Els darrers mestres de vela
GERARD MARTÍ ESTRADA


1 MARTINELL 1992, pàg. 65.

2 SAVALL 1991, pàg. 11.

3 Floc: Vela petita i triangular. Anava situada a la proa d'un bastiment. La seva part davantera anava lligada al bataiol (SAVALL 1991, pàg. 70).

4 Gadonga: Vela quadrada utilitzada com a sistema mixt de motor i vela (SAVALL 1991, pàg. 70).

5 Just abans de l'arribada dels motors a les embarcacions, el port de Cambrils disposava de 270 barques armades gairebé totes amb la vela llatina (BERTRAN 1989, pàg. 29).


Eines bàsiques utilitzades per un mestre de vela. A dalt, amb l'agulla embastada i a punt de cosir, amb la protecció al palmell de la mà. A baix, els diferents estris per tallar i els daus de cera.

(Fotos Anjub)





4 Pollacra: Vela triangular poc utilitzada(SAVALL 1991, pàg. 74).

5 GOMIS 1987, pàg. 25.

6 VIDIELLA 1997, pàg. 51.

7 Antena: També anomenada car-i-pena, és la verga que sosté la vela llatina. És formada per dues parts: el car i la pena (SAVALL 1991, pàg. 66).








Tres generacions de mestres de vela. A dalt, Albert Fortuny Gil, al centre, Joaquim Fortuny Font i, a baix, Pere Fortuny Pinyol.
(Fotos Cedides)


DIBUIX: ALBERT PIQUÉ (SAVALL 1991)

  La pesca és un dels sectors econòmics tradicionals de Cambrils i els darrers anys ha sofert canvis molt importants. Un dels moments més rellevants de transformació en el present segle XX va ser a finals de la dècada dels anys 20 i inicis dels 30 amb dos fets decisius: l'arribada dels primers motors per a les barques i la construcció del port de refugi. Aquests dos elements motivaren una total renovació de la flota, fet que provocà la gairebé desaparició de la vela llatina, fins aleshores el sistema de navegació de tots aquells bastiments des de feia molts segles. Sembla ser que la vela llatina va aparèixer a la Mediterrània gràcies als àrabs. Va ser un nou sistema que revolucionà la navegació, perquè la disposició de la vela, no transversal a l'eix de la barca sinó longitudinal, permetia una navegació amb el vent quasi perpendicular a l'embarcació. Ja no era imprescindible vent de popa per poder navegar1.

Les diverses pesqueres, els pescadors i els oficis relacionats amb ells s'hagueren d'adaptar a tots aquests canvis que es produïren a Cambrils. El que pretenem amb aquest article és presentar un d'aquests oficis, el de mestre de vela. Responsables de la fabricació i reparació de les veles de Cambrils durant la primera meitat de segle XX, la família Fortuny va encadenar tres generacions dedicades a l'ofici. Avui tenim el testimoni excepcional d'Albert Fortuny Gil, nascut a Cambrils l'any 1928 i que ens ha explicat com era la feina dels darrers mestres de vela, ja que va treballar al costat del seu pare, Joaquim Fortuny Gil, i va conèixer el seu avi, Pere Fortuny Pinyol. L'Albert, a més, tot i deixar l'ofici abans dels 20 anys per a ser pescador, a inicis de la dècada l'actual Escola Taller del Port de Tarragona va demanar-li que exercís de mestre de vela.

UN OFICI QUE S'HA PERDUT


Amb l'arribada dels motors molts patrons desarmaren la vela llatina. Tot i això, moltes embarcacions construïdes amb motor abans de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), a causa de la poca força que tenien2, podien anar aparellades amb floc3 i vela de martell, també anomenada gadonga4, per ajudar sobretot a l'hora d'arrossegar la sàrcia o en cas d'avaria.

L'Albert Fortuny va ser testimoni directe del sistema de treball dels mestres de vela, ja que feia d'aprenent amb el seu pare, Joaquin Fortuny. Aquest últim també havia après l'ofici del seu pare, Pere Fortuny Pinyol, que va ser el mestre de vela de Cambrils a l'època fina de la vela llatina, al primer quart del segle XX5, fins a l'arribada dels motors, quan es van deixar de fer veles llatines. Curiosament, l'Albert ens explica: "L'avi havia estat mestre de vela i sereno. Era el sereno de la platja, de nit, i de dia exercia de mestre de vela, l'únic que hi havia a Cambrils. Igual feia veles per a l'Atmetlla, que per a Tarragona o per a Torredembarra; per a tot arreu de la província".

