Per obtenir algun estri per remendar el pescador ha utilitzat diversos materials; un d'ells era la canya, a la qual se li donava la mida i la forma adequada per a l'acció de cosir. Una espina de peix prou dura (rajada, vaca...) també podia servir per arreglar les xarxes. Les agulles de fusta apareixen com estris específics que permeten carregar fil i agilitzen la feina de remendar. En aquest article hem seguit el rastre a unes agulles fabricades a Cambrils: com i qui feia aquest objecte laboriós i en part artesanal, com era la fàbrica i com es comercialitzava el producte. Fins que al cap d'uns anys, i com en tantes d'altres ocasions, l'expansió i abaratiment que suposa el plàstic, fa replantejar el futur de la fabricació d'agulles en fusta.

ELS INICIS DE LA FÀBRICA

Al barri marítim de Cambrils, l'any 1953, es va posar en funcionament una fàbrica d'agulles de remendar. Sembla que no era pas un petit taller, tot i tenir una producció laboriosa i, en part, artesanal i estar situada en un poble de les dimensions del Cambrils de l'època, amb poc més de 4.000 habitants. Les agulles s'elaboraven per a la seva venda a l'engròs, per a tot l'Estat i també per a ser exportades (el Marroc, França...). I és que només tenim referència d'una producció semblant a Badalona i una altra al nord d'Espanya, i les agulles de Cal Trempat eren d'igual o superior qualitat a les de les fàbriques esmentades, segons testimonis de l'època.

En Joan Llobet Orts, home negociant i viatger, va entrar en contacte amb un fabricant d'agulles de remendar de Badalona que tancava l'empresa i li va poder comprar tota la maquinària, dur-la a Cambrils i instal·lar-la en el seu negoci de ferreteria del Carrer Consolat de Mar. En Fernando Garsot Grivé van trobar la persona adequada per tirar endavant el taller d'agulles. Fernando és un ebenista de 93 anys que treballava en una fusteria familiar des de ben jove, davant del port de Cambrils. En Joan Llobet li va proposar d'encarregar-se de la nova fàbrica d'agulles i als 45 anys va acceptar el repte de l'aprenentatge i perfeccionament de la tècnica d'elaboració de les agulles, tasca que va realitzar fins a la seva jubilació.

Parts d'una agulla de remendar (Arxiu Anjub)

L'antic propietari de la fàbrica badalonina havia de venir a Cambrils a mostrar el funcionament de l'abundant maquinària que havia venut. Dissortadament va morir abans de poder-ho fer i, en el seu lloc, va acudir el seu nebot, que no era fuster sinó el mecànic de la fàbrica d'agulles del seu oncle. Quan en Fernando va escoltar el procediment que proposava el mecànic, va entendre que era massa complicat i caldria idear un propi sistema que facilités les tasques, tot i partir de la maquinària comprada. Actualment només hem pogut veure justament una màquina per donar un gruix determinat a la fusta, ideada per Fernando, per agilitzar el procés. La resta de màquines van ser donades a una associació de disminuïts cap a l'any 1980, quan es va interrompre la producció a causa de la jubilació del fuster encarregat

La fàbrica va començar a funcionar amb un parell de treballadores i Fernando d'encarregat i fuster. Normalment es treballava a partir de comandes provinents de tot el país, gestionades per la botiga gran de Cal Trempat, situada al carrer de Trafalgar de Tarragona. La fusta emprada per a les agulles de remendar havia de ser resistent però flexible per adaptar-se a l'acció de cosir la xarxa. També calia que no fes estelles amb facilitat. La fusta d'arboç¹ (madroño en castellà) té aquestes característiques i era un arbret abundant al litoral gironí, lloc d'on procedia per abastir la fàbrica de Cambrils.

EL PROCÉS DE FABRICACIÓ DE LES AGULLES

A Cal Trempat es feien fins a 35 mides d'agulles, gràcies a diferents motlles i tècniques. Les mides d'agulles s'ordenaven en tres sistemes. El primer era numèric, començant pel doble zero (agulla de 10 cm i 2mm de gruix) i fins al número 15 (de 50 cm de llarg, usada per a les malles de porteria esportiva). L'agulla numerada és l'agulla convencional, la més fabricada, i el número més demanat era el núm. 2. El segon sistema era l'alfabètic i anava de la lletra A a la I. Eren agulles més amples, usades sobretot per remendar xarxes d'embarcacions del litoral cantàbric. La lletra E era la mida més sol·licitada en les comandes. En tercer lloc, existien les agulles de dues boques, usades per armar arts2 i també fabricades en 7 o 8 mides.

