Immanuel Kant > esquema general
Kant és el màxim representant de la Il·lustració a Alemània. El seu pensament es pot entendre:
- en primer lloc, com la culminació del procés que arrenca amb l'Humanisme, quan s'inicia la separació entre fe i raó -procés que culmina precisament amb la Il·lustració;
- i en segon lloc, com una síntesi de Racionalisme i Empirisme.
Aquí no veurem tot el pensament de Kant, sinó únicament alguns aspectes que ens ajudin a comprendre per què podem veure el seu pensament com una síntesi entre Racionalisme i Empirisme, i també els aspectes més rellevants de la seva ètica.
1. Síntesi de Racionalisme i Empirisme
2. Les facultats humanes: sensibilitat, enteniment i raó
3. La sensibilitat
4. L'enteniment
5. La raó
6. La ciència
7. La moral kantiana
1. Síntesi de Racionalisme i Empirisme
Coneixement i experiència
A la Introducció de Crítica de la raó pura Kant ens diu el següent:
No hi ha dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència. (...) Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l'experiència, no per això procedeix tot ell de l'experiència.[Vegeu el fragment sencer].
Per un costat, doncs, si no hi ha experiència no hi ha coneixement. En això coincideix Kant amb l'Empirisme.
Per un altre costat, però, no tot el coneixement procedeix de l'experiència. Si no procedeix tot el coneixement de l'experiència, d'on procedeix? Kant sosté que procedeix de nosaltres mateixos, de la nostra pròpia constitució interna, de les estructures cognitives que configuren la nostra naturalesa humana. En això, doncs, Kant se separarà de l'Empirisme i, en algun sentit, la seva proposta tindrà ressonàncies pròpies del Racionalisme (el coneixement es fonamenta en la raó, no en l'experiència).
Aquest esquema il·lustra el que s'acaba d'apuntar:
La qüestió és, quines són aquestes estructures prèvies a l'experiència i pròpies de la naturalesa humana?
Judicis sintètics a priori
El coneixement l'expressem per mitjà de judicis: 'La taula és cerda', 'El tren arriba tard', 'El triangle té tres angles', etcètera.
Alguns d'aquests judicis són tals que allò que ens diu el predicat no està ja contingut en el subjecte, el predicat afegeix informació al subjecte. Per exemple, 'La taula és de fusta' ens dóna una propietat de la taula que no està continguda en el concepte 'taula' (de fet la taula podria ser de ferro, de vidre, de pedra, etc.). Aquests judicis Kant els denomina judicis sintètics i, en general, per determinar la veritat o falsedat d'aquests judicis cal recórrer a l'experiència; la seva veritat s'estableix en general, diu Kant, a posteriori.
Altres judicis són tals que allò que diu el predicat ja està contingut en el subjecte, el predicat no afegeix informació nova. Per exemple, 'El triangle té tres angles'. Conèixer la noció de 'triangle' comporta conèixer també que si un polígon és un triangle aleshores és que té tres angles, de manera que 'tenir tres angles' no afegeix cap informació nova al concepte 'triangle'. Aquests judicis Kant els denomina judicis analítics i per determinar la seva veritat o falsedat mai no cal recórrer a l'experiència; aquesta veritat o falsedat és universal i es determina, diu Kant, a priori.
Tenim, per tant:
judicis ANALÍTICS SINTÈTICS A PRIORI "El triangle té tres angles" A POSTERIORI "La taula és verda"
Els judicis sintètics tenen com a característica important per a la ciència el fet que aporten coneixement: allò que diu el predicat no està inclòs en el subjecte.
Els judicis analítics tenen com a característica important per a la ciència el fet que tinguin validesa universal: si són vertaders, són vertaders sempre.
És desitjable que els judicis propis de la ciència:
a) ens aportin coneixement (sintètics);
b) tinguin validesa universal (a priori).
Per tant, la qüestió fonamental -i el projecte que el mou- és determinar si hi ha judicis que siguin sintètics i a priori. Això és fonamental, pensa Kant, perquè de la seva existència depèn la possibilitat que hi hagi -o no hi hagi- ciència.
2. Les facultats humanes: sensibilitat, enteniment i raó
Com s'ha dit més amunt , el propòsit de Kant és investigar si en tot allò que té a veure amb el coneixement no hi ha únicament dades procedents de l'experiència, com proposaven els empiristes, sinó també determinades estructures prèvies a l'experiència que depenen de la pròpia naturalesa humana, les quals conjuntament amb les dades de l'experiència proporcionin l'objecte del nostre coneixement.