El lloc on treballava i viva Pere Fortuny s'anomenava Ca l'Americano, una de les cases més grans de l'antic nucli pescador, situada al número 14 de l'actual passeig Mirarmar, a l'antic Sorral. Sembla ser que tenia molta feina, perquè podia arribar a necessitar cinc dones per fer de cosidores, que treballaven a la planta baixa de la casa. Pensem que totes les veles que es frabricaven s'havien de cosir a mà, a més de les constants reparacions que necessitaven totes les embarcacions.

Joaquim Fortuny i Font, pare de l'Albert, va ser qui va continuar l'ofici. Just després de l'arribada dels motors a la dècada dels anys 30, l'Albert ens apunta que a causa de les circumstàncies, "el pare feia de pescador i feia alguna vela, pero ja no llatina, sinó gandoga, veles de martell. Si esguerraven alguna vela de martell o pollacres4, les arreglava el pare".

Però durant la postguerra, la manca de combustible va fer ressorgir la necessitat d'anar a la vela. Aleshores, Joaquin Fortuny va començar a rebre sol·licituds per fer veles llatines, fet que l'obligà a demanar que treballessin amb ell les cosidores que havien treballat per al seu pare. En concret foren tres les dones que cosien 4 o 5 hores al matí i 4 o 5 hores a la tarda tot l'any. El taller situat aleshores entre les cases al número 58 o 56 de l'actual passeig Miramar, es completava amb l'Albert, aprenent de mestre de vela dels 12 als 16 anys, que és qui ens ho ha explicat tot.

Moltes persones grans recorden que els patrons de bastiments ja construïts es veieren obligats a armar altre cop la vela llatina: el Noio, el Zacaries, l'Ex, l'Agustí, el Joanet del Noi, etc. El raccionament de combustible, durant uns anys, només permetia en un mes sortir a motor uns 15 dies. La vela llatina va ser la solució perquè, per sort en aquest cas, el vent a la nostra mar és un element que mai ha anat raccionat5.

Es van haver de buscar, però, d'altres solucions. Un testimoni de l'època recorda com "a causa de la guerra, el gasoil anava molt escàs, i sense aquest combustible no es podia sortir a la mar. Llavors es va provar de fer servir una mena de quitrà que anomenaven creosota, que era ni més ni menys que el que feien servir per pintar els pals de telèfon, de l'electricitat i les travesses del ferrocarril. No cal dir que, quan baixaven les barques de pescar tot el dia, de la fumada que feien semblava que arribés l'esquadra turca"6.

COM ES FEIA UNA VELA LLATINA?


L'Albert Fortuny, tot i que coneix els sistemes tradicionals que va aprendre del seu pare, ha estudiat i ha practicat d'altres mètodes en haver estat professor a l'Escola Taller.

Segons l'Albert, el primer pas que feia el seu pare era "anar a bord de la barca i fer hissar l'antena amb una corda amarrada al car i l'altre a la pena7". Aleshores unia les dues cordes penjant en un angle de 90º i ja tenia el triangle del que seria el perímetre exterior de la vela.

El següent pas es donava a la riera d'Alforja. "Llavors era una esplanada, allí on hi ha ara el Parc del Pescador. La part de dalt de l'esplanada ens servia per clavar els pals, uns punxons que feien de guies per triangular la vela". Una vegada les cordes que s'havien fet servir a bord ja s'havien presentat a terra i tensat als pals, es procedia a tallar els vessos8. Aquests eren de cotó i tenien una amplada de 30 a 35 cm i des d'un extrem s'anava omplint per faixes l'interior del triangle marcat a terra per les cordes en forma de ziga-zaga. L'acció de presentar els vessos i anar-los tallant una vegada arribava a un extrem s'anomenava la brusca. L'Albert i el seu pare numeraven cada ves segons l'ordre en què havien quedat després de tallar-los i els prenien cap al taller enrollats.

Una vegada al petit taller del passeig Miramar, entraven en acció les cosidores. Ens explica l'Albert que procedien a embastar la vela, "un ves damunt de l'altre, amb fil de cotó. El fil s'encerava amb cera nova", per facilitar la cosida. De dos en dos, els vessos es col·locaven a sobre dels genolls de les dones que, a mesura que anaven avançant, feien passar la tela per sota dels seus genolls. Tot el procés finalitzava amb la vela embastada i a punt per tornar-la a estendre.

