Les nanses, pescar amb trampa
EVA SENTÍS SAHÚN

La pesca amb nansa constitueix un veritable parany per al peix que gosa entrar-hi. Atret per l'esquer que hi ha a l'interior, el peix o el crustaci s'introdueix innocentment en la nansa i després no en pot sortir perquè ha entrat per un embut.


Nanses carregades en un bot al sorral de Cambrils
(Foto: Arxiu Anjub)

Tot i que la pesca amb nansa és un mètode tradicional de pesca, no podem dir que hagi desaparegut, ja que s'ha adaptat a nous materials i maneres de fer. El fons marí de la nostra costa també ha sofert canvis i el peix que s'obté actualment amb aquest mètode és molt diferent a fa algunes dècades. El principal avantatge d'aquest sistema és que permet pescar en zones rocoses, preferides per alguns bancs de peixos, on no hi arriben les xarxes i, per tant, no són accessibles per a les barques de l'arrosegament.

Les nanses clàsiques eren en la seva totalitat elaborades manualment i utilitzant materials naturals: jonc, olivera, espart i fil de cànem. Ja no es troben al nostre poble nansers tradicionals, però es continuen usant nanses de malla de plàstic que confeccionen els mateixos pescadors. En diem nansers dels pescadors que es feien les pròpies nanses i nansaires dels que hi pescaven. El més habitual era que el nansaire fós també nanser, o sigui que no hi havia mercat de nanses, no se'n venien. Qui volia anar a la nansa per compte propi se l'havia de fer i quan es deteriorava calia substituir-la per una altra. D'altra banda, l'aprenentatge era a través de qui en sabia i bàsicament era transmès de pares a fills.


 


Els pescadors diversifiquen els mètodes de pesca per aconseguir el màxim rendiment. La pesca amb nansa és i era un mètode complementari per obtenir peix, és a dir que els nansers també podien pescar amb tresmall, al volantí, etc. al mateixa temps que amb la nansa i a l'arrossegament o al llum durant els mesos que el mal temps impedia pescar amb nanses.

Aquest article l'hem dedicat al mètode de pesca amb nansa al nostre poble. Ens interessava sobretot el treball del nanser, ja que considerem que al valor de l'experiència i el coneixement del mar que implica s'afegeix el valor de la nansa com a objecte artesanal. El principal entrebanc és que ningú fa nanses tradicionals a Cambrils, l'activitat s'ha reconvertit i els nansers han desaparegut. La informació sobre la seva elaboració l'hem d'agrair, per tant, no als propis artesans nansers sinó a persones que els eren properes i poden parlar del seu treball. Tot i així es veuen nanses de jonc en determinats contextos, com la processó de la Mare de Déu del Carme, en algun aparador d'ambient mariner, en unes golfes o en magatzems de pescadors, reminiscències d'un passat no tan llunyà i d'un mètode enginyós i original d'aconseguir el millor peix: viu i intacte.

GENERACIONS DE NANSERS


Nanses carregades en un bot al sorral de Cambrils
(Foto: Arxiu Anjub)

1 Calar: Tirar un ormeig a l'aigua per pescar (SAVALL 1991, pàg. 102).

En la tendència de diversificar les fonts d'ingressos procedents de la pesca, alguns pescadors han emprat les nanses en un moment o altre de la seva vida. Però els darrers nansers tradicionals que van treballar al nostre poble destaquen perquè usaven sobretot aquest mètode per obtenir peix i marisc, almenys durant la temporada de maig a setembre. Els nostres informants ressalten tres famílies naturals de Cambrils, i emparentades entre si en els orígens, com els darrers nansers que recorden.

