PRESOCRATICS

Vincles

presocràtics > esquema general

PRESOCRÀTICS

BREU INTRODUCCIÓ

El problema principal de què s'ocupen els pensadors presocràtics és la naturalesa (fisis). Volen explicar què és la naturalesa. Més en particular, volen explicar com és que la naturalesa és una cosa que està en continu canvi i, al mateix temps, segueix sent la mateixa naturalesa, això és, manté d'alguna manera la seva unitat, i les explicacions que ens proporcionen no apel·len a déus ni a altres elements externs a la pròpia naturalesa. Per aquesta raó, perquè les seves explicacions no apel·len a elements externs a la pròpia naturalesa, aquests pensadors presocràtics ens donen explicacions no mítiques de la naturalesa sinó raonades a partir de les seves observacions de com és el món.Aquest canvi d'explicacions, d'incloure tercers elements a no incloure'ls, és el que s'anomena "pas del mite al logos". Anomenem a aquests pensadors presocràtics 'filòsofs' precisament perquè persegueixen el saber (sofia). 'Filosofia' significa justament 'estimació pel saber'.

El plantejament que fan aquests filòsofs presocràtics és conceptualment molt modern. En realitat és tan modern que avui dia pensem sobre com és el món en paràmetres ben semblants. En general, busquen, per un costat, quin és el principi (arjé) material a partir del qual es formen les coses que trobem en el món i, per un altre costat, quin és el principi (novament arjé) que regeix la manera com les coses del món interactuen les unes amb les altres, es transformen, etcètera, seguint un ordre (logos). Avui dia procedim de manera semblant quan entenem el món com conformat per uns principis materials a partir dels quals es generen les coses de la naturalesa (eles elements més simples) i per unes lleis que expliquen com es combinen aquests elements i com es produeix el canvi (les lleis de la química, de la física, etcètera).

Els filòsofs presocràtics se solen agrupar en virtut de l'arjé material que proposen. Anomenem monistes a aquells pensadors que proposen un únic principi material (Tales, Anaximandre i Anaxímenes), i pluralistes a aquells que proposen més d'un principi material (Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit). Els monistes, partint d'un únic principi material, han d'explicar com aquest element es transforma en les coses que trobem en la naturalesa sense deixar d'estar present. els pluralistes expliquen el canvi com la combinació dels diferents elements.

Heràclit i Parmènides són també monistes, tot i que les seves tesis són mé interessants que les dels altres monistes perquè se centren en el canvi com a punt central. Tots dos veuen com allò que és essencial a la naturalesa és el fet que canviï preservant la seva unitat. Davant d'això, Heràclit insisteix en el fet que l'objectiu del filòsof és intentar comprendre aquesta tensió que es troba en la naturalesa, mentre que Parmènides resol la tensió denunciant que el canvi és merament aparent.

Finalment, Pitàgores no és ni monista ni pluralista, en el sentit en què he considerat aquestes dues nocions. Pitàgores troba en els nombres un model per donar compte de l'ordre del món.

Conceptes:

arjé

logos

fisis

mite

Autors:

MONISTES

PLURALISTES

Atomistes (Demòcrit i Leucip)

TEXTOS

TALES

La majoria dels primers filòsofs van considerar només principis a aquells que es donen sota la forma de la matèria; ja que afirmaven que l'element i principi primer de totes les coses és aquell a partir del qual totes les coses existeixen i arriben per primer cop a l'ésser i en el que acaben per convertir-se en la seva corrupció, subsistint la substància però canviant els accidents; perquè aquesta naturalesa es conserva sempre..., ja que és necessari que hi hagi alguna substància natural, una o múltiple, de la que neixin les altres, mentres ella es conserva. Respecte del nombre i la forma d'aquest principi no tots estan d'acord, sinó que Tales, l'iniciador d'aquesta mena de filosofia, diu que és l'aigua (per la qual cosa va manifestar també que la terra està sobre l'aigua), prenent potser aquesta suposició d'observar que l'aliment de totes les coses és humit i que el calor mateix sorgeix d'aquest i viu per aquest (el principi de totes les coses és allò d'on neixen); d'aquí va deduir la seva suposició, i també del fet que la llavor de totes les coses té una naturalesa humida; i l'aigua és el principi natural de les coses humides.
Aristòtil: Metafísica, A 3, 983 b 6.