A l'obra Crítica de la raó pura trobem la distinció entre Sensibilitat, Enteniment i Raó.
Kant anomena Sensibilitat a la facultat que ens permet captar dades a través dels sentits. Com veurem, la sensibilitat ens proporciona els fenòmens.
L' Enteniment és, ens diu Kant, la facultat que ens permet agrupar captar dades a través dels sentits, subsumir-les sota conceptes i relacionar aquests conceptes entre si construint judicis.
La Raó és la facultat que ens permet fer inferències, establir relacions, etc. entre les diferents estructures dels judicis i construir
En tots tres casos, en totes tres facultats, el projecte de Kant és esbrinar quins elements trobem que no provinguin de l'experiència, això és, que siguin (i totes tres expressions següents són intercanviables a Kant):
- purs; o
- a priori; o
- condicions transcendentals de la possibilitat del coneixement.
[tornar a dalt]
3. La sensibilitat
La sensibilitat és la facultat que ens permet captar dades de l'experiència. Per exemple: quan veiem la taula que tenim al davant o quan veiem la nostra pròpia mà.
Els nostres sentits capten informació sobre el món. La qüestió és: el pensament que produeixen en la nostra ment les dades que captem a través de l'experiència, allò que Hume denominava 'impressions', ¿es tracta únicament d'una empremta que les dades sensorials produeixen en nosaltres, o es tracta d'aquestes dades sensorials més algun altre element que no prové de l'experiència?
Kant sosté que qualsevol experiència està ubicada espacio-temporalment. Ens representem els objectes de l'experiència com ocupant un espai, i ens els representem també com ocupant un temps (ordenats en el temps: primer aquesta experiència conjuntament amb aquella altra, després una altra experiència,etc.) Ara bé, manté Kant, ni l'espai ni el temps no els captem a través de l'experiència, sinó que són condicions de la possibilitat de l'experiència, això és, estructures que posem nosaltres per poder tenir experiències.
La sensibilitat produeix fenòmens, però els fenòmens no són una mera còpia de les dades empíriques, sinó que són aquestes dades estructurades per condicions prèvies, a priori, transcendentals: les intuïcions pures: espai i temps.
= fenomen
D'altra banda, el fenomen no és una còpia de tal i com és el món. En realitat, encara que el món no existís, o encara que fos completament diferent a com pensem que és, mentre tinguem els mateixos estímuls sensorials els fenòmens que constitueixen el nostre coneixement seran els mateixos. Com sigui el món realment, més enllà de la nostra representació fenomènica, com sigui la cosa en si, allò que Kant denomina noümen (en contraposició a fenomen), ens serà sempre desconegut.
Un exemple un tant estrany
Imaginem un diàleg amb una càmera fotogràfica (que parli, tingui consciència, etc.). Suposem que programem la càmera perquè el diafragma estigui obert 2'', de manera que capti imatges durant 2''. Si hi ha un objecte en moviment, la càmera el captarà en la mateixa fotografia ocupant diferents posicions en un mateix moment de temps (¡una unitat de temps indivisible, per a la càmera, serà de 2''!). Així les coses, el món extern que captem, sigui el que sigui, és el mateix per a la càmera que per a nosaltres. Ara bé, la descripció d'allò que veiem serà diferent en tots dos casos. Per exemple, davant d'un cotxe que es desplaci en aquests 2'' en què el diafragma de la càmera resta obert, nosaltres direm coses com ara 'aquell cotxe estava aquí i ara és allà' mentre que la càmera dirà coses com ara 'aquest cotxe està aquí i allà al mateix temps'.
El propòsit d'un exemple estrany com aquest és mostrar com el nostre coneixement del món i el de la càmera diferirien, però no pas perquè el món fos diferent, sinó perquè la nostra manera de recollir les experiències captades és diferent. Les nostres estructures cognitives i les de la càmera són diferents, per això tenim coneixement diferent.
Ara bé, si el món és el mateix, el fet que el coneixement que en tenim sigui diferent en tots dos casos prova que el coneixement també conté estructures que hi incorporem nosaltres (altrament no hi podria haver diferència entre la càmera i nosaltres). Així doncs, i com volia mostrar Kant, en el fenomen no únicament hi ha dades empíriques, sinó també estructures a priori necessàries per ordenar les experiències: les intuïcions pures.
