Amb l'arribada dels motors molts patrons desarmaren la vela llatina. Tot i això, moltes embarcacions construïdes amb motor abans de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), a causa de la poca força que tenien², podien anar aparellades amb floc³ i vela de martell, també anomenada gadonga⁴, per ajudar sobretot a l'hora d'arrossegar la sàrcia o en cas d'avaria.

L'Albert Fortuny va ser testimoni directe del sistema de treball dels mestres de vela, ja que feia d'aprenent amb el seu pare, Joaquin Fortuny. Aquest últim també havia après l'ofici del seu pare, Pere Fortuny Pinyol, que va ser el mestre de vela de Cambrils a l'època fina de la vela llatina, al primer quart del segle XX⁵, fins a l'arribada dels motors, quan es van deixar de fer veles llatines. Curiosament, l'Albert ens explica: "L'avi havia estat mestre de vela i sereno. Era el sereno de la platja, de nit, i de dia exercia de mestre de vela, l'únic que hi havia a Cambrils. Igual feia veles per a l'Atmetlla, que per a Tarragona o per a Torredembarra; per a tot arreu de la província".

El lloc on treballava i viva Pere Fortuny s'anomenava Ca l'Americano, una de les cases més grans de l'antic nucli pescador, situada al número 14 de l'actual passeig Mirarmar, a l'antic Sorral. Sembla ser que tenia molta feina, perquè podia arribar a necessitar cinc dones per fer de cosidores, que treballaven a la planta baixa de la casa. Pensem que totes les veles que es frabricaven s'havien de cosir a mà, a més de les constants reparacions que necessitaven totes les embarcacions.

Joaquim Fortuny i Font, pare de l'Albert, va ser qui va continuar l'ofici. Just després de l'arribada dels motors a la dècada dels anys 30, l'Albert ens apunta que a causa de les circumstàncies, "el pare feia de pescador i feia alguna vela, pero ja no llatina, sinó gandoga, veles de martell. Si esguerraven alguna vela de martell o pollacres4, les arreglava el pare".

Però durant la postguerra, la manca de combustible va fer ressorgir la necessitat d'anar a la vela. Aleshores, Joaquin Fortuny va començar a rebre sol·licituds per fer veles llatines, fet que l'obligà a demanar que treballessin amb ell les cosidores que havien treballat per al seu pare. En concret foren tres les dones que cosien 4 o 5 hores al matí i 4 o 5 hores a la tarda tot l'any. El taller situat aleshores entre les cases al número 58 o 56 de l'actual passeig Miramar, es completava amb l'Albert, aprenent de mestre de vela dels 12 als 16 anys, que és qui ens ho ha explicat tot.

Moltes persones grans recorden que els patrons de bastiments ja construïts es veieren obligats a armar altre cop la vela llatina: el Noio, el Zacaries, l'Ex, l'Agustí, el Joanet del Noi, etc. El raccionament de combustible, durant uns anys, només permetia en un mes sortir a motor uns 15 dies. La vela llatina va ser la solució perquè, per sort en aquest cas, el vent a la nostra mar és un element que mai ha anat raccionat⁵.

Es van haver de buscar, però, d'altres solucions. Un testimoni de l'època recorda com "a causa de la guerra, el gasoil anava molt escàs, i sense aquest combustible no es podia sortir a la mar. Llavors es va provar de fer servir una mena de quitrà que anomenaven creosota, que era ni més ni menys que el que feien servir per pintar els pals de telèfon, de l'electricitat i les travesses del ferrocarril. No cal dir que, quan baixaven les barques de pescar tot el dia, de la fumada que feien semblava que arribés l'esquadra turca"⁶.

L'Albert Fortuny, tot i que coneix els sistemes tradicionals que va aprendre del seu pare, ha estudiat i ha practicat d'altres mètodes en haver estat professor a l'Escola Taller.