Batista Costa Guinart va morir l'any 1973, als 61 anys, i fins poc abans va pescar amb les nanses de jonc, que ell mateix confeccionava. El seu pare, Batista Costa Garsot, i també el seu avi - de renom el Vell Nansa- eren nansers ja al segle passat. El primer nanser a qui ens hem referit pescava a la nansa amb el seu germà Josep i durants uns anys també amb el seu cosí Miquel, que més tard s'establia per compte propi, com veurem amb la següent família de nansers. Un germà de Batista Costa Garsot, Anton Costa, de renom Anton Nansa, també va aprendre a fer nanses a través del seu pare i després en va ensenyar al seu fill -Miquel Nansa- i aquest al seu nét, també Miquel. Tots ells es van dedicar a la confecció de nanses, perpetuant el renom fins a l'actualitat, tot i que van deixar de fer nanses cap als anys cinquanta. Dos germans, Francisco i Elies Costa Capella, juntament amb Andreu Costa Carrillo, són el tercer equip de pescadors amb nansa que destacarem. El nanser era Francisco, Petit Pessic de renom, i va pescar amb aquest procediment aproximadament fins a l'any 1955, combinant-lo amb altres mètodes de pesca.

La pesca a la nansa es feia des d'embarcacions petites, bots a vela i posteriorment amb motor. Hi acostumen a treballar tres homes junts, per les característiques del procediment. Hem obtingut informació directa de pescadors no nansers però que van formar part d'aquests equips i coneixen, per tant, la tècnica de pesca.

Els nansers treballaven al carrer. Confeccionaven aquelles enormes gàbies davant dels seus propis domicilis o magatzems d'estris de pesca. Les nanses més emprades són grans artilugis d'un metre aproximadament d'alçada i d'entre 80 i 90 cm d'amplada. En la seva manufactura es trigaven almenys dues jornades de treball. Una nansa té una vida de tres o quatre mesos, ja que es llença al mar a l'inici de temporada i no torna a terra -si es que torna- fins al setembre. La humitat i l'ús les deterioren i s'han de substituir per unes altres la temporada següent. L'època bàsica de confecció de nanses és durant l'hivern, però també es poden fer a estones perdudes, per exemple abans de la venda del peix al Pòsit. Durant l'hivern no es pescava amb nansa ja que el temps és un gran condicionant d'aquest tipus de pesca. Les tempestes i la mala mar, més freqüents i intenses els mesos d'hivern, impedeixen conservar les nanses al lloc on han estat calades1.

FENT NANSES: GANIVET I FIL DE CÀNEM

El material bàsic per a la confecció de les nanses era el jonc, planta procedent de zones humides, a prop de rieres i rius. També s'utilitzaven rebotims d'olivera i, si es volia, algunes tiges d'espart. Com a eines només es necessitava un ganivet esmolat i fil de cànem.

El jonc emprat pels nansers de Cambrils arribava ja sec, en feixos des del Prat de Llobregat, a punt per treballar-lo. Es demanava per quintars i arribava en tren a l'estació de Cambrils. Calia emmagatzemar-lo en un lloc per evitar el seu deteriorament. També el collien a la zona del Regueral i als marges dels rius -Andreu Costa recorda haver anat amb el bot cap a la zona del Delta de l'Ebre a carregar de joncs-, però aquest procediment era més laboriós ja que calia netejar-lo i deixar-lo assecar.

Les tires de jonc es treballaven en sec; eren prou primes i flexibles per permetre'n el teixit i la subjecció. La nansa la conformaven dues parts que es treballaven per separat. Habitualment es començava per la part superior de la nansa, per l'anomenada porteta, orifici que després quedarà tancat amb una tapa. S'elaborava un cercle de 20 cm de diàmetre amb una branca prima d'olivera, de les que broten a la part baixa del tronc. El cercle havia de quedar ben fort i l'olivera resultava més resistent que les tires de jonc. Es feien bastants cercles alhora perquè s'havia de deixar assecar, ja que treballaven l'olivera una mica humida. A aquest cercle es lligaven les tires de jonc, de dues en dues, de la qual cosa en resultava gràficament un sol. Aquest treball el realitzava el nanser sobre el terra i la peça que confeccionava tenia molta amplitud. El nanser, ja assegut, es col·locava el cercle al genoll flexionat i començava a unir el joncs formant una malla. Si s'acabava una tira de jonc, més curta que les altres o que convenia que fos més llarga per continuar treballant, afegien una nova tira de jonc amb un bon lligat. El nanser amb una mà subjectava ben fort les tires de jonc i amb l'altra les anava lligant entre si amb el fil de cànem. Per això el nus del nanser és un nus fort que es fa amb una sola mà, com va demostrar Andreu Costa. La forma cònica de la nansa l'adquireix perquè s'anaven lligant, per sobre de la malla, uns cèrcols de jonc sobreposats horitzontalment en forma d'espiral. S'acabava aquesta peça fent una vora amb l'acabament dels joncs que quedaven i reforçant-la amb quatre branques d'avellaner col·locades en vertical, anomenades costeres.

