La Joana va conèixer en Manel un dia de molta pluja. Ja feia tres dies que el temps estava així, però aquell dia l’aigua va caure amb tanta intensitat que fins i tot li va trucar la seva mare.

–Què us passa, a Barcelona? He sentit a la ràdio que plou a bots i a barrals.

–Sí, però no et preocupis, ja es cansarà de ploure. Portem ja dies així. I què tal pel poble? Com està l’àvia?

–L’àvia està bé, com sempre. Ja saps com és. Treballa cada dia més.

–Digues-li de part meva que no sigui d’aquesta manera, que a aquestes alçades no l’ha de matar, el treball.

La Joana treballava en unes oficines del carrer Balmes. Acabava esgotada. Es passava gairebé tot el dia amb els dits enganxats a la màquina d’escriure.

Dues companyes seves discutien sobre homes.

–I tu creus que en els anys setanta, com estem, un home m’ha de venir a dir això? Aquests últims anys han estat molt importants per a l’evolució de la dona en la nostra societat. I ara un imbècil ve i em diu el que em diu. Tu com t’hauries quedat?

–Dona, no t’has d’enfurismar d’aquesta manera.

i estava disposada a convèncer a tothom que el sistema era totalment incompetent, i que, si no ho feien ara, el got no vessaria mai, sinó que seria substituït per un altre de similar quan faltessin un parell de gotes per omplir-se. També s’havia banyat completament nua a les platges de la Costa Brava amb tota la seva colla una matinada d’estiu, i havia passat la frontera diverses vegades per veure a Perpinyà aquelles pel·lícules que la gent decent no veia. La Joana s’havia fet molt amiga d’ella.

–Si vols, com que plou tant, pots quedar-te a dormir a casa meva i així no hauràs d’agafar el metro i caminar tot aquell tros fins a casa.» A la Joana li va semblar bé. Sabia que la Maria vivia en un pis llogat molt a prop d’on treballaven. El compartia amb el seu germà, la seva millor amiga i un altre amic.

A les cinc en punt van plegar. De la feina a casa no hi havia més de cinc minuts. Vivia en un edifici antic. Li va cridar l’atenció la barana de l’escala. Era molt semblant a la que havia vist en una pel·lícula la tarda que va anar per primera vegada sola al cinema.

Al final va acabar acostumant-s’hi i rebutjava qualsevol invitació de les seves amigues quan planejaven anar a veure una d’aquelles pel·lícules americanes. Ella sola s’embadalia mirant la pantalla, amb les cames totalment reposades. Quan els llavis del protagonista besaven els de la seva amant, ella sentia com si un foc s’acostés als d’ella, i els notava damunt seu, tendres, com una massa de carn que esperava que ella la mossegués a poc a poc, mentre els seus braços voltaven la seva esquena. Aquesta furtivitat era la que permetia a la Joana sentir d’aquella manera, traspassant la pantalla. Van arribar al replà de l’escala esbufegant.

–No t’espantis de com estigui tot.

–No et preocupis. T’agraeixo molt que em deixis quedar-me.

–I ara! Ja veuràs, farem un sopar fantàstic, tots cinc.

La porta d’entrada donava directament al menjador. Efectivament estava molt desordenat. Damunt de la tauleta de centre hi havia un parell de llibres oberts. Els coixins del sofà eren a terra.

–Això és la Lídia, que té la mania d’estudiar així. Estudia filosofia i lletres a l’Autònoma. Els seus pares li envien quantitats industrials de diners cada mes. Hi ha mesos que fins i tot acaba pagant part de la meva mensualitat del pis. És una bona noia.

La Maria va llegir un paper que hi havia enganxat a la porta. «Només serem quatre a sopar. El meu germà vindrà més tard.» Li va presentar els dos companys del pis. Van sopar molt bé. La Lídia era una noia encara més alta que la Maria, no tan prima, i amb un caràcter encisador. En Pau, en canvi, era més aviat baixet, amb els cabells rossos i arrissats. Durant tot el sopar havia demostrat els seus coneixements d’història incansablement, fins al punt que la Joana havia arribat a perdre el fil de la conversa i es va trobar pensant en tota la feina que hauria de fer al dia següent.

Van anar a dormir bastant tard. Ella dormiria amb la Maria. Era un llit molt ample, gairebé de matrimoni, que, segons li va explicar, havia sigut de la seva àvia. La conversa va continuar durant una estona, fins que la Joana es va adonar que feia uns cinc minuts que parlava sola. Es va estirar completament. Es trobava estranya en un llit que no era el seu. De sobte, va tenir una fiblada molt forta als ronyons, tant que la va

deixar immòbil i sense respiració. Va haver de tancar els ulls i intentar respirar profundament. Quan el dolor es va alleujar, va provar d’aixecar-se. La fiblada encara romania en la part més baixa de la seva esquena. Va arribar al lavabo encorbada, sense poder aixecar els ulls de terra. La llum de la bombeta la molestà. Anava xopa. Havia tacat totes les calces. Tenia el ventre totalment inflat. Es dirigí cap a l’habitació. En l’obscuritat va trobar el calaix de la roba interior de la Maria. En tornar al lavabo, va remenar en un armariet. En el mirall va poder veure reflectida la seva cara; estava completament pàl·lida. Podia veure perfectament totes les venes blavoses de la seva cara. Va trobar el que buscava. Va netejar les calces com va poder, les esbandí i va pensar que les ficaria ràpidament a la seva bossa. Les portava amagades en el seu puny esquerre. Anava a apagar el llum quan va veure una silueta al menjador que s’apropava. Va restar immòbil i va apretar el puny amb força. Unes gotes d’aigua s’escorregueren entre els seus dits.

–No et preocupis, estic acostumat a veure la meva germana i la Lídia amb tan poca roba.

La seva cara continuava blanca, però almenys va aconseguir estirar l’esquena. Va notar una sensació estranya als pits. Quan va tornar al llit, va pensar que no li havia fet vergonya que l’hagués vist en roba interior. Es penedia de no haver estat capaç de dir-li res. Mentre s’adormia, li vingué al cap la història de la Magdalena, una noia del poble que deien que havia mort de desesperació. S’havia consumit esperant que ell tornés de la guerra. La van trobar de matinada asseguda en una cadira de vímet enmig del camí que passava per davant de casa seva. La seva pell estava tan gelada com el seu pensament.

Durant els següents mesos es van veure diverses vegades. L’anava a buscar a la feina i després passaven hores i hores en un bar que hi havia molt a prop. Parlaven de tot el que ell volia, de tot el que ella volia.