–No crec que avui ens ataquin.

L’home que parlava amb aquestes paraules mostrà un rostre de cansament. Va treure amb cert valor el cap per damunt d’una petita torre castigada, i va veure com les tropes franceses i castellanes es retiraven de moment dels murs de l’assetjada Barcelona. Eren temps difícils. Després de la Guerra de Successió, els catalans quedaven sols davant del venjatiu Felip V i ja portaven tretze mesos de combats, fam i desolació. El soldat baixà els esglaons de pedra mentre pujava el relleu i aquella escena fou observada pels blaus ulls d’una noia de cabellera llarga i daurada. Era al seu lloc de guaita i, després de moltes hores de tensió, notava els efectes de la son. Vestia unes botes de cuir que li arribaven fins als genolls. Portava uns pantalons blaus i una camisa de seda. Un tahalí de pell subjectava la seva espasa i un ampli cinturó amagava dos pistoles amb el petit sac de pólvora.

Una desagradable veu es deixà sentir:

–Golden Elisabeth! –pujà les escales un home prim amb rostre aquilí i protegit amb una desgastada armadura–. Encara sou aquí?

–Sí, Ferran –va respondre ella–. El silenci dels vostres enemics em preocupa. Quan penso que podia abandonar la ciutat fa temps...

–Forma part de la teva vida de mercenària –i després d’aquelles paraules la mirada del soldat s’aturà en el seu cos marcat per l’ajustada camisa.

–Compte amb les mans! –exclamà ella mentre acaronava el seu tahalí–. Si t’apropes massa, et mataré com vaig fer amb un home de la taverna.

–Apa, nena, no siguis dura amb mi! Ja saps que la vida a l’exèrcit és difícil i...

Golden Elisabeth desembeinà el seu floret i Ferran es quedà sorprès. En aquell moment se sentí un tro i tot seguit una explosió. S’inicià un bombardeig, els canons dels francesos feien foc i torturaren els murs de Barcelona. Mentre els soldats es preparaven per a la nova ofensiva, també comprenien que encara el duc de Berwick només pretenia desanimar-los. Ferran optà per la seva habitual covardia, baixà d’un salt a terra i marxà al·legant que protegiria la part oest de la ciutat. Aleshores entre els lluitadors aparegué un home altiu, de cabell negre, fosca mirada i cobert per una petita cuirassa i uns pantalons bruts. Agafà la noia pel braç i saltaren a un costat. Era a temps! Un projectil esclatà a la torre que ocupava Golden Elisabeth. Quan respongueren els canons catalans, els francesos es tornaren a retirar i dominà el silenci, interromput pels laments de la gent ferida.

–M’has salvat la vida! –digué la mercenària–. Però no és motiu suficient perquè encara m’agafis per la cintura. Qui ets?

–Em dic Manel i sóc el lloctinent que dirigeix aquest grup d’homes –contestà ell mentre separava les seves mans del cos de la noia-. Defensàvem aquesta part de Barcelona.

–I el general Villaroel? –preguntà l’espadatxina.

–Sembla que hi ha problemes entre els alts comandaments. El militar vol la rendició perquè no desitja més matances, ni saqueigs posteriors, però sé que Rafael de Casanova no capitularà tan aviat. Per això estava retingut... de moment.

–Si ja tenim problemes entre nosaltres... malament! Em dic Golden Elisabeth i sóc...

–Ja he sentit parlar de tu. Una noia rossa i, a més a més, estrangera no passa desapercebuda.

–D’acord. Una vegada més et dono les gràcies per salvar-me i...

–Només això, nena? Encara queda una taverna en peu. Vine amb mi!

Els ulls de la noia brillaven amb la proposició de l’atrevit soldat, però era generosa amb els amics malgrat la seva fredor habitual i acceptà.

Després de passejar pels carrers i cases ensorrades, entraren a l’establiment, un dels pocs edificis que quedaven en peu amb tants bombardejos. Allí es reunien els mercenaris en acabar els seus torns de guàrdia, però els aliments i el vi escassejaven.

En una greixosa taula, parlaven de la ferotge resistència, quan s’apropà Ferran amb un got de grog (encara quedava una mica de ron al lloc) i es va asseure amb ells.

–Quan les tropes franceses i castellanes prenguin Barcelona, morirem tots plegats –digué el covard–. Però us explicaré una història que us pot interessar. Heu sentit parlar de la casa dels Ferreira?

–I qui no? –comentà Manel–. Va ser un magatzem d’antiguitats. Al segle XIV s’instal·là a la ciutat una rica família d’antiquaris, els Ferreira, i feren aquí una quantiosa fortuna. Conta la llegenda que arribà un mag de Katai i els va vendre dues estàtues daurades que representaven un flautista i un drac alat. Després...

–Què passà? –preguntà encuriosida Golden Elisabeth.