Així es tornava altre cop a l'esplanada de la riera, on "es tornen a posar els claus, es tornen a prendre mides i tornes a posar la vela damunt de les mides per veure si ha agafat alguna deformació", segons ens explica l'Albert. En aquesta fase també es comprovava el correcte grau d'allunament. Aquest element es referia a la corba que ha de tenir el lateral inferior de la vela per assegurar una millor recollida del vent. Finalitzada tota l'operació es retornava definitivament al taller, on es cosia ja de forma permanent.

Un pas important era la col·locació de les bendes9 que s'utilitzaven per poder recollir la vela, en cas de vents forts, gràcies als botafions10. Les bendes també servien per reforçar la vela, que era un dels darrers passos. Tot el perímetre o vora de la vela portava un reforç de tela d'uns 6 cm d'ample. El nostre informant ens assegura que "tot i això, encara fóra fluix si només portés aquest reforç. Quan bufés el vent, amb la força que fa, la vela ja s'hauria esbotifarrat". Llavors es col·locaven un seguit de cordes dins dels reforços que actuaven d'ànimes. Es tracta del gràtil, gratilet i batedor, segons el lateral de la vela de forma molt consistent, perquè tota l'energia del vent es transmetia al bastiment per aquest punts d'unió.

En el moment final de l'elaboració d'una vela hi intervenia més directament el mestre de vela. Ell acabava de fer els reforços i altres elements com l'escota11, fets amb caps i cordes, on sembla ser que es necessitava més força. Així era com es finalitzava la feina. Segons paraules de l'Albert Fortuny, el taller del seu pare necessitava un mes per poder aparellar una embarcació de 15 metres amb una vela llatina.

Bastiment actual amb vela llatina
(Foto: Gerard Martí)

Com ja hem pogut veure, el desenvolupament d'un ofici com el de mestre de vela implicava tot un vocabulari propi que en l'actualitat es troba clarament amenaçat de desaparèixer. Gràcies a treballs com El vocabulari dels pescadors de Cambrils de Josep Lluís Savall, molta d'aquesta terminologia pròpia ha quedat ja per sempre catalogada. Tot i això, s'hauria d'aprofundir en tot allò relatiu a la recuperació del nostre patrimoni marítim, objectiu al qual intentem aportar el nostre granet de sorra des d'aquestes línies.


-> Esquema de les diferents parts d'una vela llatina

8 Ves: Cadascuna de les ti res de lona que, cosides les unes amb les altres formen la vela (SAVALL 1991, pàg. 78).

9
Bendes: Tires de lona o vela allargades cosides damunt a la vela llatina i paral·leles al gratilet (SAVALL 1991, pàg. 64).

10 Botafió: Cadascuna de les cordetes primes i curtes que lliguen la vela amb el car-i-pena. Aquestes cordetes es lligaven agafant la d'un costat i el seu equivalent a l'altre per damunt del car-i-pena i servia d'unió (SAVALL 1991, pàg. 66).

11 Escota: Corda que subjecta l'angle posterior inferior de la vela. És a l'angle que formen el batedor i el gràtil (SAVALL 1991, pàg. 70).




 BIBLIOGRAFIA 
 


BERTRAN I CUDERS, Josep: Cambrils, Dictadura i República (1923-1939). Ed. El Mèdol, Tarragona, 1989.

ESPORRÍN I PONS, M. Montserrat: Evolució socioeconòmica de Cambrils (1930-1981). Ed. El Mèdol, Tarragona, 1988.

GOMIS, Ramon: La mar de la Frau. De Salou a Cambrils. Ed. El Mèdol, Tarragona, 1987.

MARTINELLI, Emilio: Curso de vela. Barcelona, 1992.

ORTIGA I VIDAL, Ramon: Història Gràfica de Cambrils. Ed. El Mèdol, Tarragona, 1991.

ROVIRA, Salvador: La gent de mar de Cambrils (segle XVIII). Ed. Diputació de Tarragona, Tarragona 1992.

SAVALL ROM, Josep Lluís: El vocabulari dels pescadors de Cambrils. Ed. Associació d'Estudis Reusencs. Reus, 1991.

SALCEDA I CASTELLS, Josep: Quaranta anys d'estampes cambrilenques. Ed. El Mèdol, Tarragona, 1998.

VIDIELLA, Ferran: De tot i més. Cambrils, 1997.