Segons l'Albert, el primer pas que feia el seu pare era "anar a bord de la barca i fer hissar l'antena amb una corda amarrada al car i l'altre a la pena⁷". Aleshores unia les dues cordes penjant en un angle de 90º i ja tenia el triangle del que seria el perímetre exterior de la vela.

El següent pas es donava a la riera d'Alforja. "Llavors era una esplanada, allí on hi ha ara el Parc del Pescador. La part de dalt de l'esplanada ens servia per clavar els pals, uns punxons que feien de guies per triangular la vela". Una vegada les cordes que s'havien fet servir a bord ja s'havien presentat a terra i tensat als pals, es procedia a tallar els vessos⁸. Aquests eren de cotó i tenien una amplada de 30 a 35 cm i des d'un extrem s'anava omplint per faixes l'interior del triangle marcat a terra per les cordes en forma de ziga-zaga. L'acció de presentar els vessos i anar-los tallant una vegada arribava a un extrem s'anomenava la brusca. L'Albert i el seu pare numeraven cada ves segons l'ordre en què havien quedat després de tallar-los i els prenien cap al taller enrollats.

Una vegada al petit taller del passeig Miramar, entraven en acció les cosidores. Ens explica l'Albert que procedien a embastar la vela, "un ves damunt de l'altre, amb fil de cotó. El fil s'encerava amb cera nova", per facilitar la cosida. De dos en dos, els vessos es col·locaven a sobre dels genolls de les dones que, a mesura que anaven avançant, feien passar la tela per sota dels seus genolls. Tot el procés finalitzava amb la vela embastada i a punt per tornar-la a estendre.

Així es tornava altre cop a l'esplanada de la riera, on "es tornen a posar els claus, es tornen a prendre mides i tornes a posar la vela damunt de les mides per veure si ha agafat alguna deformació", segons ens explica l'Albert. En aquesta fase també es comprovava el correcte grau d'allunament. Aquest element es referia a la corba que ha de tenir el lateral inferior de la vela per assegurar una millor recollida del vent. Finalitzada tota l'operació es retornava definitivament al taller, on es cosia ja de forma permanent.

Un pas important era la col·locació de les bendes9 que s'utilitzaven per poder recollir la vela, en cas de vents forts, gràcies als botafions10. Les bendes també servien per reforçar la vela, que era un dels darrers passos. Tot el perímetre o vora de la vela portava un reforç de tela d'uns 6 cm d'ample. El nostre informant ens assegura que "tot i això, encara fóra fluix si només portés aquest reforç. Quan bufés el vent, amb la força que fa, la vela ja s'hauria esbotifarrat". Llavors es col·locaven un seguit de cordes dins dels reforços que actuaven d'ànimes. Es tracta del gràtil, gratilet i batedor, segons el lateral de la vela de forma molt consistent, perquè tota l'energia del vent es transmetia al bastiment per aquest punts d'unió. En el moment final de l'elaboració d'una vela hi intervenia més directament el mestre de vela. Ell acabava de fer els reforços i altres elements com l'escota11, fets amb caps i cordes, on sembla ser que es necessitava més força. Així era com es finalitzava la feina. Segons paraules de l'Albert Fortuny, el taller del seu pare necessitava un mes per poder aparellar una embarcació de 15 metres amb una vela llatina.

Bastiment actual amb vela llatina (Foto: Gerard Martí)

Com ja hem pogut veure, el desenvolupament d'un ofici com el de mestre de vela implicava tot un vocabulari propi que en l'actualitat es troba clarament amenaçat de desaparèixer. Gràcies a treballs com El vocabulari dels pescadors de Cambrils de Josep Lluís Savall, molta d'aquesta terminologia pròpia ha quedat ja per sempre catalogada. Tot i això, s'hauria d'aprofundir en tot allò relatiu a la recuperació del nostre patrimoni marítim, objectiu al qual intentem aportar el nostre granet de sorra des d'aquestes línies.

-> Esquema de les diferents parts d'una vela llatina