La segona peça de la confecció de la nansa s'anomenava anfaç, que és realment l'embut interior de la gàbia que ja tenien feta. L'anfaç es confeccionava a la mida de l'amplada de la nansa i acostumava a ser de 80 o 90 cm. L'entremat tenia les mateixes característiques que el que hem descrit per a l'altra peça, però a aquesta li donaven forma d'embut. Unien la part ampla d'aquest embut amb forts nusos de fil de cànem a la vora d'olivera amb què acabaven el cos de la nansa.

La part estreta de l'embut eren els acabaments dels joncs, que es retallaven per conformar un orifici perquè el peix pogués entrar, però els deixaven punxeguts perquè no en pogués sortir. Alguns nansers lligaven branques

 

  d'espart a les puntes de jonc per fer més dificultosa encara la possible escapada del peix. Una altra possibilitat era anusar fil de cànem entre les punxes a bandes opasades, i posar així un obstacle a la sortida. Finalment feien una tapa per a la porteta, novament amb un cercle que podia ser d'olivera o jonc i l'entramat podia ser un tros de xarxa ben cosida a la vora del cercle.

Amb la nansa clàsica de forma cònica es pescaven moltes classes de peix, segons el lloc on es calava i l'època: xucles, besucs, mòlleres, congres, bròtoles, polles i també llagostes i llamàntols, molt abundants en el nostre litoral fins fa unes dècades. Es van fer nanses d'altres formes, a Cambrils i altres poblacions. En diuen gambina a una nansa en forma de poma que es calava sobretot a la franja anomenada d'alguer -o calar al brut-, no massa lluny de la costa i on s'obtenia bàsicament peix d'escata i alguna llagosta de bravada -més petita i fosca-. La gambina es va usar poc. Es treballava igual que la nansa clàssica amb la diferència que es començava per l'anfaç en comptes de per la porteta. Els nostres informants no recorden els avantatges que s'aconseguien amb aquesta altra forma de nansa, però constituïen intents i proves per obtenir més peix o de més qualitat. En diuen morranell a una nansa cònica, però de mida bastant més petita. També s'emprava poc i en les mateixes condicions que la gambina. Al morranell es volien pescar morenes i congres, peixos que per la seva forma allargada intentaven escapar-se de nanses més grosses, amb la qual cosa es lesionava la seva carn en quedar enganxats a l'anfaç. La nansa boguera era de grans dimensions, amb la forma cònica clàssica i la utilitzaven per pescar bogues, peix molt escàs en l'actualitat.

ESCAR I CALAR

L'esquer calia que fos atractiu per al peix que es volia fer entrar a la trampa. Els pescadors saben que, per exemple, la sépia cerca foscor quan és hora de desovar; per això els nansaires cobrien d'ordit de jonc amb mata per oferir un recer a la sépia ouada. Si hi havia sort i n'hi entrava una, la nansa podia omplir-se de sépies mascles atretes per la femella.

Un bon grapat de sardina fresca era el millor esquer per a la llagosta i altres peixos; per això els nansaires esperaven que arribessin els llums a la matinada per comprar-los una caixa de sardina. Quan no hi havia pesca de sardina, sempre tenien peix salat en bótes de fusta per fer d'esquer. Si anaven escassos d'esquer, també podien usar un grapat dels mateixos peixos que pescaven -xucles, serrans, etc.- per tornar a calar les nanses. Al carrer Consolat de Mar hi havia un morter de pedra per fer un preparat de peix aixafat per escar les nanses. Probablement es deixà d'usar a principis de segle, però durants molts anys va estar collat a terra i va servir d'entreteniment als nens.