–Se sentia a les nits la grotesca melodia d’una melodia i començaren a desaparèixer noies joves de l’indret. Finalment la Inquisició cremà tots els components de la família, acusats de practicar la bruixeria, i la casa es tancà. Sempre ha quedat així i la gent evita passejar pels carrers del costat. I ara, quan ho penso... És una de les poques cases que misteriosament resta intacta, com si un invisible mur la protegís.

–Exacte! –exclamà Ferran–. No crec en històries de fantasmes, però diuen que hi ha grans riqueses en les seves cambres subterrànies i... el més important, uns passadissos secrets que connecten amb l’exterior! Lluny de Barcelona i de les línies enemigues. Us imagineu!

–Pretens que em cregui que durant quatre segles ningú ha robat a aquesta casa? –preguntà Golden Elisabeth en un to escèptic.

–Sí, per por de les llegendes d’espectres.

–No en vull saber res, de malediccions –digué l’espadatxina amb certa audàcia.

–No hi perdem res. Som mercenaris. Mireu... si hi trobem objectes de valor, els agafem i després... Els túnels! Queden al matí, és a dir l’onze de setembre.

La noia i el soldat intercanviaren mirades, però no n’estaven gaire convençuts.

Encara manava la nit sobre la ciutat i Golden Elisabeth, Manel i Ferran arribaren davant de la casa. Els seus foscos murs i les desgastades finestres amagaven un aspecte sinistre. D’un cop sec, Ferran trencà la porta, que es convertí sense gaire esforç en miques. Acompanyats de la llum de torxes avançaren amb cautela per un saló ple de mobles antics i s’endinsaren en una cambra, només reservada per a dues estàtues desagradables, un pastor xinès tocant la flauta i al costat un drac alat de la grandària d’una persona. Estaven escolpits en marbre. Esgarrifats per aquella repugnant visió, caminaren per un estret passadís fins arribar a uns esglaons que podien conduir a les estances subterrànies. Ferran va somriure mentre es fregava les mans.

En aquell instant, se sentí la macabara melodia d’una flauta. Notaren certa tremolor. Tot seguit se sentiren uns xiuxiuejos d’ultratomba que deien:

Escolteu! A les ruïnes d’una abandonada abadia,

els espectres entonen una esquinçadora melodia.

I de la terra sorgeix un ésser deformat

que per les nits deixa el poble angoixat.

Les ambicions personals de Ferran allunyaren la por i digué que volia baixar les escales, però davant d’aquella macabra cançó Golden Elisabeth i Manel retrocediren i anaren a la cambra de les estàtues, que havien desaparegut! Com si haguessin cobrat vida i haguessin marxat! Continuaven les espantoses notes que foradaven les oïdes. Un soroll més se sumà a la flauta de Katai, es tractava dels canons dels francesos. Se sentien crits, els enemics havien obert noves esquerdes entre els murs de Barcelona i les pedres i els homes queien davant de l’impacte dels projectils, davant del bombardig, que semblava definitiu. Aleshores la parella de mercenaris aprofità l’enfrontament per unir-se de nou als catalans, fugiren de la casa d’antiguitats i no es preocuparen gaire del cobdiciós Ferran. En el combat, feriren el general Villaroel i quan Manel volia ajudar-lo, sentí una explosió prop seu i va perdre la consciència.

Quan el soldat despertà, es trobava sobre un brut llit. La primera visió era una compassiva noia de cabells daurats que procurava calmar la seva febre amb uns humits mocadors al suat front.

–Què... què ha passat? –preguntà immediatament Manel.

–La darrra batalla ja ha estat lliurada –respongué amb cansament Golden Elisabeth–. Barcelona ha caigut fa dos dies. De moment no prenen venjança amb els vençuts i m’han permès tenir cura de tu, ja que una pedra, prop d’una explosió, et colpejà el cap i et deixà ferit.

–Així...

–Hem perdut, però aquí la vida continua com si no passés res. Les tropes del duc Berwick no comprenen els catalans.

–On som?

–Ara som en una tenda dels enemics. Com jo sóc anglesa ens han deixat tranquils i, a més a més, per protegir-te, he dit que eres el meu germà. Podrem marxar quan et recuperis... si no els busquem problemes.

–I Ferran?

–No se sap res d’ell. Abans d’abandonar Barcelona anirem al magatzem d’antiguitats.

Una setmana després, la parella s’endinsà en aquell barri que també evitaven els invasors i van veure que la casa encara restava en peu. Ja queia la nit i sentiren de nou l’esgarrifosa melodia de la flauta oriental. Semblava que ara els atreia i entraren a la casa. Baixaren a les cambres subterrànies i comprovaren que encara no havien tornat les estàtues als seus pedestals. Però quan s’endinsaren en un saló, tancaren de seguida la porta, pujaren els esglaons i fugiren corrent del magatzem dels Ferreira. Compraren dos cavalls i deixaren de sobte la castigada ciutat, perquè, en entrar en aquella estança, van observar per uns freds segons Ferran, que ballava amb la resta d’espectres de lladres que havien volgut robar abans a la casa i dansaven sota el ritme d’una flautista xinès, mentre es passejava pel lloc un drac alat.