Fotografies de l'exemple un tant estrany
L'enteniment és la facultat que ens permet operar amb conceptes.
En primer lloc, l'enteniment agrupa els fenòmens proporcionats per la sensibilitat sota conceptes (conceptes empírics). Així, percebem diversos objectes que subsumim sota el concepte /taula/, altres sota el concepte /arbre/, altres sota el concepte /verd/, etc.
En segon lloc, l'enteniment relaciona aquests conceptes i forma judicis, per exemple: 'La taula és verda' o 'Si la bola A es mou fins la bola B, aleshores la bola B es mou'.
A l'hora de formar conceptes empírics tot el que fa l'enteniment és agrupar les dades proporcionades per la sensibilitat. Ara bé, a l'hora de formar judicis, ¿podem dir que l'enteniment simplement agrupa també les dades provinents de l'experiència?
La resposta de Kant a aquesta pregunta consisteix a remarcar que a l'hora de construir judicis hi ha alguna cosa que no deriva de l'experiència, a saber, l'estructura del propi judici. Així doncs, quan diem 'La taula és verda' el que realment estem dient és que nosaltres veiem la taula i el color verd conjuntament en un mateix espai i temps; que quan diem 'Si la bola A es mou fins la bola B, aleshores la bola B es mou', el que realment estem dient és que nosaltres tenim una experiència, la de la bola B que es desplaça, immediatament després de l'altra, la bola A que es mou; etc.
L'estructura del judici depèn de la manera com estructurem l'experiència, però aquesta manera d'estructurar l'experiència és específicament humana. En conseqüència, les estructures dels judicis són prèvies a l'experiència, a priori. La sensibilitat proporciona una experiència estructurada, un esquema (recordem que els fenòmens no eren simplement dades de l'experiència, sinó dades de l'experiència estructurades per les intuïcions pures: espai i temps), i l'enteniment reprèn aquest esquema i elabora judicis a partir de les dades empíriques.
(conceptes purs)
Si reprenem l'exemple anterior de la càmera fotogràfica, una càmera com la descrita no diria, per exemple, 'Si la bola A es mou fins la bola B, aleshores la bola B es mou', sinó 'La bola A i la bola B es mouen', si és el cas que en els 2'' en què el diafragma resta obert enregistra al mateix temps el moviment de totes dues boles. Ara bé, independentment del que vegem nosaltres i independentment del que enregistri la càmera, el que de fet succeeixi en el món, desconegut tant per a la càmera com per a nosaltres, ha de ser el mateix. El coneixement no descriu tal i com és el món, sinó tal i com el percep i l'ordena l'observador.
Kant ofereix una llista de, sosté, totes les estructures possibles dels judicis pel que fa a quants subjectes agrupem (quantitat), com vinculem subjecte i predicat (qualitat), quina mena de relació es dóna entre subjecte i predicat (relació) i el tipus de relació que s'hi estableix (modalitat). Cada estructura respon a un concepte pur (o a priori o transcendental) que Kant denomina també categoria. El resultat es pot veure en la següent taula:
TIPUS
JUDICI ESTRUCTURA DEL JUDICI CATEGORIA Quantitat Universal "Tot A és B" Unitat Particular "Algun A és B" Pluralitat Singular "L'A és B" Totalitat Qualitat Afirmatiu "A és B" Realitat Negatiu "A no és B" Negació Infinit "A és no B" Limitació Relació Categòric "A és B" Inherència i Subsistència Hipotètic "Si C és D, aleshores A és B" Causalitat i Dependència Disjuntiu "A és B, o C, o D, o..." Comunitat (Reciprocitat) Modalitat Problemàtic "A pot ser B" Possibilitat Assertòric "A és, de fet, B" Existència Apodíctic "A és necessàriament B" Necessitat
Qualsevol judici ha de respondre a una quatre estructures diferents, una pel que fa a la quantitat, una altra pel que fa a la qualitat, una altra pel que fa a la relació i finalment una altra pel que fa a la modalitat.
La raó és la facultat humana que ens permet operar amb els conceptes purs de l'enteniment, amb les categories, relacionant-los, combinant-los, construint argumentacions a partir d'aquests conceptes, etc.