I alguns afirmen que (l'ànima) està barrejada en el tot (univers), per la qual cosa potser Tales va creure també que totes les coses estan plenes de déus.
Aristòtil: De anima, A 5, 411 a 7.

[tornar a dalt]

ANAXIMANDRE

(Anaximandre) diu que el principi i element de les coses existents era l'apeiron [indefinit o infinit], havent estat el primer en introduir aquest nom de principi material. Diu que aquest no és ni l'aigua ni cap dels anomenats elements, sinó alguna altra naturalesa apeiron de la que neixen tots els cels i els móns dins d'ells. D'ells els ve el naixement a les coses existents i en ells es converteixen, segons sembla, "segons la necessitat"; "doncs es paguen mútuament pena i retribució per la seva injustícia segons la disposició del temps", descrivint-ho així en termes força poètics.
Simplici: Física, 24, 17.

És evident que aquest (Anaximandre), després d'observar el canvi dels quatre elements entre si, no va creure just fer de cap d'ells el substrat, sinó d'alguna cosa fora d'ells; no deriva la generació de l'alteració de l'element, sinó de la separació dels oposats a través del moviment etern.
Simplici: Física, 24, 21.

[tornar a dalt]

ANAXÍMENES

...i totes les coses neixen mitjançant una certa condensació i rarefacció posterior d'aquest [l'aire]. El moviment, en efecte, existeix des de sempre; diu que quan l'aire es contrau, neix, en primer lloc, la terra, completament plana, que, conseqüentment, cavalca sobre l'aire; i que el sol, la lluna i els altres cossos del cel tenen l'origen de la seva generació en la terra. Declara, doncs, que el sol és terra i que, a causa del seu ràpid moviment, obté la suficient calor.
Plutarc: Stromateis, 3.

[tornar a dalt]

HERÀCLIT

Després d'haver escoltat al Logos i no a mi, és savi avenir-se a que totes les coses són una.
Hipòlit: Refutatio, IX 9, 1.

Convé saber que la guerra és comuna (a totes les coses) i que la justícia és discòrdia i que totes les coses sobrevenen per la discòrdia i la necessitat.
Orígenes: c. Celsum, VI 42.

Heràclit diu en algun lloc que totes les coses es mouen i que res no està quiet, i comparant les coses existents amb el corrent d'un riu, diu que no et podries submergir dos cops en el mateix riu.
Plató: Cràtil ,402 A.

Aquest cosmos [el mateix de tots] no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre ha estat, és i serà foc etern, que s'encén segons mesura i s'extingeix segons mesura.
Climent: Stromateis, v 104, 1.

10.

No comprenen com això, donada la seva varietat, por concordar amb si mateix [literalment, com això, estant separat, pot reunir-se amb si mateix]: hi ha una harmonia tensa (...), com en l'arc i en la lira.
Hipòlit: Refutatio, IX 9, 1.

11.

Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, abundància-gana (tots els oposats, aquest és el seu significat); canvia com el foc, que quan es mescla amb perfums s'anomena segons la fragància de cadascun d'ells.
Hipòlit: Refutatio, IX 10, 8.

[tornar a dalt]

PITÀGORES

12.

Sembla que aquests pensadors [els pitagòrics] creien que el número és el principi com si fos una causa material per als éssers existents i com a consitutiu de les seves modificacions i estats permanents.
Aristòtil: Metafísica, A 5, 986 a 15.

13.

Ells [els pitagòrics] només intenten dir quina cosa és l'ànima, però no especifiquen res més sobre el cos que l'ha de rebre, com si fos possible, segons els relats pitagòrics, que una ànima qualsevol s'introdueixi en un cos qualsevol.
Aristòtil: De anima, A 3, 407 b 20.

[tornar a dalt]

PARMÈNIDES

14.