Quadre on podem veure tots els tipus d'agulles que es fabricaven amb els seus diferents tamanys

La fusta d'arboç l'enviaven primerament els mateixos fabricants de bobines de fil -també s'usava l'arboç per a les bobines- i venia ja bullida i seca en sarrions. La compraven a 1,25 pessetes el quilo en els anys 50, segons recorda Fernando, i per a la producció de la fàbrica de Cal Trempat se'n gastaven unes tres tones a l'any. Quan aquest servidor va plegar, la fusta l'enviava un pagès comerciant, sense cap tractament previ i calia deixar-la assecar. La fusta aleshores era més resistent, però se'n perdia molta perquè venien barrejades tiges i branques petites, que tot i així s'utilitzaven per fer les agulles de 10 cm.

Com ja hem dit, l'elaboració de les agulles era quasi artesanal i innovadora per les aportacions de Fernando al sistema. Al taller no hi entrava massa gent per mantenir la privacitat del procediment ideat pel fuster. L'aspecte del taller a primer cop d'ull era probablement el d'una fusteria tecnificada, amb els troncs d'arboç amuntegats i la maquinària enfilerada i en marxa. El procés començava amb la comanda d'una determinada mida d'agulla o amb la fabricació d'una mida per a l'estoc de la botiga. Així es podien fer 25.000. La maquinària es calibrava a la mida de l'agulla desitjada; aquest era el procés més laboriós i era tasca exclusiva d'en Fernando. La fabricació pròpiament dita començava adequant els troncs d'arboç a la llargada i l'amplada de la mida d'agulla amb una serra freqüent a les fusteries i era delicat sobretot aconseguir tires per fer les agulles núm. 00 i 0, aprofitant branques primes i trossos sobrers de fusta. El següent pas era donar el gruix a les tires de fusta. Això es feia amb una regruixadora, màquina repensada pel Sr. Garsot 4 o 5 anys després de la instal·lació de la maquinària original. La nova regruixadora permetia treballar la fusta per les dues cares alhora i no calia girar-la per acabar la feina.

Per donar la forma corbada a l'agulla s'utilitzava el tupí, una màquina perillosa que primerament funcionava amb un motlle arquejat, diferent per a cada mida d'agulla. Fernando va introduir uns motlles d'alumini amb un sistema de compàs que permetia amb un sol motlles, i variant la calibració, aconseguir les diferents mides d'agulles. Amb una altra màquina es feia la ranura per després fer la boca de baix. El tall es feia a un grapat d'agulles juntes. El següent pas era fer la pua. Cada agulla, d'una a una, es passava per una màquina amb un motlle que feia les dues obertures i deixava així la punxa al mig, que calia despuntar, fregant-la amb un paper de vidre. Per últim, a partir de la ranura ja feta, es feia la boca de baix i seguidament els acabats: llimar petits repèls, donar el galze al centre de l'agulla... Fins al núm. 3, els acabats no calia fer-los. Les agulles ja llestes es posaven en un bombo de fusta on hi ha talc en pols i un tros de sabó. Les agulles quedaven fines i agradables al tacte. Els primers anys, es marcava d'una a una, el número o lletra d'agulla corresponent i posteriorment en caixes. Més tard, es va optar per marcar només la primera agulla del paquet.

EL TANCAMENT

Set o vuit noies del poble havien treballat durant un temps a la fàbrica d'agulles, però mai hi va haver un altre encarregat. Amb l'entrada de les agulles de plàstic entre 1965 i 1970, la venda de les agulles es

va anar compartint amb el nou material, tot i que al principi hi havia reticències per part dels compradors i usuaris de l'estri. Així quan Fernando es va anar fent gran i es preveia la seva jubilació, la manca de substitut i la incertesa del mercat va fer replantejar el futur de la fàbrica i es va tancar. La producció sobrera s'ha anat venent fins a l'actualitat.

Entre els anys 1950 i 1970 les agulles de la fàbrica de Cal Trempat de Cambrils devien ser conegudes i valorades pel sector marítim d'arreu de l'Estat. La particularitat de la fabrica ve donada per la manca de competència, però també per l'alt nivell de qualitat assolit pel producte, aconseguit sobretot gràcies a una bona organització, gestió i interès de la persona capdavantera del procés.

Veien en l'evolució de les agulles de remendar que igualment com passa amb objectes de recerca de l'Anjub en d'altres ocasions (nanses de pesca, vela llatina, paneres de vímet...) l'aparició del plàstic i les fibres sintètiques suposen una transformació tan gran de la manufactura que s'acaba abandonant mètodes i materials tradicionals, amb la qual cosa desapareix una altra peça del patrimoni marítim cambrilenc.