escriptor continuaven envoltats de curiosos i coneguts. En Mats aparegué entre la gent acompanyat del frustrat editor; me’l presentà. Ens vam unir a John Erville, qui, feta la roda de presentacions i després d’uns minuts de conversa simulada, proposà que ens trobéssim a les set i sopéssim plegats. Vaig estripar l’entrada en cent trossos, mentre pensava en els quinquagenaris dels vespres de jazz, que s’asseien amb lentitud, escoltaven amb educació i en silenci tornaven a les seves cases. Tot molt asèptic. Vaig mirar a banda i banda, vaig saltar llençant els bocins enlaire i vaig sortir corrents.

Taula de sis: vaig agafar el tres per estar a prop de tots. L’inici del vi, les carns i el peix, és l’inici de nosaltres mateixos, la taula es fa més lleugera i tothom s’interessa per tothom; els moviments de les mans, la tasca de mastegar dificulten la disputa, tot s’accepta. Cafè.

–Però, aviam, tu ets l’home de la multinacional, has de tenir una idea clara sobre les responsabilitats socials de l’empresa!,– atacà John.

Després d’uns segons, no vaig poder evitar el tremolor en dir:

–En Mats ha exagerat sobre la meva posició, i...bé, no, crec que de vegades estar massa a prop de la font dels problemes t’impedeix de veure’n els efectes.

–Sí home, i que més! –en John no dubtava.

Durant uns segons tots vam apartar la vista, menys Lota, que em mirà i després adreçant-se a en John, –és que potser té un l’obligació de comprometre’s en tot?, ets conscient que això és impossible i que tu també fas la tria, i als ulls d’aquells que oblides ets tan dolent com...

–Òbviament, però no hi ha blanc i negre, hi ha matitsos, i hi ha la nostra consciència que ens...

–No creus que aleshores tu estàs avantposant problemes locals a la importància dels globals?

Van continuar una estona en una baralla circular de les que entretenen, acceleren l’adrenalina i provoquen la pròpia reflexió. No vaig parlar, encara que en tenia moltes ganes. L’irlandès s’aixecà un moment, vaig dirigir-me a Lota. Potser admirava més a en John, com s’admira la contundència del guerrer, però m’impressionà la seguretat més oberta d’ella, i per què no dir-ho, aquell dia estava atribolat i sentia que ella no era una amenaça. Poc a poc la conversa es tornà més fluïda, la tensió es relaxà i els altres també volgueren intervenir-hi; en John va dir que havia de marxar, que tenia fenia per fer. S’allargaren els licors, però finalment ens vam aixecar. No volia que s’acabés aquell moment, no volia estar amb els altres, tenia por que Lota digués adéu. Es començaven a aixecar preguntes i alguna proposta; vaig apartar-me un moment i vaig cridar la seva atenció.

–M’agrada parlar amb tu, vols que anem a passejar?

–El que em fa més ràbia és que Erville té raó.

Vaig començar així i tota la vergonya se’m va esfumar; confiava en ella, la sentia propera mentre caminàvem. Sovint les nostres jaquetes fregaven i era com una confirmació que estava allí, ens teníem a uns centímetres. Notava que de vegades em mirava i jo ens imaginava als dos: ara amb el cap cot, ara aixecat endavant, ella tombant-se lleugerament vers mi. Què feia i on vivia, qui era i qui volia ser, quins anhels abrigava i quins n’havia rebutjat, aquella llosa que m’oprimia el pit i que no trobava forma d’aixecar. Sense arrels, viatjar d’un lloc a l’altre, immigrant categoria A, de treball en treball cada cop més ben pagat, la seguretat que sentia a la feina, la tristor de certs matins, la buidor que em deixaven unes responsabilitats que demanaven tant i que donaven tan poc, l’angoixa que sorgia cada cop que tenia temps per a fer-me preguntes, que quedaven clavades perquè no tenia temps per a respondre-les.

–Però què deus pensar de mi!, sento abusar de tu.

–Calla! –i m’acaricià el cabell amb cura–. Continua! – i caminà altre cop. Després parlà, em parlà amb paraules de suport i amb paraules fortes, es va fer gran davant meu, mentre sèiem al port davant del mar, i em parlà de com era abans i de com era ara, cercant paral·lelismes entre ella i jo. M’advertí sobre la mentida de les imatges parcials que segur que tenia d’ella i de gent com John Erville. Els nostres dits es tocaren, lleugerament, gairebé dubtosament, però..., però vaig sentir-ho amb una intensitat palpitant; la seva protecció i aquesta sensació em deixaren un gust confús.

La nit s’allargà en fils molt prims. L’aïllament i la companyia, immenses. Els minuts van anar caient i em netejaren de les quaranta o seixanta hores setmanals i la ressaca que provoca l’estrès. El diumenge vaig tenir ressaca també, una ressaca amarga per impossible, originada per la conversa de tota la nit, hora rere hora parlant. Estava amb Lota, i aleshores no vaig tenir por i vaig agafar confiança i vaig dir la meva sobre drets humans, dictadures, democràcies, homogeneïtzació i gregarisme i qui sap què més. Sí, hi vaig dir la meva, però ella ja feia temps que les havia pensat, les meves idees, ja feia temps que havia perforat la seva escorça embrutada per innocents filantropies, frívoles asseveracions i rudimentàries anàlisis, i les havia omplert de dades, interrelacions, reflexions i matisos. I penso que jo era l’aprenent, el deixeble que escoltava amb passió, preguntava àvidament i intentava impressionar exposant els seus pensaments de forma complexa; i mentre la mestra instruïa jo mirava els seus ulls bruns i li llegia els llavis sentint una barreja d’admiració i atracció, o potser era la mateixa cosa.

Però més d’un cop aquella nit em contragué el rostre alguna paraula o algun gest que em va fer pensar en la submersió de la meva vida quotidiana, ja que aleshores tenia por que aquell moment s’acabés, perquè sentia que el fruit d’aquelles hores poc a poc aniria esvaint-se fins a quedar reduït a un record, que algun dia m’entristiria en recuperar-lo després de massa temps.

Sortia el sol. Ho vèiem recolzats sobre una barana abocada al mar.

–El meu avió surt d’aquí tres hores.

Volia apretar-la; el silenci glaçà els nostres moviments i deixà tan sols la mirada, unes mans que semblaven voler enllaçar-se. Ens vam besar amb lentitud.

Vaig mirar el rellotge: encara tenia una hora fins que sortís el tren; em vaig girar i vaig tancar els ulls. Quan vaig obrir-los tot era gris, el cel tapat, el terra mullat; em vaig sentir terriblement cansat, tenia fred i estava xop.