Doncs bé, et diré, escolta amb atenció la meva paraula, quins són els únics camins d'investigació pensables. L'un, que és i no és No-ser, és el camí de la persuassió (doncs acompanya a la Veritat); l'altre, que no és i és necessàriament No-ser, aquest, t'ho asseguro, és un camí totalment impracticable. Doncs no podràs conèixer el No-ens (és impossible) ni expresssar-lo; ja que el mateix és el pensar i el ser.
Proclo: in Tim., I 345, 18 Diehl

15.

El que pot dir-se i pensar-se ha de ser. Això és el que t'ordeno. T'aparto, doncs, d'aquesta primera via d'investigació i després d'aquella per la que els homes ignorants caminen bicèfals; la impotència guia en el seu pit el pensament vacil.lant; són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gent sense judici per a qui el ser i el no-ser són considerats com el mateix i no el mateix, i per a qui el camí de totes les coses és regressiu.
Simplici: Física, 117, 4.

16.

Un únic discurs com a via queda: és; en aquest hi ha molts signes de que l'ens és ingènit i imperible, perquè és complet, immòbil i sense fi. No va ser en el passat, ni ho serà, ja que ara és tot alhora, ú, continu. ¿Quin naixement li buscaries? ¿Com i d'on hauria nascut? No permetré que diguis o pensis "del no-ens"; perquè no es pot dir ni pensar allò que no és. ¿Quina necessitat l'hauria impulsat a néixer després i no pas abans,si procedís del no-res? De manera que és necessari que sigui absolutament o no.
Simplici: Física, 145, 1.

[tornar a dalt]

EMPÈDOCLES

17.

Postula quatre elements materials, foc, aire, aigua i terra, tots ells eterns, que augmenten i decreixen mitjançant la mescla i la separació; però els seus autèntics primers principis, els que imparteixen el moviment als primers, són l'Amor i la Discòrdia. Els elements estan constantment sotmesos a un canvi alternant, i de vegades es mesclen per obra de l'Amor i d'altres se separen per acció de la Discòrdia; els seus primers principis, en conseqüència, són sis.
Simplici: Física, 25, 21 (DK 31 A 28)

[tornar a dalt]

ANAXÀGORES

18.

Sent les coses així, hem de suposar que hi ha moltes coses de tota mena en cada cosa que s'està unint, llavors de totes les coses sota tota classe de formes, colors i gustos...
Simplici: Física, 34, 29.

19.

¿Com podria néixer el cabell del que no és cabell i la carn del que no és carn?
in Gregor. Nac., XXXVI 911 Migne.

20.

Això no obstant, difereixen entre sí en que Empèdocles suposa un cicle d'aquests canvis i Anaxàgores, en canvi, només una sèrie. Aquest, al seu torn, va postular un nombre indefinit de principis, a saber, les homeomeries i els opopsats (conjuntament), mentre que Empèdocles va postular només els anomenats "elements". Sembla que Anaxàgores va sostenir aquesta teoria perquè va prendre com a vertadera l'opinió comuna dels físics de que res arriba al ser partint del que no és (...)
Aristòtil: Física, A 4, 187 a 23.

[tornar a dalt]

ATOMISTES (DEMÒCRIT I LEUCIP)

21.

Leucip i el seu company Demòcrit van sostenir que els elements són el ple i el buit, als quals van anomenar ser i no ser, respectivament. El ser és ple i sòlid; el no ser és buit i subtil. Donat que el buit existeix no menys que el cos, se segueix que el no ser existeix no menys que el ser. Tots dos junts constitueixen les causes materials de les coses existents. I així com els qui fan una sola substància fonamental, deriven les altres coses de les modificacions sofertes per aquella substància i postulen la rarefacció i la condensació com a origen de les modificacions, així també aquests homes deien que les diferències entre els àtoms són les causes que produeixen les coses. Segons ells, aquestes diferències són tres: forma, ordre i posició; el ser, diuen, només difereix en 'ritme, contacte i revolució'; 'ritme' correspon a la forma, 'contacte' a l'ordre i 'revolució' a la posició: perquè A difereix d'N en la forma, com AN d'NA en l'ordre i Z de N en la posició.
Aristòtil: Metafísica, A 4, 985 b 4.