Kant vol mostrar-nos com els conceptes de jo, món i Déu, les nocions fonamentals de la metafísica, són conceptes als quals arriba la raó a partir de les categories de manera completament independent a l'experiència. A aquests conceptes puts de la raó els denomina idees.
Per exemple, a partir de la categoria d'inherència i subsistència, Kant vol mostrar-nos com podem arribar a la noció de jo. Quan diem 'A és B' allò que en realitat estem afirmant és que A B es donen conjuntament en l'experiència d'un subjecte, el jo, i arribem, per tant, a la noció de jo. Ara bé, aquesta noció és completament independent de l'experiència i, en conseqüència, no podrà ser objecte del coneixement.
De manera similar, i a partir d diferents categories, Kant arriba a les idees de món i de Déu. Com en el cas del jo, podrem pensar en aquestes idees però, en tant que no mantenen cap relació amb la nostra experiència, són conclusions legítimes de la raó però en cap cas podran constituir coneixement.
La pregunta per la ciència es redueix a la pregunta pel coneixement: és possible el coneixement?
Perquè una ciència sigui coneixement cal que contingui judicis sintètics a priori, això és, judicis que tinguin una validesa universal (que siguin a priori) i que ens aportin coneixement que siguin sintètics i no merament analítics). Així, ¿contenen les matemàtiques, la física i la metafísica judicis sintètics a priori?
Matamètiques
Els judicis matemàtics són a priori. Ara bé, són sintètics o analítics?
Judicis com ara 'Un triangle té tres angles' són clarament analítics, el predicat està contingut en el subjecte (són relacions d'idees, en la terminologia de Hume).
De manera controvertida, Kant sosté que judicis com ara 'La recta és la línia més curta entre dos punts' són a priori i sintètics de manera que, si acceptem això, en les matemàtiques hi ha judicis sintètics a priori i, per tant, en les matemàtiques és possible el coneixement.
Física
Els principis fonamentals de la física, com ara el principi de causalitat (Si C és D, aleshores A és B), no descriuen els fets del món sinó la manera com nosaltres correlacionem causalment els fet del món. Atès que l'estructura d'aquest judici, com hem vist, ve determinada per la pròpia naturalesa humana, el judicis és a priori i té validesa universal. Atès que està condicionat per les dades que recollim de l'experiència, és també sintètic (el predicat no està inclòs en el subjecte).
Els principis fonamentals de la física (principi de permanència de la substància, principi de successió temporal segons la llei de causalitat i principi de la simultaneïtat segons la llei d'acció recíproca o comunitat) són judicis sintètics a priori. En conseqüència, en la física si és possible el coneixement.
Metafísica
Els objectes de la metafísica, al qual arriba la raó de manera completament independent de l'experiència, per aquesta raó (per ser completament independents de l'experiència) no ens aporten cap informació nova, no són sintètics. És cert que tenen validesa universal (perquè són a priori), però això no és suficient per a constituir coneixement. En conseqüència, la metafísica no ens aporta cap coneixement.
Si hi ha una llei moral, aquesta llei, en tant que llei, ha de complir dos requisits:
a) ha d'obligar, ha de tenir un caràcter imperatiu (altrament no seria una llei); i
b) ha de ser universal (ha de valer per a tothom en tota circumstància possible).
Per tant, una llei moral ha de tenir l'estructura següent: Fes A, on A és l'acció que hem de dur a terme si seguim la llei moral.
Què pot ser A? Si A és qualsevol acció particular, com ara 'no matar' o 'no robar', obtenim el següent:
Fes 'no matar '
a) "Fes 'no matar'" compleix el requisit d'obligatorietat: en efecte, 'fer' és un verb imperatiu que estableix una ordre. En aquest cas, l'imperatiu determina la nostra voluntat en el sentit que, si el seguim, estem obligats a no matar.
b) Compleix 'no matar' el requisit d'universalitat? Per a Kant, el requisit d'universalitat ha d'estar determinat a priori (com hem vist en l'àmbit del coneixement, on la validesa universal de principis com ara 'tot efecte té una causa' s'establia a partir de les estructures a priori de l'enteniment ). Així les coses, 'no matar' és una acció concreta que no es pot fixar de manera independent de l'experiència. En un últim terme 'no matar' dependrà de quin és l'objecte de la nostra voluntat: "si vols actuar bé, no matis", o "si vols ser feliç, no matis", o "si vols no posar-te en perill, no matis", etc.; però és clar que primer caldria determinar empíricament què entenem per "actuar bé" o per "ser feliç".