(Foto: Arxiu Anjub)

A les sis o les set del matí, aconseguit l'esquer i una barra de gel a la fàbrica, els nansaires es dirigien amb el bot a recollir les nanses calades el dia abans. Normalment se'n calaven a diversos llocs, a prop entre si o de vegades força allunyats. Si resultava una bona pesca es podia calar al mateix lloc; si no era així, podien desplaçar-se segons la intuïció del pescador expert. Però com que la llargada de les cordes que subjectaven les nanses depenia de la fondària, sempre calia dur un bon tros de corda a bord, per si en canviar de lloc variaven les braces de fons.

Les nanses no es calaven gairebé mai d'una en una, excepte quan es calava sobre zones abruptes o dificultoses -vaixells enfonsats, zones rocoses desconegudes, etc.-, on hi havia perill de perdre totes les nanses de cop si s'arrapen en algun obstacle. Les nanses es calaven en grup, anomenat to de nanses. Els tons eren grups de dues, tres, quatre i fins a cinc nanses unides per una estructura de pesos i cordes. Cinc és el nombre màxim de nanses que pot transportar en un viatge un bot dels usats per anar a la nansa.

A la superfície del to només es veien dues boies, que a principis de segle eren d'escorça d'alzina surera, en forma de cassola, ben lligada amb corda d'espart, material que aguanta més la humitat i triga més a podrir-se que altres fibres. De vegades, anava lligada a la boia principal una boia més petita -la suspresa- per evitar que un corrent d'aigua l'enfonsés i costés de localitzar el to. A la boia hi lligaven una corda gruixuda d'espart, que no rellisca ni lesiona tant les mans, anomenada un cap, de llargada adequada a les braces de profunditat de la zona, comptant que havien de sobrar unes quantes braces per permetre l'acció dels corrents marins. Al final del cap, una pedra o pedral d'entre 8 i 10 quilos de pes fixava l'ormeig.

2 Xorrar: Treure un ormeig de dins l'aigua(SAVALL 1991, pàg. 114).

 

Entre els pedrals es lligaven les nanses que es volguessin calar; la corda que subjectava cada nansa a l'estructura rebia el nom de cabestrera i tenia una llargada d'unes dues braces. La nansa quedava abocada per l'efecte d'un pes, però quan la nansa era vella diuen que no calia aquest pes i que amb el pes de l'esquer n'hi havia prou per mantenir-la lateralitzada.

Aquests bots duien a la punta de la popa, una peça de fusta anomenada arganell o pasteca, de la qual en penjava una politja per on s'hissaven les nanses. Entre dos homes iniciaven el treball d'estirar la corda mentre un tercer l'anava col·locant bé. Primer apareixia el pedral i després pujava la primera nansa, que se separava del cap i es buidava, si és que hi havia entrat peix. Diuen que el pescador experimentat sabia el nombre de peces que havien entrat pel pes de la nansa que pujava des de l'aigua. La nansa buida es guardava a proa i a vegades calia lligar-la perquè no caigués a l'aigua amb el maneig del bot. Per xorrar2 les següents calia anar avançant amb el bot en la direcció del to.

La nansa es buida obrint la tapa de la porteta i girant-la cap per avall. Segons el tipus de bot es podia buidar directament a sota per unes obertures a coberta. Si s'havien pescat llagostes i estaven de cara, no sortien fàcilment perquè les antenes feien d'entrebanc. Calia agafar-les pel cap, a la vora dels ulls i ser un expert per evitar una pinçada. Un cop buida la nansa, s'escava de nou lligant grapats de sardina fresca entre dues costeres a prop de la porteta i es llençava el to de nanses un altre cop a l'aigua.

