Les llacunes i el canyissar

Les llacunes litorals

Les llacunes o "basses" són ambients lacustres molt particulars propers al mar. Es formen a causa del tancament d'antics braços de riu o d'aigües litorals pel creixement de barres sorrenques originades per la dinàmica del litoral.

Tenen una escassa profunditat, inferior a un metre, i reben una important aportació d'aigua salada, per filtració freàtica o directamet per canals naturals encara oberts. Això implica unes variacions importants de la salinitat de les aigües, que són més elevades a l'estiu, quan es produeix un màxim d'evaporació i un mínim de pluviositat.

Aquest funcionament s'ha invertit en l'actualitat per la presència dels arrossars, que aboquen aigües dolces de l'abril al desembre. Per tant, les llacunes presenten els màxims de salinitat a l'hivern, del gener al març.

L'aportació de nutrients i la bona il·luminació i temperatures que permeten l'escassa profunditat de les llacunes són la causa de l'elevada productivitat. Multitud d'espècies de peixos marins migradors hi penetren a l'hivern per alimentar-se de petits crustacis i trobar refugi en la vegetació de fanerògames submergides del fons.

Els ànecs i les fotges s'hi reuneixen per milers: hi troben refugi, aliment i lloc de nidificació a les seves vores.

La contaminació de l'aigua per l'abocament dels fitosanitaris dels arrossars ha estat la causa  que, a partir dels anys 70 del segle passat, la cobertura vegetal del fons de les basses minvés i també la quantitat de peixos i altres organismes, tot i la millora dels darrers anys a partir d'actuacions del Parc Natural per recuperar la qualitat de les aigües.

El canyissar

Les vores de les llacunes estan envoltades d'un cinturó de vegetació palustre anomenat canyissar, que està format per plantes amb llargues tiges, anomenades helofítiques, adaptades a créixer sobre les terres inundades.

La planta més coneguda és el canyís, que forma més del 90% de la biomassa d'aquesta comunitat vegetal i li dóna el nom i l'aspecte. Altres plantes que podem trobar-hi són la boga, el lliri groc i alguns joncs, que també podem veure a les vores dels canals. Aquesta vegetació, molt expansiva,  creix mitjançant rizomes per dins del fang,  cobreix una gran superfície i, fins i tot, redueix progressivament la superfície de les llacunes, que arriben a colmatar-se amb el temps.

Constitueix, per tant, un biòtop per ell mateix, i alberga una important fauna. Moltes aus aquàtiques troben dins de l'espessor del canyissar un bon lloc per refugiar-se i nidificar, especialment les més tímides.

El conreu d'arròs ha estat la causa de la desaparició de grans superfícies de canyissar per transformar-se en terrenys agrícoles, i el canyissar ha quedat reduït actualment a estrets cinturons al voltant de les llacunes. Això ha afectat negativament les espècies que hi nidifiquen de manera esparsa, com ara el bitó i l'agró, que han vist reduïts els seus hàbitats de manera important en les darreres dècades.

Altres zones palustres

Altres zones palustres dulciaqüícoles importants del Delta són els Erms de Vilacoto i els de la Nòria, propers a l'Encanyissada, i la zona de la Llanada, a prop de la Tancada.

- Els Ullals de Baltasar

Els Ullals de Baltasar, també coneguts com Ullals de l'Arispe o del Prat del Notari, són un conjunt de petits estanys d'aigües dolces freàtiques procedents de les terres interiors, i estan situats entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

- Erms de Vilacoto

És una zona d'ullals i lluents que hi ha entre Sant Carles de la Ràpita i l'Encanyissada, i que a l'hivern forma part d'un coto de caça. Els lluents són basses d'aigua que arriben a assecar-se a l'hivern (febrer-març).La majoria són artificials i n'hi ha algun de mida considerable. La relativa extensió d'aquest conjunt natural fa que sigui important per a la nidificació d'ànecs.

- La Nòria

És un antic lluent proper a l'Encanyissada, ben protegit per una espessa vegetació de canyís, que és el vestigi de l'anomenada Llacuna de l'Embut. És utilitzat com a lloc de nidificació d'espècies, com ara el martinet ros i el martinet de nit.

- Arrossars de la Llanada

Hi ha arrossars que, a més de l'ús agrícola, s'empren a l'hivern com a àrea de caça, a causa de la seva proximitat a les llacunes o zones naturals amb anàtids. Alguns tenen una certa importància, com els arrossars de la Fonsa o els de l'Illa de Buda, i, especialment, els de la finca de la Llanada.

Situats entre l'Encanyissada i la Tancada, els arrossars de la Llanada són tres grans superfícies separades per canals i camins, amb un nivell alt d'inundació, que no s'assequen de forma natural, ja que estan per sota del nivell del mar. Coto de caça a l'hivern, és una important àrea de descans diürn d'ànecs.