Així les coses, 'no matar' no pot ser un candidat a la 'A' que buscàvem en la llei moral -ni tampoc 'no robar', 'no mentir', etc. 'No matar' no pot ser una afirmació categòrica, sinó que depèn de què entenem per "actuar bé" o per "ser feliç". Per xemple:
En aquest cas ja no tindríem una norma absoluta que valgués per a qualsevol circumstància possible, sinó que únicament tindríem una norma que valdria únicament en la circumstància particular que acabem de considerar. En paraules de Kant, no tindríem una llei moral, un imperatiu categòric, sinó un imperatiu condicionat, un imperatiu hipotètic.
Sempre que fixem la 'A' amb una acció determinada, de seguida ens trobarem amb el mateix problema anterior i mai no arribarem a establir una llei universal, un imperatiu categòric. Per això Kant insisteix que, p a l'hora de determinar de manera universal la nostra conducta, 'A' no pot ser cap acció concreta perquè en tal cas dependria d'allò que perseguim, de l'objecte de la nostra voluntat. 'A' s'ha de determinar merament en virtut de la forma que ha de tenir las nostra conducta. La llei que proposa serà, per tant, formal, i en conseqüència l'ètica kantiana és una ètica formal (és el sistema ètic formal més representatiu).
Kant proposa substituir l''A' de la fórmula com segueix:
o tambéA = considera la humanitat sempre com a fi de les teves accions, mai com a instrument o mitjà
i encara d'altres. Totes dues formulacions són equivalents (tot i que no mostrarem aquí per què ho són, d'equivalents).
És important observar l'"hauria de fer" (no "faria"). Hem de pensar allò que pensem que tothom hauria de fer en les nostres circumstàncies, fins i tot si nosaltres fóssim les persones afectades per la seva acció.
És clar que dues persones aplicant el mateix imperatiu categòric poden dur a terme accions diferents -perquè les seves circumstàncies poden ser diferents. Això no obstant, hauran apel·lat a la mateixa llei moral. Un exemple ens pot mostrar això: podem fer diferents pintades a les parets dels edificis de la ciutat fent servir una mateixa plantilla de fullola on haurem retallat la inscripció "Volem més filosofia" (no cal que ho feu). Cada pintada serà diferent, depenent de la rugositat de la paret, de la tinta, de la pressa que tinguem, etc.; però en tots els casos haurem fet servir la mateixa plantilla. En aquest exemple, la plantilla jugaria el paper de la llei moral kantiana i cadascuna de les pintades jugaria el paper de les diferents accions que fem, depenents totes elles de l'objecte de la nostra voluntat, seguint l'imperatiu moral.
Una conseqüència de l'ètica de Kant
L'ètica kantiana no sempre concorda amb les intuïcions morals que puguem tenir. Per exemple, si un assassí estigués apunt d'anorrear mig planeta i l'única manera d'evitar-ho fos matant-lo, Kant sostindria que l'acció correcta, la que segueix fidelment la llei moral, seria no matar en qualsevol cas. La raó és simplement la següent: no podem pensar com a llei universal:
Fes 'mata'
però sí:
Fes 'no mata'
En aquest sentit, és curiós l'exemple sobre la mentida que discuteix Kant. Un home ve a casa nostra i ens demana on s'amaga algú a qui persegueix (que justament s'amaga a casa nostra) perquè vol matar-lo. Li hem de mentir i dir-li que no l'hem vist? Kant sosté que no, que hem de dir la veritat -si volem actuar moralment i pensar les nostres accions d'acord amb la llei moral. De fet, insisteix, si mentíssim, la persona perseguida s'escapés per la finestra i l'assassí la trobés fora de casa i la matés, seria responsabilitat nostra per haver mentit: totes les conseqüències que se segueixin de la nostra mentida són responsabilitat nostra.
Hi ha diferents interpretacions del que realment vol dir Kant amb aquest exemple. En qualsevol cas, la interpretació tradicional (que és la que hem vist al paràgraf anterior) és útil per contrastar si les nostres intuïcions morals estan més del costat de la teoria moral deontològica (del deure) kantiana o de la teoria moral utilitarista, que veurem en autors com ara John Stuart Mill.
Altres qüestions
L'ètica kantiana aborda altres qüestions fonamentals (entre les quals l'origen de la llei moral i la qüestió de la llibertat) que no discutirem aquí.