Es recollia el peix de tots els tons que calia i es calaven de nou les nanses per a l'endemà. En zones especialment bones, en el viatge de tornada es podien tornar a xorrar els tons que s'havien buidat primer. El peix d'escata s'anava posant en paneres, arreglat amb el gel i es guardava sota coberta. La llagosta calia mantenir-la viva perquè tenia més valor al mercat i es tenia molta cura de col·locar-la a sobre d'un drap i no directament al gel, i coberta amb un altre drap humit fins arribar al moll.

Les nanses massa velles tenien altres usos més domèstics. A la fotografia s'hi veuen gallies sota una gran nansa
(Foto: Cedida per Família Samà-Bertran)















3 Orla: Barana d'un bastiment, és a dir, la part del costat que voreja tot el bastiment de la coberta cap en amunt (SAVALL 1991, pàg. 23).



HORA DE DINAR

El viatge de tornada s'aprofitava per dinar. Com que no esmorzaven a bord, al migdia la gana era intensa. Un dels homes era l'encarregat de la cuina, tot i que també es podia dinar en arribar a casa, però sempre el peix que s'havia pescat en la jornada. Andre Costa era cuiner i explica que usaven foc amb carbó i plats individuals, a diferència dels menjars a altres embarcacions, en què tots els pescadors menjaven de la mateixa olla. Els menjars no eren precisament monòtons ja que les espècies que pescaven eren molt variades: arròs amb polla, pop bullit amb allioli i patata, peix buillit i arròs de caldo, xucles fregides... Si per qualsevol motiu es moria alguna llagosta, també se la menjàven. Mentre tornaven, col·locaven un tendal i amb poca marxa el motor de la barca s'aprofitava per pescar al curri -simplement amb un fil i un ham penjat a l'orla3-.

En arribar, hi havia unes hores de repòs fins a l'hora d'anar a vendre al Pòsit. El peix es traslladava amb unes paneres de jonc, fetes pels mateixos nansers, anomenades balances. Les llagostes moltes vegades estaven venudes abans de pescar-les per encàrrec d'algun restaurant, que les comprava justament quan arribaven encara vives, la qual cosa es destaca com a factor que afavorí la fama culinària del peix de Cambrils.

LES NANSES AL FINAL DE SEGLE

Encara es pesca amb el mètode de la nansa i són bastants els pescadors que van al bot i usen aquests sistema. Ara mateix hi ha torns de 20 o més nanses calats allà on veiem dues boies amb bandera. No és una activitat restringida als hereus de saber fer una nansa perquè ja no és un una peça artesanal, tot i que continuen fent-les els propis pescadors.


Durant un temps que el jonc tenia un preu elevat perquè no abundava, els nansers van intentar confeccionar-les amb filferro plastificat, però pesava massa i s'enfonsava en el fang. També van intentar combinar el jonc i el filferro durant una època de transició cap a nous materials. Actualment les nanses són de malla de plàstic, cosida per parts amb fil sintètic, cosa que les fa molt perdurables. Avui dia no entren llagostes perquè no n'hi ha. Es pesquen sards, molls, pops, escórpores i altres peixos similars i la nansa constitueix novament un mètode complementari per obtenir el màxim rendiment.

Nansa en ús a l'actualitat de malla plastificada, bàsicament per a la pesca de pops i per la qual es munten tons de més de 20 nanses
(Foto: Arxiu Anjub)

 BIBLIOGRAFIA 
 


ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Frances de Borja: Diccionari català-valencià-balear, vol VIII, pàg. 512-515, Palma de Mallorca, 1993.

EMERENCIÀ ROIG: La pesca a Catalunya, Col·lecció "El nostre mar", Ed. Noray, St. Gervasi de Cassoles, 1996.

KUONI, Bignia: Cestería tradicional ibérica. Ediciones del Serbal, Barcelona 1981.

SAVALL ROM, Josep Lluís: El vocabulari dels pescadors de Cambrils, Associació d'Estudis Reusencs, Ed. Rosa de Reus, Reus, 1991.